Cal aixecar-se

No sé qui ho va dir, però crec que és una molt bona dita:

La grandesa d’un home no es mesura pel nombre de victòries, sinó pel nombre de cops que s’aixeca després d’una derrota.

Sento de tot cor el resultat de Rcat. He posat moltes esperances en aquestes, ja exhaurides, eleccions, però pels motius que siguin no ens en hem sortit com volíem…

El missatge és bo, la gent també, cal que seguim amb aquesta tasca tot cercant la propera oportunitat.

Cal aixecar-se.

Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (16)

La número setze…



ENTREVISTA: Joan Caball coordinador nacional d’Unió de Pagesos
6 de Juny de 2010

RELACIONS · “Sempre fem pedagogia, respectant els drets nacionals de cada territori, i ningú ens veu com uns «bitxos raros»”
TC · “Pot empitjorar la convivència política i institucional”
SECTOR · “S’ha de fer nacionalisme alimentari en positiu. Aquí no sabem si el que mengem és d’aquí o no”
Joan Tort

Joan Caball
Joan Caball en una explotació agrícola durant una visita que va fer a Lleida la setmana passada
LAURENT SANSEN

Joan Caball veu una Catalunya i, sobretot una classe dirigent, amb massa complexos i temors en la relació amb la resta de l’Estat. Reclama més unitat en el seu sector per valoritzar els productes catalans.

Com és la relació d’Unió de Pagesos amb entitats estatals i internacionals?

Allà on hem estat sempre hem fet pedagogia respectant els drets nacionals de cada territori. Potser en altres àmbits no s’ha fet aquesta pedagogia o no han tingut cura d’explicar qui som. En l’àmbit en què ens movem sempre han respectat les nostres idees i mai ningú ens ha vist com uns bitxos raros, sinó com una realitat que hem defensat.

Els polítics no fan pedagogia?

Uns potser no ho han sabut fer millor i altres han buscat el rèdit electoral d’aquesta confrontació, sobretot per la part espanyola. I ara amb el Constitucional s’ha embolicat i polititzat en un tribunal que és més polític que jurídic i al servei del centralisme de l’Estat.

Què pot passar si del TC en surt una sentència que retalla l’Estatut?

El que pot passar és que empitjorin les relacions de convivència política i institucional, més que cívica. I un creixent desencís cap a la classe política i de la nostra política envers la resta de l’Estat. Qui ho està portant no ho està fent correctament i més si veiem que s’haurien d’haver renovat i canviat magistrats. És lògic que la gent no ho entengui.

Què falla?

Tenim una organització que potser no està prou afinada. Et demanen que votis i que això és el que val, però resulta que per sobre encara hi ha qui pot desfer-ho tot i a sobre et diuen que la teva opinió no serveix per a res. Insisteixo que la gent no ho entén. Si haguessin dit que calia un 60% de participació per validar el referèndum, d’acord, però resulta que les normes no estan prou afinades.

I això genera frustració?

Cada cop hi ha més desencís amb l’Estat i també més rebuig de l’Estat a Catalunya. Tenim massa complexos en relació a l’Estat. És com si, sense ser-ne, et repeteixen que ets coix i al final acabes caminant coix.

Vostès sempre s’han definit com a sindicat nacional català?

Nosaltres defensem la pagesia de Catalunya i amb les organitzacions de fora si ens posem d’acord, bé. Si no, cadascú va a la seva i mira de defensar el que és seu de la millor manera que sap o pot. Aquest encaix, en l’àmbit polític i dels partits no passa, i es prefereix fer l’hipòcrita a ser coherent. A vegades aquest exercici de coherència que hem practicat ens ha servit per fer entendre la nostra realitat, però en política no passa. Hi ha hagut poc pragmatisme, sense decisions ni polítics de llarga distància, tot és immediatesa pensant en el poder del moment. S’ha de pensar més en demà, i demà passat i l’altre, perquè no n’hi ha prou demanant la independència, sinó que cal posar sobre la taula també quin és el model social, de benestar i econòmic, sinó es fa una mica difícil d’acabar-ho d’entendre.

També s’ha patit alguna campanya de boicot a productes catalans?

Veiem a casa nostra publicitat d’aliments d’Andalusia o de Castella-Lleó i no veiem la nostra marca? Aquí hem tingut històricament marques que quan han tingut poder econòmic no han volgut saber res de pàtries i després, a sobre, sembla que se’ls hagi de venerar. Van pel seu compte i no volen saber res de la resta i això és de molt curta volada. Amb el cava ha passat. Per què no una campanya de marca genèrica? Explicant la zona de producció i les característiques de qualitat i que després cadascú triï la marca. Però aquí, primer es pensa en un mateix i la resta que rebenti. El poderós econòmicament tira i, la resta, com xaiets al darrere.

No hi ha unitat?

L’empresa poderosa que depassa l’àmbit català o estatal no vol una identificació de país que, ben explicada, la gent acabaria valorant. S’ha de fer nacionalisme alimentari en positiu. Mentre a altres zones s’espavilen, tenen marca i acaben prioritzant el consum d’allò seu, aquí no identifiquem res, ho barregem tot i ara no sabem si el que mengem és d’aquí o no. Com deia, seguim amb la cultura del jo, de la meva marca particular, i la resta ja s’ho farà.

La marca d’aliments catalans que prepara el govern és això?

Diuen. Però també temen la Brunete mediàtica. O sigui que amb aquesta por no tindrem marca i tornem a la poca volada. Aquesta identificació la té gairebé tothom i a tot arreu, i nosaltres no en serem capaços. Hem d’anar sense complexos.

Por o manca d’ambició?

És la cultura de curta volada, de quatre anys, i que acaba prioritzant el que em convé a mi i no al país. Això està tan inculcat que no es pot canviar de cop. Potser encara tenim poca cultura democràtica en relació a altres països del nostre entorn.



Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (i 17)

La darrera i última, la que fa disset!



ENTREVISTA: Diego Arcos president del Casal Argentí de Barcelona
8 de Juny de 2010

ESTRATÈGIA · “S’ha de vincular la concepció antiimperialista dels immigrants amb la lluita per la independència”
DIVERSITAT · “Calen independentistes que parlin castellà, rus, suahili i amazic”
‘MADRE PATRIA’ · “Espanya maltracta els que suposadament són els seus fills”
Vicenç Relats

Diego Arcos
Diego Arcos, president del Casal Argentí de Barcelona
JORDI GARCIA

Arribat a Catalunya el 1989, el president del Casal Argentí de Barcelona, Diego Arcos, milita activament a l’independentisme cívic i popular, ara mateix des de Sant Andreu Decideix. Acaba de publicar el llibre Immigració i sobirania (Ed. Veunova), del qual és coautor, i sosté que Catalunya és una colònia sotmesa a Espanya.

Després de 21 anys a Catalunya i amb la nacionalitat espanyola reconeguda, encara es considera immigrant?

Sí, sóc migrant perquè la meva vida i la dels meus fills està marcada per la migració. Jo no vaig decidir ser argentí -que ho sóc pels quatre costats-; ho van fer els meus pares. Sí que he decidit ser migrant i ho seré fins que em mori, tot i que he deixat de ser un transeünt perquè també sóc català i això ho he decidit jo. Els pares van inscriure el meu naixement en argentí i el meu epitafi s’escriurà en català. Diu que vostè serà migrant tota la vida, però els seu fills ja no, oi? Els meus fills seran plenament ciutadans de Catalunya, però amb la particularitat de ser d’origen argentí, tot i que la intensitat identitària disminuirà. El Casal Català de Paraná, ciutat interior de l’Argentina, té uns 500 socis i només dos són nascuts a Catalunya. La resta són descendents de catalans i fan castells al Casal, encara que són argentins fins al moll de l’os. El segon dels meus tres fills va arribar aquí amb només vint dies i és català, però aquest 25 de maig, que ha estat el bicentenari de la República Argentina, ha recordat com cada any la data i la troba més important que l’11 de Setembre, que aprofita per anar a la platja. I això que ell és català, parla català, no està d’acord amb Espanya i és independentista. El nucli familiar és el que transmet la identitat.

El seu cas és atípic. La població d’origen immigrant viu com a propi el conflicte nacional Catalunya-Espanya?

No. Sens dubte, som una minoria els que tenim consciència del conflicte però anem en clar augment. Hi ha gent que l’observa amb recel -com bolivians andins que fan un paral·lelisme amb la voluntat de secessió de la regió de Santa Cruz de la Sierra, impulsada per la ultradreta boliviana-, però només cal que els ho expliquis bé cinc minuts i ja ho entenen.

És l’independentisme pràctic al qual s’arriba més enllà de la identitat?

El que els catalans no veuen és que això és una lluita anticolonial. Amb tota la moguda de les consultes s’està construint el moviment d’alliberament nacional català, un moviment típic i tradicional, que organitza un sector ampli de la nació per acabar amb una situació de colonialisme. Qualsevol immigrant se sent naturalment antiimperialista, perquè ha arribat a la conclusió que el seu país no li oferia el que es mereixeria per culpa de l’imperialisme espoliador. Cal doncs vincular la seva concepció antiimperialista amb la lluita anticolonial per la independència de Catalunya. I això ho agafa en dos minuts. Aquesta és la tesi del seu llibre. Sí. El centre de la tesi és que a Catalunya fins fa vint anys hi havia dos subjectes identitaris en la població: o eres espanyol o eres català o una barreja de les dues coses, perquè hi havia al mig un munt de gent que fluctuava. Ara, però, s’hi ha afegit un nou subjecte de població, gens menyspreable perquè quasi arriba al 20%, que l’integrem els que venim de 200 països. Aquest tercer grup ha trencat un duel impossible de desencallar, perquè els catalans no afluixarien i els espanyols tindrien el suport del poder dels aparells de l’Estat. Qui pot resoldre aquesta confrontació és aquesta cinquena part de la població catalana, que no és proespanyola, simplement perquè ve de 200 països. Això és clau per entendre que la independència és possible, entre altres raons, perquè els immigrants ara som aquí.

A les consultes tenen dret de vot però no hi participen gaire. Com les valora?

Els catalans, tan capficats en la identitat -és lògic perquè estem reconstruint un orgull nacional-, inevitablement no miren prou l’entorn i no s’adonen que la societat catalana és de les més democràtiques del món. Fins a la consulta d’Arenys això era una apreciació. Totes les nacions decideixen com i qui és del seu país i Catalunya no; és l’única nació en què l’estranger pot decidir fer el pas de respectar la identitat catalana, parlar la llengua i incorporar-se a un cos nacional. Això està legislat així a l’article 7 de l’Estatut i al programa d’ajut al retorn, que defineix el veïnatge català. El dret de vot dels estrangers a les consultes ho ha confirmat.

Potser és pedagògic però ha fet baixar força la participació…

S’ha ampliat el cens però la participació dels immigrants és altíssima. Per mesurar-ho, s’ha de tenir en compte el poc grau de coneixement que en tenien i que mai han pogut votar. S’ha obert un procés democràtic que tracta els immigrants com un més, com un igual, com un dels nostres.

I vostè com anima un veí immigrant a participar a Sant Andreu Decideix?

A les entitats d’immigrants només els demanem que donin suport a la democràcia, no que es pronunciïn. Cal plantejar la consulta com una campanya pel futur de Catalunya. Calen independentistes que parlin castellà, rus, suahili i amazic.

Els llatinoamericans no hi són més reticents per adhesió a la madre patria?

Això de la madre patria és una mentida, perquè és una puta madrastra que maltracta els que suposadament són els seus fills. Espanya no va descobrir Amèrica, la va conquistar. Qualsevol immigrant se sent encara molt maltractat en un aeroport espanyol.



Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (15)

I aquí va la quinzena…



ENTREVISTA: Muriel Casals presidenta d’Òmnium Cultural
30 de Maig de 2010

RELACIÓ · “Ha de començar una nova etapa basada en la llibertat respectiva”
TC · “Que Espanya i les institucions vagin bé és un favor per als catalans que volen una relació diferent”
ROLS · “Els que intenten per enèsima vegada l’encaix a Espanya em produeixen tendresa, per utòpics i insistents”
Jordi Cortada

Murial Casas
Muriel Casals, nascuda a Avinyó, que es diu sabadellenca i viu a Barcelona, en una imatge presa al seu domicili a la Ciutat Comtal
JORDI GARCIA

La nova presidenta d’Òmnium Cultural veu acabat l’encaix català a Espanya en els paràmetres tradicionals, però defensa que el bon veïnatge ha de ser el marc per definir la nova relació.

Té cap valor la substitució dels membres del TC amb mandat esgotat?

Té un cert valor, sí. Sobretot per ells, per la institució. El que ha passat amb el TC és inenarrable, un desastre de comportament, però per ells és greu perquè han desprestigiat una institució que ha de ser seriosa. Fer el canvi pot fer recuperar, i això que han anat molt avall, el prestigi. No m’apunto a dir que això no serveix de res. Per nosaltres no serà gran cosa, però per al TC sí. I com que no crec que com més desastre sigui Espanya millor per a nosaltres, doncs que els vagi bé.

Segon aspecte. Un acord per modificar la llei del TC seria una escletxa per seguir insistint en l’encaix?

Aquest encaix seria molt difícil que durés. Hem anat molt enllà, tant nosaltres com els espanyols. Ens hem dit molt, molt clarament que no ens estimem prou per viure junts. Potser amb una altra mena de relació ens estimaríem. Això de l’encaix està perdut, i hem de tenir clar que substituir els membres del TC o reformar la llei del TC tenen l’objectiu de salvar aquest encaix.

L’enèsim favor català a Espanya?

Segurament. Com tantíssimes vegades. Però, com deia, que es vagin trobant cada vegada millor ells amb ells, ens va bé. Hi torno amb la parella. Quan la relació és dolenta, si tens un marit tancat i de mal aspecte, que no se’l mira ningú, és molt lleig voler-te’n separar, però si tens un marit triomfant, guapo, que es fa mirar, no costa tant plantejar un final d’etapa i tu per aquí i jo per allà i potser ens trobarem com a amics. Que Espanya i les seves institucions vagin bé és un favor per als catalans que vulguin una relació diferent.

Falta que es deixin ajudar…

Sí, es clar. I llavors és quan aquests catalans que intenten per enèsima vegada encaixar em produeixen una certa tendresa. Tan utòpics i insistents, com qui, desesperat, encara vol convidar la parella a sopar per mirar de… Deixa-ho, si ja no t’estima.

Després de 300 anys, queda alguna carpeta per obrir?

Sincerament, no. És el moment no ja d’un final de trajecte, sinó d’un començament de trajecte. Es clar, per començar-ne un cal tancar l’altre. Però s’ha d’enfocar com un inici. I aquesta nova etapa s’ha de basar en la llibertat respectiva.

Per evolució sociològica de l’independentisme i per context sociopolític ja no es pot parlar de ruptura…

No, no, és multiplicació d’identitats a Europa. Junqueras explica que la UE s’ha anat ampliant a l’exterior i ara pot obrir una etapa d’ampliacions internes. Mira, el 2004, amb la incorporació a la UE dels nous Estats sorgits de l’esfondrament de l’URSS, vaig pensar que podia ser el moment. Em pregunto, fent ficció, si hem de ser penalitzats per haver estat al costat bo del Teló d’Acer. Els que ens vam quedar al costat occidental no tenim dret a resoldre els problemes nacionals? La UE ha acceptat els problemes a resoldre de l’Est i li costa acceptar els de l’Oest.
Bèlgica, Escòcia, Euskadi…
Per primer cop no naixeran Estats fruit de casaments, herències de reis o guerres, sinó de l’acord. Redibuixar el mapa d’Europa de manera pacífica és molt bonic. A molts polítics els hauria de fer il·lusió, i els espanyols en lloc d’una pèrdua haurien de pensar que poden guanyar un amic. Diuen que el nacionalisme es basa en l’enemic exterior, i jo penso que nosaltres hem de voler un amic exterior i ells també. És millor que forçar una mateixa unitat política.

És un problema l’atomització que viu el moviment independentista?

Un amic historiador sovint recorda la fi de l’Antic Règim, amb molts clubs liberals arreu, alguns de molt seriosos i també gent boja i desordenada. Es barallaven, però entre uns i altres van permetre acabar amb les monarquies absolutes i anar cap a la democràcia burgesa. També seria complicadot tenir tot l’independentisme unit, i no sé si bo. Ja està bé tenir un ventall ampli. El que no està bé és el caïnisme de dir que si no estàs amb mi ets un cul d’olla.

La unitat, per al referèndum?

Sí, crec que ara és moment de deixar fluir les diferències, no estigmatitzar-ne cap i quan arribi el moment ja haurem de fer coses junts. I compte, que les diferències es veuen a dalt, però a la base, la gent té clar que treballa per fer un país més bo, seriós i sòlid. I de tota la fullaraca en sortiran líders de futur.

No és tan important un partit independentista com mentalitat independentista arreu?

Sí. Com en l’ecologisme, el feminisme… Hi ha d’haver dones arreu, ecologistes arreu, joves arreu… i independentistes arreu.



Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (14)

Aquesta és la catorzena…



ENTREVISTA: Josep Vicent Boira geògraf i escriptor
24 de Maig de 2010

CONSULTES · “Actuacions com incloure el País Valencià en els referèndums d’independència són contraproduents”
ECONOMIA
· “La intel·lectualitat no acaba de copsar la importància de les relacions entre els empresaris de Catalunya i els de València”
Ester Pinter

Josep Vicent Boira
Josep Vicent Boira, geògraf i escriptor valencià de 47 anys, en una imatge d’arxiu
CARLOS LUJÁN

El geògraf i escriptor Josep Vicent Boira (València, 1963), premi Joan Fuster d’Assaig (2002) i Ramon Trias Fargas (2009) és el gran teòric de l’Euroregió Mediterrània al front de la qual se situen Catalunya i el País Valencià en situació d’igualtat i deixant enrere conflictes polítics i culturals.

Divideix i venceràs, és la màxima que més rendible ha sortit a Espanya respecte a Catalunya i el País Valencià?

Sí, però més enllà de la decisió política d’introduir una escletxa entre ambdues societats hi ha hagut altres estratègies que semblaven tècniques, com són les infraestructures radials, i que han estat uns dels pitjors mecanismes de separació. Un mecanisme ja utilitzat durant el franquisme, la República i la monarquia.

No obstant això, sosté que el segle XX ha estat el de la Commonwealth catalanovalenciana. Sort, per tant, del front pel Corredor Mediterrani que l’ha tret a la llum.

Sí, al segle XX des del poder no s’ha fet res per les relacions entre Catalunya i València però el món econòmic, l’empresarial, l’universitari, de manera quasi natural, les ha establert. El Corredor Mediterrani materialitza moltes necessitats que es perseguien i va més enllà de ser un ferrocarril, és l’expressió física i material d’una geoestratègia pròpia. Vol dir pensar en les necessitats pròpies de cada societat, que per a Catalunya i València són les mateixes.

És econòmicament de l’única manera que Catalunya i el País Valencià es poden acostar?

La història del segle XX ens diu que sense les infraestructures necessàries les economies catalanes i valencianes s’han acostat. Això és una lliçó per al futur, vol dir que les dinàmiques van en el sentit de reforçar aquests lligams, que això ara a través d’un Corredor Mediterrani es podria fer millor, hem de pensar en una macroregió que vindria a ser la culminació d’eixes relacions.

Se superarà així l’anticatalanisme al País Valencià?

Vull ser optimista. El punt fort de l’anticatalanisme és la seua coherència, l’anticatalanista ho és per tot, per la llengua, la cultura, el Barça… Per tant, ni el govern ni la societat, podrà ser anticatalanista per a unes coses i amics dels catalans per a unes altres.

Està d’acord amb el pròleg signat per l’escriptor Martí Domínguez que afirma que els intel·lectuals catalans “han abaixat la persiana” respecte al País Valencià, que n’estan cansats i els és indiferent?

Jo crec que quan s’abaixen unes persianes se n’alcen unes altres. Potser en alguns àmbits hi ha un cert cansament amb una teoria massa tradicional de les relacions Catalunya-València, però en canvi s’obrin altres possibilitats en altres àmbits, l’àmbit empresarial, l’universitari, l’acadèmic, el tècnic. Moltes vegades la intel·lectualitat no acaba de copsar la importància d’això, però és importantíssim, no podem xifrar-ho tot en una pura qüestió d’intel·lectuals. Una decepció, altrament lògica si segueixen entenent les relacions entre Catalunya i València com quan passaven per la gran figura de Joan Fuster i els seus deixebles.

Hi ha molts tòpics per tombar sobre els valencians a Catalunya?

Sí, es pensa que la societat valenciana és exactament igual que la relació de forces al seu parlament, però el País Valencià és una mica com Itàlia. Una cosa és la qüestió política i una altra el dinamisme social, la realitat que va per sota i que moltes vegades no s’expressa políticament.

Per què creu que els valencians segueixen votant majoritàriament el PP malgrat els escàndols que els esquitxen?

És complex. Un dels principals problemes dels valencians són les majories absolutes. Això educa malament el govern i la ciutadania, que confia que és una majoria absoluta l’única que pot resoldre els seus problemes. També hauríem de considerar l’altura de l’oposició, que no acaba de connectar amb la societat.

Mentre la consciència nacional a Catalunya avança, València s’espanyolitza més?

No crec que la situació siga més divergent del que ho era als anys 10 o 20 entre el nacionalisme català i el regionalisme, per exemple, de Teodor Llorente. En aquells moments hi havia uns ponts evidentíssims entre ambdues societats encara que cadascuna anava a la seua. No crec que una maduració distinta conduïsca a una divergència de les seues estructures socials, econòmiques o polítiques. També, els catalans haurien de ser conscients que algunes de les seues actuacions tenen repercussions contraproduents a València.

Es refereix a incloure el País Valencià en els referèndums per la independència?

Sí, per exemple. Aquest tipus de coses són nefastes al País Valencià per a qualsevol opció racional que vullga afermar els interessos propis dels valencians fent ús de les seues senyes d’identitat, que evidentment són compartides amb Catalunya.

En el supòsit que Catalunya arribés a ser independent com influiria al País Valencià?

No ho sabria dir. El que crec és que no ens aniria millor dins Espanya amb una Catalunya independent, ni que siga perquè nosaltres continuaríem sent la part més desenvolupada i les relacions amb Espanya serien tan injustes com les que manté Catalunya amb Espanya actualment, pel que fa a l’estat fiscal.

Creu en la valencianitat que proclama Camps?

Aquestes argumentacions quan no les fan servir les opcions que de veritat se les creuen són molt perilloses perquè no hi ha marxa enrere.



Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (13)

I la tretzena…



ENTREVISTA: Nicolás Sartorius Vicepresident de la Fundación Alternativas i exdiputat d’IU
23 de Maig de 2010

TC · “Que porti 4 anys amb l’Estatut és una espasa de Dàmocles que crispa”
POLS · “Es confon Madrid i Espanya”
CONSULTES · “Hi vota sí el 15% i sense campanya en contra; no s’està per la independència”
D. Portabella

Nicolás Sartorius
Nicolás Sartorius a la seu de la Fundación Alternativas, de la qual és president
ÁLVARO HURTADO

Nicolás Sartorius (Madrid, 1938) rep l’AVUI al seu despatx de la Fundación Alternativas, on pregona l’Espanya plural, per abordar l’encaix català.

Algunes veus diagnostiquen una crisi institucional a Espanya. Ho creu així?

No parlaria de crisi, sinó de dificultat institucional, alguna institució no viu el seu millor moment. Si parlem del TC, perquè Parlament i govern i jutges continuen al seu lloc, entre recusacions, morts i magistrats fora de termini, doncs no està en una normalitat absoluta. L’actual llei no ho fa fàcil, perquè no preveu què passa si dos partits no es posen d’acord. I si PSOE i PP no es posen d’acord mai? És una llacuna. I és responsabilitat de PSOE i PP, probablement més del PP, perquè el TC no pot fer res. Quan es demana al Constitucional que s’abstingui de jutjar l’Estatut, és que no pot! Estaria cometent un acte il·legal! I no seria millor eliminar-lo. Imaginem una majoria absoluta de la dreta -o de l’esquerra-, et podria capgirar les lleis. I és bo que un TC depuri els abusos i les inconstitucionalitats.

S’està expulsant Catalunya del pacte constitucional i de la Constitució?

No ho comparteixo. A Catalunya no se l’expulsa d’enlloc. Tenia l’Estatut de Sau i el nou millora l’autonomia. No només en si et dius nació o no, que a la gent li importa però no és el que més. Hi ha finançament, competències… Veurem què diu el TC, però no crec que se l’expulsi de res. L’Estatut porta quatre anys en vigor i no ha passat res, Catalunya continua sent una part essencialíssima d’Espanya i no s’ha ensorrat ni Catalunya ni Espanya per l’Estatut. Una altra cosa és la crisi econòmica… No he vist cap terratrèmol en la relació Espanya-Catalunya. I el TC ha de veure també això, que el text porta quatre anys aplicant-se i no posa en qüestió la unitat d’Espanya. Seria bo que els magistrats hi pensin. I caldria fixar per llei que un tribunal no pot corregir el que aprova el Parlament autonòmic, el Congrés i el poble en referèndum. Portar la gent a votar i que després un tribunal els esmeni la plana no és digne.

Doncs alguna veu sosté que la relació Catalunya-Espanya viu el pitjor moment. Com a actor de la Transició, vostè no és tan tremendista, doncs.

No ha de ser el pitjor moment, al contrari, amb un nou Estatut. Què crea aquesta sensació? Hi ha les eleccions, per als partits ho són tot, i quan s’acosten, s’eleva la crispació. I alhora és cert que a Catalunya preocupa i no agrada -i ho entenc- que el TC porti quatre anys per sentenciar l’Estatut. Això també crea crispació perquè s’està sota l’espasa de Dàmocles de veure com quedarà.

I anima les consultes sobiranistes.

Es parla de referèndums per la independència però no tenen oposició, hi vota qui vota sí, en un 95%. I no obstant això, la gent no hi va. Qui hi va? El 20% en el millor dels casos? I si treus el 5% que vota no, què queda? El 15%? És el que hi ha. I sense campanya en contra. El que preocupa és la crisi i l’atur.

El sobta el viratge cap a posicions independentistes de líders polítics que eren federalistes quan feien la Transició amb vostè, com per exemple l’expresident Pasqual Maragall?

No ho crec, no ho percebo així… Aprecio moltíssim Maragall, em considero amic seu, i no li he sentit mai res de to independentista. Jo el tinc per un gran catalanista, però no per un nacionalista català o un independentista. Que hi ha tendències en aquest sentit? Doncs no ho sé, però em remeto a les proves. Els catalans no sembla que vagin per aquí, el que volen és que Catalunya tingui un encaix seriós a Espanya i Europa, perquè la immensa majoria saben que en un món globalitzat si ets més fort, més pintes, i no seria bon negoci separar-se d’Espanya. Ara, si el TC deixa l’Estatut fet un nyap o el rebaixa, no seria positiu.

A Catalunya hi ha el lament que sovint a Madrid no s’escolten les veus progressistes comprensives amb les seves aspiracions. Que no entren en la batalla pública de les idees…

No he tingut mai aquesta percepció, sempre hem donat suport a les aspiracions de Catalunya. A la fundació vam llançar una campanya a tot l’Estat sobre l’Espanya plural… Però Madrid no és Espanya! Quan es diu “és que Madrid…”. Doncs Madrid és una ciutat molt simpàtica de gent oberta i una comunitat autònoma com una altra. El problema és Espanya. La intel·lectualitat progressista madrilenya i espanyola és favorable a l’Espanya plural, federalista i d’àmplies autonomies i des d’aquí s’ha donat suport a l’Estatut. Si no, no s’hauria fet. No oblidem que el propicia l’actual govern progressista.

I no detecta anticatalanisme?

És negatiu l’anticatalanisme que ha generat un sector de la dreta a Espanya. I a Catalunya algunes forces minoritàries també generen antiespanyolisme. Són minories que s’alimenten mútuament per rebre vots i generen el sentiment que aquests no ens estimen. Però als ambients progressistes, a Espanya hi ha gran simpatia per Catalunya. I igual que s’ha d’ajudar des d’Espanya perquè Catalunya es vegi amb normalitat, a Catalunya també cal ajudar per no generar reaccions adverses. El discurs antiespanyol també fa mal. I es confon Madrid amb el conjunt d’Espanya. Entenc que és una forma de parlar, però des d’aquí no es diu mai Barcelona. Es diu Catalunya.



Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (12)

L’esprint final…amb la dotzena entrevista.



ENTREVISTA: Xavier Graset Periodista
22 de Maig de 2010

TRANSVERSAL · “Hi ha un malestar creixent i l’independentisme està al mig del debat polític, mentre que abans era marginal”
CONSULTES · “Han deixat descol·locats els partits clàssics i han fet canviar el pas als polítics”
TC · “Fa la sensació que més que sentències fa decrets de nova planta”
Antoni Castellà

Xavier Graset
El periodista Xavier Graset a la seu de Catalunya Ràdio, on realitza el programa ‘L’Oracle’
JOSEP LOSADA

Xavier Graset està acostumat que siguin els seus convidats a L’oracle de Catalunya Ràdio els qui opinin de l’actualitat. Aquest cop, però, és el periodista qui parla per a l’AVUI de les relacions Catalunya-Espanya.

Com les veu ara mateix?

Des d’aquí reclamem bilateralitat i em sembla que ara mateix vivim una relació no sé si de bilateralitat o d’unilateralitat, perquè nosaltres parlem de relació Catalunya-Espanya i no sé si Espanya entén de la mateixa manera aquesta relació amb Catalunya. És a dir, el neguit que tenim nosaltres aquí, jo diria que a la resta de l’Estat no el tenen. El problema català el tenim més nosaltres que no pas Espanya.

Estem en un final de trajecte en la relació Catalunya-Espanya?

Jo diria que el model autonòmic té molt de futur, té un gran futur… de fracàs. O sigui, que encara pot fracassar millor. Una idea que segueixen tenint establerta a Madrid és que s’ha de tancar el model autonòmic i això és erroni perquè per definició aquest model no es pot tancar, és dinàmic i s’hauria d’estar revisant contínuament perquè la societat i les necessitats canvien. I això no s’entén.

Amb el futur negre que vostè augura al model autonòmic, la solució és anar cap a la independència?

Cal de debò que hi hagi un replantejament de la relació Catalunya-Espanya, de manera que es poguessin entendre de manera bilateral el president de la Generalitat i el president del govern central. I no sé fins i tot si una solució seria restituir la Corona d’Aragó que vam perdre el 1714, que ens permetria funcionar d’una altra manera. No és cap boutade, seria tornar a una situació que de facto vam perdre. És evident que hi ha un malestar creixent i que, en tot cas, el debat hi és i l’independentisme ara està al mig de la discussió política, mentre que abans era marginal.

Cada cop hi ha més gent del carrer i polítics de partits com CiU i PSC que s’acosten a postures sobiranistes.

Sí. Hi ha un cansament que fa que es produeixi això. No sé si hem d’anar a la independència o no ara mateix, demà passat, si ja hi hauríem de ser, si d’aquí 30 anys o mai. Quan els grans partits, PSC, CiU o qui sigui el partit majoritari, tinguin assumit l’independentisme, llavors es podrà fer el pas, no abans. Però és veritat que l’independentisme ara ja no és només d’una sola força, sinó que és més transversal. De tota manera, és important no perdre de vista mentre debatem sobre si el model autonòmic està esgotat, si es va fer malament en el seu moment, si encara ens serveix, que el dia a dia et reclama que l’economia vagi bé i que nosaltres hem de tenir prou força, anar a l’una per poder reclamar unes infraestructures que no tenim com les tenen a Madrid. Cal reflexionar com ens entenem amb Espanya, però també com vivim. Això no ho podem perdre de vista, perquè si no, ens anirem empobrint de mica en mica com a nació en xifres absolutes, en PIB.

En la llengua i el terme nació som irreconciliables?

La manera de funcionar de l’Estat espanyol jo diria que és poc intel·ligent, però, es clar, això ho dic jo que sóc català. No poden concebre que hi hagi una realitat diferent i domina una visió uniforme, no accepten la diferència. La nostra societat ha canviat, la nostra demografia ha canviat, tenim gent que arriba a tots els punts del planeta, però ells no accepten ni han acceptat mai la diferència. Nosaltres som una nació tant si ho vol reconèixer un text com si no. La nació no ve donada per llei, la nació és, ve per la història, per la voluntat de ser-ne i el passat és el que t’acaba donant aquest llegat.

Què en pensa, del serial del Tribunal Constitucional?

Que fa la sensació que més que sentències el que fa són decrets de nova planta, que actua com un poder que està mal col·locat. Els tribunals constitucionals són, teòricament, unes eines d’aprofundiment democràtic per tal que tot allò que es legisla vagi d’acord amb un marc comú general. Però en el cas espanyol penso que té una actitud perversa perquè l’Estatut no és una llei com qualsevol altra, sinó que és un pacte polític entre Catalunya i Espanya i, per tant, el TC ha d’entendre que la Constitució és una llei flexible on caben interpretacions. L’Estatut hi ha de cabre, en aquest pas més enllà que van haver de fer els polítics catalans, vistos els problemes d’encaix.

I de les consultes sobre la independència, què en pensa?

Les consultes sobiranistes han deixat descol·locats els partits clàssics. És la primera vegada que em trobo que una iniciativa com aquesta, que em sembla un exercici interessant, fa que tothom hagi de ressituar-se, dir si hi està a favor o en contra, les vulgui portar als tribunals? Realment és sorprenent, perquè han fet canviar el pas als polítics i que es plantegés aquesta nova matèria de discussió política: la independència.



Siau…

Per tenir en compte

Faig meu aquest article d’en Enric Canela i aparegut ahir al Bloc Gran del Sobiranisme.



Un partit independentista amb programa, increïble però cert
novembre 24, 2010 – Enric Canela

La setmana propera, quan escrigui el proper article, ja s’hauran fet les eleccions. No sé si sabrem qui governarà o no però tindrem les eleccions acabades. Jo penso que ho sabrem perfectament, CiU, però potser ens mancarà informació sobre els suports que necessitarà, o potser no, també ho sabrem.

Miro endarrere i penso que els canvis de força política en el govern normalment són sans. L’alternança és bona, però jo he vist en aquests anys en els que no ha estat CiU un desgavell enorme. Segurament el problema que tenim a Catalunya és que en haver en el debat polític l’eix social i l’eix nacional en els idearis dels partits i, lògicament entre els votants, les opcions són relativament confuses i les sumes entre partits o, fins i tot, el que passa dins dels partits o amb els votants, és tot mescla heterogènia, la maionesa es talla. Tret d’alguns partits d’ideologia ben definida, que no enganyen, com ara el PP, la resta generen confusió.

Quin tipus de partits és, per exemple, CDC. Està clar que aglutina votants de diferent sensibilitat social i que majoritàriament se senten “nacionalistes”. Cert que la sensibilitat social és àmplia, però tampoc tinc tan clar el grau de “nacionalisme” dels votants, hi ha de tot. També, com a partit de seny, d’ordre, suma el votant que rebutja altres opcions.

ERC té un curiós perfil. Són d’esquerra els votants o els militants d’ERC? Conec un munt que no, senzillament van passar de CDC a ERC perquè CDC no era prou decidida en el camp nacional, farts. Volien una política fortament nacionalista. Alguns d’ells són gent socialdemòcrata que no veu clara l’acció política d’ERC en determinats aspectes. Tenia un vot prestat. En teoria ideològicament li corresponien els independentistes d’esquerra. Normal que no acceptin la política que pugui practicar un PSC amanit amb ICV.

I així podríem seguir tot parlant de l’estranya situació del PSC que mal barreja l’ànima espanyolista amb la nacional.

Tot això genera confusió en l’elector i només quan una opció guanya de forma nítida les coses són relativament clares, no dic fàcils. Podria ser el que passes ara. CiU clarament dominant electoralment i amb suports variables al Parlament segons el cas. Una situació còmoda. O no, podria requerir d’un suport a priori per a la investidura, depenent del paper que jugués el PSC i algun altre.

El panorama és però lleugerament diferent del d’altres cops. Deixant de banda el desgavell que arrosseguem gràcies a la dispersa, espasmòdica i ineficaç gestió del Govern actual i als efectes nocius d’una política espanyola pensada massa en clau catalana (negativa) i econòmicament desastrosa, tenim un nou actor que pot ajudar a que les coses siguin diferents.

Em refereixo a l’independentisme amb programa: Reagrupament. Jo sóc dels que miro que hi ha als programes i a més que diuen els partits. Ja sé que els programes, a la pràctica, no són el full de ruta de l’acció política perquè l’incompliment forma part de la cultura que ens hem donat aquests anys, però alguna cosa ens diuen de per on poden anar els trets. Si més no ens diuen quin és el tarannà polític dels que en formen part en llocs significats.

Si llegim el programa de Reagrupament ens trobem amb un primer plantejament que és l’Estat català i a partir d’aquí es desenvolupa la resta. Això ens ho diu, i també, lògicament, ens ho diu Joan Carretero. Si anem més enllà descobrim un programa que és similar al que es derivaria dels congressos de CDC si CDC escrivís en les ponències el que els militants volen espontàniament i no el que les circumstàncies fan escriure. Ho dic des del coneixement d’haver participat en bastants congressos de CDC. Diria també que és el programa que voldria la majoria de militants de CDC però que els dirigents eviten escriure per mantenir aquell equilibri “necessari”. És obvi que a la majoria de militants de CDC, el suport necessari de Reagrupament amb una pressió independentista els aniria molt bé.

Vaig més enllà. Per què ERC va aglutinar votants que procedien de CDC? Fàcil, pel tebi discurs i política nacionalista de CiU i no per consideracions socioeconòmiques. Així doncs, Reagrupament podria fer sentir còmodes a molts votants o militants d’aquests partits, independentistes, i de tarannà socialdemòcrata. Opció política bastant central i majoritària tot i que als catalans ens agrada dir: “sóc d’esquerres” sense ser-ho. És obvi quan un fa preguntes sobre polítiques socials.

Sembla impossible que Reagrupament assoleixi una posició electoral dominant. La novetat, la manca de coneixement, la “prudència” de l’elector, els míssils, etc. però no ho és que molta gent, escoltat el discurs se senti còmoda. Per atacar a Reagrupament no es busca atacar el seu discurs, en absolut. Jo no he escoltat atacs dels sectors nacionalistes a Reagrupament pel seu programa. Els atacs han anat tots adreçats a la figura del seu líder. Normal? Potser si, però no sé si tant. Fixeu-vos que a Artur Mas no l’ataquen personalment gaire, més aviat ataquen el paper de Duran i també introdueixen el dubte de si pactarà amb aquet o l’altre, etc. A Carretero l’ataquen personalment.

Una possibilitat és que el discurs agradi prou, faci por i que calgui atacar la particular personalitat de Joan Carretero. Obviant els defectes que l’home té, com els tenen tots els dirigents i també els que no ho som, a ningú sembla agradar-li que les dixi anar totes de forma clara, sense guarniments políticament correctes. Deixa anar el que pensa pel broc gros: és políticament incorrecte. Només cal que llegiu l’entrevista d’aquest dimarts. A qui de debò no li agrada el que diu? Quan un que no és del sistema vol entrar, cal expulsar-lo.

Jo ja porto prous anys com per veure que si no som capaços de votar allò que millor ens representa i fem tacticisme no tenim futur. Per això ho diré tan clar com sàpiga. Vistes les coses, aventurant resultats i coneixent, més o ments el país, penso que, dins els resultats electorals més probables, la millor cosa que ens podria passar és que Artur Mas fos president i que això depengués de Reagrupament. Caldria doncs fer forta aquesta opció votant a Reagrupament, perquè és la garantia d’un president que és català i se sent català i no espanyol amb un a pressió independentista de debò a prop. La setmana vinent ho comentem. De moment, sumem perquè

Si sumem, guanyem!



Es pot dir més alt, però no més clar…

Siau…