Els altres periodistes de 1939 (III)

La segona exposició és d’en Quim Torra…



Quim Torra, editor d’A Contravent

Bona nit a tothom.

Gràcies al Grup de Periodistes Ramon Barnils per haver-me convidat a ser avui aquí, tot i que crec que després els hauran de renyar per haver-ho fet. Jo no sóc historiador, tampoc sóc periodista i la meva aproximació a aquest món és la d’un simple lector que va tenir la sort, farà un parell d’anys, de trobar-se un personatge, un vell periodista republicà, un personatge alt, sempre molt ben vestit, educadíssim, d’unes maneres exquisides… era un home que parlava set idiomes perfectament, però l’any 1971 quan el van invitar a un acte a Barcelona –ell havia tornat feia poc, malalt-, va rebre un document bilingüe català-castellà, ell que parlava set idiomes perfectament, va rebutjar assistir a aquell acte, perquè va dir que els documents bilingües no els entenia, i que, quan no els entenia, volia dir que els entenia massa. Aquell home, que es va passar 60 anys anant pel món, a més és una persona que m’ha explicat el meu país millor que qualsevol altre. Aquell home era Eugeni Xammar, un dels grans periodistes que jo crec que hem tingut al nostre país des de sempre. A mi, seguir la història d’Eugeni Xammar, i llegir-lo, m’ha fet entendre moltes coses. I és això el que volia compartir amb tots vostès.

En primer lloc, m’ha ensenyat a entendre el meu país, perquè és curiós que hagi de ser algú que ha viscut tants anys fora, el que potser ha tingut les diagnosis més certeres sobre Catalunya i sobre els catalans. Jo m’he fet meu el corpus xammarià polític, que és molt senzill i que es redueix a dues frases, que són bastant antològiques i que val la pena tenir-les al cap. Crec que amb elles, pots anar tranquil·lament per tot el món i passar qualsevol examen facilment. La primera frase és: “L’únic que un català pot arribar a ser en la vida és ser català”. Jo crec que és absolutament contundent i, a més, és d’una certesa absoluta. Quan els catalans intentem ser una altra cosa, per exemple, espanyols, és evident que sempre ens equivoquem.

I la segona frase, que em sembla que també respón molt al que estem parlant avui, aquell periodisme d’aleshores, és: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”. Jo crec que aquesta falta de precaucions a l’hora d’escriure, d’enfrontar-se a l’exigència professional a la feina, és també un signe inequívoc d’aquella generació republicana.

A mi, l’Eugeni Xammar també em va ensenyar una altra cosa. Jo el desconeixia. Si fa dos anys em diuen: “mira, estaràs un dia al Col·legi de Periodistes i els parlaràs de periodistes republicans i d’una sèrie de noms com ara Just Cabot, Domènec de Bellmunt, Àngel Ferran…”, jo, ni idea, no els havia llegit mai en la meva vida. I va ser seguint i estudiant en Xammar que vaig adonar-me de dues coses: una, del valor literari d’aquella premsa republicana, i dues, del valor normalitzador d’aquella premsa. És a dir, ara, és evident que potser la premsa escrita o els mitjans d’Internet ja no tenen aquella potència que tenien els mitjans republicans a l’hora de conformar aquest imaginari català que sempre diem. Però aleshores, eren ELS mitjans de comunicació i aquella generació va fer possible que aquella llengua que estrenàvem, i a mi em sembla un tema molt important -Pompeu Fabra acabava de normalitzar la llengua- i ells es troben amb una eina útil, i amb aquella eina, amb aquell català, simplement es dediquen a explicar el que veuen, el que pensen, i el que estan en cada moment i en cada país constatant. A mi, aquest em sembla un tema molt rellevant i que, en qualsevol cas, la meva experiència com a lector, que és la que avui puc compartir, és aquesta: cada vegada que apareix un nou nom d’aquests periodistes, sigui Josep Maria Planas, sigui Irene Polo o l’Eugeni Xammar, resulta que ens agraden, que els llegim amb autèntic plaer, ens sembla que és una prosa escrita abans d’ahir. Passa alguna cosa, doncs, que cada vegada que surt un nou periodista ens encanti.

Espero que si han tingut l’acte d’audàcia de comprar-se el llibre de Just Cabot, que va ser el primer llibre que vam publicar a l’editorial, doncs també arribessin a la mateixa conclusió: “carai, tu, que bé que escrivien aquesta gent”, que és una mica la meva experiència. Precisament, parlant de Just Cabot, que és un nom mític del periodisme republicà, a l’acte de presentació del llibre a Badalona, l’amic Julià de Jòdar va atrevir-se a definir aquesta generació de periodistes amb tres “ces”, que des d’aleshores m’apropio sempre i que explico a tot arreu, les tres “ces” cabotianes: catalanisme, cosmopolitisme i compromís. Són aquestes tres, i sense una de les tres, no s’entén res. Si li treus el cosmopolitisme, no els entens, a aquella generació; i si li treus el catalanisme, tampoc. I finalment, el compromís és el que porta al que estem avui, aquí, homenatjant tots nosaltres.

Gran part d’aquests periodistes, els càlculs diuen que almenys el 80%, segons explica l’amic Canosa, professor de Periodisme, citant una opinió d’en Josep Maria Lladó, el 80 % dels periodistes d’aquest país es van exiliar el 1939. El 80%! Això és d’una envergadura tal, el canvi és tant absolutament monstruós, a part del que ha comentat el professor Fontana, del que va suposar la tenalla franquista sobre els mitjans, que és evident el que ha passat: el triomf del franquisme que no acaba mai, i per tant, el triomf d’haver perdut aquells referents. Perquè els hem perdut, aquells referents. Ara mateix, parlar de Just Cabot o, insisteixo, de Domènec de Bellmunt o fa quatre dies, de Josep Maria Planes, era parlar d’uns mons abolutament desconeguts. I això em sembla molt rellevant.

En canvi, els escriptors han tingut més sort que els companys periodistes a l’hora de ser reivindicats i ser llegits. Perquè si només parlem de noms i no els llegim, no arribarem enlloc. Un amic meu, l’Amadeu Curto, diu que per entendre un país, s’ha d’haver llegit la seva literatura. Com podem entendre el nostre país si no hem tingut ocasió de llegir amb normalitat tots aquests autors, i si no sabem què van escriure? Aquesta gent estava escrivint a la premsa i, després, normalment el que feien era recollir aquests articles en forma de volums, en obres que posaven a l’abast del públic. Domènec de Bellmunt, per exemple, un dels grans reporters del país, un home que escriu en el seu exili des de París, gairebé en paral·lel a La Publicitat, amb Josep Pla, era un primera fila. La tàctica d’en Bellmunt era aquesta: els millors reportatges que feia, i en feia de sensacionals, els agrupava després en llibres. Això és el que ens hem perdut, això és el que hauria passat. Hauriem tingut autèntiques obres que avui formarien part del corpus de la literatura catalana. Com a lector, a mi, això m’ha semblat molt injust i en la mesura de les meves possibilitats, i fins a la ruïna total de l’editorial, atacarem aquesta mancança.

Com a lector, em sento estafat de no haver-hi tingut accés en condicions normals, com en qualsevol altre país ha passat, on els bons treballs s’han recollit i s’han posat a l’abast del lector. Ho va dir molt bé l’amic Xavier Montanyà, un dia en un article a Vilaweb, un escrit sensacional: “en definitiva”; deia, “el tema Sentís és igual, oblidem-nos-en, tot això és poca cosa” – i m’ha encantat la valoració literària que ha fet d’ell en Josep Fontana-, “en qualsevol cas, el tema clau aquí és l’esclafament d’una tradició”. És així. I per tant, triem, que la vida és triar. I hem de triar referents: o triem els referents dels Xammar, Cabot, Àngels Ferran i tota una sèrie de periodistes, i per tant, triem les tres “ces” cabotianes, o triem el sector Sentís, Galinsoga… tota aquesta espècie de cosa que ens ha caigut a sobre… I aquest és el tema del debat. Perquè aquest periodisme silenciat, avui és un clam, jo trobo que ens interpel·la molt: què ha passat aquí? com pot ser?…

I per acabar aquestes reflexions, una mica desordenades, vull recordar dos textos que, en la investigació que vaig fer sobre en Xammar, van aparèixer. Un és un document del 3 de febrer de 1940, es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya, en els papers de la Generalitat a l’exili. És un document realment tristíssim. Un any després d’haver començat l’exili, un total de 34 periodistes adrecen a Jaume Miravitlles [responsable de Comunicació de la Generalita] un escrit, perquè estan en la més pura indigència, pràcticament demanen un ajut, el que sigui… I és una llista de noms, molts dels quals segurament no recordarem, o alguns potser sí, però que em sembla important que avui escoltem, perquè com a mínim és tornar a recordar-los. Perquè el més sorprenent d’aquest escrit és el ventall tan ample de periodistes que es trobaven en aquelles condicions… quan diem que és el 80%, vol dir que és gent des de La Publicitat a la Solidaridad Obrera, fins i tot de La Vanguardia, els eue es van haver d’exiliar.

Per exemple: Màrius Aguilar, exdirector d’El Día Gráfico i de La Noche; Rafael Moragues, redactor d’El Dia Gráfico i de La Noche; Enric Tubau, director d’El Noticiero Universal; Josep Maria Lladó Figueres, codirector de La Humanitat; Enric Palau, secretari de redacció de La Vanguardia; Francesc Careñeo, redactor d’El Día Gràfico i de Las Ramblas; Joan Paulís, redactor d’El Diario de Comercio; José Pesudo Gil, redactor de La CNT; Josep Pons Casas, redactor de La Publicitat; Antoni Puch Ferrer, director de La Hoja Oficial del Lunes; Joan Maria Pérez, redactor de Treball; Gracián Sánchez, redactor d’El Día Gràfico; Mateu Santos, redactor de La Mañana; Joan Solé, redactor d’El Noticiero Universal; Joan Tomàs Rossich, un dels grans, redactor de La Publicitat; Joaquim Ventalló, director de La Rambla i de L’Opinió; Francisco Aguirre, director de La Noche; Felipe Alay, director de Solidaridad Obrera; Just Cabot, director de Mirador i redactor de La Publicitat; Maria del Carme Nicolau, directora del programa de ràdio “La Palabra”, i altres fins a un total de 34 periodistes… No eren en aquesta llista, però també eren a l’exili, gent com Domènec de Bellmunt, Àngel Ferran, el gran Feliu Elías, Tísner, Calders, i tants i tants altres. Perquè hem de tenir en compte que tothom era periodista, és a dir, el periodisme era una arma política i tothom escrivia a la premsa, per tant, aquesta llista encara podria ser molt més llarga i l’hauria d’encapçalar sense cap mena de dubte Antoni Rovira i Virgili, un dels grans periodistes que hi ha hagut al país.

Acabo, i em sembla que va molt bé pel dia d’avui, amb un document del 1946, que signàven una sèrie de periodistes a Mèxic, i crec que és el document que m’ha semblat més emotiu i que haviem de llegir avui aquí… Perquè en aquell moment, un grup de periodistes que feien la seva feina en les revistes de l’exili (perquè la veu independent i valenta d’aquella gent segueix en les publicacions de l’exili i això ho hem de tenir en compte, és una altra de les grans mines per descobrir, tots els reculls i treballs excel·lents que hi ha en aquelles revistes). Doncs, com deia, en una de les revistes de Mèxic que van tirar endavant el pare d’en Tísner, l’Avel·lí Artís pare, hi havia el següent text. “Fa set anys que un nombre considerable de periodistes vam exiliar-nos. És evident que si comparem el nombre de periodistes exiliats amb el nombre total de ciutadans a l’exili, el mot “considerable” pot semblar exagerat. Però no ho és si ho mesurem proporcionalment. Cal només examinar quin tant per cent de periodistes en actiu a Catalunya fins al 39 s’han exiliat i fer la mateixa operació en qualsevol altra professió. Llevat d’algunes excepcions, la gairebé totalitat dels periodistes som a l’exili, precisament per la nostra condició de periodistes. Per què fou afusellat Carles Rahola? Per haver-nos volgut mantenir fidels als principis que ens inspiraven en la nostra professió. Per no haver-nos volgut vendre la nostra consciència. Nosaltres ho hem perdut tot i a l’hora del retorn, haurem de recomençar la lluita, també com la de tants altres milers de ciutadans. D’ençà de l’acabament de la nostra guerra, Catalunya no ha tingut mai una premsa lliure, ni tan sols digna de ser tinguda en compte com a tal premsa. El franquisme no podia deixar la llibertat d’expressió, de pensament, i matà la premsa en primer lloc. No ignorem que certs periodistes i escriptors que sempre havien mantingut idearis de llibertat, se sotmeteren a Franco i a la Falange. I vengueren la seva ploma a la tirania. Aquests, que en altra època foren companys nostres, fa temps que han deixat de ser-ho. Un dia, esperem que no gaire llunyà, hauran de respondre de la seva traició davant del poble de Catalunya”.

Segueix el text, i em sembla que l’últim paràgraf és especialment emocionant, perquè és curiós, estan a l’exili i se’n recorden dels periodistes que estan fent premsa clandestina aquí a Catalunya. I adreçant-se a ells, diuen: “És possible que milers de vosaltres mai no pensàreu a ser periodistes. I fins i tot és possible que molts no tingueu cap intenció d’actuar com a periodistes, un cop el poble de Catalunya torni a disposar de la seva llibertat d’expressió. No hi fa res, En tots els temps a venir, representareu per a nosaltres” –ho escriuen ells, des de Mèxic- “el millor exemple de dignitat i de sacrifici per l’ideal de la premsa lliure. Mai no oblidarem la vostra tasca. Com tampoc no la podrà oblidar el poble català. Permeteu que, nosaltres, des de l’exili, us considerem els nostres millors companys de professió. I honoreu-nos, vosaltres també, amb el qualificatiu magnífic de companys”. I signaven aquest escrit Lluís Aymamí, Manuel Alcàntera, Joan Tomàs, Francesc Aguirre, Vivenç Riera Llorca, Anna Murià, Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders i Josep Navarro Costavella.

Moltes gràcies.



Es que em cauen llàgrimes de ràbia…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: