Els altres periodistes de 1939 (i IV)

Amb el tercer i últim discurs, d’en Vicent Partal, acabem aquesta sèrie…



Vicent Partal
Periodista i director de Vilaweb

Bona nit.

Quan els companys del Grup Ramon Barnils em van convidar a participar en aquest exorcisme, perquè això és un exorcisme, supose que l’encàrrec que em tocava a mi, i que més o menys hem verbalitzat a l’entrada, era precisament centrar-me més en l’acte indigne d’homenatge a Carlos Sentís que es va fer en aquest mateix local ara fa unes setmanes. I intentar explicar el significat que té que es puguin fer actes d’eixe estil a persones d’eixe estil.

Volia explicar un parell de coses: una anècdota, precisament protagonitzada per la persona que dóna nom al grup, Ramon Barnils, i matisar d’alguna forma alguns dels comentaris que, durant aquells dies, va fer alguna gent. Però abans de res, he de dir que crec que, al final, coses com les que van passar eixos dies són bones, perquè han servit per clarificar moltes posicions. Hi ha hagut gent que ha expressat una sèrie de coses que jo crec que és molt bo que les apuntem i que posem el seu nom al costat. I que ens n’adonem de fins a quin punt el que va passar és un magnífic exemple de la perversió de la professió que s’ha acumulat, que es va fabricar amb l’assassinat del periodisme que es feia durant la República, que es va perpetuar durant el franquisme i que a la transició no vam saber canviar i que, aleshores, avui en dia continua vigent i viu, com estos dies hem vist en la tensió manifesta que estem veient, en les actituds vergonyoses que alguns diaris estan tenint…

Recorde que em va impactar d’una manera profunda la reacció d’alguns companys periodistes que jo considerava “progressistes”, per dir-ho amb una paraula molt desgastada, en vore la portada del nostre diari d’eixe matí. Nosaltres, eixe matí, alguns de vosaltres ho recordareu, vam fer una portada que deia, no recorde exactament el titular, però venia a dir alguna cosa així com “El Col·legi de Periodistes homenatja Carlos Sentís el dia que fa 70 anys de la seva entrada com a ocupant a Barcelona”. I a sota, deiem que “un ministre socialista imposa una medalla al representant més evident del periodisme franquista a Barcelona”, i ho acompanyavem d’una foto, molt bonica, del senyor Sentís, vestit de militar, a la plaça de Catalunya. Això és pur periodisme. No hi havia ni una sola càrrega d’intencionalitat. Era la descripció dels fets. Carlos Sentís és un dels màxims representants del periodisme franquista viu, perquè els altres han mort. És, doncs, un dels màxims representants del periodisme franquista. El Col·legi acceptava participar, encara que no ho organitzava ell, en un acte de reivindicació el mateix dia que feia 70 anys enrere les tropes de Franco havien entrat a la ciutat. Per tant, amb una càrrega de gravetat afegida monumental. I em resultava desconcertant que la reacció d’alguns periodistes progres era: “com us heu passat!”. I hem vist com gent com Joan Barril han escrit articles elogiosos del senyor Sentís, com venint a dir: “quina colla de menja-capellans que són aquests del Grup Barnils i companyia”, dic menja-capellans per recuperar un adjectiu il·lustre de l’època republicana.

Jo crec que això és bo. Primer, crec que és bo que, enmig de la indignitat d’això, aquesta vegada hem sigut capaços de situar el debat al carrer. Com a mínim, no els ha eixit gratis la broma. Com a mínim, hi ha hagut una resposta, podem dir si suficient o insuficient, però jo crec que Déu n’hi do lo suficient que ha sigut. I ja tenim la capacitat, uns quants, de plantejar que aquestes indignitats no poden passar gratis. I que no pot ser que determinada gent vaja amb la cara alta quan no té dret a anar amb la cara alta i m’estic referint al Carlos Sentís. I per tant, a mi em sembla que és interessant i positiu.

Comence per l’anècdota que protagonitza en Ramon i que em serveix per desemmascarar una de les coses que crec que és important posar de relleu estos dies. Quan jo vaig arribar a Barcelona, ja fa més de vint anys, els de La Magrana em van demanar de fer un llibre, era l’època en què es començava a parlar de fer un referèndum sobre l’OTAN i tot això. Em van demanar de fer un llibre sobre eixe tema. Vaig fer-lo i vam decidir de fer una presentació en aquesta mateixa sala, i jo vaig convidar dos amics, ideològicament molt diferents -perquè m’agrada la barreja ideològica, m’agrada envoltar-me de gent que no pensa com jo- un era en Ramon Barnils i l’altre era en Lluís Foix, a les antípodes un de l’altre, però això no era incompatible amb que m’interessaren tots dos. Jo no sabia gran cosa de tot plegat, i en Ramon, quan li vaig explicar, -jo dormia a sa casa quan pujava a Barcelona, teniem molta franquesa entre nosaltres-, quan li vaig explicar que fariem l’acte ací, es va posar pàl·lid. I em va dir: “Ostres, jo no he trepitjat eixe Col·legi de Periodistes i no penso trepitjar-lo mentre Carlos Sentís en siga el degà”. Mai, ell havia promés que no entraria mai al Col·legi mentre Sentís fora el degà. Sentís n’era el degà perquè era el degà franquista i en un d’eixos pactes fantàstics de la transició, s’havia decidit que continuava. Al final, en un gest de generositat excessiu, en Ramon Barnils va acceptar vindre a l’acte.

El que vull dir amb això és que en Ramon Barnils sabia qui era en Carlos Sentís, i no només ho sabia, sinó que ho deia, i que ho expressava, i que feia saber a tothom qui era aquell personatge. Cosa que em serveix per desemmascarar el fet que alguns ara vénen a dir: “oh, és que Sentís no havia estat mai qüestionat. Sí, al principi i tal, però a l’època de la transició era una persona que va jugar un paper rellevant i bla, bla, bla”. Hi havia gent que anava per eixe camí. I vull que quedi clar que, com a mínim, hi havia periodistes com en Ramon que sabien perfectament qui era en Sentís, ho deien i no tenien vergonya de prendre actituds com aquesta, és a dir, “no trepitjaré el Col·legi de Periodistes mentre aquest personatge en siga el degà”.

Els altres, alguns d’aquests altres, per tant, no és que eren cecs, és que no volien mirar, que és molt diferent. I d’allò, algunes reaccions que tenim ara. Explicada aquesta anècdota, vull fer una reflexió més en concret del que pense que és més vergonyós i més brutal de l’acte d’homenatge al Sentís que avui estem intentant entre tots exorcitar. Sóc de l’opinió que hi ha una sèrie de personatges que l’any 39 –i això que dic ara em costa de dir-ho després d’escoltar el text extraordinari que ha fet el senyor Fontana, però crec que ho he de dir com ho pense-, vist des de la distància –no vaig viure evidentment aquell moment-, pense que, malgrat tot, eren uns anys de molta confusió i que és possible que alguna gent, d’allò que en deien gent d’ordre, doncs, enmig d’eixa confusió, s’equivocaren de bàndol, per dir-ho d’alguna manera. És difícil, però puc acceptar que a alguna gent li poguera passar pel cap. Acceptem-ho com a premissa teòrica per al que després vindrà. Si això va passar, al cap de dos, tres o quatre anys ja era evident que no podien estar allí. Hi ha haver alguna gent que va tindre actituds indignes l’any 39, que en canvi, l’any 40, l’any 45 o l’any 50 va començar a netejar la seva indignitat amb actituds més positives. Eixa gent va acabar fent coses que no esborraven la seva indignitat de l’any 39, però que com a mínim compensaven una part d’aquesta indignitat. Estic pensant, per exemple, en el cas de Josep Pla. Sóc dels que creuen que a Pla no se li pot concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva actuació en els anys de la guerra, però en canvi no em reca en absolut reconèixer que la seva contribució a aguantar la llengua catalana durant el franquisme és molt important, crec que és bàsica.

Però, és clar, posats a ser generosos i, per tant, a entendre que potser alguna gent es va equivocar i podia haver-ho canviat, és que eixe no va ser el cas de Carlos Sentís. En Sentís els anys 60 dirigia l’agència Efe. No és que l’any 39 estava amb els franquistes, és que l’any 60 dirigia l’agència Efe, l’agència oficial del règim, que es dedicava a mentir i tergiversar la realitat de forma premeditada i era un instrument de repressió política també. Per tant, no és que estiguem parlant d’un senyor que, en un moment determinat, podia haver-se equivocat de bàndol i que després va rectificar. Però és que no va rectificar mai en la seua vida! Carlos Sentís mai va fer el gest de dir “em vaig equivocar”. Mai de la vida. I fins i tot aquests dies, arran de l’acte aquest, a mi m’han arribat per correu testimonis de gent explicant coses bèsties del Carlos Sentís de l’any 70 i del 74 i 75. És un tipus de personatge que, per dir-ho suau, es torna demòcrata quan és inevitable fer-se demòcrata. I per tant, és un personatge especialment repugnant.

No estem parlant de gent que, en un moment determinat, va prendre una opció indigna i després va ser capaç de reaccionar. Estem parlant d’un dels personatges més repugnants de tots, que fins a l’últim moment, fins que no és inevitable apuntar-se al nou règim, defensa de forma sistemàtica i permanent el règim franquista. Aquest senyor és el Carlos Sentís. Com és possible que se li concedisca el més mínim honor a una persona com aquesta, quan, a més a més, estic d’acord amb el senyor Fontana, com a mínim que escrivira bé, però és que ni això, com és possible que se li concedisca el més mínim honor?

I a més a més, jo opine que la transició es va fer com es va fer. A la transició, al final, ens van derrotar, van guanyar ells i han marcat unes regles del joc, que potser ara comencen a acabar-se, però van guanyar ells i per tant, hi ha un pacte tàcit que és: “oblidem”. D’acord. Jo puc estar disposat a oblidar, no ho estic molt, però bé, puc estar disposat a oblidar. Però l’oblit reclama discreció, és a dir, puc oblidar si hi ha discreció a l’altra banda. Si a l’altra banda, damunt, lluixen i treuen pit, no estic disposat a oblidar. Si el senyor Sentís es tanca en sa casa, escriu aquestes coses que escriu i ja està, i un dia es mor, bé, no seré jo qui vaja a furgar-li amb el dit. Però si és discret. Si ell no és discret, jo no estic disposat a ser discret tampoc. Jo no puc acceptar de cap manera que un ministre socialista –arrea!, tot i que això té explicacions també- l’impose la medalla al mèrit del treball i que, a sobre, aquest personatge s’erigisca en adalid de la professió periodística. I que diga que rep la medalla en nom de tots els periodistes. En el meu no, de cap manera! No vull tindre res a vore amb aquest personatge i no estic disposat a tolerar que, damunt, s’apodere del meu treball i que pretenga que eixa medalla em premia a mi també, i a l’Oriol i al Joan [adreçant-se a companys periodistes de la sala] o a qui siga. En absolut. Per tant, si ell fos discret, jo estaria disposat fins a un cert punt a callar. Però crec que, si no és discret, com és el cas, és pura i simplement intolerable el que va passar en esta sala. I és una cosa que, com a mínim, estic content que, en haver-la denunciat, i ací el paper del Grup Ramon Barnils ha sigut, una vegada més, clau i determinant, en haver-la denunciat, com a mínim, hem aconseguit que no l’ixca gratis, la broma, ni al Col·legi de Periodistes, ni al ministre espanyol Corbacho, ni al propi Carlos Sentís, que pel que diuen, a més, li va doldre molt, en fi, més que li haguera dolgut.

Una reflexió final. El que va passar al final de la guerra, és a dir, la repressió del periodisme republicà, com tantes altres coses en la nostra vida quotidiana, va ser un trencament brutal, però no només per als grans noms, als quals retem homenatge avui, que són persones excepcionals. El trencament més brutal va ser pels treballadors d’a peu. Les redaccions dels diaris de la República, pel que expliquen, en aquella època tenien un altre tarannà al que tenim ara. I el que realment el franquisme es va carregar va ser això. Quan avui veiem que, davant situacions com la càrrega dels Mossos de l’altre dia, hi ha diaris que reaccionen filtrant fotografies manipulades, a les ordres directes del poder polític i no passa res, i no s’alça cap redactor i alça la mà i diu “què estem fent?”… Quan veiem com, de forma constant i sistemàtica, als mitjans de comunicació d’este país, la llibertat d’expressió es redueix, massa sovint, als límits que el poder polític o el poder econòmic imposa… Ja sabeu la broma aquella, que no és cap broma, que diu que si alguna persona es mor a El Corte Inglés mai no se sabrà, perquè cap diari s’atrevirà a publicar-ho, i no parlem de La Caixa, que és absolutament intocable. És a dir, crec que el mal que ens va fer el franquisme va ser destruir els grans noms, però també destruir la gent que treballava normal. Eixa gent que treballava normal és la tradició que hem perdut i que estem obligats a recuperar. Estem obligats a recuperar amb eixa essència de catalanisme, cosmopolitisme i compromís que comentàveu abans, i que estem obligats a reconstruir malgrat el tall epistemiològic enorme que hem patit per la amputació de tots els treballadors normals i corrents. Els diaris d’avui són infinitament més dolents que els diaris de la República. Infinitament més dolents! I no és només perquè sí, perquè els diaris d’altres països són iguals de dolents avui del que eren en l’època de la República. No és perquè sí. Això ha passat perquè es va tallar de soca-rel una tradició, un model. I nosaltres estem obligats a recuperar-lo. I l’hem de recuperar re-inventant-lo, perquè per desgràcia nostre, el que va passar en la transició no ens val. Els gestors de la transició política, que també són els gestors de la transició periodística, siguen d’esquerres o de dretes, han acceptat la derrota. Han acceptat que no podem tornar a ser el que érem en aquella època tan espectacular. I nosaltres, contra això és contra el que ens hem d’alçar. Per això no m’estranya que Celestino Corbacho li pose una medalla. I per això no m’estranya que Joan Barril escriga un article elogiós. I per això no m’estranyen aquestes coses. El problema, i això en l’època de la República ho tenien molt clar, el problema no és el que fan ells, sinó el que fem nosaltres. I la pilota jo crec que està en la nostra teulada. Som nosaltres els que hem d’aconseguir tornar a dignificar la nostra professió, tornar a dignificar els nostres mitjans, primer perquè ho necessitem, avui, no en el futur, ni l’any que ve ni demà, avui necessitem tornar a tindre un periodisme digne i dignificat. Però també, i jo crec que este és el sentit últim de l’acte que estem fent avui, per respecte i per homenatge a tots els periodistes, grans noms o anònims, que el franquisme va treure, va apartar de la nostra professió.



I per no allargar-ho, l’acomiadament del mestre de la cerimònia, en Oriol Cortacans…



Bé, moltes gràcies a tots tres per les vostres aportacions. Se’ns ha girat feina, no només a tu, Quim, des de l’editorial, sinó també al Grup. Bé, ja ho saviem i jo estic especialment content que avui, tota la gent que ha col·laborat en organitzar aquest acte, doncs, tinguem aquest resultat. Jo crec que s’han exposat tres punts de vista, molt interessants i que el Grup de Periodistes Ramon Barnils, hi està plenament identificat. I en aquest sentit, sí que crec que tenim feina en aquesta tasca que ara comentava en Vicent.

Res més, moltes gràcies de nou i donem ara pas a un torn obert d’intervencions.



Bé, ja ho hem sentit, és el torn obert, és la nostra hora, l’hora dels blocàires…recollim el testimoni, aprofitem la xarxa i omplim aquest oceà digital per que ningú pugui fer desaparèixer la veu dels testimonis, públics i anònims, d’aquests temps, els nostres temps, malgrat hagi encara hom que vulgui que no badem boca…

Siau…