Building a New State (VI)

La tercera part, i última, d’en Patrick Dumberry va tractar de la participació de Catalunya a les organitzacións internacionals, i va tancar així una magnífica, i molt treballada, ponència. A la vostra salut!

---

III La participació de Catalunya a les relacions internacionals

-Un cop Catalunya hagi estat reconeguda per un nombre significatiu d’estats, voldrà participar plenament de les relacions internacionals

• La raó per la qual Kosovo actualment no està participant plenament en les organitzacions internacionals (és membre de molt poques organitzacions internacionals, incloent-hi el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial) és perquè ha estat reconegut solament per uns 90 estats (que és solament la meitat del estats del món).

-Espanya continuarà existint després de la independència de Catalunya (però amb un territori més petit)

-Catalunya és per tant un cas de secessió (no és un cas de dissolució d’estat com l’ex-Iugoslàvia), i, per tant, Espanya serà l’estat continuador.

-Hi ha normes concretes de successió d’estat que s’apliquen a situacions de secessió

• Successió a tractats
• Successió en organitzacions internacionals

• Successió a tractats
  
  -Per esdevenir un membre actiu de la comunitat internacional, Catalunya voldrà formar part dels tractats internacionals ja existents, incloent-hi aquells dels quals Espanya n’era part abans de la secessió.
  
  -Pel que fa als tractats els quals Espanya no és una part abans de la independència, Catalunya simplement ha de sol·licitar l’adhesió complint les normes d’accés de cada tractat.
  
  -Que s’esdevé amb els tractats dels quals Espanya era part abans de la independència?
  
  -No hi ha dubte que Espanya romandrà part del tractat.
  
  -La qüestió és saber si el nou estat de Catalunya esdevindrà automàticament part d’aquests tractats.
  
  -Els casos antics de secessió (Estats Units 1776, colònies espanyoles al segle XIX) donen suport al principi de tabula rasa.
  • Un nou estat no està lligat automàticament per tractats dels quals l’estat pare era part abans de la secessió.
  • Un nou estat per tant, és lliure de decidir de quins tractats vol ser part.

  -Els casos moderns de secessió després de la Segona Guerra Mundial (Pakistan, Singapur i Bangladesh) també donen suport al principi de tabula rasa.
  
  -La Convenció de Viena sobre la successió d’estats a tractats va ser adoptada el 1978 i va ser vigent el 1996.

  • La Convenció ha estat ratificada solament per 22 estats. Espanya no n’és part.
  • La Convenció va ser adoptada sobretot per tractar de la qüestió de la successió del “nous estats independents” sorgits de la descolonització.

  -L’art. 34 de la Convenció de Viena diu que en situació de secessió (o de dissolució) s’aplica el principi de continuïtat.

  • Un nou estat està automàticament lligat pels tractats internacionals els quals l’estat pare (Espanya aquí) era part abans de la secessió.
  • La Convenció explica que hi ha dues excepcions a aquest principi

  -Si les parts (Catalunya i Espanya) decideixen aplicar el principi de tabula rasa
  
  -Quan l’aplicació automàtica dels tractats del nou estat és “incompatible” amb l’objecte i la finalitat del tractat o “canviaria radicalment” la condició de l’execució del tractat.
  
  -Està clar que quan l’article 34 va ser adoptat el 1978 per als casos de secessió, la solució de continuïtat no representava les pràctiques dels estats, que contràriament donaven suport a la posició que el principi de tabula rasa era aplicable als casos de secessió.
  
  -Va ser per motius polítics que la solució de continuïtat es va adoptar per a la secessió. L’objectiu era aplicar als nous estat secessionistes un règim de continuïtat de tractats, que llavors es considerava desfavorable als nou estats. En aquell moment (1970) els nous estats (que emergien de llargs anys de colonització) no volien ser part dels antics tractats dels estats colonials. La finalitat de la Convenció era imposar als estats secessionistes un règim legal desfavorable que desencoratjaria els moviments secessionistes que volien tenir un estat independent.
  
  -Les coses han canviat des de la dècada de 1970!
  
  -Els nous estats ara volen ser part dels tractats dels que l’estat pare era part abans de la secessió. El nous estats volen que s’apliqui el principi de continuïtat… no el de tabula rasa.
  
  -L’article 34 de la Convenció que aplica el principi de continuïtat en la situació de secessió, no es considera una codificació de la legislació internacional consuetudinària, que imposa obligacions legals als estats.
  
  -L’article 34 de la Convenció obliga formalment als 22 estats que són part del tractat.
  
  -L’art. 34 de la Convenció per tant no obliga a un nou estat, com ara Catalunya, a no ser que Catalunya esdevingui part de la Convenció a partir de la independència.
  
  -Per tant no hi ha una norma obligatòria de legislació internacional que dicti una solució legal a la qüestió si Catalunya esdevindrà automàticament part de tots els tractats que hagin estat signats per Espanya.
  
  -Catalunya pot fer el que vulgui!
  
  -L’article 34 serveix de “norma orientativa” útil.
  
  -Jo crec que el principi de continuïtat de l’art. 34 de la Convenció és la norma adequada en el context de la secessió moderna.
  
  -Hi ha la presumpció que un nou estat està lligat automàticament a “tractats multilaterals” dels quals l’estat predecessor era part abans de la secessió.

  • Ara parlaré de “tractats multilaterals”… més endavant faré la distinció.

  -La presumpció hauria de ser perquè és la millor solució des de la perspectiva del nou estat. Actualment (en un context post-colonial), els nous estats volen (quasi sempre) esdevenir part dels tractats multilaterals.

  • Aquesta és la posició dels governs favorables a la secessió: Quebec, Escòcia.
  • És també la posició adoptada per Montenegro després de la secessió.

  -La presumpció és també la millor solució des de la perspectiva general de la comunitat internacional. Aquesta situació és favorable a l’estabilitat de les relacions dels tractats en les relacions internacionals. En tot cas, altres estats que són part d’un tractat quasi bé mai s’oposaran a que un nou estat democràtic com ara Catalunya esdevingui part.
  
  -Com funcionaria aquesta presumpció en la pràctica?

  • Àdhuc si la continuïtat de l’aplicació dels tractats és “automàtica”, el nou estat ha de fer una “declaració de continuïtat”. Primer ho ha de notificar per escrit al dipositari del tractat (per ex., una organització internacional o un estat) que “continuarà” lligat pel tractat.
  • Perquè solament és una presumpció, un nou estat és lliure de decidir no succeir en els tractats internacionals dels quals Espanya n’era part abans de la secessió.

  -Aquesta és la situació prevalent als tractats multilaterals.
  
  -Hi ha diferents solucions per altres tipus de tractats.
  
  -D’acord amb la legislació internacional, el principi de continuïtat s’aplicarà a les següents situacions:

  • Tractats que estableixen una frontera internacional entre dos estats. Tractats que estableixen règims territorials (per exemple, tractats que estableixen una zona desmilitaritzada, servitud, tractats sobre la pol·lució als rius)
  • Tractats sobre la protecció dels drets humans
  • Tractats en desarmament

  -La situació és diferent pel que fa a altres tractats on s’aplica el principi de tabula rasa:

  • Tractats conclosos amb un nombre limitat d’estats (per ex.: tractats regionals, tractats d’integració econòmica com el tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord –NAFTA-)
  • Tractats bilaterals
  • Tractats “polítics” (com la OTAN o tractats d’amistat).
  • Tractats en el context d’organitzacions internacionals

  -En aquestes situacions la successió no serà automàtica.
  
  -Un nou estat ha de presentar una demanda formal d’adhesió i seguir el procediment establert a cada estat per a la ratificació.

• Successió en organitzacions internacionals
  
  -L’estat continuador (Espanya) continuarà sent membre de cada organització internacional
  
  -Catalunya esdevindrà automàticament un membre de cadascuna de les organitzacions de les quals Espanya és estat membre?
  
  -La qüestió s’ha de decidir per cada organització d’acord amb les seves normes.
  
  -La Convenció de Viena en la successió a tractats no aplica “l’instrument constituent d’una organització internacional” (art. 4). Les normes que s’han d’aplicar són les que hi ha als mateixos instruments. És a dir, les normes de continuïtat aplicables d’acord amb l’art. 34 de la Convenció a casos de secessió, no poden abolir les normes específiques que té cada organització.
  
  -En general, les normes de les organitzacions internacionals no diuen res sobre la qüestió de la successió d’estats. Les normes a aplicar són les d’admissió a nous membres.
  
  -En la gran majoria d’organitzacions internacionals, no hi ha “successió automàtica” (les úniques excepcions són l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual –WIPO- i institucions financeres com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial).
  
  -En quasi tots els casos, un nou estat necessita sol·licitar formalment ser membre d’acord amb les normes vigents a cada organització.
  • Aquesta és, per exemple, la situació prevalent a l’ONU (art. 4)
  • La única (i rara) excepció va ser per als “nous” estats que havien estat independents en un passat recent (per ex.: Síria, 1961)

  -No hi ha normes legals que donin dret de veto a l’estat pare en l’admissió del nou estat a una organització (l’única excepció és el Consell de Seguretat de l’ONU). És a dir, la oposició d’Espanya a la independència de Catalunya no pot impedir que Catalunya esdevingui un estat membre d’una organització.
  
  -Però en la pràctica, cap entitat que se separi unilateralment ha estat admesa a les Nacions Unides des de 1945 contra els desitjos del govern de l’estat del qual està intentant separar-se.
  
  -L’oposició d’Espanya a la independència de Catalunya seria per tant un problema quan Catalunya intenti esdevenir membre de les organitzacions d’estats.

• Successió a la Unió Europea
  
  -La Unió Europea és una organització internacional (art.1, 47 del tractat de la Unió Europea). Però és una organització considerada sui generis perquè inclou alguns elements de federalisme.
  
  -La qüestió sobre si Catalunya esdevindria o no membre de l’UE no està regida per la Convenció de Viena; s’ha de decidir d’acord amb les normes de l’UE.
  
  -No hi ha precedent “d’engrandiment intern” de l’UE en un cas de secessió (el cas de Grenlàndia marxant de l’UE el 1985 i el de l’engrandiment del territori d’Alemanya no són aplicables).
  
  -Hi ha bàsicament dues opcions que estan a l’extrem de l’espectre:
  • 1a opció: un nou estat que és part de un estat membre existent esdevindria automàticament estat membre de l’UE.
  • 2a opció: el nou estat seria tractat com qualsevol altre sol·licitant que volgués esdevenir estat membre d’acord amb l’article 49 de l’UE,
  • La solució està probablement al mig….

  -Per una banda, l’admissió a l’UE no seria automàtica per a Catalunya (aquesta és la posició adoptada per la Comissió Europea sobre Escòcia el 2007). La raó és perquè l’admissió d’un nou estat és un mecanisme existent d’acord a l’art. 49, per a nous sol·licitants “reals” (que el territori mai ha estat dins l’UE), i no s’aplicaria probablement a Catalunya. És a dir, Catalunya no seria tractada com Croàcia o Sèrbia.

  • És així, perquè Catalunya ha estat sota la legislació de l’Unió Europea durant més de 20 anys i les seves lleis no necessiten cap reforma per estar d’acord amb els estàndards de l’UE. Tampoc i ha dubte que Catalunya compliria els criteris de “Copenhaguen” per esdevenir un estat membre.

  -Catalunya certament no fruiria exactament dels mateixos beneficis a l’UE que actualment frueix Espanya. Molts temes, per tant, s’haurien de negociar. Aquestes negociacions inclourien drets de vot en els diferents òrgans de l’UE, qüestions de subsidis rebuts de l’UE, etc. Però aquestes negociacions serien ràpides i menys complicades que per als nous sol·licitants “reals” (per ex.: els que estan fora de l’UE).
  
  -Aquestes negociacions serien molt polítiques. En teoria Espanya tindria veto sobre l’admissió de Catalunya a l’UE, atès que l’acord entre l’UE i Catalunya hauria de ser ratificat pel Parlament espanyol d’acord amb la constitució espanyola. També, altres membres de l’UE (que tenen minories importants) poden voler imposar algunes condicions (o àdhuc un veto) a l’admissió de Catalunya a l’UE per desencoratjar sentiments separatistes als seus països (per ex.: Xipre, Eslovàquia, Romania, Grècia).

---

Qui hores d’ara tingui dubtes de l’escenari en el que ens mourem, o és cec i sord, o és que de veritat no vol treballar per la independència de Catalunya, perquè després d’aquesta ponència el mapa per on ens mourem és més clar que mai, i saber-lo és un gran avantatge. Apa i ara a fer feina!

