Una cursa desigual

No crec que hom es pugui posar les mans al cap si afirmo que la cursa cap a la Plaça Sant Jaume fa dies que rutlla però possiblement se les posarà, i amb raó, si dic que aquesta cursa està ‘arreglada’, s’hi fan trampes de bon començament.

Mentre els uns fan la prova dels 10 metres llisos, els altres la fan d’obstacles i els de més enllà amb obstacles i els peus dins un sac. I perquè ho dic? Per diverses raons, la primera i principal és el veto evident que les formacions de nova fornada, i declaradament independentistes, estan patint per actiu i per passiu, dels mitjans d’informació escrits i televisius i tant privats com públics.

Serà que no interessa que el seu missatge arribi a la ciutadania, no fora que s’engresquessin a votar!

La segona, que com una taca d’oli s’estén a d’altres formacions ‘secundàries’, son els perversos debats a dos, PSC i CiU (llastimosa simplificació del panorama polític i ideològic de Catalunya), que els va prou bé, com si els altres partits no prenguessin part a l’esdeveniment.

És una actitud del tot detestable i barroera, presentar-se, voler aparèixer com les úniques opcions existents en aquestes eleccions, el blanc i el negre, o el negre i el blanc segons es miri, i significa reduir les opcions dels electors a dos, com si el món, fins i tot aquest, no tingues més matisos de gris que no pas blancs o negres absoluts. I que no se’m oblidi, no penso votar a cap d’aquestos, no m’agrada que em vulguin manipular i menys amb aquesta poca traça, m’insulten la intel·ligència.

I la tercera és la meravellosa llei de repartiment del temps ‘d’informació’ que les cadenes públiques de TV i ràdio han de posar a disposició dels participants, repartiment que es fa en funció de la representació que cada formació té al Parlament (???) i que discrimina, sense cap mena de rubor, les formacions minoritàries i especialment les de nova formació (que no en tenen de representació).

I si no us ho voleu creure feu l’esforç de cercar, per exemple a la premsa escrita, articles, entrevistes o informacions dels actes que han fet fins ara Reagrupament i Solidaritat Catalana que no sigui pamflets (i encara d’aquests gairebé cap).

Aprofito per pujar i afegir l’enllaç a un escrit de la periodista Mònica Terribas que parla molt clarament de les implicacions del model repartiment dels espais electorals i del impacte que té en la qualitat final de la informació.

Recordeu els advertiments que els presentadors dels Serveis Informatius de TVC fan en període electoral?

La desaparició del periodisme: senyal realitzat i blocs electorals

Mònica Terribas – 2004
Periodista i Vicedegana dels Estudis de Periodisme (UPF)

“Els blocs electorals, que estableixen durades i ordres per criteris exclusivament polítics, són la negació del periodisme. I, per tant, poca cosa els diferencia dels espais gratuïts de propaganda electoral.”

“No esperin periodisme en la cobertura dels principals partits a les generals: tindran espais de propaganda política, en què només hi hauran els ulls autoritzats pels partits. És la negació subtil de la llibertat de premsa.”

Les decisions dels partits polítics sobre la cobertura de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003 van imposar unes condicions que expulsaven el criteri professional dels periodistes dels mitjans públics audiovisuals. L’establiment de blocs electorals n’és un dels primers instruments: es tracta de repartir el temps i l’ordre de les informacions, de manera que els periodistes no poden valorar si allò que fan els polítics és notícia, sinó que estan obligats, facin allò que facin, a dedicar-los un temps concret i en l’ordre d’exhibició determinat pel Consell d’Administració dels ens que regulen aquests mitjans. Quin és el rerefons d’aquests blocs electorals? A les Autonòmiques, tots els partits polítics, però lògicament amb més pes CiU i PSC-CpC, acorden la durada i l’ordre de les seves cròniques, de tal manera que la proporció es manté amb les altres forces polítiques en funció de la seva representació parlamentària. El resultat d’aquest repartiment va generar, als espais electorals, informatius que els espectadors veien cada dia durant la campanya, uns temps que anaven des dels 2 minuts i mig aproximadament per les dues grans forces polítiques als 20 segons per ICV-EUiA. Quina és la conseqüència d’aquests blocs? La primera conseqüència és que els professionals encarregats en tots els altres àmbits d’observar l’entorn, valorar-lo, triar els moments més destacables i construir un discurs coherent, es trobaven lligats de mans i peus per aquest ordre i aquesta durada, de tal manera que es feia en molts casos impossible donar coherència periodística a la informació, i fer-ne un seguiment just, atès que les propostes dels partits més minoritaris s’havien de sintetitzar en molts casos fins arribar a l’absurd.

Els blocs electorals, que estableixen durades i ordres per criteris exclusivament polítics, són la negació del periodisme. I, per tant, poca cosa els diferencia dels espais gratuïts de propaganda electoral. En certa manera és un engany a l’espectador, al servei dels interessos dels partits i no dels ciutadans, que justament durant el període La desaparició del periodisme: senyal realitzat i blocs electorals de campanya és quan han de decidir si renoven o no la confiança en les opcions polítiques que se’ls ofereix, en funció dels seus programes, que han d’estar clarament explicats, tots ells. La clau de la democràcia és tenir llibertat per triar a les urnes, i una part de la llibertat radica en disposar d’una informació no condicionada. Doncs bé, els blocs electorals, tal i com els hem patit en aquestes eleccions passades en els mitjans públics audiovisuals, no compleixen aquesta premissa necessària. I per què es fan aquests blocs electorals? Perquè sovint els assessors de comunicació dels partits parteixen de la premissa que com més estona de televisió i ràdio, més vots. Aquesta relació de causa- efecte va quedar refutada científicament ja fa quatre dècades. Bibliografia disponible sobre la qüestió pot ser sol·licitada a les facultats de Ciències de la Comunicació o al mateix Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Però l’obstinació dels partits és incontrolada i ara arriben unes noves eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat espanyols. Què se’ns planteja ara? Una fórmula encara més directa d’orquestració política: l’anomenat senyal realitzat.

Vostès deuen recordar les bodes de les infantes espanyoles. En aquella ocasió, TVE tenia l’exclusiva de l’esdeveniment i servia el senyal, és a dir, la imatge, a la resta de cadenes. Què implica el senyal realitzat? Que la persona que tria què ensenya, en quin ordre, des de quin angle, i amb quines intervencions dels protagonistes, és un de sol –en aquell cas, treballadors de TVE- i que les altres televisions es nodreixen d’allò que altres han triat. Això és el senyal realitzat. Doncs bé, ara els grans partits polítics, que tenen la potència econòmica per poder contractar productores potents que els cobreixin tota la campanya, han decidit donar-los a ells la potestat de fer el mateix. Això implica que els càmeres d’altres televisions no accediran als actes de campanya, sinó que seran aquestes productores pagades pels partits polítics les que faran les cròniques periodístiques per als programes informatius de les cadenes de televisió. Quina conseqüència té aquest sistema? Els periodistes no trien allò que expliquen, no valoren si les intervencions dels polítics són les més interessants, sinó que s’han de menjar, literalment, la tria que fan aquestes productores pagades pels partits. Si això és així, no esperin periodisme en la cobertura de les campanyes dels principals partits polítics a les generals: tindran espais de propaganda política, en què només hi hauran els ulls autoritzats pels partits. És la negació subtil de la llibertat de premsa, perquè s’impedeix la tria. Escoltarem els missatges dels líders polítics a conveniència dels líders polítics, i l’ull del periodista quedarà reclòs en la veu, en la narració, que serà necessàriament esclava de la imatge subministrada.

Hem de denunciar aquesta agressió directa a l’essència de la nostra feina i negar-nos a emetre aquelles informacions que no poguem certificar que han estat vistes i enregistrades per nosaltres. Els partits polítics volen deixar de sotmetre’s al criteri professional dels periodistes i volen passar a fer ús dels mitjans de comunicació com a simples transmissors de les seves posades en escena. Les productores fan negoci, els partits en treuen la imatge possible que els convé, els periodistes es frustren i els ciutadans s’empassen allò que la maquinària propagandística els ha fabricat.

Per tant, si això es confirma, els professionals dels mitjans públics audiovisuals ens veurem obligats una vegada més a plantar cara a aquest abús. Allò que tanta indignació desperta quan en un concert d’una gran estrella del rock nord-americà les càmeres d’aquí no poden accedir i reben els vint segons d’imatge de l’artista dalt de l’escenari, ara es trasllada a l’afer més essencial de les democràcies participatives: el moment de triar els programes polítics i aquells qui els han d’executar i fer realitat. Nosaltres no votem Bruce Springsteen: podem comprar o no els seus discos. Nosaltres no votem les infantes o els prínceps per ocupar-se dels nostres afers públics. Però a les eleccions ens hi juguem el nostre futur i no s’hi valen els vestits a mida amb sastre comprat. Que s’enfrontin a la pluralitat informativa i a la llibertat de premsa amb valentia. Els polítics haurien d’entendre que no poden manipular amb aquestes planificacions orquestrades els missatges que fan arribar als ciutadans, però si no se n’adonen i no afronten amb netedat el procés de transmissió informativa perquè ens neguen l’accés directe i lliure a les fonts, nosaltres, que estimem el nostre ofici, no podem deixar de denunciar-ho i emprendre accions, les que calgui, perquè la ciutadania sàpiga què està rebent.

Així que vist el panorama, potser el millor serà tancar la tele, la ràdio, i no llegir diaris, posar-se a navegar per Internet, que de ben segur és el mitjà en el que trobarem més informació i més plural.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: