Recuperem la memòria

Avui he trobat, amb grata sorpresa inclosa, la pàgina web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya que amb l’Institut Nova Història es dediquen en cos i ànima a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya. Ja fa uns dies que vaig parlar de la descoberta del INH i de com, cada cop més, s’anava posant en evidència una planificada estratègia d’amnèsia d’amunt la cultura i la història de Catalunya per part de les ecspanyes. Aquesta estratègia ha anat des del negacionisme històric, passant per silenci i la suplantació/substitució de símbols i personatges, fins al robatori i apropiació de les creacions i els creadors culturals i de les fites històriques i els personatges protagonistes de les mateixes.

Aquestes actituds dels ‘amics’ de més enllà de l’Ebre venen clarament emmarcades en les estratègies colonitzadores d’aquest personatges.

Però deixaré aquest assumptes pels que en saben i donaré la benvinguda a la descoberta de la FEHC amb la publicació d’un escrit que, ves per on, fa el joc a un article anterior meu.



Joan Cavaller. Penetració entre els catalans del concepte de Catalunya com a colònia dels espanyols

En unes declaracions recents, el candidat a la presidència de la Generalitat per Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós, ha manifestat que Catalunya és una colònia de l’estat espanyol. Puigcercós justifica aquestes paraules fent referència a l’espoli fiscal i altres mesures de persecució fiscal contra Catalunya, com ara un nombre superior d’inspeccions fiscals al costat de les que l’estat espanyol fa a la resta de l’estat. Puigcercós també ha cridat l’atenció sobre el fet que andalusos i extremenys paguen menys impostos que els catalans. Tot plegat, les declaracions en qüestió han aixecat molta polseguera.

En aquest breu article volem cridar l’atenció sobre el fet que, finalment, el llenguatge públic, ni que sigui minoritari en les paraules d’un únic candidat a la presidència de la Generalitat, ha incorporat el concepte de Catalunya en termes de colònia espanyola. Aquest és un fenomen molt important i alhora novedós, com ho demostra el fet de l’escàndol que aquelles declaracions han provocat i la necessitat d’explicació i justificació per part de Puigcercós.

És un fenomen important perquè han estat molts (tants com 300) els anys d’ocupació i extorsió per part de l’estat espanyol, i ha estat tot just ara, 300 anys després, que un polític català s’atreveix a proclamar-ho obertament. La comparació entre Catalunya i el Sahara occidental ha servit per encendre encara més els ànims de banda i banda.

Les causes generadores d’aquesta concepció política i nacional que parla d’una Catalunya colonitzada pels espanyols es troben en diferents esdeveniments prou coneguts: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les diferents negociacions sobre el finançament català, l’espoli fiscal, la desinversió de l’estat al nostre país, la crisi d’infraestructures (especialment en els trens, els aeroports i la xarxa elèctrica) que ha patit el país els darrers anys, el pagament injust de peatges a les autopistes, etc.

Per a atendre la forma en què la concepció d’una Catalunya colonitzada pels espanyols ha penetrat en la mentalitat dels catalans, portarem aquí declaracions de la societat civil queixant-se del tractament que els catalans hem rebut per una raó o altra. Podem llegir per exemple l’article publicat el 28 d’agost de 2009 per Antoni Mari Piqué a “El Singular digital.cat” amb el títol “Catalunya colònia”:

“El Govern ha dit que ‘potser caldrà refer el pacte polític, segons el que digui la sentència’ del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. ‘Perquè l’Estatut, a més de ser una llei orgànica, també és un pacte d’Estat’.”

Pacte? Si això ho diguès Navarra, que sí que en va fer un, de pacte, per incorporar-se a la Corona de Castilla… Però Catalunya no és a España per cap pacte. El pacte que tenim començà així:

“…per fer-nos una idea cabal de la percepció del nou impost del cadastre [imposat per Felip V el Desembre del 1715] per part dels ciutadans, com una fiscalitat coactiva i desorbitada, hem de tenir en compte que des dels segles medievals el repartiment de les contribucions a Catalunya sempre havia tingut caràcter paccionat, i requeria com a condició prèvia la celebració de Corts i l’aprovació dels Braços per tal d’establir el seu import, el sistema de cobrament i el període de vigència. Es a dir, que, pels catalans de l’època, el nou model de fiscalitat introduït pel cadastre va significar de sobte haver de passar d’un concepte de ‘contribució’ votada en Corts com un donatiu al monarca, a un model d’impost coactiu i desorbitat, en la fixació del qual no havien participat en absolut, i que a més era recaptat per la força de les armes de l’exèrcit d’ocupació”.

La cita és de 1714: Felip V Contra Catalunya, del catedràtic Josep Maria Torras.

Uns anys abans, el 31 de juliol de 2006, davant l’escàndol que provocaven els problemes de l’aeroport del Prat, Enric I. Canela va escriure en el seu blog:

“Catalunya sembla avui una colònia sotmesa a la voluntat omnímoda i omnipotent de la metròpoli. Quan un país no pot prendre les decisions que afecten el seu desenvolupament i està sotmès a les decisions polítiques i administratives d’un altre no és un país lliure. Quan un país no pot decidir, ordenar i gestionar les seves infraestructures bàsiques no és un país lliure.

Ahir i avui n’hem patit els efectes col·laterals: vam donar un espectacle mundial, digne d’un país subdesenvolupat, gràcies a decisions alienes a nosaltres.

L’aeroport del Prat es va convertir en un autèntic caos inimaginable en un país civilitzat, mentre aquells que disposen del poder no feien res per resoldre-ho. No tenen l’obligació les administracions dels països democràtics de garantir els drets dels ciutadans? No saben que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre? On era el delegat del govern de la metròpoli, que sembla que serà ministre? Potser ahir ja era tard i no podia fer-hi res. Ahir va caure la gota que va fer vessar el got.”

El 3 d’agost de 2006, Jaume P.:

“Les infraestructures que toquen a una colonia: (…) Nomès a una colonia d’ultramar se la penalitza en carreteres, ferrocarrils i demès que son bàsics per el desenvolupament. Les colonies s’independitzen per sort, de tant en tant.”

Un any abans, el 15 de setembre de 2005, Santiago Espot (Catalunya Acció):

“Ara bé, vulguin ells o no, s’acosta l’hora de triar la carta a jugar. No n’hi ha moltes per desgràcia. De fet, són dues únicament. O tornar a comtemporitzar amb Espanya o encarar-s’hi per trencar-hi. Poden apostar per algú (ells saben que cal una cara al capdavant) que els garanteixi poder anar tirant uns vint anys més d’autonomisme o, per contra, fer costat a qui tingui l’atreviment i la determinació de voler capgirar la història. Es tracta al capdavall de continuar parlant de nou Estatut, de concert econòmic i de concepte de nació contra un llenguatge clar i rotund, on hi tenen cabuda els conceptes de constitució catalana, espoli i colònia d’Espanya.”

El 8 de maig de 2005, Salvador Molins (Catalunya Acció):

“Els encaixistes i la colònia catalana. Tristament per a Catalunya, avui no tenim un partit independentista al Parlament o que es comporti com a tal. Tots han consentit! Àdhuc ERC que era el nostre referent i que ha traït la seva definició com a tal. Tots els partits que els catalans tenim en el joc parlamentari defensen una Catalunya encaixada, tots obvien que som tractats com una colònia, i cobren i a la fi riuen les gràcies dels que s’aprofiten de nosaltres, els que ens tenen colonitzats.”

De ben segur podríem trobar textos anteriors, molt anteriors. Però ha estat avui que un polític d’un partit de certa importància ho ha dit obertament. D’acord que es tracta d’un polític d’un partit minoritari, d’acord que ho ha fet per interessos electoralistes (i que de fet fins ara ha obeït fidelment al colonitzador) però, al cap i a la fi, ho ha fet un polític d’un partit amb responsabilitats de govern. El procés ha estat lent però, finalment, el llenguatge de la societat política ha assumit el nou concepte. No és encara una assumpció generalitzada perquè els altres polítics no fan propaganda del mateix concepte però, llevat dels colonitzadors espanyols, els altres polítics catalans no han protestat. És més, tots els polítcs catalans, i no importa del partit al qual pertanyin, tots esmenten el dèficit fiscal català, tots esmenten el dèficit català d’infraestructures, i tots assenyalen el govern de Madrid com a responsable directe.

Des de la Fundació, l’any 2008 ja vam fer esment del concepte en qüestió, i ara, qui escriu aquestes paraules voldria que el llenguatge públic assumís amb tota normalitat altres nocions paral·leles a les que també ja ens hi hem referit com ara “la democràcia no legitima la invasió de 1714”, “Catalunya és un estat ocupat”, “les tropes espanyoles i franceses han d’abandonar el nostre territori”, “Catalunya ha de tenir un exèrcit propi”, etc. Temps al temps.

Joan Cavaller
19 de novembre de 2010



No tinc paraules….

Siau…

No anem bé

Llegia a l’hora del cafè l’Avui i un article d’en Hèctor López Bofill m’ha deixat un mal cos que no us podeu imaginar…

Aquí el teniu.



Blindar l’autonomisme
29/12/10 02:00 – Hèctor López Bofill

El nomenament de Bozal és el primer gran error de Mas

Predicar en campanya que es constituiria el “govern dels millors” significava generar unes expectatives que clarament no es podien acomplir. Una democràcia monopolitzada per professionals de la política que no han fet res més en les seves carreres que aferrar-se al sistema institucional autonòmic no pot traduir-se en cap “govern dels millors”. Els exigus nivells de retribució i de prestigi social del servei públic en comparació amb els privilegis de què gaudeixen les elits del sector privat també expliquen que, a casa nostra, l’estament polític dels últims vint anys s’hagi nodrit de quadres poc capaços, d’una preparació tècnica deficient. Convergència i Unió, incloent-hi algun dels membres del nou executiu amb cartera de pes polític, tampoc no ha estat cap excepció que desmenteixi aquesta inèrcia preocupant. D’altra banda, difícilment es podrà impulsar cap “transició nacional” encapçalada per gent formada en l’autonomisme, que, entre d’altres coses, els ha permès gaudir de la ficció de participar en el joc institucional sense poder ni recursos per decidir i sense necessitat de donar explicacions.

Pel que fa als independents, cal admetre que, almenys, la figura del “millor” sí que és aplicable a un cas: el del doctor Andreu Mas-Colell, que ja va forjar el sistema d’ensenyament superior i de recerca català com a conseller del darrer govern de Pujol (esperem que el seu nomenament no representi un intent de legitimar el desmantellament, per necessitats pressupostàries, d’una de les poques fites aconseguides amb l’autogovern). No obstant això, la resta de suposats primeres espases o bé no s’escapen de la dinàmica partitocràtica abans comentada (és el cas de Mascarell, malgrat que hagi fet carrera al PSC), o directament representen, malgrat la seva aurèola de professionals de prestigi, un torpede a l’ambició nacional que Mas diu defensar. Aquest és el cas clamorós de Pilar Fernández Bozal, el nomenament de la qual és el primer gran error del nou president. Com a advocada de l’Estat, Fernández Bozal va donar instruccions per prohibir la primera de les consultes populars sobre la independència: la consulta d’Arenys de Munt. Cal témer que el nomenament de Fernández Bozal expressi l’autèntic projecte polític del govern de Mas: fer una retòrica sobiranista de cara a la galeria mentre el veritable domini dels poders fàctics unionistes sobre l’executiu instigui a la repressió amb mà de ferro de qualsevol intent de precipitar el procés de secessió. En definitiva, aquest no és el govern que aspira a la “plenitud nacional”, sinó el del blindatge autonomista i, tal vegada, el de l’agonia d’aquest sistema.



Vull comentar que l’article, i d’altres lectures, m’han fet copsar la mentida de CiU, i aquesta és que treballen pel nostre País. No ho estan fent pas, UDC ha posat peons, alfils, torres i cavallers a tots els llocs significatius del govern de la gestoria, i la seva reina, en Duran, al capdavant de les relaciones amb l’Estat. Per acabar-lo d’adobar ens ‘colen’ una Consellera de Justícia, que mal fa a la causa que se l’hi pressuposa hauria de defensar tot veient els ‘mèrits’ i la feina feta per aturar La Consulta Popular d’Arenys de Munt per a la que va assignar, per oposar-s’hi, un reconegut falangista…

És en aquest context que veig clar que l’assimilació del país és un procés que hores d’ara no sembla tenir aturador. No es veu per enlloc cap mena de voluntat política per consolidar la nació, o al menys la nostra. Tot fa entreveure que l’objectiu segueix sent ‘encaixar’ Catalunya dins les ecspanyes. L’assimilació, destrucció de tot allò que ens identifica, l’estan portant a terme tant des de fora, TC i TS, com des d’endins, car la composició d’aquest govern (amb minúscules!), malgrat té cert maquillatge és clarament pro-ecspanyol, no deixen cap mena de marge per al dubte.

Més pistes, el Sr. Artur Mas va jurar fidelitat a la Constitució ecspanyola (que de fet jo l’anomenaria la Prostitució), l’Estatutet i al Pobre de Catalunya (perdó, Poble, ha estat un lapsus linguae). No podria haver fet una acte de valentia i afegir, abans d’encomanar-se al Pobre, ‘per imperatiu legal’?. En conec uns quants que ho han fet i segueixen vius i ben vius…i més enllà de l’Ebre.

CiU, per boca, això sí petita, d’en Artur Mas han deixat entreveure al llarg del temps que s’havien posat fites per arribar on calgués, i que el primer pas per a la ‘màxima aspiració nacional’ sembla ser que és consolidar la autonomia. Tots sabem de que va això de l’autonomia i, si l’objectiu és la seva consolidació, el que de debò ens estan dient és que es volen quedar a gestionar les engrunes del País.

Si s’acompleix el que vaig dir a l’article anterior em veig fent la bossa per fugir d’aquí i anar-me’n a viure a Euskalerria!

I es que no anem bé…

Siau…

Vostè al davant, si us plau

El motiu d’aquest article és posar-nos en evidència, nosaltres els catalans, i que ens fixem en un poble proper. Com introducció una notícia de Vilaweb.



Vilaweb – 28 de Desembre del 2010

Arnaldo Otegi ha declarat al diari The Wall Street Journal que ETA està preparada per abandonar les armes i seguir una estratègia pacífica amb l’objectiu de crear un estat basc independent. Otegi ha contestat per escrit un qüestionari del diari nord-americà enviat per correu electrònic a la presó on compleix condemna, en el qual també se li preguntava si ETA prepara l’abandonament definitiu de la violència. Otegi respon que hi haurà ‘esdeveniments pròxims’.



Si una cosa admiro del Poble Basc és la confiança en ells mateixos i la valentia, pot ser de vegades una mica eixalavada, per anar de front cap els problemes i, el millor de tot, donar-los solució. Ja ho varen fer quan es van avançar a tothom i van presentar la seva proposta de Concert Econòmic en uns temps en que es pensava que era anar de pet al suïcidi. Quan posaven les ‘pilotes’ d’amunt la taula i no signaven res de res sinó hi havia una contraprestació al costat, a l’inrevés del que han fet els nostres polítics amb el ‘no fa res, ja en parlarem més tard’, que tenim ‘sentit d’estat’, però amb la signatura ja posada, i després…, puntada de peu. I ara, que nosaltres ja hem teoritzat i ‘reglamentat’ com aconseguir la sobirania per mitjans pacífics i democràtics, mentre encara estem pendents de com aconseguir les condicions ideals per poder-ho fer, ells, que ja han fet la feina, tornaran a avançar-se. Ho dic amb l’afany de que d’una vegada n’aprenguem, que voler ser massa ‘civilitzats’ ens ha portat on som…

I perquè s’avançaran?, dons per una qüestió d’oportunitat i possibilitats. El Poble Basc ja té transferides totes les competències, excepte representació internacional i defensa, que calen a un estat per funcionar. Fa anys que s’autogestionen i, cap pot posar-ho en dubte, amb un nivell d’eficiència envejable.

Que els manca?, desfer-se de l’únic argument que els queda als ecspanyols per oposar-se al seu alliberament nacional, el terrorisme d’ETA. Si com bé es pot llegir entre línies, i amb l’afegit d’altres notícies que fa dies que segueixo, el moviment abertzale pot organitzar-se com a moviment polític dins la legalitat ecspanyola, junt amb el PNV trencaran la pinça PP-PSOE les properes eleccions al Parlament Basc i poden esdevenir el següent estat d’Europa en poc temps. Això és tant evident que des de les ecspanyes estan fent mans i mànigues per, a través de la ignominiosa Ley de Partidos, no permetre que aquest moviment es pugui presentar.

Compte, que com bons Bascos van de front i ho aconseguiran, i amb això ens ho posaran més difícil, car les ecspanyes reaccionaran de manera furiosa contra tot i tothom que provi de fer el mateix, complicant-nos la vida d’allò més…

Siau…

Per canviar el paradigma cal canviar el discurs

Paradigma és un terme originari de Grècia que vol dir “model”, “patró” o “exemple”. Recull un conjunt de normes o regles acceptades per una comunitat que defineixen, de manera lògica i racional, la forma d’actuar davant situacions habituals de la vida quotidiana proveint recursos per afrontar les dificultats que s’hi presenten.

Anem per feina…

El discurs actual de tots els que ens identifiquem amb el País, Catalunya, i que no volem seguir sota l’espasa dels castellans (espanyols per segons qui) és que n’estem fins als mateixos d’aquests que ens volem manar contra el nostre criteri i sense tenir cap mena de sensibilitat cap a la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera de copsar el món i que, amb totes les eines de les que disposen, no afluixen en el seu intent d’anorrear-nos i prendre’ns el territori, la cultura, la llengua i l’economia. Tot i que d’arguments i proves no ens en falten, sembla que fins avui no hem estat capaços d’aconseguir un discurs que no sigui només de consum intern. En aquest discurs ens identifiquem i ens declarem ‘independentistes’ però, amb aquesta declaració, hem donat peu a l’altra part per a que estructurin el seu discurs de defensa del seu estatus fent que el nostre discurs s’interpretés des de la basant més irracional, demonitzant el terme ‘independentisme’. Els ha estat relativament fàcil arribar a associar el terme amb ‘separatisme’, ‘insolidaritat’, ‘rebel·lia’, ‘egoisme’ i tots aquells termes i totes aquelles interpretacions que pugin transmetre la idea des de la perspectiva més fosca i marginal. Així, des d’aquesta argumentació, la nostra reivindicació es presentada al món, per part dels castellans i per als seus especialment, com les intencions d’uns quants esbojarrats que no tenen altra cosa que fer que inventar-se excuses per justificar la seva manca de racionalitat, car segons ells, les bogeries no entenen de raons. Amb aquest discurs tomben d’un sol cop la nostra credibilitat, per que ens associen amb els esbojarrats, i els nostres arguments. La idea la simplifiquen en que volem anar per lliure, que no deixa de ser cert i justificat, però es presenta com a no justificat i, junt amb tots els altres elements que hi associen (separatisme, insolidaritat, egoisme), sense raó moral ni raó lògica. Des d’aquest context l’independentisme, que es percep com quelcom de dolent, el voler trencar per fer-los mal exclusivament amb ells i a la seva ‘harmoniosa convivència’, passa a convertir-se en un atac, un trencament, i no pas una reivindicació o un dret legítim.

I com ens ho fem per donar la volta a la truita?, canviant el paradigma. Amb el paradigma actual, nosaltres apareixem als ulls del món com ‘els dolents de la pel·lícula’, els que ho volen tot a l’inrevés, els transgressors, els contraris a la pau i la convivència. Si parlar d’independentisme a seques no ens ajuda a crear simpaties arreu, perquè no dir les coses pel seu nom?.

Canviem el discurs, deixem de fer-lo des de la nostra ‘exclusiva’ visió a fer-lo des d’una perspectiva que el faci molt més entenedor i assumible, des dels nostres interessos, tal i com necessitem que es copsi. Parlar d’una vegada del que de debò estem tractant que és de deixar de ser una colònia. El canvi de paradigma, que amb els arguments que tenim, els fets que podem demostrar i les proves de les que disposem hauria de ser el començar a dir, clar i català, que l’Estat espanyol practica el colonialisme dins l’Europa del segle XXI. Que són un Estat colonial, que duen a terme pràctiques colonials en contra de ciutadans de la UE, en contra d’una cultura d’Europa, en contra d’un territori europeu, en contra d’un país d’Occident. Per que en el fons, som o no som ciutadans europeus?, Catalunya és o no és territori europeu?. A aquestes alçades és molt fàcil poder establir similituds clares entre les pràctiques actuals de l’Estat espanyol vers Catalunya amb aquelles pràctiques dutes a terme per les potències de l’època dels imperis colonials europeus en els territoris ‘colonitzats’. Es clar que la idea del colonialisme, més coneguda i actualment rebutjada, i les actituds colonialistes no tenen bona rebuda en les consciències de la gran majoria de les societats del món, per no dir totes, i sinó demaneu a qualsevol conegut que en pensa del colonialisme…

I, sabent això, com entomarien els castellans que se’ls titllés des d’Europa, i se’ls identifiqués sense cap mena de dubte, com colonialistes?. Com podrien justificar les seves pràctiques vers la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra economia o el nostre territori?. Quines simpaties podríem aconseguir, per exemple, a Sud-Amèrica?, i a la resta del món?. D’aquesta manera passaríem de ser simples ‘separatistes’ i ‘trencadors’ de l’harmonia espanyola a ser lluitadors, pacífics però lluitadors, per la nostra llibertat enfront dels colonialistes espanyols. D’aquesta manera podríem aconseguir simpaties d’organismes internacionals, pro-drets humans, grups civils, població immigrada que viu a Catalunya i tenen molt assumit, per la història dels seus països d’origen, el fet i les conseqüències de les colonitzacions castellanes, etc.

Oi que sona bé?. Parlem clar d’una vegada i desmuntem-los la ‘paradeta’. Sí, soc independentista, però em declaro públicament anti-colonialista i lluitador per la llibertat de Catalunya!

Siau…

Per on van el trets

Fa dies que, arran de la descoberta d’un vídeo i unes declaracions a la premsa, segueixo el Sr. Juan Carlos Moreno Cabrera, Catedràtic de Lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid (no se quan de temps el deixaran seguir…). Aquest home s’ha mostrat, suposo que per la seva voluntat de ser fidel a ell mateix, més que sensible amb el tema de la llengua, la catalana en aquest cas, i que posa en evidència un cop i un altre les actituds dels ‘amics’ de les ecspanyes vers la nostra parla. Aquest cop ho ha fet en un article que he lleguit al diari Ara i que en traducció d’en Cristian Segura tot seguit us presento.



La sobirania sentenciada del poble català
Diari ARA – 27 de Desembre del 2010
Juan Carlos Moreno Cabrera – Catedràtic de Lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid

Les noves sentències del Tribunal Suprem espanyol resolen a favor de la petició perquè el castellà sigui reintroduït com a llengua vehicular de manera equitativa amb el català en tots els cursos del cicle d’ensenyança obligatòria i a favor que totes les comunicacions, circulars i tota altra documentació, sigui oral o escrita, que siguin dirigides pels centres escolars, ho siguin també en castellà, llengua oficial a tot el territori de l’Estat. Aquestes sentències acaben instant a la Generalitat de Catalunya a adoptar totes les mesures pertinents perquè el castellà sigui, igual que el català, llengua vehicular en tot el sistema educatiu català.

La política lingüística catalana per la qual s’opta per potenciar la llengua catalana com a llengua vehicular preferent a l’administració catalana i a l’educació no ha sorgit com una imposició de l’Estat central, ni d’un president de la Generalitat ultranacionalista, ni d’un partit nacionalista radical català. S’ha proposat, s’ha legislat i s’ha dut a terme a partir d’una decisió presa per una institució democràtica i representativa del poble català, com sens dubte ho és el Parlament de Catalunya.

Sincerament, considero que la veu democràtica i representativa del poble català hauria de ser la veu de les institucions catalanes que el representen i que son les que han de defensar i dur a terme la voluntat d’aquest poble, que també hauria de ser sobirà en els afers que el concerneixen particularment. I, sens dubte, l’estatus que ha de tenir el poble català a Catalunya és una cosa que concerneix únicament i exclusivament el poble català.

La política lingüística catalana es basa, segons la meva opinió, en un model d’integració en el qual es busca que el català sigui la llengua preferent o vehicular de la nació i que tot ciutadà català, o tothom que s’integri en aquesta societat, domini activament aquesta llengua. El model lingüístic seguit a Catalunya pretén que no hagi cap ciutadà català que no sàpiga el català, per tal de produir una societat lingüísticament integrada a través d’una llengua comuna, de convivència i d’enteniment: la llengua catalana.

Aquesta decisió, democràticament adoptada per la societat catalana, d’impulsar la llengua catalana com a llengua vehicular i d’us preferent, és considerada per alguns com un acte d’imposició i un abús intolerable. Quin és el fonament d’aquest judici?

Primer, és perfectament normal que en una societat plural hi hagi persones que no accepten determinades normes adoptades democràticament. Entenc perfectament que hi hagi ciutadans catalans que no estan d’acord amb la idea que el català sigui, enfront el castellà, la llengua vehicular preferent en la societat catalana. També hi han persones que no estan d’acord amb la prohibició de fumar en espais públics i que consideren que aquesta prohibició afecta els seus drets i les seves necessitats individuals.

No obstant, si les institucions catalanes son realment representatives i els partits i els seus representants han estat democràticament elegits, aleshores puc dir que aquestes persones no representen la majoria del poble català, sinó una minoria que sembla estar a favor d’un model en el qual el castellà és la llengua vehicular preferent a Catalunya i el català segueix sent només la llengua d’una part de la població catalana, de manera que es manté una situació produïda històricament a través d’un procés de castellanització que ha anat minoritzant progressivament la llengua catalana. Per descomptat, aquestes persones poden associar-se per lluitar pel model lingüístic que va en aquest sentit. Però mentre la la societat catalana sigui com actualment és, aquesta minoria no té cap dret a intentar imposar el seu model utilitzant amb aquest fi els aspectes legislatius clarament centralistes i coercitius de l’Estat espanyol.

Dit tot això, crec que arribem al quid de la qüestió. La sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut de Catalunya – aquestes noves sentències del Tribunal Suprem només són aplicacions concretes de la prèvia decisió del Constitucional – és particularment clara quan afirma que no hi ha més nació sobirana que l’espanyola. En essència, el Tribunal Constitucional ha determinat que una nació catalana sobirana és incompatible amb la nació espanyola sobirana.

A aquest agafador legal s’hi aferren alguns dels catalans que discrepen de la política lingüística i cultural de Catalunya: el poble català, a través de les seves institucions, no és sobirà per adoptar decisions sobre assumptes que a ell i només a ell li pertoquen. S’invoca la Constitució i l’oficialitat del castellà en tot el territori espanyol, i s’afirma que el poble català no pot decidir res de manera sobirana sobre el seu àmbit territorial perquè és una part inalienable (la Constitució parla de la “indissolubilitat” de la nació espanyola) d’aquest territori espanyol, on el castellà ha de ser també llengua oficial i vehicular, com a la resta de l’Estat.



I jo dic…a que estem esperant per fotre’ls la puntada de peu?

Siau…

No oblidem

Editorial publicat a l’Avui.



Una altra andanada contra Catalunya
23/12/10 02:00

Era qüestió de temps. La sentència del Tribunal Constitucional que ara fa mig any va revocar, amb la retallada de l’Estatut, la voluntat del poble de Catalunya, va significar en realitat el llançament d’una potent bomba de rellotgeria legal sobre l’autogovern català. A poc a poc, amb tongades de resolucions judicials des de diferents instàncies, aquest cop d’estat legalista contra la sobirania popular de la nació catalana està esclatant sobre les institucions i la societat. La llengua n’és la principal, però no l’única, víctima propiciatòria. Va encetar l’ofensiva judicial a l’octubre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) amb dictàmens contra els reglaments d’usos lingüístics d’algunes diputacions i ajuntaments. Dos mesos després, el Tribunal Suprem ha intentat dinamitar trenta anys de cohesió social i normalització lingüística pacífica i sense tensions socials ni ciutadanes. El cop ha estat fort i podria resultar irreversible per a una llengua catalana que fins i tot la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, en boca del seu director, ha reconegut que necessita protecció i que aquesta preservació passa pel sistema d’immersió lingüística vigent.

Les tres resolucions del Tribunal Suprem conegudes ahir no són ni determinants, ni decisives, ni tan sols clares, sinó que probablement obren un enrevessat procés d’interpretació que pot allargar el conflicte durant encara més anys, en una teranyina legalista inextricable. Però al marge d’interpretacions lligades a la tàctica política conjuntural, queda clara, claríssima, la voluntat indiscutible de la maquinària estatal espanyola d’eradicar la llengua pròpia del país per la via de la marginació.

Cal recordar, a més, que aquesta maquinària s’ha activat en bona part per culpa de l’actitud profunda i decididament hostil i anticatalana d’una formació política com és el Partit Popular, que amb el seu recurs contra l’Estatut va encendre la metxa de l’ofensiva contra l’autogovern i els pilars bàsics de les llibertats catalanes. Una actitud esperonada i atiada per la fúria anticatalana de Ciutadans que ha desembocat en una cursa de paroxisme ultranacionalista espanyol que sembla que no té aturador. Davant d’aquesta situació, que no ha estat la primera ni serà l’última, cal una resposta serena, però insubornable. Ni un pas enrere. La immersió lingüística és només un fre al retrocés del català, però alhora una mesura efectiva a l’hora de garantir la preeminència del català sense conflictes ni perjudici en el coneixement de l’altra llengua oficial. La interpretació del que ha resolt el Suprem pot ser diversa, la resposta, només una: la immersió lingüística no es toca.



No perdonem!

Siau…

Comentaris tancats a No oblidem Posted in Interiors

De mala fé

Article publicat a l’Avui:



El Tribunal Suprem i la llengua catalana
23/12/10 02:00 – Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia

Les sentències del Tribunal Suprem, que s’han fet públiques com una espècie de “regal” de Nadal, són com una mena de cop sobre la taula en contra del català, en la mesura que es pronuncien sobre qüestions que ni tan sols els han estat sotmeses pels recurrents.

El seu contingut és molt clar: el Tribunal Suprem declara el dret a opció del ciutadà, que el castellà s’utilitzi també com a llengua vehicular pel sistema educatiu a Catalunya, i condemna la Generalitat a adoptar les mesures que siguin necessàries per adaptar, diu el Tribunal Suprem, el seu sistema d’ensenyament a la nova situació creada per la declaració de la sentència del Tribunal Constitucional, que considera també el castellà llengua vehicular a Catalunya.

El Tribunal Suprem, després d’analitzar el primer Estatut d’Autonomia, les dues lleis de política lingüística de Catalunya, i els diversos pronunciaments del Tribunal Constitucional en relació amb aquestes lleis, diu, fins aquí hem arribat, s’han acabat les mitges tintes, a partir d’ara el govern de Catalunya pot fer el que vulgui, però no només ha de respectar el dret del ciutadà de Catalunya, –si així ho desitja– que l’ensenyament es faci en castellà, si nó que també ha d’adoptar tot allò que faci falta per facilitar l’opció lingüística en castellà a l’ensenyament.

La política lingüística del govern de la Generalitat a l’ensenyament no ha estat mai un problema de convivència a Catalunya; ara el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem ho volen convertir en un problema; volen marcar un “sostre” en matèria lingüística. Si a Catalunya ens pensàvem que era millor no convertir en un problema allò que no ho era, s’ha acabat.

El Tribunal Constitucional, malgrat donar un caràcter interpretatiu a la seva sentència en matèria de llengua a l’ensenyament, ha facilitat que el Tribunal Suprem es converteixi, extralimitant-se en les seves funcions, en “dictador” de quina ha de ser la política lingüística del govern de la Generalitat.

I s’ha extralimitat en la seva funció, perquè, més enllà de resoldre de forma satisfactòria per recurrent la sol·licitud, interpreta la sentència del Tribunal Constitucional i li atribueix un caràcter declaratiu que aquesta sentència no té, i ho fa per intentar imposar al govern de la Generalitat quina ha de ser la seva política lingüística a l’ensenyament. En definitiva, el Tribunal Suprem desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d’un Estat democràtic.



No comments!

Siau…

Carta a…

Aquest escrit l’he anat repensant un cop i un altre al mateix temps que m’anava endinsant en aquest any, el 2010, l’onzè any del segle XXI, un any que, n’estic convençut i cada cop més, hissarà una fita en la meva vida, que és el principi d’una nova esperança. Ara, arribades aquestes dates, mirava de convencem del que estic fent, volia convencem que el temps hi esmerço, que no et dono, que l’esforç que hi faig te sentit, que implicar-me, en la mesura de les meves minses possibilitats, farà el bé en algú que no soc jo… pel meu País?, per la meva cultura?, per la meva llengua?, per la meva tradició familiar?, per fer honor a les meves arrels?.

No dormo gaire pensant en això, i has de suportar de vegades el meu mal geni per manca de son, de paciència, la manca de temps per a tu, que el demanes i l’exigeixes, i amb raó…

Vull deixar-te quelcom de més important que no pas els diners, que sí que en són però no ho són tot, potser ni una petita part d’allò que és fonamental a la vida. Vull deixar-te una història, la teva història, teva i de tots els teus avantpassats, un saber qui ets i perquè, que puguis dir amb orgull d’on vens i anar amb cap ben amunt, que puguis dir que formes part d’una llarga presència en aquest món i que això et doni l’ànim i les forces necessàries per voler seguir estant, essent, existint…

Vull deixar-te una terra millor de com l’he trobada jo, una terra avui atacada i menyspreada, trepitjada i esclava, en vies de perdre el poc esperit i orgull que l’hi resta i que, defensada a sang i ferro, ha arribat fins a aquest instant en que encara puc fer-hi quelcom.

Vull deixar-te una forma de copsar el món, de veure’l, d’expressar-ho amb un llengua antiga i abundosa en matisos i sons. Unes actituds enfront la vida, davant els altres que com tu comencen a moure’s per aquest estrany i meravellós univers, que entenguis que odiar, envejar i excloure no és una bona filosofia vital, que estimar, apreciar, respectar, i sentir-se estimat, apreciat, respectat, val molt més que totes les riqueses materials que la teva innocent ànima pugui imaginar…

Vull deixar-te uns valors, els mateixos valors que em van deixar el meus pares, els meus avis, que alhora els varen rebre dels seus pares, els seus avis… Que coneguis i facis teus uns antics coneixements, una antiga saviesa, que l’esforç té la seva recompensa, que no es fan les coses per fer-les sinó per gaudir del fer i del fet, que no es modela el món al nostre gust, que som nosaltres els que ens hem d’adaptar, que s’ha d’excel·lir en tot el que et proposis en aquesta vida si vols que serveixi per millorar-lo.

Vull dir-te que no fas sola aquest viatge, que tens companys de tota mena, amb les seves maneres de ser, de pensar, de sentir i expressar-se, amb el seu tarannà, la seva història, les seves arrels, els uns més capaços, els altres menys, però que tots hi tenen lloc. Que no tothom és bo, que no tothom és dolent, que te’n trobaràs de tots colors, i que en aquest món hi ha més de grisos que de blancs o de negres, que d’absoluts només hi ha un, que no hi ha absoluts…, que et trobaràs hom que et vol fer mal per ser el que ets, que trobaràs hom que et vol ajudar siguis qui siguis, que malgrat tots els mals sempre hi ha esperança, que el Sol surt tots els dies malgrat de vegades els núvols no deixin veure la seva llum.

Vull dir-te que hauràs de tenir cura de tu mateixa i dels teus, que de vegades hauràs de decidir entre tu i els altres i que l’únic que et puc aconsellar es que escullis ésser, que l’ésser sempre et donarà una segona oportunitat, que val més morir dempeus que viure de genolls, que ser digne i estar en pau amb un mateix t’aproparà a l’ànima del món… I que lluitis, que lluitis amb tota la teva força, amb tot el teu esperit, amb tota la teva intel·ligència, amb tota la teva voluntat per fer-hi front tot i tothom que vulgui que no siguis tu, que vulgui que no siguis com vols ser, contra tot i tothom que et vulgui imposar la seva voluntat sense demanar-te la teva.

I que facis arribar aquest esperit, aquest missatge a tothom, siguin o no fills teus, siguin o no propers i afins, siguin o no dels teus, siguin o no de la teva terra, del teu país, de la teva cultura i parlin o no la teva llengua.

En aquest moments difícils vull que sàpigues que estic amb tu, en cos i ànima, i que aquest és el meu llegat…

Seny i rauxa!