Siau…

Building a New State (V)

La segona part de la ponència d’en Patrick Dumberry és la que va tractar del reconeixement internacional pre i post constitució de l’estat. Aquí el teniu…

---

II. Buscar el reconeixement d’altres estats

• La relació entre ser estat i el reconeixement
  -Hi ha quatre condicions diferents, que una entitat ha de complir per ser considerat estat d’acord amb la legislació internacional (Convenció de Montevideo de 1933 sobre Drets i Deures dels Estats):
  • L’entitat ha de tenir un territori definit
  • L’entitat ha de tenir una població permanent
  • L’entitat ha de tenir un govern efectiu amb capacitat per exercir autoritat i mantenir la llei i l’ordre al territori
  • L’entitat ha de ser un estat “sobirà”, és a dir, independent d’altres estats i conduir-se com a tal en les seves relacions internacionals i ser capaç i voler tenir relacions amb altres estats.

  -Quan una entitat compleix aquestes quatre condicions, és considerada un estat d’acord amb la legislació internacional
  
  -Qui decideix si una entitat compleix aquestes quatre condicions?
  
  -Cada estat individualment (i unilateralment) decideix si una entitat compleix aquestes quatre condicions i si vol reconèixer aquesta entitat com a nou estat.
  
  -En principi, una entitat que compleix els criteris de la legislació internacional de ser estat és ja un estat.

  • Un nou estat existeix i per tant està subjecte a la legislació internacional
  • Això vol dir que el nou estat té tots els drets i els deures que tenen altres estats (ja existents) d’acord amb la legislació internacional (el dret a la integritat territorial, a defensar-se, etc.).

  -El reconeixement és per tant no “constituent”, és merament “declaratiu”.
  
  -El reconeixement no és una condició prèvia a l’existència de l’estat. No cal el reconeixement d’altres estats perquè un estat existeixi d’acord amb la legislació internacional.
  
  -El reconeixement és en última instància una elecció política. Cada estat és completament lliure de decidir si vol reconèixer o no un nou estat en base a criteris subjectius que no tenen res a veure amb les quatre condicions per ser estat.

  • Per exemple: les raons per les quals Rússia, Xina i Espanya no reconeixen Kosovo, no és perquè pensen que Kosovo no compleix les quatre condicions per ser estat. És perquè no volen encoratjar el moviments d’independència a casa (txetxens, tibetans, catalans, etc.).
  • El fet que el reconeixement és en última instància polític explica perquè hi ha estats “reals” que quasi ningú ha reconegut encara.
    • Per exemple, Alemanya de l’Est durant la guerra freda
    • Taiwan
  • El fet que el reconeixement és polític en última instància explica perquè algunes entitats que clarament no són estats (no compleixen les quatre condicions per ser estat), amb tot han estat reconegudes com a estats per molts estats:
    • Sàhara Occidental (ocupat pel Marroc) que, tot i així, ha estat reconegut per tos els estats de l’Unió Africana (excepte el Marroc).
    • Palestina ja reconeguda per més de 100 estats.
• Importància del reconeixement
  -Àdhuc si el reconeixement no és una condició prèvia per ser un estat independent d’acord amb la legislació internacional, continua sent extremadament important per al nou estat.
  
  -Això és fonamentalment per dues raons.
  • 1a. Raó: El reconeixement és essencial per a un nou estat que vol tenir relacions diplomàtiques normals, que requereixen que ambdós estats es reconeguin formalment l’un a l’altre com a estats independents.
  • Somalilàndia es va separar de Somàlia el 1991 i compleix els quatre criteris de ser estat. Però Somalilàndia no ha estat reconeguda per altres estats. El resultat és que no participa en les relacions internacionals i està completament aïllada
  • Per tant, Somalilàndia és un “estat” d’acord amb la teoria, però no en la pràctica.

  -El Tribunal Suprem de Canadà va declarar l’any 1998 que en el cas de la secessió de Quebec, tot i que el reconeixement no és una condició necessària per ser estat, s’esdevé que “la viabilitat de un futur estat a la comunitat internacional depèn, a la pràctica, del reconeixement per altres estats” (par. 142). Així, segons el Tribunal, “l’èxit últim de la secessió dependria del reconeixement de la comunitat internacional” (par. 155).
  -2a. Raó: El reconeixement és necessari per a un estat nou per esdevenir membre d’una organització internacional
  -Aquesta qüestió l’examinarem més endavant
  
  -A quasi totes les organitzacions internacionals ser estat és una condició prèvia essencial per esdevenir un membre ple

  • Hi ha algunes excepcions que ho són per motius clarament polítics (Taiwan a l’Organització Mundial del Comerç, Sàhara Occidental a la Unió Africana, etc.)

  -Per esdevenir membre d’una organització internacional, una entitat necessita, per tant, ser reconeguda com a estat independent per una majoria qualificada d’altres estats membre.

  • Però el fet que una entitat sigui membre d’una organització internacional no vol dir que tots el estats membre d’aquesta organització reconeguin la entitat de manera automàtica com a estat independent.
    • Molts estats àrabs membres de l’ONU no reconeixen Israel que també és un membre de l’ONU.
• Els factors rellevants perquè un nou estat sigui reconegut per altres estats
  -Altres estats poden ser influenciats per diversos factors per decidir reconèixer o no un nou estat . Hi ha al menys cinc factors:
  • És Catalunya un “estat”?
    -Catalunya primer ha de mostrar al món que compleix les quatre condicions de ser estat
    
    -Versemblantment, Catalunya complirà els quatre criteris de ser estat, si és independent
    
    -Aquest primer factor, per tant, no serà un problema en el context del reconeixement de Catalunya per part d’altres estats.
  • Té el nou estat dret a la independència d’acord amb la legislació internacional?
    -En general, és més fàcil que els estats reconeguin un nou estat si té “dret” a esdevenir independent d’acord amb la legislació internacional
    
    -Molt poques constitucions nacionals reconeixen el dret de secessió per a una província o una regió autònoma. En quasi tots els casos, una secessió unilateral serà per tant il·legal d’acord amb la legislació interna.
    
    -D’acord amb la legislació internacional, el dret a l’autodeterminació externa (la independència) està reservada a certs grups de “pobles”.
    • Un poble sota un govern colonial (estats africans abans de la seva independència a la dècada dels 60)
    • Pobles subjectes a subjugació aliena, dominació o explotació (Palestina, Rhodèsia del Sud)
    • Una tercera categoria va ser esmentada hipotèticament pel Tribunal Suprem de Canadà “quan un grup determinat té denegat l’accés significatiu al govern per assolir el seu desenvolupament polític, econòmic, social i cultural) (par. 138).
      • El Tribunal Suprem va rebutjar determinar si hi ha una nova categoria de pobles que tenen dret a la secessió d’acord amb la legislació internacional (perquè Quebec clarament no entrava a aquesta categoria). El Tribunal Internacional de Justícia en la seva opinió assessora sobre Kosovo va rebutjar examinar aquesta qüestió (par. 82, 83)

    -En qualsevol cas, Catalunya no entra en cap d’aquestes categories
    
    -Per tant, el poble català no té dret d’acord amb la legislació internacional a separar-se d’Espanya i esdevenir un estat independent.
    
    -El poble català solament té dret a l’autodeterminació interna (desenvolupament polític, econòmic, social i cultural) dins Espanya.
    
    -Però que un nou estat no tingui dret a esdevenir un estat independent d’acord amb la llei internacional no vol dir que una secessió no pugui tenir èxit.
    
    -Encara que la legislació internacional no reconeix el dret de Catalunya a la secessió, tampoc la prohibeix. Aquesta és la conclusió assolida pel Tribunal Internacional de Justícia en el cas de Kosovo: “La pràctica dels estats en aquests darrers casos no implica l’emergència d’una llei internacional que prohibeixi fer la declaració d’independència en aquests casos” (par. 79)
    
    -Encara que Catalunya no té dret a la secessió d’acord amb la legislació internacional, la seva secessió podria tenir èxit si fos reconeguda per un gran nombre d’estats.
    
    -El fet que Catalunya no té dret a la secessió probablement no serà un factor determinant per al reconeixement internacional. És a dir, altres estats decidiran reconèixer o no el nou estat de Catalunya en base a altres factors diferents al dret d’autodeterminació d’acord amb la legislació internacional.

    • Però si un estat no vol reconèixer un nou estat pot fer servir com a excusa la no legalitat de la secessió per no reconèixer-ho (reacció d’Espanya a la secessió de Kosovo)
  • La percepció general de Catalunya com a nou estat
    -Per esdevenir estat membre de les Nacions Unides, l’art. 4 requereix que un nou estat cerqui la pau, accepti les seves obligacions d’acord amb la Carta , sigui capaç i vulgui fer-ho.
    
    -En el context de la dissolució de l’URSS i altres estats de l’Europa de l’Est, la Comunitat Europea va adoptar la Declaració de la normativa de reconeixement del nous estats a l’Est d’Europa i a la Unió Soviètica. D’acord amb aquesta normativa els estats membres de l’UE han d’assegurar-se abans de reconèixer un nou país, que vol la pau, que és una democràcia i que respecta la llei, els drets humans i els drets de les minories, etc.
    
    -Alguns estats no han reconegut Kosovo perquè creuen que serà un estat inestable, no democràtic i corrupte.
    
    -La percepció de Catalunya com a nou estat probablement serà molt positiva i no hi hauria d’haver problemes per al reconeixement
    • Però el govern de Catalunya hauria de, prou abans de la independència, fer esforços importants amb grups de pressió vers els estats per convèncer-los per endavant que reconeguin el nou estat en el seu moment.
    • Exemple: Abans del referèndum de 1995 el govern de Quebec havia convençut França i la majoria d’estats africans francòfons que reconeguessin el nou estat independent de Quebec en el seu moment.
  • La posició d’Espanya vers el nou estat de Catalunya
    -És més fàcil que altres estats reconeguin el nou estat de Catalunya, si Espanya ho ha fet en primer lloc.
    • De fet, la major part de les secessions des de la Segona Guerra Mundial s’han esdevingut amb la no oposició del “l’estat pare” (Singapur de Malàisia; Montenegro de Sèrbia, etc.)

    -Contràriament, serà més difícil per a Catalunya ser reconeguda com a nou estat si Espanya s’oposa a la secessió.
    
    -Però això no vol dir que el reconeixement sigui impossible (Bangladesh va ser reconegut per altres estats, tot i que Pakistan s’oposava a la secessió).
    
    -Espanya no té un dret de veto sobre la qüestió del reconeixement del nou estat de Catalunya. És a dir, altres estats poden reconèixer Catalunya encara que Espanya s’hi oposi.
    
    -Això queda clar a l’exemple de la recent secessió de Kosovo

    • Sèrbia s’oposava amb molta força a la secessió
    • Sèrbia va pressionar altres estats i al Tribunal Internacional de Justícia perquè donessin una opinió assessora a la legalitat de la declaració d’independència unilateral de Kosovo
    • L’oposició de Sèrbia no va impedir que 81 estats reconeguessin formalment Kosovo com a estat independent després de fer la declaració unilateral d’independència.
    • Per exemple, Canadà va reconèixer Kosovo, tot i que Sèrbia s’oposava amb força a la secessió.
    • Espanya no ha reconegut Kosovo perquè diu que és contra la legislació internacional i que calia un acord de totes bandes (per ex.: Sèrbia).

    -Però una oposició forta d’Espanya a la secessió de Catalunya, un rebuig ferm a reconèixer el nou estat i a iniciar negociacions, tindria certament un efecte negatiu en la voluntat d’altres estats per reconèixer el nou estat.

    • Aquesta és l’estratègia utilitzada pel govern federal del Canadà davant d‘una eventual secessió del Quebec.
    • La Llei de Claredat Federal, feta pel govern de Canadà, diu que el govern federal no negociarà amb el nou estat si el referèndum en qüestió no és clar i si la majoria del votants pel sí no és prou fort.
    • El missatge tramès al Quebec pel govern federal del Canadà és que si nosaltres no reconeixem la independència de Quebec i refusem negociar els temes de successió… altres estats no reconeixeran el nou estat.

    -Àdhuc si el possible refús d’Espanya a reconèixer Catalunya com a nou estat no impedeix que altres estats la reconeguin com a nou estat, és molt possible que tingui un impacte important. Aquest refús faria molt més difícil a Catalunya ser admesa a organitzacions internacionals.
    
    -Així, cap entitat que hagi intentat separar-se unilateralment ha estat admesa a les Nacions Unides des de 1945 contra els desitjos del govern de l’estat del qual es volia separar.
    
    -Però hi ha dificultats pràctiques. No hi ha normativa legal que prohibeixi l’admissió d’un nou estat a una organització internacional si l’estat pare s’hi oposa.

  • Procés pel qual Catalunya esdevé un estat independent
    -És important com s’assoleix la independència?
    
    -D’acord amb el Tribunal Suprem del Canadà, un aspecte important en la decisió de reconèixer o no un nou estat és la “legitimitat del procés” de secessió. És a dir, a altres estats els importa si la secessió s’ha assolit legalment d’acord amb la llei de l’estat del qual s’ha separat l’unitat territorial.
    
    -Què seria un procés legítim?
    • Amb certesa inclouria un vot net i democràtic fet en un referèndum.
    • Al Quebec, el Tribunal Suprem del Canadà parla de la “clara expressió d’una clara majoria” de la població de Quebec “en una pregunta clara per accedir a la secessió” (pars. 92, 93). És a dir, el resultat del referèndum “ha d’estar lliure d’ambigüitat, tant pel que fa a la pregunta com pel que fa al suport assolit” (par. 87).

    -Per al Tribunal Suprem del Canadà, la legitimitat del procés pel qual un nou estat ha esdevingut independent és una “condició prèvia perquè sigui reconegut per la comunitat internacional” (par. 103).

    • Així, un nou estat que no respecti aquestes obligacions, d’acord amb la llei interna “pot esperar possiblement la dificultat d’un menyspreu en intentar assolir el reconeixement internacional”, mentre que, pel contrari, el compliment del nou estat “amb aquestes obligacions legítimes pesaria a favor del reconeixement internacional” (143).

    -No hi ha dubte que el procediment per assolir la independència d’un estat és un element que altres estats tindran en compte sens dubte en la decisió política de reconèixer o no un estat (per ex.: un vot democràtic i net en un referèndum és més convincent, pel que fa al desig i voluntat d’un poble per ser independent, que una declaració unilateral de independència feta per soldats després d’un cop d’estat violent…)
    
    -Però la “legitimitat del procés” de secessió, que és prou important, no és una “condició prèvia” per al reconeixement internacional tal com suggereix el Tribunal Suprem del Canadà.
    
    -De fet no és cert que altres estats refusaran reconèixer Catalunya per la senzilla raó d’haver fet una declaració unilateral d’independència contrària a la constitució espanyola.
    
    -Els estats decidiran reconèixer o no Catalunya basant-se en molts altres factors.

  
  

  ---

  
  Bé, doncs ja tenim el mapa de que pot succeir, i del que cal també, prenem nota i tirem pel dret!…
  
  Siau…

Building a New State (IV)

La quarta tramesa d’aquestes ponències és d’en Patrick Dumberry, professor de la Universitat d’Ottawa, i va tractar sobre els aspectes legals del procés d’independència, relacions pre i post independència i les herències que aquest nou estat pot, o no, assumir. Per la densitat de la susdita i perquè està en forma d’esquema la pujaré en tres parts, que ompliran els capítols IV, V i VI d’aquesta sèrie. Aquí el teniu el primer fragment…

---

Aspectes legals de la successió d’un estat
Patrick Dumberry – Universitat d’Ottawa

Introducció

La meva conferència tractarà dels següents temes:

• Qüestions legals que probablement seran objecte de negociació entre el nou estat de Catalunya i Espanya (I)
• La qüestió del reconeixement internacional del nou estat de Catalunya per altres estats (II)
• La participació del nou estat de Catalunya en les relacions internacionals, incloent-hi les qüestions de la successió a tractats internacionals i l’accés a organitzacions internacionals (III)

I Negociació entre Catalunya i Espanya

• Després d’un referèndum a favor de la independència, el primer tema que sorgirà es la negociació de la secessió del nou estat de Catalunya d’Espanya
• Per tal d’evitar la incertesa política i econòmica i per evitar un buit legal, aquestes negociacions han de tenir lloc aviat després que Catalunya declari formalment la independència.
• Aquestes negociacions han de tenir lloc directament entre el govern de Catalunya i el govern central d’Espanya
• Un punt essencial és que aquestes negociacions tindran lloc solament si Espanya reconeix el referèndum guanyat i vol reconèixer Catalunya com a nou estat.
  • La primera qüestió que sorgirà després del vot decisori sobre la independència de Catalunya és si Espanya accepta el resultat del referèndum i reconeix el desig del poble de Catalunya d’independència
  • El govern de Catalunya ha de fer tot el màxim possible per convèncer Espanya perquè reconegui ràpidament el nou estat.
  • El govern de Catalunya ha d’intentar també convèncer altres estats (especialment els de l’Unió Europea i altres de poderosos, com el Estats Units) perquè pressionin Espanya perquè reconegui sense dilació el nou estat.
  • Un reconeixement ràpid per Espanya tindria un gran impacte en totes les qüestions legals subsegüents, com és el reconeixement per altres estats i la participació efectiva de Catalunya en les relacions internacionals mitjançant tractats internacionals i organitzacions internacionals (aquestes qüestions seran tractades més endavant)
  • Si pel contrari, Espanya no reconeix Catalunya ràpidament (o dilata el reconeixement molts mesos), hi hauria molta incertesa política, econòmica i legal.
  • En aquest context, Espanya sens dubte no entraria a negociar cap tema legal o econòmic.
• Quines són les qüestions legals més importants que probablement serien objecte de negociació?
  
  -La divisió dels passius i actius nacionals d’Espanya (incloent-hi ambaixades i consolats, etc. –aquest aspecte serà tractat per Ana Stanic-)
  
  -Fronteres
  • D’acord amb el ben establert principi de legislació internacional uti possidetis, el nou estat de Catalunya té el dret a tenir les mateixes fronteres de la comunitat autònoma de Catalunya abans de la independència.
  • És a dir, el nou estat de Catalunya no perdrà territori; el seu territori no serà partit.
  • Aquest principi va ser aplicat en tots els casos recents de successió d’estats (URSS, Iugoslàvia, Txecoslovàquia).
  • Altra qüestió a negociar és la delimitació de la frontera marítima (i plataforma continental) entre els dos estats.

  -Arxius

  • D’acord amb la Convenció de Viena de 1983 sobre successió d’estats, pel que fa a la propietat estatal, arxius i deutes (que no han esdevingut obligatoris), els arxius relatius a Catalunya (i aquells de “l’administració normal del territori” passarien al nou estat (art. 30)

  -L’exèrcit

  • Hi haurà un exèrcit català totalment autònom o el nou estat continuarà sent part d’una estructura de defensa integrada a Espanya?
  • Si Catalunya crea un exèrcit autònom, una qüestió que pot sorgir a la negociació és que passarà amb les bases militars espanyoles, l’equipament i el personal militar que està situat al territori de Catalunya

  -Ciutadania

  • El nou estat haurà d’establir una nova ciutadania i determinar els criteris per establir aquesta nacionalitat
  • Una qüestió que pot ser objecte de negociació és si els nacionals de Catalunya podran mantenir la nacionalitat espanyola també.

  -Altres temes dependran de si Catalunya és automàticament part o no de la Unió Europea. Aquestes qüestions inclouen el següent:

  • Quina moneda utilitzarà el nou estat? Pot Catalunya continuar fent servir l’euro si no esdevé automàticament un membre de l’UE quan sigui independent?
  • Si Catalunya no és automàticament un estat membre de l’UE, pot haver una negociació amb Espanya sobre unió de duanes (amb lliure moviment de mercaderies, capital i treball) que s’aplicaria entre la declaració d’independència i l’accessió de Catalunya a l’UE?

  -Aquestes negociacions poden durar anys i algunes qüestions seran molt complicades
  -Aquestes negociacions tindran el resultat d’un seguit d’acords bilaterals entre Catalunya i Espanya en diferents temes de successió
  -Mentrestant, durant el període de negociació amb Espanya, Catalunya ha de començar immediatament a buscar el reconeixement d’altres estats. Catalunya ha de cercar aquest reconeixement, així que Espanya decideixi oposar-se a la declaració d’independència i refusi entrar en negociacions amb el nou estat.

---

De feina en tenim molta, però amb lliçons magistrals com aquesta de ben segur que ens han aplanat el camí d’allò més, oi?…

Siau…