Per tenir en compte

Faig meu aquest article d’en Enric Canela i aparegut ahir al Bloc Gran del Sobiranisme.



Un partit independentista amb programa, increïble però cert
novembre 24, 2010 – Enric Canela

La setmana propera, quan escrigui el proper article, ja s’hauran fet les eleccions. No sé si sabrem qui governarà o no però tindrem les eleccions acabades. Jo penso que ho sabrem perfectament, CiU, però potser ens mancarà informació sobre els suports que necessitarà, o potser no, també ho sabrem.

Miro endarrere i penso que els canvis de força política en el govern normalment són sans. L’alternança és bona, però jo he vist en aquests anys en els que no ha estat CiU un desgavell enorme. Segurament el problema que tenim a Catalunya és que en haver en el debat polític l’eix social i l’eix nacional en els idearis dels partits i, lògicament entre els votants, les opcions són relativament confuses i les sumes entre partits o, fins i tot, el que passa dins dels partits o amb els votants, és tot mescla heterogènia, la maionesa es talla. Tret d’alguns partits d’ideologia ben definida, que no enganyen, com ara el PP, la resta generen confusió.

Quin tipus de partits és, per exemple, CDC. Està clar que aglutina votants de diferent sensibilitat social i que majoritàriament se senten “nacionalistes”. Cert que la sensibilitat social és àmplia, però tampoc tinc tan clar el grau de “nacionalisme” dels votants, hi ha de tot. També, com a partit de seny, d’ordre, suma el votant que rebutja altres opcions.

ERC té un curiós perfil. Són d’esquerra els votants o els militants d’ERC? Conec un munt que no, senzillament van passar de CDC a ERC perquè CDC no era prou decidida en el camp nacional, farts. Volien una política fortament nacionalista. Alguns d’ells són gent socialdemòcrata que no veu clara l’acció política d’ERC en determinats aspectes. Tenia un vot prestat. En teoria ideològicament li corresponien els independentistes d’esquerra. Normal que no acceptin la política que pugui practicar un PSC amanit amb ICV.

I així podríem seguir tot parlant de l’estranya situació del PSC que mal barreja l’ànima espanyolista amb la nacional.

Tot això genera confusió en l’elector i només quan una opció guanya de forma nítida les coses són relativament clares, no dic fàcils. Podria ser el que passes ara. CiU clarament dominant electoralment i amb suports variables al Parlament segons el cas. Una situació còmoda. O no, podria requerir d’un suport a priori per a la investidura, depenent del paper que jugués el PSC i algun altre.

El panorama és però lleugerament diferent del d’altres cops. Deixant de banda el desgavell que arrosseguem gràcies a la dispersa, espasmòdica i ineficaç gestió del Govern actual i als efectes nocius d’una política espanyola pensada massa en clau catalana (negativa) i econòmicament desastrosa, tenim un nou actor que pot ajudar a que les coses siguin diferents.

Em refereixo a l’independentisme amb programa: Reagrupament. Jo sóc dels que miro que hi ha als programes i a més que diuen els partits. Ja sé que els programes, a la pràctica, no són el full de ruta de l’acció política perquè l’incompliment forma part de la cultura que ens hem donat aquests anys, però alguna cosa ens diuen de per on poden anar els trets. Si més no ens diuen quin és el tarannà polític dels que en formen part en llocs significats.

Si llegim el programa de Reagrupament ens trobem amb un primer plantejament que és l’Estat català i a partir d’aquí es desenvolupa la resta. Això ens ho diu, i també, lògicament, ens ho diu Joan Carretero. Si anem més enllà descobrim un programa que és similar al que es derivaria dels congressos de CDC si CDC escrivís en les ponències el que els militants volen espontàniament i no el que les circumstàncies fan escriure. Ho dic des del coneixement d’haver participat en bastants congressos de CDC. Diria també que és el programa que voldria la majoria de militants de CDC però que els dirigents eviten escriure per mantenir aquell equilibri “necessari”. És obvi que a la majoria de militants de CDC, el suport necessari de Reagrupament amb una pressió independentista els aniria molt bé.

Vaig més enllà. Per què ERC va aglutinar votants que procedien de CDC? Fàcil, pel tebi discurs i política nacionalista de CiU i no per consideracions socioeconòmiques. Així doncs, Reagrupament podria fer sentir còmodes a molts votants o militants d’aquests partits, independentistes, i de tarannà socialdemòcrata. Opció política bastant central i majoritària tot i que als catalans ens agrada dir: “sóc d’esquerres” sense ser-ho. És obvi quan un fa preguntes sobre polítiques socials.

Sembla impossible que Reagrupament assoleixi una posició electoral dominant. La novetat, la manca de coneixement, la “prudència” de l’elector, els míssils, etc. però no ho és que molta gent, escoltat el discurs se senti còmoda. Per atacar a Reagrupament no es busca atacar el seu discurs, en absolut. Jo no he escoltat atacs dels sectors nacionalistes a Reagrupament pel seu programa. Els atacs han anat tots adreçats a la figura del seu líder. Normal? Potser si, però no sé si tant. Fixeu-vos que a Artur Mas no l’ataquen personalment gaire, més aviat ataquen el paper de Duran i també introdueixen el dubte de si pactarà amb aquet o l’altre, etc. A Carretero l’ataquen personalment.

Una possibilitat és que el discurs agradi prou, faci por i que calgui atacar la particular personalitat de Joan Carretero. Obviant els defectes que l’home té, com els tenen tots els dirigents i també els que no ho som, a ningú sembla agradar-li que les dixi anar totes de forma clara, sense guarniments políticament correctes. Deixa anar el que pensa pel broc gros: és políticament incorrecte. Només cal que llegiu l’entrevista d’aquest dimarts. A qui de debò no li agrada el que diu? Quan un que no és del sistema vol entrar, cal expulsar-lo.

Jo ja porto prous anys com per veure que si no som capaços de votar allò que millor ens representa i fem tacticisme no tenim futur. Per això ho diré tan clar com sàpiga. Vistes les coses, aventurant resultats i coneixent, més o ments el país, penso que, dins els resultats electorals més probables, la millor cosa que ens podria passar és que Artur Mas fos president i que això depengués de Reagrupament. Caldria doncs fer forta aquesta opció votant a Reagrupament, perquè és la garantia d’un president que és català i se sent català i no espanyol amb un a pressió independentista de debò a prop. La setmana vinent ho comentem. De moment, sumem perquè

Si sumem, guanyem!



Es pot dir més alt, però no més clar…

Siau…

Anuncis

Il·lusionem-nos!

Vaig llegir tot just ahir uns comentaris, no recordo a quin bloc, d’una persona que feia una reflexió molt assenyada, sota la meva humil visió, en referència a les enquestes d’intenció de vot i el seu grau de certesa pel que fa a l’opinió real de la societat. Aquesta persona comentava que és sociòleg amb força experiència i que el seu grau d’encert en aquesta mena de situacions, resultats electorals vs enquestes públiques d’intenció de vot, eren molt elevades. L’hi farem confiança…

En resum, venia a dir que les enquestes publicades als diaris no tenen gaire credibilitat per causa de:

-La dimensió de la mostra: El nombre de consultes és molt minso i com a molt pot indicar tendències. Massa poca gent i massa marge a la incertesa.

-El tipus de mostreig: Les mostres s’obtenen amb trucades a telèfons fixes i en horari laboral. I, pregunteu-vos, qui de vosaltres és a casa en aquest horari, laboral o d’estudi, per atendre el telèfon?. Quin perfil de gent és la que pot arribar a ser consultada?. Pel que deia aquest comentarista el perfil de gent era de mitjana o gran edat, amb tendències ‘tradicionals’ de vot, que s’informen principalment a través dels mitjans clàssics, radio, premsa i televisió. Que deixa fora el jovent i gent de certa edat que es comuniquen a través de telèfons mòbils i que s’informen principalment a través de la xarxa. I que diuen les enquestes fetes només a través de la xarxa?, dons que confirmen la tendència però contrasten clarament en el conjunt de resultats.

-La fidelitat de les respostes: La gent, encara, no sol ser gaire sincera en aquesta mena d’enquestes quan es tracta de definir-se per opcions que fins no fa gaire, i encara avui dia en el seu imaginari personal son rebutjables, com l’independentisme.

-La interpretació de les dades: Un cop recollides es comparen amb un indicador que ells anomenen ‘record del vot’, que ve a ser, si fa o no fa, les referències del vot emès amb anterioritat i en situacions similars. Aquesta mena d’interpretacions generen una forta distorsió per que fa al vot de formacions de nova aparició, de les que no hi ha referències de consultes anteriors (llegir Rcat i SCI) i fan una interpretació molt conservadora, molt a la baixa, pel que fa a les expectatives d’èxit d’aquestes formacions. També té molt problemes per, els és gairebé impossible, predir el ‘vot ocult’. Aquest conjunt de vot no definit, dubtós, o no expressat obertament i que segons les seves estimacions s’apropa al 37%!. Un exemple d’això és que en les passades eleccions no van ser capaços de detectar, ni predir, l’entrada de C’s al Parlament, i a aquestes alçades tots sabem quin marge de vots varen tenir i els escons aconseguits, i més quan no apareixien en cap de les enquestes ‘tradicionals’.

Així que tenim molta esperança, possibilitats, i il·lusions, car que no ens han consultat, les enquestes a la xarxa ens son favorables i, per acabar, aquesta persona assegurava una presència notòria d’aquestes formacions al Parlament. Els seus ‘estudis’ l’hi deien que tant Rcat com SCI serien les grans sorpreses de les eleccions!

Ànims, il·lusió, i tots a votar!

Siau…