Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (10)

I per avui prou amb la desena entrevista…



ENTREVISTA: Albert Castellón Director general de Moritz
19 de Maig de 2010

SEGURETAT· “Si hi ha un projecte de país, amb un horitzó polític compartit, no hi ha TC que pugui tombar aquesta voluntat”
AUTOESTIMA · “La força d’una marca, d’un bon producte, és superior als boicots polítics”
AMBICIÓ · “El nostre mercat no és Espanya, sinó Europa i el món”
Marga Moreno

Albert Castellón
Albert Castellón, a les escales del Bar Velòdrom, de Barcelona, propietat de Moritz
MIQUEL ANGLARILL

Artífex de la resurrecció de la històrica marca Moritz de cerveses, Castellón creu que la clau de l’èxit de la gran empresa que és Catalunya serà, com en el seu projecte empresarial, un correcte mix de tradició i modernitat, ben amanit d’una forta auto-exigència pel que fa a la qualitat.

Catalunya viu un impàs neguitós, a les envistes d’una sentència negativa del TC, amb tota la classe política reubicant-se i amb la societat civil intentant trampejar la crisi. Per alguns, és el moment de replantejar-se la relació amb Espanya i de pensar en una Catalunya independent…

Al marge del que digui el TC, és clar que Catalunya és una nació, perquè així ho considera la gent que viu aquí i perquè així ho justifica la història. Penso que aquest moment actual ha d’evolucionar cap a algun lloc, que ha de ser el que la gent vulgui.

I si la sentència sobre l’Estatut tira per terra el que hi ha ara?

Doncs faria un paral·lelisme entre el món empresarial i el de país. Si entenem Catalunya com una empresa, cal que fem la pròpia estratègia independentment dels posicionaments dels altres, el nostre camí, la nostra visió. Tot i que allò que anomenem entorn influeix a l’hora de definir-la, queda clar que en el cas del TC, al final si se segueix una línia ben definida l’adversitat acabarà per ser vençuda. No sé ben bé com, però el que sí que és clar és que la missió ha de ser compartida per tothom i hi ha d’haver un projecte comú. Si es fa així, no hi ha TC que pugui tombar aquesta voluntat. Jo crec més en la política de l’acció que en la de la reacció. Si els polítics i la societat civil pensem més en el que volem i en com ho fem més que no pas a reaccionar pel que diuen a fora potser ens anirà més bé.

La classe política està actuant bé?

Diuen que un poble té els polítics que es mereix. No sé si és cert o no, però sí que crec que la professió de polític no és tan fàcil com pot semblar. Fer política implica negociació, funambulisme… Sovint ens agradaria que la política fos més binària: blanc o negre, però no és així, ni ho ha estat mai. Això sí, els polítics han de tenir clar el seu horitzó. No vull pensar que tot es redueix a una negociació partidista que en el fons no està compartint cap objectiu comú. Diria que si els polítics catalans treballen per un mínim comú denominador, ja em sembla bé tot el procés que estem vivint actualment. No sé si perquè ens ho hem cregut o perquè ens ho han fet creure. Recordo alguna iniciativa, com l’editorial conjunt dels diaris, això dóna idea que hi ha un projecte molt compartit. Hi ha coses que han de ser innegociables.

Sembla que ara la classe emprenedora no està tan pendent de la influència que poden fer a Madrid sinó que s’involucren més en el país i les seves institucions. Té aquesta percepció?

És que fins avui, i encara ara, s’havia assumit una fal·làcia, la de la unitat de mercat, entenent el mercat com a Espanya. I no és cert, el mercat no és pas Espanya, sinó Europa i en tot cas el món. Fer estratègies amb aquella limitació de base no té gaire sentit. Objectivament, i sense cap mena de matís polític, és evident que els territoris, i ara ja no parlo de països ni de nacions, sinó d’euroregions, han de fer estratègies des d’una visió més àmplia. El nostre mercat més immediat és el Mediterrani, després l’europeu i el tercer el mundial. Tota iniciativa que canviï el centre gravitatori de Madrid cap al Mediterrani és una aposta guanyadora.

També hi havia el pacte tàcit pel qual Catalunya venia la producció a Espanya i després abonava una forta factura fiscal…

És que la imatge de Catalunya com a motor econòmic d’Espanya està superada. Hem de ser motor econòmic d’Europa, com Baden-Würtenberg, la regió de Milà o la de Bratislava. Les fronteres, enteses com a barreres aranzelàries, s’han diluït. Tenim una UE que ja comparteix molta legislació. El mercat ja no és de 40 milions d’habitants sinó de 300 milions, i Catalunya ha de lluitar a la Champions més que a la Lliga.

¿Catalunya és econòmicament forta i està ben orientada sectorialment per assumir el risc d’un boicot en cas que hi hagi una fractura amb l’Estat?

Dependrà dels sectors. Puc parlar per Moritz, que és l’empresa que dirigeixo. Nosaltres venem a Catalunya i el que no venem aquí va a la resta del món, 23 països, sense recança d’abanderar-nos amb la marca Barcelona i Catalunya, que forma part del nostre ADN. No ens hem de plantejar una decisió tan rellevant en funció de què faran els altres. Si anem pel bon camí, els mercats acabaran sent molt raonables. Si un català fa un producte punter i pioner, el compraran a Munic i a Madrid. Potser sí que hi haurà un període difícil, però es diluirà com un sucret dins del cafè. La força de les marques, la qualitat dels productes, és superior als boicots polítics.



Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (9)

Una altre volta de rosca, aquest cop amb el novè capítol de la sèrie.



ENTREVISTA: Ferran Requejo catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra
18 de Maig de 2010

MONTILLA · “Quan aparegui la sentència del Tribunal Constitucional es veurà si la C de PSC pesa, almenys tant com el partit”
SOBIRANISME · “Pot ser que el catalanisme comenci a ser independentista a partir de la decisió del TC; ara bé, la independència no vindrà pas en tres mesos”
Lluís Bou

Ferran Requejo
El catedràtic de ciència política Ferran Requejo al seu domicili, al centre de Barcelona
CRISTINA CALDERER

Ferran Requejo analitza en aquesta entrevista el canvi que pot comportar la sentència contra l’Estatut, amb una gran regressió. Pot fer créixer l’independentisme, però també amb el risc d’una reacció d’escuma de cervesa.

¿Hi ha algun precedent internacional que un projecte ratificat pel poble després sigui modificat per un alt tribunal, com passarà amb l’Estatut?
Sí, això ha passat als Estats Units. Hi ha hagut iniciatives ratificades en algun dels Estats que han arribat al Tribunal Suprem. Als EUA el Suprem fa de Tribunal Constitucional, perquè no existeix aquest com a tal.

¿I allà crea un conflicte de legitimitat com succeeix aquí?

No. Allà consideren que el control de constitucionalitat el fa el Suprem. Però, es clar, són temes menors, mai es tracta de la regulació de l’autogovern de l’Estat. Són qüestions com una llei de l’avortament o del joc, no el marc establert.

Com valora que la reacció dels partits catalans davant la previsible sentència sigui demanar la reforma del TC, o la seva inhabilitació?

Està bé que s’hagi donat una resposta, però és transitori. S’ha donat la imatge que les principals forces del país estan unides, però la prova de foc vindrà després. Quan surti la sentència, la ciutadania de Catalunya està esperant de forma majoritària el lideratge polític. És un repte en primer lloc per al govern i per a la presidència de la Generalitat, però també per al Parlament. En aquests casos l’experiència internacional demostra que és molt important el lideratge estrictament polític. La societat civil s’hi pot afegir, pot organitzar una manifestació, però és limitat. Quan un país afronta una crisi d’aquesta transcendència hi ha d’haver direcció política.

¿L’ha sorprès l’actitud de Zapatero desentenent-se del fet que el TC emeti una sentència dura?

Zapatero ha mostrat una greu immaduresa política. Sembla que no sabia gaire bé el que tenia entre mans. I això ha coincidit amb una dependència molt gran del TC respecte a les dues grans forces polítiques espanyoles, el PSOE i el PP. Quan s’ha vist, però, que alguns dels juristes no eren tan dòcils als mandats partidaris, la primera reacció que ha tingut ha estat desentendre-se’n. Ja tenia molts altres problemes sobre la taula. Ha estat una actitud política amorfa i erràtica.

Precisament aquesta actitud està tibant molt les relacions entre el PSC i el PSOE. Pot tenir conseqüències?

És una qüestió empírica. De moment el PSC mai ha tingut una posició d’enfrontament clar, ni tan sols mínim, amb el PSOE en la política espanyola. En cas d’una sentència molt desfavorable, i si el PSOE torna a mirar al sostre acatant-la i punt, i no té política clara, serà una font de tensió. Però de moment no hi ha cap base per pensar que el PSC adoptarà una postura catalanista, si això vol dir un enfrontament amb el PSOE. Ara, s’haurà de veure, perquè la sentència també serà un fet molt gran, que no havia passat mai. S’haurà de veure si la C de PSC pesa, almenys com la P de partit.

Després dels recursos que van presentar el popular Mariano Rajoy i el socialista Enrique Múgica hem de donar per morta l’Espanya plural, l’Espanya federal, la Sefarad d’Espriu?

L’Espanya plural no ha existit mai en l’ordenament jurídic, era un projecte de Pasqual Maragall quan va accedir a la Generalitat. I tècnicament Espanya tampoc és una federació. La sentència serà una involució clara del model autonòmic que en alguns punts pot quedar fins i tot pitjor que en l’Estatut del 1979. Per tant serà un fracàs de l’objectiu d’acomodar una realitat diversa de l’Estat. I això pot tenir conseqüències en el futur.

¿Vostè creu que s’originarà un tsunami independentista?

El catalanisme polític dels darrers anys és més reactiu que actiu. Reacciona més davant d’una agressió que no pas té corrents de fons per construir model amb una estratègia ben estructurada. Ara bé, l’agressió de la sentència està augmentant l’independentisme. Segurament arriba a un 20% de la població. Podria ser que el catalanisme comenci a ser independentista a partir de la sentència. Ara bé, parlar de secessió és una cosa molt seriosa. La independència no vindrà en tres mesos, i hi ha coses que s’han d’evitar.

Quines?

S’ha d’evitar una resposta d’escuma de cervesa: molt explosiva, que sembla que hagi de provocar 4 revolucions, però que s’acaba en setmanes i amb desencant. També s’ha d’evitar l’independentisme adolescent, que ho vol tot ja per ara i no sap calcular costos, ni fer bona estratègia. Des de l’emotivitat no es construeix un projecte polític, cal la majoria social. Un procés de secessió només es pot fer des d’una transversalitat de partits. I després hi ha qui lidera el procés cap a la independència. Tinc dubtes que qualsevol dels dirigents que hi ha ara estigui en disposició d’aconseguir aquest lideratge. Ara bé, el procés sí que té recorregut.



Siau…

Catalunya-Espanya: Final de trajecte? (8)

Tornem-hi. Vuitena entrevista d’aquesta col·lecció.



ENTREVISTA: Josep Maria Terricabras filòsof
17 de Maig de 2010

FULL DE RUTA · “Cal una majoria parlamentària que faci govern i prepari la independència i el referèndum”
AUTONOMISME · “És en una via morta, amb la gent dins el vagó esperant, però atipant-se’n”
FEDERALISME · “És una ocasió perduda per a Espanya; s’hauria pogut donar però ara ja no”
Vicenç Relats

Josep Maria Terricabras
Josep Maria Terricabras a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual és membre
MIQUEL ANGLARILL

Amb convicció i ganes de despertar consciències, el filòsof Josep Maria Terricabras conclou que l’autonomisme és en via morta i que és l’hora d’acordar un full de ruta sobiranista. Advoca per una nova Solidaritat Catalana com a plataforma electoral unitària o per un acord previ de mínims.

¿Les relacions Catalunya-Espanya estan en un final de trajecte o en un episodi més de la batussa eterna?

Som en un final de trajecte, que no està concentrat en un punt ni s’acaba de seguida. Baixar del tren i passar tota l’andana és un procés una mica llarg i difícil. Amb tot, és obvi que amb el temps cada vegada més gent s’adona que no hi ha sortida: s’ha de triar entre l’autonomisme i la sobirania. I l’autonomisme és una cosa cada vegada més esquifida, retallada i miserable, que no satisfà ni els desitjos d’aquells que no són gaire nacionalistes, que al final s’adonen que l’independentisme és la solució. Encara hi ha qui defensa el federalisme, però, pobres, s’hi agafen com una solució d’emergència, perquè saben que a Espanya ningú n’és. Com et vols casar amb algú que no es vol casar amb tu? El federalisme és una ocasió perduda per a Espanya i una solució antiga. S’hauria pogut donar, però ja no.

L’autonomisme és, doncs, en via morta?

Sí. És en una via morta, amb la gent dins del vagó esperant, però atipant-se’n. La Renfe ens ha donat exemples terribles d’això, amb viatges de Girona a Barcelona de tres hores, sense donar explicacions, dient que callis i no reclamis a sobre. Aquesta és la via autonomista que s’està confirmant i que el TC acabarà de reblar. Això no pot satisfer en cap cas els empresaris catalans, però tampoc les universitats, ni la societat civil o els ajuntaments. La dependència exagerada de Madrid no deixa respirar com es voldria i això du a la frustració de molta gent.

La renovació del TC salvaria l’Estatut?

No. El TC no m’interessa gens, no en faria cap cas. No sé per què s’entretenen a demanar que es renovi. El TC ja no hauria d’haver intervingut en aquesta operació, perquè no li tocava. No té cap legitimitat, només la que ells s’han atribuït, perquè la Constitució no diu enlloc que els estatuts han de passar pel TC.

¿S’hauria de treure alguna lliçó de l’espectacle de l’Estatut al TC?

La lliçó és literalment penosa; de demanar-se com pot haver-hi institucions amb tota la retòrica jurídica que són d’estricte control polític. Com pot ser que un TC que respectés una mica la diversitat de l’Estat només tingués gent nomenada pel PP i el PSOE? Això no passa a cap país del món amb una certa formació plurinacional. És tan pervers que no hi ha res a fer. La renovació del TC que amb tan bona fe -amb un candor impropi de polítics bregats- reclamen CiU i el PSC és d’una ingenuïtat espantosa. Renovar el TC no voldria dir res, sinó tornar a començar el procés amb gent que pensen del tot igual, triats pel PP i PSOE, contraris a l’Estatut.

¿I de les consultes sobiranistes de la societat civil què se n’ha d’aprendre?

Aporten lliçons molt interessants. Una és que el sobiranisme és un discurs normalitzat, quan fa 15 anys parlar d’independència costava. És molt important que sigui una iniciativa sortida de la base, que sobretot serveix per crear debat entorn del sobiranisme i consciència nacional. La gent pot votar com a assaig d’una possibilitat futura i pedagògicament té molta força. Les consultes han posat a l’agenda la independència com una qüestió transversal. Però en cap cas sóc partidari d’anar a un referèndum d’independència oficial en la situació actual. Si me l’ha d’organitzar l’Estat espanyol o un govern que no creu en la sobirania sinó que hi posa bastons a les rodes -el PSC, concretament- és obvi que no el guanyem. Cal una majoria parlamentària a Catalunya, que faci govern i des del govern prepari la independència i el referèndum. El guanyarem segur.

Com veu la proposta de la Coordinadora de la consulta de fer un referèndum oficial d’iniciativa popular?

Hi tinc poca fe. Qualsevol moviment en aquest línia té la meva complicitat, però com que la llei de consultes requereix que doni permís el govern espanyol, sé que ho negarà segur, igual que no vol renovar el TC. Jurídicament la via de la legalitat espanyola està acabada.

I com s’aconsegueix fer la proclamació parlamentària de la independència?

Aquesta és la via absolutament democràtica. Si l’independentisme es presenta a les eleccions i té majoria, després cal que actuï en conseqüència. La legalitat espanyola s’hi oposaria, però a l’Europa i el món d’avui, la decisió lliure dels ciutadans, si fos majoritària, hauria de ser acceptada.

Hi ha un sobiranisme emergent, però molt dividit. Qui el rendibilitzarà?

Això és el més problemàtic i ara és l’hora de la generositat política. Si de debò hi ha grups convençuts que la independència és una prioritat per organitzar bé el país -en immigració, economia, etc.- seria ideal que hi hagués com una Solidaritat Catalana antiga, en la qual s’ajuntessin tots els grups que estan per la independència. És molt difícil perquè hi ha massa personalisme i purisme entre els grups, però és l’únic que podria engrescar la gent. Tindria un resultat espectacular i evitaria que es perdessin vots. El problema és que potser alguns dels líders actuals no serien els millors reclams i hi caldria gent nova.

Això és picar ferro fred…

Sí, però s’ha de picar, perquè a vegades hi ha miracles… Si la coalició no fos possible, caldria que abans de les eleccions els partits fessin un acord sobre el full de ruta de la independència, de manera que cadascú pogués votar en funció de les seves preferències socials o econòmiques sabent que el camí el tenen pactat. I això sí que s’hauria de poder aconseguir. I entre aquest grups hi ha ERC, sectors importants de CiU, i Carretero, Laporta, la CUP… i molts grups.



Siau…

Auto-medicar-se

Si, ja ho se, l’auto-medicació no és pas bona, però que voleu que us digui, la temptació va ser massa forta per a una ànima feble com la meva. I és que no em vaig poder estar, ahir, a l’entrada a l’Auditori, em cridava amb cants de sirena i quan la vaig veure esperant-me d’amunt d’aquell taulell, la capsa de ‘Carreterina’, m’hi vaig abraonar…

Per a qui no l’ha tastada mai us puc dir, es bona, prou bona per tenir que amagar-la lluny de les mans de la meva parella, que un cop la va descobrir tampoc no s’en va saber estar…no sé pas que l’hi deuria passar, no sé quina música omplia les seves orelles, però és que si no ho hagués fet hores d’ara ja no en tindria…

Pel que fa als efectes secundaris m’hauré d’esperar al 28…hores d’ara tot que que puc dir és que ha estat un plaer. 😉

Siau…

Comentaris tancats a Auto-medicar-se Posted in Flaixos

I qui no ho vulgui veure…

No puc més que declarar-me completament sorprès per aquest article, que es veu va ser publicat a La Vanguardia, i que ens dona un munt d’arguments en favor de la nostra reivindicació de Indepèndencia…



Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 – 10:32 horas

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.



I qui no ho vulgui veure…que s’hi posi fulles.

Siau…