L’estat de la nació (III)

Segueixo amb la sèrie d’articles dedicats a l’exploració de la relació actual entre Catalunya i Espanya amb aquesta nova entrega.

Queden per desvetllar tres qüestions que vaig deixar pendents a l’article anterior i que son:

  • El conflicte encara es vigent?
  • Sota quina visió?
  • I si ho és, perquè?, te solució?

-Una vella idea-

Tornant a les referències històriques (no incloc textos per l’extensió dels mateixos i perquè son fàcilment consultables), i més en concret a les situacions prèvies a la formació dels estats/nació d’Europa, en sobresurt una, per sobre dels altres, i és la idea bàsica per la que totes les nacions de l’època es van abocar a la tasca de construir-se estat (encara que sense dir-ho). Aquesta idea és simplista, com correspon al pensament d’aquells temps, i ve a expressar el següent:

La força d’una nació ve determinada per l’extensió del seu territori i l’existència al mateix d’una sola creença i una sola llengua.

En el nostre cas la creença és el catolicisme i la llengua el castellà. Molts dels conflictes d’aquesta època tenen com a excusa/raó la religió (la creença única), encobrint-se sota aquest motiu d’altres, bàsicament l’expansió territorial. Dins d’aquest context es van produir la Reconquesta de la Península Ibèrica, l’expulsió dels àrabs i jueus, la conquesta-colonització d’Amèrica, i en el camp de la imposició de la creença i la llengua la prohibició de que la Corona d’Aragó comercies amb Amèrica (no es volien interferències a la castellanització dels nous territoris). Posteriorment es van afegir a la col·lecció de motius encoberts les disputes entre monarques i entre monarquies, com exemple tenim les guerres entre Espanya i Anglaterra.

-Què és Espanya?-

L’aproximació a la pregunta por fer-se des de moltes vessants, la etimològica, la política, la històrica, la geopolítica, la personal (gaudir-la o patir-la fa percebre-la molt diferent) i, potser la que més ens importa, la que ens apropa a l’imaginari i l’ideari dels col·lectius, dels nacionalistes catalans, i dels nacionalistes castellans. Totes les altres ja han estat prou explicades en diferents estudis, textos, articles, llibres i teories, però és aquesta última, l’imaginari i ideari que junt amb la tradició històrica ens dona més joc alhora de situar-nos en el rovell de l’assumpte. Així que, com s’imaginen els nacionalistes espanyols?, quina idea tenen d’Espanya?. Situem-nos.

La visió castellana

Cap idea apareix sense unes circumstàncies adients, sense un, per dir-ho planerament, xup-xup previ. En el cas castellà, aquestes tenen dos factors, ‘la vella idea’ i la història dels quatre darrers segles, on els èxits militars de la seva nació contra la nació catalana han adobat la creença de que el territori de Catalunya és de la seva propietat i que la seva superioritat militar els ha dotat de la legitimitat necessària (por derecho de conquista) per reclamar el poder sobre el territori i els seus habitants, i ‘la vella idea’ la d’exigir a tots els subordinats l’assumpció de les seves creences i la seva llengua (el procés de castellanització).

Dons ja ho tenim, els espanyols s’imaginen com la nació suprema del territori objecte del desig i moralment superiors (herència del seu profund catolicisme) amb l’únic argument de la raó de la força.

També podem entreveure la seva idea d’Espanya recolzant-nos en els mateixos factors. Es van saber poderosos, immensos (van tindre sota el peu un dels imperis més grans de l’època moderna) però ho van perdre tot, o gairebé tot, excepte els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (i unes poques taques més als mapes, Ceuta, Melilla, les Canàries, ‘Perejil’), els últims vestigis de la seva grandesa. Aquest haver-se sabut grans i l’impacte de les pèrdues els ha generat un sentit de frustració i inseguretat que els ha portat a aferrar-se brutalment al territori que creuen seu, inclosos aquells territoris pròxims més enllà del seu país d’origen (Castella) i encara ‘sota control’.

En resum, l’Espanya dels espanyols son els territoris que encara els queden de l’antic imperi, la seva darrera possessió.

I per nosaltres?

La visió catalana

No podem deslligar la visió d’Espanya que tenim els catalans del xoc constant amb la cultura i les formes de fer dels nostres veïns castellans. Pel que fa a les referències històriques hi ha cert paral·lelisme amb Castella, Catalunya (formant part de la Corona d’Aragó) va ser també un gran imperi de la Mediterrània i, si les referències i la memòria no em traeixen, modern, avançat i, com dirien avui dia ‘democràtic’. El primer parlament modern conegut, el Consell de Cent, la primera gran reglamentació del comerç el Consolat de Mar acceptat i adoptat per totes les potències europees i que és la base del Dret Marítim Internacional d’avui dia.

Els efectes de les actituds dels governants castellans, quan els regnes ja s’havien unit i, temps més tard, les diferències d’opinió pel que fa a alguna successió al tron va donar lloc a les primeres guerres entre els territoris, i les proclames dels anteriors, apropiant-se de la titularitat del que podríem considerar una marca comercial, ‘Espanya’, i l’ús que han fet de la mateixa per justificar totes les atrocitats i injustícies que Catalunya ha hagut de patir des d’aquells temps fan que ‘Espanya’ s’hagi convertit en un símil d’allò que ens és hostil, contrari i dolorós. En contraposició amb aquest fets la cultura i la llengua pròpia han estat el refugi i l’identificador d’aquells que eren afins al territori, propers, de confiança. Potser és per aquest motiu que la cultura i la llengua catalanes no han estat dissoltes pel pes i la pressió de la llengua i la cultura castellanes.

En resum, per nosaltres Espanya és el territori aliè des del que se’ns agredeix i en el que se’ns vol dissoldre.

-Les respostes-

Crec que ja s’han donat les respostes adients a les qüestions que ens feien voltar el cap.

  • El conflicte encara es vigent?
  • Sota quina visió?
  • I si ho és, perquè?, te solució?

Dons sí, el conflicte encara és vigent perquè encara son presents les actituds i els imaginaris i els idearis no han canviat. És present sota les dos visions, la catalana i la castellana, cap dels dos se sent satisfet amb la situació actual. Nosaltres seguim sentint la pressió i l’agressió, ells no acaben de ‘pacificar’, neutralitzar les resistències al territori, perquè l’altre no vol reconèixer la seva autoritat, la seva llengua i la seva cultura com a pròpies.

I sí, sí que te solució, però no pas sota el model polític-social d’avui dia, que no dona satisfacció a les parts. La solució només pot venir si s’arriba a una situació en que una de les parts aconsegueixi satisfer les seves aspiracions i l’altre es conformi o desaparegui segons el cas.

El final de aquesta història encara està per escriure així que, mentre arriba aquest moment, jo em posaré a fer altres coses.

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: