L’estat de la nació (II)

-Lligant fils-

A l’article anteior d’aquesta sèrie mirava de fer una aproximació més o menys acurada (allunyat-me de les passions i la política i prenent com a referència els significats de certs mots clau al diccionari) a la relació actual entre Catalunya i Espanya , si hi ha conflicte i si aquest forma part dels conflictes de caire nacionalista dels darrers segles a Europa. Fent un resum del que hi ha fins ara, de les conclusions a les que he arribat:

  • Catalunya no és un estat.
  • Els ciutadans de Catalunya tenen nacionalitat espanyola.
  • Catalunya és una nació.
  • Existeix el nacionalisme català.
  • Hi ha País Català.
  • Hi ha identitat catalana.
  • Hi ha conflicte.

I per adobar-lo:

  • Dues nacions coincideixen dins el territori de Catalunya.

I ara les qüestions pendents:

  • Què es disputen?
  • Es pot incloure en el conjunt de conflictes nacionals dels molts que s’han produït a Europa els darrers segles?

-L’altra part-

L’altra part en discòrdia, la nació castellana, ha tingut com a objectiu principal al llarg de la seva existència el domini (res de sorprenent) dels territoris limítrofs amb el seu territori d’origen. Aquest objectiu, des de temps enllà, s’ha mirat d’abastar amb diverses estratègies, casaments entre monarques, invasions i ocupacions, expulsions, assimilacions, associacions, etc. Totes aquestes estratègies son constatables, s’han posat en pràctica en un moment o altre al llarg de la història (unes més que d’altres) i estan més que ben documentades. No trec legitimitat, dins el possible, a aquestes aspiracions dels castellans, però aquí comencen els problemes, aspiren al domini total d’un territori, que per a desgràcia d’ells i potser de nosaltres, ja està habitat, és Catalunya. Si parléssim d’un tros de desert sense habitar no hi haurien de problemes, però no és el cas.

No ens enganyem, Catalunya ha mirat de fer el mateix al llarg de la seva història passada, però potser per manca de certes habilitats o de visió (que no discutiré aquí) s’ha vist abocada a una situació de constant lluita, no pas per expandir-se, per defensar-se del veí. Exemples notoris de la manca d’habilitats i visió son les dos guerres més significatives que hem patit, la guerra del 1714 (francesos i castellans contra Catalunya) i la del 1936 (espanyols, italians i alemanys).

Vist això la qüestió ja te resposta, l’element de disputa és el control del territori anomenat Catalunya (amb el que tot això implica), és una qüestió de poder, una lluita pel poder. Uns per sotmetre’l i els altres per evitar-ho, per seguir essent.

També ens hem apropat a la segona qüestió, ja que en diferents moments d’aplicació de les teòriques solucions al conflicte s’han vist implicats altres estats d’Europa, els uns amb més beneficis que en d’altres (annexió del Rosselló per part de l’estat francès, per exemple), i si es llegeix una mica de història d’Europa veurem que tant el tipus de conflicte com les ‘solucions’ emprades per resoldre’l no son pas originals, dit d’altra manera, no és un cas aïllat.

Això dona lloc a que s’obri tot un ventall de qüestions que aniré desbrossant al llarg d’aquesta sèrie d’articles i que avanço aquí:

  • El conflicte encara es vigent?
  • Sota quina visió?
  • I si ho és, perquè?, te solució?

Anirem avançant…

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: