La llengua bífida

La història ve de lluny, malgrat en aquest cas només de l’any 2004, que no és massa lluny, en que en Salvador Sostres ja ho va deixar anar. La veritat és que mentre els catalans estem obligats a aprendre una llengua estrangera, pel nostre be i la comoditat de l’altre, els estrangers que ens obliguen a ‘adoptar’ la seva llengua no en fan cap d’esforç per entendre la nostra. Nosaltres estem obligats a practicar el bilingüisme, segons diuen tenim dues llengües, però alhora ells practiquen, el ‘bifidisme’, que de llengua només en tenen una però, com les serps, trencada en dos puntes…



El puto bilingüisme

Salvador Sostres , Publicat al diari Avui el dia 5 de juliol de l’any 2004

El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s’imposi) la seva pròpia sensibilitat.

El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l’esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres.

Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d’entendre.

Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, “al nom dels carrers del teu país”.
Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t’ho diu Espanya, que alhora que t’envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis.

Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüisme regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d’engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l’altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què?

Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d’estupidesa. Si hem de deixar d’existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.



Català ara i sempre, no cediu, no feu renúncia del que és símbol més important de la nostra identitat col·lectiva, ens hi va la vida, ens hi va el País…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: