Una sana reflexió

He pujat aquest article d’opinió política perquè considero que és un punt de vista molt raonable del que ha passat amb la interpretació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. I que consti que aquesta gent (el TC) em remou les tripes, però no ens hauríem de deixar portar pel fanatisme ni permetre que ens manipulin tal i com ho han volgut fer els que, entre tripijoc i tripijoc, han emmerdat l’ambient i que ara volen sortir com abanderats de Catalunya (CiU, ERC, PSC-PSOE)…

Hipocresia catalana
Barcelona – Divendres, 23 d’abril de 2010 17:31

No comparteixo l’actual irritació amb el Tribunal Constitucional espanyol. És un tribunal que si no s’ha renovat no és responsabilitat seva, sinó del PSOE i el PP que no es posen d’acord a l’hora de pactar-ne els noms. I, pel que fa a la sentència, el tribunal es limita a aplicar la Constitució espanyola, que diu el que diu i no el que la política catalana li ha volgut fer dir durant molts anys, per a comoditat seva, i que ara queda al descobert.

Els membres del Tribunal Constitucional treballen a ritme espanyol -ara, fins i tot els partits catalans voldrien frenar-lo encara més-, i cobren nòmines proporcionades a l’alta responsabilitat que tenen per assegurar la unitat d’Espanya, per garantir que no s’erosioni la sobirania del poble espanyol -també sobre territori català- i per vetllar sobre la cohesió institucional de les principals institucions de l’Estat, com ara la judicatura. Les discrepàncies entre ells no van més enllà de decidir si han de ser més o menys explícits en les seves intencions. En aquest sentit, l’anomenat sector progressista -que en això és com l’Església: els progres són, simplement, els no tan conservadors- l’únic que pretenia era donar una mica de marge a l’ambigüitat per tal que els partits catalans no quedessin del tot descoberts.

De manera que, des del punt de vista estrictament jurídic, l’actual Tribunal Constitucional no tan sols és legal, sinó també legítim i s’ajusta estrictament a l’ordenament constitucional espanyol. I quan es va emprendre la reforma de l’Estatut, les regles de joc eren ben clares: l’Estatut no és un pacte entre Catalunya i Espanya, sinó una llei orgànica espanyola, aprovada per les Corts espanyoles a instàncies del Parlament de Catalunya, i que per tant respon exclusivament a l’única sobirania que té base jurídica i política a Espanya: l’espanyola. I, també era ben clar que el referèndum de l’Estatut no tenia la darrera paraula en l’afer, perquè no recull de cap manera la veu d’un poble sobirà ni d’una nació que, més enllà del nostre desig o dels enganys en què ens ha tingut entretinguts la política catalana dels darrers trenta anys, mai no ho hem estat sobre el paper, que és el que compta a l’hora de la veritat.

Cal una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, però sencera, i no pas una rebequeria infantil contra el TC

O sigui que si ara algú diu que no s’ha de respectar el Tribunal Constitucional -cosa amb la qual, com a independentista, estic d’acord-, també s’ha de dir que això només té sentit si de passada no es respecta ni l’Estatut espanyol de Catalunya ni la Constitució que avala la legitimitat d’aquest Tribunal. És de mal perdedors acceptar unes regles de joc i voler-les canviar si la partida acaba malament. Si les regles eren bones per fer un nou Estatut, són bones a l’hora d’emetre una sentència que pot anar de desastrosa a nefasta. Una altra cosa és que ens desmunti el decorat i faci impossible seguir mantenint la farsa sobiranista en el qual alguns es van deixar atrapar amb un referèndum que no podia confondre’s amb un acte de sobirania.

Cal una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, però sencera, i no pas una rebequeria infantil contra el Tribunal Constitucional, que ha fet emprenyar els partits polítics catalans perquè els ha destapat les vergonyes.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: