De la decadència

Un comentari prou assenyat d’en Jordi Milà a Crònica.cat que es titul·la “La independència és decadència”. Aquí el teniu:

El primer secretari del Partit Socialista de Catalunya ha declarat que “la independència es decadència”. I per aquelles coses de la vida, a més a més, és President de la Generalitat de Catalunya. Segons sembla li ha servit de ben poc. Sota la seva presidència hem viscut les retallades a l’Estatut, la negociació d’un finançament que no cobreix ni de bon tros les necessitats del país, les apagades elèctriques, la progressiva conversió en aeroport de segona fila de El Prat, el traspàs trampós de Rodalies, una reforma laboral que no ajuda gens a les empreses catalanes, ni als treballadors per descomptat, la crisi bancaria, en fi, una llista interminable de desastres per a un país que tots tenen un mínim comú denominador: Catalunya no hi pot fer-hi res perquè no decideix res.

Nogensmenys, per ser just i donar-li a tothom lo seu, aquestes mateixes desgracies també li van passar, i alguna de mes grossa i tot, a un president d’un altre partit polític durant 23 anys, i llavors tampoc tocava independència. No tocava mai. No fa falta dir que significaria el que la solució a tot lo esmentat abans – i d’altres coses que em deixo – estigués a les mans del poble de Catalunya i poguéssim lliurement decidir que s’ha de fer en cada cas, sense hipoteques ni falses solidaritats.

De tant òbvi que és, podríem concloure que la frase correcta seria que la dependència es decadència. O més encara, veient el comportament dels dos grans partits catalans els últims 30 anys, també podríem dir que la sociovergencia es decadència. Ara bé, jo crec que al secretari primer del PSC-PSOE li va trair – un cop mes – el subconscient. El que de veritat volia dir es que la independència de Catalunya es la decadència d’Espanya. Aquí plora la criatura.

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: