Les ferides de la guerra

Després d’uns dies, de ben guanyat repòs, reprenc la meva activitat lúdica i pseudo-intel·lectual al bloc. Aprofitaré que la febrada electoral ja ha passat per, amb mesura i més temps per pensar-m’ho, atansar-me als temes que per motius evidents han restat a la calaixera esperant el seu moment…

I perquè començar amb aquest apunt?, dons per què després d’aquest llarg cap de setmana, amb conversa inclosa parlant del ‘Problema Catalán’, que per a mi no és pas nostre sinó d’ells, amb uns parents de les escanyes, crec que les idees son prou madures per deixar-les anar…

Abans d’anar a fons amb l’assumpte que m’ha portat a escriure l’apunt, vull deixar palesa la sensació que m’ha deixat la visita als ‘parents’. El que més m’ha sobtat és el grau d’agressivitat i ràbia que expressaven parlant de la possibilitat d’independitzar-nos i de l’estat de la llengua, la catalana com si no, i del poc dissimulat goig que els donaven els recursos contra la llengua, i la insistència en la inutilitat del català, evidentment al seu limitat parer. De tot plegat fins els coll…s!

Les ferides de la guerra

Perquè aquesta gent sent aquesta ràbia?, nosaltres no els neguem la seva llengua, només demanen respecte per la nostra!. Donant-hi voltes i més voltes he arribat a un punt ben curiós, i és que malgrat han passat més de trenta anys des de la mort del inefable dictador, que hi ha una teòrica democràcia, queden ferides obertes. No s’han tancat, o s’han tancat en fals. Si més no aquesta afirmació queda palesa quan s’analitza l’història recent, des de la Constitució del 1978 fins avui dia, on es pot veure amb molta claredat que:

  • Als criminals, que van provocar i es van aprofitar de la situació per enriquir-se i enlairar-se fins posicions preeminents de la societat i l’economia, no els han fet pagar i segueixen gaudint dels ‘privilegis’ i els beneficis obtinguts del conflicte bèl·lic.
  • No s’ha dignificat les persones i les personalitats que varen ser ‘maltractades’ fins a l’assassinat, veure l’exemple de Lluís Companys.
  • Que no hi ha cap mena de voluntat, i la poca que hi pot haver-hi és sistemàticament anul·lada per aquells que encara hi son controlant els poders de l’estat, per rescabalar la imatge i la dignitat dels ‘perdedors’ que, per més que no ho reconeguin, van ser els que varen donar la vida per defensar el règim legítim, i democràtic, de les Espanyes de l’època. Veure l’exemple del que el va passar al Sr. Baltasar Garzón quan va voler actuar sota el paraigües de la nova i meravellosa ‘Ley de la Memoria Histórica’.
  • Encara existeix la divisió social dretes-esquerres i Espanya-Nacions no espanyoles. Amb tot el que això pot significar. El ‘si no ets amb nosaltres ets en contra’, conseqüència de l’enfrontament, encara viu.
  • Que uns dels principals partits polítics encara no ha fet pública cap declaració rebutjant les polítiques ni els assassinats del règim franquista i que aquest mateix partit ha estat el principal mantenidor dels odis interns de la societat, fent us i traient-ne profit d’aquestes nefastes actituds.
  • Que cap organització, ni política ni cultural, espanyola a fet cap pas per al reconeixement, la dignificació i el respecte cap a les altres llengües i cultures de l’estat, ans tot al contrari, ens molts casos han estat subvencionades, des del ‘Ministerio de Cultura’ i amb diners públics, aquelles que encara exalcen la memòria i el record de l’antic règim i del dictador.
  • Que des de les estructures del govern (llegir ‘La Defensora de su Pueblo’, ‘Ministerio de Fomento’, ‘Tribunal Constitucional’, ‘Ministerio de Cultura’, etc), encara avui dia, es perpetren agressions en contra de les altres llengües i cultures no ‘oficials’, i el pitjor de tot, les estructures econòmiques d’aquells territoris que allotgen les altres cultures amb la finalitat d’afeblir-les i sotmetre-les.

Tot això em referma per dir que els motius del conflicte, el ‘leitmotiv’, encara son vius i que a aquests s’han afegit les conseqüències i les ‘contaminacions’ morals i ideològiques dels quaranta anys de dictadura. Les escanyes, malgrat que pugui no acceptar-lo obertament, no han superat encara la Guerra Civil Espanyola, les ferides i els enfrontaments encara resten oberts, ens afecten i ens afectaran, molt em temo que per molt de temps si no posem remei ben aviat, i ens arrossegaran al seu abisme de foscor i horrors.

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: