No em vingueu ara dient-me que me’n he anat de l’olla perquè aquesta afirmació la he pogut constatar al llarg de la meva vida totes i cadascuna de les vegades que he viatjat més avall de l’Ebre, com experiència personal, i llegint història com a experiència col·lectiva, amb l’afegitó de la participació en diverses entitats.
Els catalans els fem por, tant per aquella por innata de l’ésser humà vers tot allò que desconeix, que és diferent o que el fa sentir-se ‘petit’, com per la potència de la nostra cultura, la nostra economia, la nostra voluntat de ser. Fixem-nos si més no en com desprès de més de 300 anys mirant d’anorrear-nos com a nació seguim lluitant, pacíficament, per les nostres llibertats, la nostra llengua, els nostres costums, la nostra manera de veure i d’interpretar el món, la nostra identitat nacional!. Cada cop que ens estrenyen responem, cada cop que la història ens deixa un forat, per petit que sigui, florim a la llum del sol…, i malgrat l’espoliació de tots aquest anys encara som una societat econòmicament forta i amb un potencial industrial i exportador de gran futur, per posar-hi uns exemples.
D’experiències personals les he tingudes a tort i a dret, això sí, perquè la meva actitud ha sigut a tothora de fermesa a l’hora d’expressar la meva identitat, catalana és clar, i no he permès que res ni ningú m’hi fes renunciar. Exemple?, doncs no canviar de llengua, el català, quan al bell mig d’una reunió amb espanyols algú m’ha adreçat en català, o el meu interlocutor és català, obviant allò de ‘la deguda educació vers els castellans’ o de l’excusa -que només expressa submissió- del ‘para que todos nos entiendan’, i el resultat ha estat que tots els altres han estat callats i ben callats, i ningú ha ossat recriminar la meva actitud, o quan algú m’ha volgut retreure el fet d’identificar-me com a català, i que no s’ha anat pas sense una resposta contundent de part meva. En resum, mostrant coratge davant qui ha volgut menystenir o retreure’m el meu ser català, i mostrant-me orgullós de ser-ho.
Això a nivell personal, però a nivell col·lectiu, de la nació catalana, ells saben -encara que no ho reconeguin ‘en públic’-, el que hem fet, el que hem sigut i el què som, no gaire grans de mida, ells ho són molt més i no s’en veuen de capaços de liquidar-nos -de fet sempre han hagut de recórrer a socors exteriors per guanyar-nos les guerres-, ni d’emular les nostres gestes, perquè ningú millor que ells les coneixen -les tenen escrites als seus arxius, que amaguen-, i han maldat a tothora i tot temps per a fer-se-les seves, apropiar-se-les, amb els nostres herois, els antics i els moderns.
L’última i definitiva prova és que gràcies a la nostra força ells hi viuen molt bé, parlo de l’espoliació, i els aterreix la sola idea de no disposar de les nostres capacitats per al seu profit, i que un cop lliures esdevindrem la seva vergonya, per odiosa comparació, del que no són capaços de fer per ells mateixos.
Però tenim un problema, i aquest s’anomena auto-estimació. Ens han volgut fer creure, ens han turmentat amb contes falsos de la nostra debilitat, la nostra petitesa, la nostra manca de tradició de grans fets i de grans gestes, o de la nostra manca de possibilitats si ens en sortim de la seva ‘ombra’, però de totes totes això és fals, perquè tenim la cultura, i les idees, i l’empenta, i la creativitat, i la tenacitat…i els que en saben també diuen que la capacitat de generar riquesa… i de tenir un futur propi, fet a la nostra mida, i pròsper…
No m’esplaio més i pujo tot seguit un article d’en Víctor Alexandre, pispat del seu bloc a E-Notícies.
Som febles, perquè no sabem que som forts
Víctor Alexandre – 23/02/2012
“Els catalans som febles, perquè no sabem que som forts”. Aquesta frase la vaig escriure en un dels meus llibres i no he deixat mai de repetir-la en bona part dels actes públics que he fet al llarg dels anys. Ho he fet i ho continuaré fent no sols perquè sintetitza el que penso del meu país, sinó perquè m’agradaria que prenguéssim consciència que la sensació de vulnerabilitat, d’impotència i d’indefensió que sentim és induïda, no pas real. I la moral de derrota que ens caracteritza és conseqüència d’aquesta inducció. Vull dir amb això que el nostre comportament, lluny de reflectir allò que som, reflecteix allò que creiem ser. I com que ens han dit que no som ningú i ens ho hem cregut, tot el que fem o diem està mancat de força i de convicció i ens sentim menyspreats, la qual cosa, com un peix que es mossega la cua, ens genera més frustració.
Ningú no respecta qui no es respecta a si mateix. Ningú no tem que es pugui escapar l’au que desconeix el poder de les seves ales. Hem de tenir present que les queixes d’algú que se sent feble sempre són rebudes com a simples espeternecs per part de qui l’agredeix. Fixem-nos que fins i tot som incapaços d’actuar davant els atacs més insignificants, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Carod-Rovira va córrer a demanar perdó per haver suggerit el boicot a la candidatura olímpica de Madrid, Cesc Fàbregas va córrer a demanar perdó per haver dut una estelada a l’esquena en guanyar la Supercopa d’Europa i Raül Romeva va córrer a demanar perdó per haver portat a la Comissió Europea la impunitat amb què el Comitè de Competició espanyol protegeix la violència. I per acabar-ho d’adobar, Tarragona, sense la més mínima autoestima, acaba d’anunciar que dóna suport a Madrid 2020 (!).
Som febles, perquè no sabem que som forts. Estem tan habituats a la resignació que gairebé es diria que ens hi hem acomodat. Ens espanta la bilis espanyola. En el fons som com infants que tremolen quan un adult els retreu alguna cosa: “No ho faré més”, diuen, “prometo que no ho faré més”. L’última mostra d’aquest comportament l’hem tinguda en el cas de la bandera catalana retirada de la pàgina web en espanyol dels Minnesota Timberwolves, l’equip de Ricky Rubio. Hi apareixien Rubio i el porto-riqueny Barea i, a cada costat, la bandera del seu país d’origen. Ara, arran de les pressions espanyoles, la bandera catalana ha estat substituïda per l’espanyola. Rubio, tanmateix, podia haver dit: “La bandera catalana no es toca, perquè, de la mateixa manera que Barea és porto-riqueny amb passaport americà, jo sóc català amb passaport espanyol”. Però no ho ha fet, ha ajupit el cap i ha fet el mateix que Joan Puigcercós quan José Montilla li va dir que pengés la bandera espanyola a Governació. Per tant, una nova claudicació. Fins i tot en un altre continent i en l’àmbit personal.
És una llàstima que tants anys de sotmetiment hagin esborrat les paraules fermesa i dignitat del nostre vocabulari. Si no fos així, ens adonaríem de la immensa feblesa que demostra algú que no suporta la més mínima expressió de la nostra identitat. Algú que viu pendent de nosaltres i que no descansa ensumant com un gos tot allò que fem o deixem de fer. Hi ha home més feble en aquest món que aquell que necessita tancar la dona a casa perquè no deixi de ser seva? Hi ha poble més feble en aquest món que aquell que necessita amagar la identitat d’un altre per reafirmar la seva? Espanya és un poble extremament feble que té pànic a la llibertat de Catalunya. Per això li tanca totes les portes i finestres, perquè sense ella està convençut que no és ningú. Absolutament ningú. Mentre no ens adonem d’això, mentre no ens fixem aquesta idea al cap, els febles serem nosaltres i ells seran els forts. Som febles, perquè no sabem que som forts.
Només ens cal creure’ns-ho, i expandir aquest orgull i el sentiment de ser capaços a tothom que hi viu en aquesta nostra terra catalana. Si ens ho creiem…Podrem!
Siau…
