Els altres periodistes de 1939 (II)

El primer parlament, d’en Josep Fontana…



Josep Fontana
Catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona

El dia 25 de gener de 1939, als set anys d’edat, vaig descobrir de sobte com seria la Nova Espanya de Franco en què em tocaria de viure en el futur. Era a Valldoreix, on els meus pares m’havien cercat un allotjament per mantenir-me allunyat dels bombardeigs. Un soldat marroquí va entrar a la casa, fusell en mà, i es va fer obrir armaris i calaixos per endur-se’n el que li agradava. Per sort tenia pressa –les tropes marxaven ràpidament cap a Barcelona, sense trobar resistència- i la cosa no va passar d’ací.

Dos dies després, el 27, tornava a Barcelona amb els meus pares, a peu, perquè els trens de Terrassa i Sabadell no funcionaven encara. Jo no recordo en aquells dies la ciutat alegra i entusiasmada que diuen que va rebre les tropes vencedores. En tinc més aviat una imatge d’una societat desconcertada, amb els carrers plens d’uniformes militars, boines vermelles de requetés i camises blaves de falangistes (que es distingien clarament els uns dels altres, malgrat la “unificación”), envoltats dels membres de la “cinquena columna” que havien sortit dels seus amagatalls per celebrar la victòria del feixisme. Hi mancaven, en canvi, els molts milers i milers de persones que havien marxat cap a França en grans caravanes i que sense aquesta oportunitat de fugida, haurien pogut ser víctimes del que el general Dávila definia en el seu bàndol de 26 de gener del 1939 com “el consejo de guerra permanente”.

Perquè, com ens explica mossèn Torrent en el seu llibre sobre els presos, “con las primeras fuerzas del glorioso ejército liberador entró en Barcelona el 26 de enero de 1939 el cuadro de funcionarios de prisiones (…) para hacerse cargo de la Prisión Celular”. Aquesta, és a dir la Model, estava buida: “todos los presos de aquella cárcel, políticos y comunes, blancos y rojos, habían escapado la misma mañana.(…) El espectáculo de aquellas enormes galerías solitarias y abandonadas no podía ser más impresionante”.

El lògic hauria estat que no calgués gaire presó, perquè com reconeix aquest mateix funcionari, havia fugit cap a França tot aquell que tenia alguna responsabilitat política, com ho demostra, diu ell mateix, “que no se ha visto en las cárceles catalanas (…) ninguna persona de destacada significación directiva en los partidos del Frente popular”. Però les coses van anar molt diferentment. Els presos “fueron aumentando en progresión geométrica y de tal manera que, a los pocos días, la prisión estaba al tope; ya no había lugar donde colocar los presos y hubo que utilizar el abandonado correccional, adosado al edificio, y habilitar nuevos locales como la Prisión de San Elías, el Palacio de Misiones de la Exposición y las amplias naves de una gran fábrica de Pueblo Nuevo”. D’allí anirien sortint cap als afusellaments al Camp de la Bota molts dels que havien comès l’errada de pensar que, no essent culpables de cap delicte, no corrien perill.

Ignoraven que la llei que se’ls anava a aplicar, el bàndol de la Junta de Defensa Nacional de 28 de juliol del 1936, considerava rebel·lió militar el fet de no haver-se sumat a la seva insurrecció. I que, per acabar-ho d’adobar, un estudi jurídic sobre el delicte d’”excitación a la rebelión”, publicat en aquell mateix any 1939, assegurava que “la voluntariedad no es requisito indispensable para que se produzca plenamente”.

Quan, pel mes de juliol d’aquell mateix any, va visitar Espanya el comte Ciano, gendre de Mussolini, al qual havia vingut a rebre a Barcelona el “cuñadísimo” Serrano Súñer – tots dos van pujar per la Rambla en una comitiva triomfal, com d’emperadors romans- Ciano escriuria escandalitzat que aquí els reclusos “no són presoners de guerra sinó esclaus de guerra”, i que, quatre mesos després del final del conflicte es seguia afusellant sense parar: “només a Madrid entre 200 i 250 al dia; a Barcelona, 150; a Sevilla, una ciutat que no va estar mai en mans del rojos, 80”.

El dia mateix del nostre retorn a Barcelona, el 27 de gener, La Vanguardia anunciava el canvi de la seva numeració per tal de recomençar-la on havia quedat el 19 de juliol del 1936, rebutjant tot el que s’havia publicat des d’aleshores al periòdic.

Malauradament per a nosaltres les coses no tornarien a ser com havien estat a començaments de juliol del 1936, com pretenia la nova numeració de La Vanguardia, sinó que ens durien molts anys, en algunes coses gairebé uns quants segles, enrere. Prou que ho va viure la meva família. El meu pare, que era llibreter de vell, va tenir la seva botiga clausurada durant més de sis mesos. El 14 de juliol dos policies van treure el precinte de la llibreria per tal que pogués dedicar-se a depurar-la de “libros contrarios a las orientaciones espirituales y políticas del Nuevo Estado y todos aquellos cuya venta haya sido prohibida por el departamento de censura”, que era gairebé tot el que s’havia escrit amb algun sentit des de l’època de la Il·lustració ençà, amb el compromís de lliurar empaquetats tres dies més tard tots els llibres malèvols. Finalment el 2 d’agost se l’autoritzava a reprendre les activitats, amb tot un seguit de controls i limitacions. La qual cosa no vol dir que restés al marge de diverses formes de saqueig, que van seguir durant anys. Conservo, per exemple, un paper del 16 d’agost del 1944 que acredita que l’agent de policia Juan Luis Martínez Palomero “retira el libro titulado “La lucha contra el demonio” de Stefan Zweig”, aneu a saber per quina raó. O d’intimidació, com la d’un individu que, amb camisa blava de Falange i pistola a la cintura, el va convèncer de la conveniència de subscriure’s al setmanari “Destino”, que duia aleshores el lema de “Política de unidad”.

Tornem però als primers dies de la Barcelona franquista. A començaments de febrer La Vanguardia començava a publicar, per a reeducació dels seus lectors, col·laboracions de tota una sèrie d’ideòlegs franquistes –dir-ne intel·lectuals seria massa fort- com Francisco de Cossío, Victor de la Serna, Manuel Aznar o el conde de Foxá, que ens obsequiaria amb unes “Estampas de una primera noche en la ciudad recobrada” que duien un títol tan llarg com imaginatiu: “Barcelona, que ya empieza a moverse, ha sido un Moscú mediterráneo, con densidad pobre y gente pálida, triste y huída”, que no deixava de ser una bona descripció, no del que Barcelona havia estat del 1936 al 1939, sinó del que era aleshores, amb molta “gente pàlida y triste” i molta més “huída”, per una necessitat elemental de salvar la pell.

Aquestes mostres de la literatura imperial eren, per regla general, textos d’una retòrica macarrònica que expliquen el desconcert d’un Azaña que escrivia poc després, des del seu exili francès: “Todas las informaciones que recojo prueban que, sin haberse retirado la ola de sangre, ya se abate sobre España la ola de la estupidez en que se traduce el pensamiento de sus salvadores. Por comparación, la CEDA era una asamblea de filósofos y poetas. El desastre para todo el país debe ser aun mayor de lo que yo me imaginaba y temía. Para cubrirlo, unos pedantes esquizofrénicos se encaraman sobre las ruinas acumuladas por los militares y vomitan palabras sin
sentido. Quieren hacer un imperio “vertical y azul”. Todo lo ocurrido en España es una insurrección contra la inteligencia. Esto es peor que la depravación de los caracteres, que tanto me había hecho rabiar. Ahora el imperio español debe cambiar, como yo proponía hace veinte años, el animal heráldico del escudo, y sustituir el león con una mula”.

Immediatament després dels reeducadors hispànics vindrien els catalans penedits que havien tornat amb l’exèrcit. El primer seria Josep Pla, destinat a ser subdirector del periòdic en l’etapa de provisionalitat en què el dirigia Manuel Aznar, fins a l’arribada de Galinsoga. Pla es presentava amb un Retorno sentimental de un catalán a Gerona, publicat el divendres 10 de febrer, en què malgrat blasmar les destrosses fetes pels rojos i identificar-se plenament amb els feixistes, esquivava hàbilment el compromís amb una descripció del que havia vist a Palamós, a la Bisbal o a una Girona que, deia, “es hoy un campamento”. Ben aviat seria una presó.

Els plats forts vindrien pocs dies més tard. El 15 de febrer l’antic dirigent de la Lliga i autor d’una “Història de Catalunya”, Fernando Valls Taberner, publicava –amb no prou domini de la llengua de l’”imperio”, com ho mostraria una inoportuna falta d’ortografia que apareix a l’article- un text doctrinal, “La falsa ruta”, on deia que des de les dècades finals del segle XIX “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. El que ara calia, un cop que la providència ens havia salvat “por medio de nuestro excelso Generalísimo y del glorioso Ejército nacional” era que “la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación en la vida de Cataluña, reincoporada a España definitivamente”. La sola postura admissible era l’”adhesión inquebrantable” al Caudillo “cual la merece por su genio extraordionario, por su patriotismo insuperable y por su abnegación y esfuerzo admirables”.

Aquesta podia ser una postura comprensible en algú que, com Valls Taberner, s’havia distanciat ja del catalanisme en plena república. Però no ho era la que expressava, dos dies més tard, el periodista Carlos Sentís, en un article que responia al títol de “¿”Finis Cataloniae”? El ‘fin’ de una película de ‘gangsters’ simplemente”, on comparava els tres anys de revolució i guerra civil a “una inmensa película de gangsters”, d’aquelles amb què “la judía Hollywood invade el mundo”. L’article era de la ínfima qualitat habitual en l’autor, amb bromes grolleres sobre els fugitius –“el día de la entrada en Barcelona comimos un arroz preparado para Juan Comorera”-, però el que el feia especialment indigne era la condició del que l’havia escrit. Sentís no era un perseguit pels rojos, ni s’havia apressat a passar-se a l’altra banda per motius de consciència, sinó que havia restat en les files de la república, complint unes funcions que estan clarament definides en la fitxa que es conserva als arxius de Salamanca, que diu, literalment: “Sentís Anfruns, Carlos. Figura como agente de espionaje al servicio de Franco prestando servicio en Viarritz (sic!). Carpeta 1384, fol, 191. P.S.Barcelona”.

O sigui que ni tan sols arribava a la categoria de gàngster, sinó que les seves funcions al servei del nou règim havien estat de les que es fan a les clavegueres. Que se li hagi concedit recentment una medalla en celebració dels seus mèrits subterranis només demostra que els que li han atorgat no tenen memòria i el que l’ha rebuda no té vergonya.

No em sembla, però, que valgui la pena esmerçar el temps en una condemna del personatge. Els seus llibres estan destinats justament a l’oblit –qui llegeix avui La Europa que he visto morir o África en blanco y negro- i la seva misèria moral és, vista en el conjunt del seu temps, de tan baixa categoria que no el fa ni tan sols remarcable en mig de la morralla dels que es van vendre a baix preu.

Més valdrà que dediquem el temps a recordar els periodistes que van ser assassinats sense que els Sentís de torn se’n preocupessin, com Carles Rahola o Joan Peiró, els que van haver de fugir per salvar la vida i els que van triar l’exili per tal de mantenir-se fidels a l’obligació de dir la veritat i a la voluntat de defensar la causa de la democràcia, ni que fos en terres llunyanes, perquè, con diria Carles Riba, sabien que la llibertat “on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar”.



Cal que fem el cor fort, que ben segur n’estic, que aquest no serà l’únic episodi dolós que descobrirem a mesura que rescabalem la nostra memòria. Per què d’això es tracta, a través dels seus ulls, les seves ments i les seves mans ens arriben les cròniques dels grans esdeveniments, dels bons i dels dolents. Redescobrir-los és retrobar-nos amb el que va succeir, i que ens han volgut amagar…,per que els bons periodistes són això, els nostres testimonis, els cronistes de la nostra història.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: