Història d’algú

Avui, navegant per la xarxa, he trobat en aquest bloc un apunt on el ‘blocàire’ narra la seva experiència com militant d’una formació política prou coneguda. M’ha semblat una bona història, d’aquelles per, potser, escoltar al costat del foc, així que la pujo.

Carta a…
per joanpinyol – 11 Oct, 2010

Aquest text el vaig escriure el 20-06-2009, l’he trobat per l’ordinador i he pensat que era interessant, he canviat els noms per a què ningú se senti ofès.

————————————–

Al 2005, jo tenia 15 anys i vaig decidir entrar a militar a les JERC, vam crear la secció local de Cornellà. Potser era massa jove, per implicar-me en política, però ja aleshores sabia que si vols una cosa, l’has d’anar a buscar. Jo volia (i vull) la independència de Catalunya. Les raons que em van portar a desitjar-la, devien ser varies; la influencia del meu pare, la rebel·lia de l’adolescència, la realitat del meu país… Entrar a les JERC significava trobar-me amb gent que pensava com jo, i que treballava per aconseguir la independència.

Vaig conèixer a gent de la comarca, vam treballar per donar a conèixer la nostre causa. El 14 de gener del 2006 o el 2007, ara no ho recordo, vaig ser escollit conseller nacional per la comarca, bàsicament perquè ningú volia ser-ho, i m’ho van encolomar a mi. Va ser curiós formar part d’aquest òrgan del partit. Vaig poder veure d’aprop aquells que dirigien les JERC, i vaig conèixer gent de tot Catalunya que també pertanyien a les JERC.

El primer tripartit es va acabar, vam fer eleccions, jo estava convençut, que el que calia en la següent legislatura era romandre a la oposició o fer govern amb CIU. Pel PSC es presentava Montilla, el meu alcalde… Els anys de tripartit havien estat molt moguts, Esquerra s’havia equivocat molt en el procés del estatut. Van passar les eleccions, Esquerra va fer a Montilla president. Un espanyol, de president de la generalitat… Per la meva secció local no va ser molt bo això…el 20% de la secció va deixar les JERC (es a dir, de 5 vam passar a 4 jeje), no era lògic que el nostre partit fes president a l’alcalde al que havíem intentat guanyar en les municipals la tira d’anys, i menys després del primer tripartit, i encara menys, 2 segons després de conèixer el resultat, què havia estat pactada abans de les eleccions la reedició del tripartit? Havien enganyat als votants… El partit que representava la sinceritat, que era format per gent del carrer, que deia les coses clares, havia deixat de ser-ho. Va ser en aquells temps, que quan els meus companys d’escola que formaven part de la CAJEI em preguntaven, em demanaven explicacions per allò que feia ERC, jo els responia: A mi tampoc m’agrada, el senyor Carod s’equivoca, però ja ho canviarem. Des de dintre ho canviarem.

Per aquells temps van néixer dos corrents interns, Reagrupament i Esquerra independentista, en el fons reivindicaven gairebé lo mateix, jo m’hi sentia proper, de fet vaig “inscriurem” als dos. Tot això quedava una mica lluny de les JERC.

Per aquelles dates també, vaig fer 18 anys. Jo veia a les JERC com el fill petit d’Esquerra, un grup de joves, que es dedicaven a fer merder i tocar una mica els collons del partit. Què eren necessaris, però que no influïen massa en les decisions importants. Sempre havia tingut bastant clar que a partir dels 18 anys entraria a militar a ERC, a militar activament, i que “abandonaria” una mica les JERC. Vaig fer 18 anys, i no volia entrar a ERC, la única raó que tenia per entrar-hi era per poder votar a les eleccions internes, la única raó que hi veia era per poder votar Reagrupament. Havia d’entrar amb el suficient marge de temps per a tenir dret a vot en les eleccions. Mentre jo em pensava si entrar a militar a ERC o no, el meu oncle o tenia molt clar, ell volia entrar-hi per votar Reagrupament. El meu oncle va fer la sol·licitud per entrar a militar, els dos militants que “l’avalaven”, eren en Joan Tardà i l’Ignasi. El primer, ja el coneixeu, i el segon és el president d’ERC de Cornellà. Esquerra va respondre que no l’acceptaven, que no el volien al partit. Jo em vaig sorprendre, per a mi el meu oncle, és el perfil del militant perfecte del que creia que era ERC, però no el volien. En Josep, va recorre a la secció local de Cornellà per tal de que li donessin suport, i intentessin fer rectificar a la direcció permetin-li així entrar a militar. Es va celebrar una assemblea a Cornellà, en la que d’entre altres coses s’havia de parlar del cas del Josep. La meva sorpresa va ser enorme quan vaig veure la reacció de la direcció de la secció local, una secció local que tenia des de feia la tira d’anys com a seu, l’edifici del meu oncle per el qual no havien pagat mai ni l’aigua, ni la llum, ni un lloguer. El meu oncle, que des de que havia deixat de militar a ERC havia fet molt més que altres militants pel partit, va ser tractat d’una forma incomprensible. Us poso en situació per a que entengueu el raonament de la direcció de Cornellà:

Resulta que després de conèixer la resposta d’ERC a la seva sol·licitud per entrar a militar, en Josep va enviar un email als militants de la secció local de Cornellà per a explicar-los la seva situació. En aquest email, en Josep hi va afegir unes imatges del “burofax” que havia rebut d’ERC en el que se li notificava que no l’acceptaven. Resulta que aquest burofax estava firmat per la Pilar, companya de Cornellà, que tenia un càrrec a la direcció (del que no recordo el nom), que entre d’altres coses, resulta que enviava les notificacions de que no havies sigut acceptat com a militant del partit.

Quan va ser el moment a l’assemblea de parlar del cas del meu oncle, ell va exposar el que ja havia explicat en el mail, que ell volia entrar al partit, però que no el volien. I demanava si us plau, que la secció l’ajudes. La resposta de la Pilar, l’Ignasi, i la Iolanda va ser del tot irracional, en comptes d’abordar el tema, van redirigir la discussió cap a l’email, que ells interpretaven com un atac a la Pilar, ja que en la imatge del “burofax” s’hi veia la seva firma. I segons ells, en Josep pretenia donar a entendre que era la Pilar la que no el volia al partit o quelcom similar. Evidentment ells eren els únics que havien vist “l’atac” inexistent. També estaven molt enfadats de que ell hagués utilitzat la llista de distribució d’ERC per a fer arribar el mail als militants (quan era culpa d’ells que enviaven els emails de forma que tu podies veure a qui eren enviats). Tot i això, en Josep hauria pogut aclarir que ell no pretenia donar a entendre el que havien entès, ho va intentar. Però la Pilar i la Iolanda només cridaven amb ràbia i insultaven el meu oncle, no escoltaven allò que els deien… El pobre Josep va marxar decebut, suposo. Jo aquella nit vaig plorar de ràbia, no m’ho podia creure, com es podien pensar que en Josep atacava la Pilar. Mentres plorava escrivia una carta en defensa seva que mai vaig enviar.

Al final se’m va tirar el temps a sobre, i ja era massa tard per poder votar a les eleccions internes. Per desgracia meva i d’ERC va guanyar en Puigcercos, la proposta de “falç” canvi.

Al cap d’un temps vaig passar a ser el portaveu de les JERC de Cornellà, perquè no hi havia cap altre militant actiu a Cornellà. Vaig intentar revifar les JERC de Cornellà, vaig convocar 2 reunions, en les que m’hi vaig trobar sol… Les JERC de Cornellà havien mort. Va passar un any, en el que no vam fer res, a les municipals ni ERC va treballar, no vaig veure gairebé cap cartell de la Iolanda, després es sorprenen que tan sols tinguin un regidor…

Entre tot això vaig votar per primer cop, vaig votar ERC a les eleccions del congres, en realitat vaig votar en Joan Tardà, que és veí meu, i em sembla molt bona persona.

I resulta que un dia un senyor anomenat Joan Carretero, que feia un any que no deia res, escriu un article, titulat Patriotisme i dignitat, en el que deia quin pensava que havia de ser l’enfocament que hauria de fer ERC per a les properes eleccions al parlament, o això vaig entendre jo. Però resulta que la direcció d’ERC estava tan, però TAN lluny del que deia els senyor Carretero, que es van pensar que parlava de crear un nou partit!!! i el van suspendre de militància! Em vaig quedar de pedra… Lògicament en Carretero va deixar el partit, i Reagrupament va decidir presentar una candidatura independentista a les properes eleccions al parlament.

Tot aquest cúmul de circumstancies ha fet que m’adones que ERC, ara Esquerra, no és el partit que jo voldria que fos. Per això m’he associat a Reagrupament. Perquè coincideixo en gairebé tot allò que diu Carretero, i de moment me’l crec.

Quelcom s’ho hauria de llegir, no?

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: