Arxiu del 29 gener 2011

Cal insistir-hi

No és cap nova que Catalunya i les espanyes no fem bones migues. Desprès de 30 anys, de ‘transició’ no s’en sap cap a on, cada vegada són més les veus que criden que hem de fer el camí sols. I jo que n’estic d’acord i fa molt de temps vaig escollir el camí que volia fer, el de l’alliberament, i no deixaré de donar la tabarra en aquest bloc fins que ho aconseguim…

Amb aquesta intenció avui us porto un article d’opinió d’en Jordi Badia aparegut al diari Avui.



Assimilació o independència
28/01/11 02:00 – Jordi Badia

Espanya pretén l’assimilació de Catalunya i l’Estat de les autonomies ha estat el darrer mecanisme que es va empescar per obtenir-la

A vegades passa que en un debat tothom té raó però que, alhora, ningú l’encerta. Em penso que és el que succeeix ara amb la discussió que s’ha muntat sobre l’Estat autonòmic espanyol. Tenen raó els qui diuen que és inviable políticament i econòmica i també en tenen els qui defensen que Catalunya (i Euskadi i Galícia) ha de tenir una consideració especial atès que l’Estat autonòmic no va ser fet per a Catalunya sinó contra Catalunya. Però, alhora, ningú l’encerta del tot perquè ningú acaba d’entrar al moll de l’os de la qüestió que hi ha en discussió.

La crisi econòmica que ens assola no té cap virtut. No obstant això, almenys pot haver servit i pot ser una oportunitat si se sap aprofitar, especialment des de Catalunya, perquè ha posat l’organització política de l’Estat espanyol al cap del carrer. L’Estat de les autonomies és una aberració. Econòmicament, planteja una multiplicitat d’administracions que en un moment de crisi econòmica es fan impossibles de mantenir, però que en temps de bonança continuen sent un absurd que només té sentit des d’un punt de vista de clientelisme partidista, que vol dir que no en té cap ni un i que és una vergonya. I políticament només s’explica per la voluntat de diluir les aspiracions d’autogovern i nacionals de Catalunya i Euskadi.

El que no té sentit i és inviable no és només l’existència de disset autonomies, moltes de les quals no la volien ni havien pensat mai que la podien tenir i van haver d’improvisar a corre cuita tota la simbologia que feia al cas, potser encara és més aberrant el manteniment d’institucions sense competències clares o insignificants i artificials, o bé perquè han estat traspassades en exclusiva a les comunitats, o bé perquè es mantenen de manera forçada, com a reserves de finançament i poder partidista per quan electoralment van mal dades; vull dir les diputacions, per exemple, sí.

Quan l’expresident del govern espanyol José María Aznar va obrir el meló del debat dient que l’Estat de les autonomies és inviable econòmicament i política tenia tota la raó del món. El que passa és que la intenció que hi ha al darrere, la solució que pretén imposar quan el Partit Popular recuperi el poder, és inacceptable per al catalanisme i el situa en una situació de risc gens negligible.

Ara, la crisi econòmica i la situació d’ofegament financer que tenen tots els governs de l’Estat, des del govern central fins a la Generalitat i sense deixar-nos cap dels altres, ha servit per dur al final del trajecte l’Estat de les autonomies.

Al capdavall, s’haurà demostrat un doble fracàs. D’una banda, dels que se l’havien empescat amb la voluntat d’anihilar-hi el sentiment i les aspiracions de plenitud nacionals de catalans i bascos. I, d’una altra banda, dels qui, des de la bona voluntat, miraven de trobar alguna gràcia al disbarat autonòmic donant-li un caràcter federal que no té ni tindrà mai perquè no era aquesta la seva finalitat última.

L’Estat de les autonomies haurà estat un artefacte caríssim i bastit endebades perquè al final el debat s’haurà de plantejar ineludiblement en els seus termes exactes. Espanya no acceptarà mai el diàleg bilateral amb Catalunya. En pretén l’assimilació i l’Estat de les autonomies ha estat el darrer mecanisme que es va empescar per obtenir-la. La via federal que un sector del catalanisme observava com a factible per tancar el problema català d’una vegada per totes, havent-se acabat el passatemps autonòmic, es pot donar per esgotada completament.

De manera que la qüestió de l’encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol haurà tornat al punt inicial tantes vegades ajornat per la por d’uns i altres d’afrontar el que és inevitable. Entre Espanya i Catalunya només hi ha dues vies possibles, o bé l’assimilació o bé la independència. Tota la resta, com l’invent autonòmic, són malbarataments insuportables. Si parléssim d’un país normal, és clar.



Dons com he dit, cal insistir-hi.

Siau…

Anuncis