Arxiu del febrer 2011

Qui va guanyar el 23-F?

És setmana de fer memòria, de recordar esdeveniments viscuts, com a mínim per a tots aquells que passem de la quarantena. Per a qui no ho va viure els diré que el neguit, i la sensació de no saber que estava passant, va ser molt colpidor, i més en veure la cara dels pares, d’aquells que havien estat nens de la guerra, i adolescents, i adults de la dictadura. No se’m oblidarà mai quan el pare va entrar a casa, pal·lid, com si hagués vist una aparició fantasmal…

La causa?, dons que feia poques hores, crec recordar que a quarts de sis o de set, un personatge esperpèntic anomenat Tejero i que era Tinent-Coronel de la Guàrdia Civil, pistola en mà i amb d’altres tipus amb tricorni, varen fer cap al Congrés espanyol… la resta de la història és prou coneguda, o no, ja que de fet hi ha més d’una teoria del que va passar i que tot seguit en faig un resum.

L’oficial, que parla que va ser cosa d’un parell, o potser tres, d’esbojarrats nostàlgics del franquisme, que el Gran Borbó se’n va fer càrrec i que tot va seguir com el dia d’abans. Bàsicament innocent i/o per a babaus.

Una segona, que diu que aquests esbojarrats tenien un col·laborador de pes i que aquest va aconseguir un cert tracte amb el Borbó, i que aquest últim el va transmetre a les organitzacions polítiques espanyoles. I dic espanyoles per que va deixar fora CiU i PNV, les úniques formacions no espanyolistes, no nacional-espanyoles. No sé si això és cert del tot, però el que sí que en sé és que aquell mateix any tots els partits convocats van cuinar la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), llei que va donar lloc a l’aparició de quinze comunitats autònomes més, deixant de banda, es clar, les dues que ja existien llavors, Catalunya i Euskadi, i inaugurant l’inefable ‘cafè per tothom’, dissenyat amb un únic objectiu, anorrear les aspiracions de la ‘mamella’, de Catalunya, diluint els petits avenços aconseguits fins al moment, fent-los extensius a totes les altres ‘autonomies’, i entorpint tot el procés autonòmic amb la fal·lacia de l’aplicació general. En poques paraules, uniformitzant els territoris. Una segona conseqüència va ser la consolidació de l’hereu de Franco, el Borbó, que amb la posada en escena del 23-F va sortit reforçat als ulls de la població, tot fent-lo aparèixer com el gran defensor de la recent nascuda democràcia espanyola. Aquesta és més creïble veient com han anat tot plegat.

I una tercera, i potser la més sinistre i fosca, que diu que l’anterior versió és certa, però amb matisos, que no ho són tant, i que bàsicament venen a assenyalar el Borbó com a un més dels conspiradors, la ment i el cap de la conxorxa… Aquesta teoria la va desenvolupar un militar, Amadeo Martínez Inglés, coronel de l’exercit espanyol i historiador i que s’ha deixat vint anys de la seva vida per esbrinar la veritat de tot aquell muntatge. Aquest home n’està d’allò més convençut de la seva teoria, en ha fet un llibre i va enviar, l’any 2005, un escrit al Parlament espanyol demanat l’estudi de l’informe que va elaborar… Curiosament, la cambra espanyola no li ha fet cap cas, però no l’han amagat, ni esborrat de la terra, li haurien donat la raó…

No sé si és cert, no tinc cap possibilitat de saber-lo, però coneixent el tarannà dels Borbons, m’ho crec tot…

Al marge de teories, explicacions, i d’altres contes, el que hom no pot negar és que aquell dia la Transició Espanyola va acabar, i amb ella una gran oportunitat d’esdevenir ‘sobirans’, que ens varen aturar el rellotge, que hores d’ara encara ho estem pagant, i si algú en va sortir perdent, varem ser nosaltres…

Siau…

Anuncis

Sàvies veus de passat

Rescato del passat dia 17 de Febrer un article d’en Xavier Díez, publicat al diari Avui, que ens recorda l’existència de veus crítiques i, pel que diu, prou sàvies per veure abans que tots els altres que la, excessivament venerada, ‘Transició Espanyola’ va ser, o millor dit, ha estat, de fet, un veritable bluf….

Aquestes veus, exiliades, com no podia ser cap d’altra manera, i congregades al voltant d’una publicació, Cuadernos de Ruedo Ibérico, ja s’ensumaven de que anava aquesta enganyifa i que, per la barra dels uns i les pors dels altres, no ha valgut per arreglar gairebé res de res…



Contra la transició
17/02/11 02:00 – Xavier Díez

“Ruedo Ibérico va constituir una veu dissident que denuncià les formes lampedusianes de la transició”

Algú podia preveure la sensació d’estafa històrica a l’hora de valorar la democràcia espanyola actual? Algú tenia la capacitat profètica d’assenyalar que l’anhelada sortida del franquisme comportaria una profunda decepció en què persistirien els dèficits democràtics, el subdesenvolupament social, la conservació de privilegis de la camarilla empresarial hispànica i el més ranci nacionalisme? La resposta és afirmativa. Només cal recuperar la reflexió d’Eduardo Galeano el 1967, quan l’escriptor uruguaià residia a Catalunya: “Como el personaje célebre de Lampedusa, el régimen ha comprendido que es preciso que algunas cosas cambien para que todo siga como está. Ha perdido dramatismo pero ha ganado astucia”. On es publicaren aquelles paraules que servirien per definir el moment actual?

Enguany fa mig segle, un grup d’exiliats, liderats pel valencià José Martínez, fundaren l’editorial Ruedo Ibérico, amb la intenció de publicar allò que la censura impedia conèixer. Des de París, sortien els llibres que permetien conèixer la història silenciada pel totalitarisme franquista, i que entraven clandestinament a les llibreries peninsulars. Obres com les de Gerald Brenan, Hugh Thomas o Gabriel Jackson, recerques com les d’Ian Gibson sobre l’assassinat de García Lorca o memòries dels vençuts, com les de Garcia Oliver, permetien deixar al descobert la farsa de l’Espanya oficial.

A partir de 1965, l’èxit polític de l’editorial propicià l’aparició de la revista més destacada de la dissidència antifranquista, Cuadernos de Ruedo Ibérico. El fet que fos una empresa independent dels diversos sectors de l’exili, “radicalment lliure”, va atreure el bo i millor de les joves generacions d’opositors al règim. Noms com Manuel Castells, Martínez Alier, Vázquez Montalbán o un jove i inquiet Pasqual Maragall retrataven amb rigor la cara més fosca de la dictadura. Tant és així que el Ministerio de Información y Turismo, comandat per Fraga, organitzà una veritable croada per silenciar la revista i perseguir els seus col·laboradors. L’obsessió del ministre franquista arribà al punt d’editar un butlletí intern per alliçonar els funcionaris sobre com calia llegir els articles de la revista.

Precisament el fet que no hi hagués cap partit ni grup econòmic al darrere la de publicació, no només va ocasionar endèmics problemes financers, sinó que fos considerada per franquistes i oposició com a un col·lectiu incontrolat damunt del qual calia aixecar un cordó sanitari. En uns temps en què el PSOE de Suresnes i uns comunistes disposats a renunciar a tot –i trair els seus principis– a canvi de participar en la construcció de la monarquia parlamentària vigent, Ruedo Ibérico i els seus editors feien nosa. I es va aplicar la dinàmica d’exclusió a tots aquells grups i individus no disposats a acceptar una transició lampedusiana, en què es mantenia intacte l’estat franquista, amb la seva impunitat, el nucli dur d’interessos i beneficiaris, i una estructura política i social determinada per l’acte de violència de la guerra civil.

Quan avui assistim al fàcil desmuntatge de l’estat del benestar, quan contemplem com els sindicats oficials traeixen els treballadors, quan veiem la facilitat amb què l’aristocràcia financera del règim saqueja les caixes d’estalvi de titularitat pública, quan constatem que qui investiga el genocidi franquista és apartat de la carrera judicial, quan assistim a la impunitat amb què actuen els cleptòcrates dels antics monopolis energètics i telefònics, quan coneixem la tolerància envers la corrupció política, no queda altre remei que reconèixer la virtut d’una revista que anticipà, fa més de quatre dècades, el que acabaria passant si el franquisme no era derrotat, i els seus responsables, empresonats.

Com que franquistes i opositors cooptats llegien les denúncies sobre com s’anava fent la transició, Ruedo Ibérico fou bandejat de l’escena pública, i els seus principals artífexs, ignorats. El desencanto acabà de precipitar la seva crisi definitiva, fins al seu tancament, el 1979. Ruedo Ibérico va constituir una veu dissident que denuncià les formes lampedusianes de la transició. I anticipà, amb detalls, el que acabaria passant, la construcció d’una democràcia feble, on simbòlicament mana l’hereu de Franco i, a la pràctica, els beneficiaris del vell règim mantenen el seu estatus, amb la participació indispensable d’una oposició que, com assenyalà José Manuel Naredo, no s’oposà.



I de mica en mica anem recuperant la memòria col·lectiva d’una època fosca i penosa de la història recent…
Ara sí, no es pot pas negar que aquesta gent tenia bon ull, eh?

Siau…

Lliçó de democràcia

Em faig ressò d’un article d’en Ferran Espada aparegut a l’Avui. Només el pujo, els comentaris i les reflexions pertinents les deixo per a qui les vulgui fer…



Lliçó de democràcia
22/02/11 02:00 – Ferran Espada

Tot i el merescut protagonisme que ha obtingut Gràcia Decideix aquest cap de setmana per l’impressionant resultat assolit en la marató de vot anticipat en què han participat gairebé un terç dels graciencs i gracienques, un servidor va participar de la festa de Sants Decideix, que també era aquest cap de setmana. Coses de veïnatge. L’ambient va ser fabulós i, tot i haver votat ja fa temps en la consulta, va ser una jornada festiva magnífica. Però allà vaig conèixer una anècdota que, a més, em va permetre tornar cap a casa amb una mica més d’enriquiment de la saviesa popular: una senyora emet el seu vot (no sabem si favorable o contrari a la independència, tant se val) i un dels membres de l’organització li agraeix la participació. Ben molesta per l’agraïment recrimina, amb to de mare que renya els fills, és a dir amb estimació, que li donin les gràcies per un acte que ella –manifesta enèrgicament– considera un dret però també un deure. Insisteix que votar en la consulta sobre la independència és un deure de ciutadania i que, si s’ha de donar les gràcies a algú, és als milers de voluntaris de les consultes, ja que la tasca que desenvolupen per donar la veu al poble no és cap deure, atès que són les nostres institucions públiques, començant pel govern de la Generalitat i acabant pels ajuntaments, les que hi haurien d’estar obligades en tant que dret democràtic de la ciutadania. L’estupefacció dels organitzadors es veu que va ser majúscula i la reflexió, profunda. Tota una lliçó de democràcia d’una simple ciutadana que té les coses molt clares. Més que molts dels nostres polítics.



Potser li hauríem de fer arribar a més d’un polític, no?

Siau…

TVC al País Valencià

Aprofito una estona, ara que és migdia, per pujar un article publicat a VilaWeb on es fa un resum de la història de les emissions de TVC al País Valencià, i on queda palesa l’obsessió del PP, i l’inestimable ajut del PSOE, per fer mal a la llengua catalana, i la persecució a que ha sotmès a Acció Cultural del País Valencià fins arribar a perpetrar, ja per tots conegut, el tancament dels repetidors d’ACPV, i de l’esforç i el compromís amb la llengua que ha demostrat abastament l’ACPV fent arribar el senyal de la CCRTV a les seves terres.



Història d’una obsessió

Repassem la història de les emissions de TV3 al País Valencià, que van començar el 1985

La presència de TV3 al País Valencià va començar el 1985, dos anys després de la creació del canal. Un grup de radioaficionats va muntar un petit repetidor a Sueca per recollir el senyal de Televisió de Catalunya. Aquell intent va comportar, alhora, el primer tancament quan el delegat del govern espanyol al País Valencià, el socialista Eugeni Burriel, va enviar la Guàrdia Civil espanyola a precintar-lo. L’any següent, el 1986, les emissions de TV3 van arribar a tot el País Valencià gràcies als repetidors instal·lats per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), tot i les dificultats polítiques. Fins al començament de les emissions de Canal 9, el 1989, TV3 va ésser de fet el tercer canal de molts valencians.

Malgrat que el senyal ha estat sempre al·legal des del principi, circumstància generalitzada a l’espai radioelèctric, la Generalitat i ACPV van arribar a acords escrits de no-conflictivitat de les emissions amb el senyal de RTVV. I és que al principi, el govern valencià havia aprofitat les freqüències de TV3 al País Valencià per a Canal 9. Aquella ocupació va comportar un segon tancament temporal de les emissions, ordenat pel ministre d’Indústria espanyol, José Barrionuevo.

La situació es va mantenir, amb alts i baixos i alguns intents d’aconseguir la reciprocitat entre els canals de TVC i RTVV, fins el 2006, quan TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals van passar a emetre al País Valencià a través de la freqüència digital cedida pel Ministeri d’Indústria espanyol. José Montilla, el ministre del moment, havia concedit aleshores a la Sexta la banda analògica que havia ocupat la televisió pública catalana.

El panorama va canviar l’any següent, quan la Generalitat Valenciana va decidir prohibir les emissions de TV3 i tancar-ne els repetidors. ACPV s’hi va negar i el 14 de març de 2007, poc abans de la commemoració dels tres-cents anys de la batalla d’Almansa i a dos mesos de les eleccions a la Generalitat, el govern valencià va amenaçar d’expedientar ACPV (propietària dels repetidors) i Abertis Telecom (operadora encarregada del manteniment) amb una sanció d’un milió d’euros si continuaven emetent sense llicència. L’acta sancionadora feia referència als repetidors instal·lats al mont Bartolo (Plana Alta), a la serra de Perentxissa (Horta oest), a Montdúver (Safor) i a la serra de Carrasqueta (Alacantí), que s’han anat tancant des d’aleshores després de llargues maniobres judicials i polítiques, la majoria concentrades el 2007 i detallades en aquesta entrada de la Viquipèdia.

El 2009 ACPV va engegar una iniciativa legislativa popular (ILP), Televisió sense Fronteres, per mirar de garantir les emissions de TV3 al País Valencià. La ILP va aconseguir recollir sis-centes cinquanta mil signatures, cent cinquanta mil més que no les necessàries, per portar una llei al Congrés espanyol que garantís els drets dels ciutadans de les àrees lingüístiques del gallec, el basc i el català. En una mesura sense precedents, el govern espanyol es va negar l’any passat a tramitar la ILP.



I si totes aquestes maniobres dels partits espanyols no són xenofòbia, que baixi Sant Pere i m’ho digui…

Siau…

Les altres democràcies

Se’n parla molt, i molt, que el món occidental està regit per un règim polític anomenat democràcia. Malgrat que els estats d’aquesta zona del planeta s’omplen la boca i en alguns cassos massa i tot, no tots en practiquen de democràcia, ni amb la mateixa intensitat o si més no, no gaudeixen per malament que els pugui saber a segons qui, de la mateixa qualitat de democràcia. Posem per cas Dinamarca, un estat petit al nord d’Europa del que no sentim gairebé mai cap notícia, ni de bona ni de dolenta, no fan soroll. És un bon senyal?, jo crec que sí, que la ‘manca de notícies són bones notícies’.

Veiem per l’altra banda, per exemple, que l’estat espanyol, més proper perquè el suporto dia sí i dia també, és una olla de grills, de tensions, de fal·làcies, de mentides i de despropòsits fins al punt que organitzacions polítiques DEMOCRÀTIQUES, amb majúscules, es veuen gairebé obligades a recordar-los, al govern d’aquest estat, els seus deures com a demòcrates, la seva obligació d’exercir-ne com a tals i de respectar i assumir, com és el cas, les decisions dels organismes internacionals als que estan lligats per compromisos ferms i acords signats. Per exemple en tenim aquest escrit que Reagrupament ha publicat al la seva Web, tot recordant-los que tenen deures pendents en aquest sentit. Però no és l’únic, tot just ahir llegia un article de la Fundació Jordi Pujol, per cert molt crític amb el govern espanyol, on posa en dubte, no ja el nivell democràtic d’aquest sinó quelcom de més greu, el nivell ètic. Aprofitant el fil, també vull fer notar les actituds dels governs de l’estat espanyol, perquè no és pas cosa del govern actual, que n’és una constant de tots els governs ‘democràtics’ que han hagut fins avui dia, en vers Catalunya.

Els principals partits polítics de les espanyes, PSOE i PP, que de fet són qui acaben formant els governs de l’estat espanyol, no són pas millors, la demagògia, els menyspreus, els retrets i la manca de paraula, que no acompleixen gairebé mai, són el pa de cada dia. El canviar les regles del joc, segons les seves pròpies conveniències i els interessos del moment, formen part d’aquest ‘tarannà democràtic’. Un dels darrers casos, i de ben segur dels més greus, és el de la nova formació política abertzale Sortu. Aquesta formació política, que és una aposta ferma per la pau i la democràcia a Euskadi, ha fet un esforç més que considerable per ‘encaixar’ dins la legislació espanyola, feta a mida per a l’esquerra abertzale val a dir-ho, i que ha assumit com a pròpies totes les condicions imposades per una llei, Ley de Partidos, veu ara com els teòrics garants de la llei canvien de criteri i l’hi posen la traveta… Els demòcrates espanyols no en practiquen de democràcia…

Un altre i esgarrifós exemple el tenim en el permanent incompliment de les mateixes lleis que, aprovades a les seves cambres i per ells mateixos, Congrés i Senat, se les passen pel folre tant si com no tot depenent de com bufa el vent. Aquests comportaments es deriven de la poca convicció democràtica d’aquestes organitzacions i, per extensió, dels personatges que hi formen part, convertint tant el règim de govern com les institucions en eines per a lluites caïnites i en mitjans per satisfer els propis interessos més que no pas per posar en pràctica les tesis de la democràcia.

I per acabar, han corromput el sistema, han polititzat fins i tot un dels pilars del model democràtic occidental, la separació de poders. Aquest fet és el més greu de tots i amb diferència, perquè tant el poder executiu com el judicial s’han posat al servei dels interessos partidistes i arriben a extrems com el que reflexa una notícia, publicada al diari Ara, que posa en evidència la manipulació del estat de dret. El que ve a dir tot plegat, i la notícia més específicament, és que el govern de l’estat no vol permetre que els ciutadans puguin ser consultats en cap assumpte que no els interessi amb ells, que es reserva la potestat de fer-los callar, de silenciar-los, que no pugin pas opinar d’allò que interessa els ciutadans, només d’allò que els vingui de gust amb ells, que qualsevol consulta que els crei l’obligació d’acceptar la decisió ciutadana haurà de passar per seu sedas ideològic i d’interessos corporativistes. Per vestir aquestes actituds de legalitat democràtica, a través de presentacions, querelles, i demés subterfugis, les fan passar pel despatx del constitucional per així, i un cop esporgades totes les desviacions ideològiques pertinents, respectar-les a mitges en el millor dels casos, o ignorar-les directament en molts d’altres.

Hi han més casos i exemples de tot plegat. Aquests darrers dies han estat molt intensos pel que fa a les reivindicacions democràtiques a d’altres llocs del món, amb manifestacions i l’enderrocament de règims de dubtosa legitimitat. Els polítics espanyols s’han omplert la boca amb declaracions magnífiques tot dient que avalen els processos, que si la Declaració Universal dels Drets Humans obliga…, que si la Carta de les Nacions Unides diu…, que si són actes d’allò més democràtics, que la gent s’ho mereix…, però amb tot i això no han estat capaços, per exemple, de reconèixer, i legitimar amb aquest acte, l’Estat de Kosovo, que va esdevenir Estat a partir d’una Declaració Unilateral d’Independència, malgrat el Tribunal Internacional de l’Haia hagi dir que s’ajusta a dret!, i tot per no haver d’acceptar processos d’aquesta mena de portes en dins, pura demagògia, no?. Havent-hi demostrat en aquest cas unes actituds d’allò més fastigoses.

Vist això, de quines menes de democràcies és aquesta?, on hi ha una catàleg de democràcies per poder escollir?.
Jo en vull triar-ne una altre, que aquesta no funciona…

Siau…

Carta de presentació

Els mitjans de comunicació han començat a fer-se ressò del nomenament d’un tal Juan Prat (en castellà, que es sàpiga per qui treballa) com a representant de la gestoria a la UE. A una notícia d’aquestes, publicada al diari ARA, el Alejo (en castellà, que es sàpiga per qui treballa), elogia el personatge. Malament si aquest individu afalaga el nou fitxatge i més quan té la gran barra de dir coses com aquestes, tot avançant-se a les més que segures crítiques, en aquest extracte:

Pel que fa a les possibles crítiques que puguin sorgir per la seva proximitat al PP, l’exdiputat al Parlament considera que “provindrien del desconeixement” perquè, al seu parer, els funcionaris d’elit “no tenen cap mena de contaminació partidista”. “Treballarà amb la màxima entrega, com ha fet a tot arreu”, ha conclòs Vidal-Quadras.

No ho deu dir per ell mateix, no?

Siau…

Decidir el què?

Per començar a escalfar l’ambient, i tot just abans de dir-hi la meva, pujo un article d’opinió d’en Hèctor López Bofill, que parta del la submissió de la burgesia catalana als poder de les espanyes, publicat a la web de SI.



Harakiri burgès
Hèctor López Bofill

15/02/2011 13:14

De la mateixa manera que entre 1914 i 1945 la burgesia centreeuropea va promoure una pulsió nihilista que va portar a guerres mundials, antisemitisme, holocaust i autodestrucció, de vegades fa la sensació que la covardia, la mesquinesa, l’autoodi i l’espanyolisme que practica bona part de burgesia catalana aprofundeix en la seva ruïna com a col·lectiu i en l’extinció del país. L’evolució no és nova. Més aviat es podria afirmar que ara vivim l’epígon del primer suïcidi de la burgesia catalana que va suposar el suport al projecte franquista dels industrials i del gran capital català aterrits davant de l’onada revolucionària que va esclatar a la rereguarda republicana des de juliol de 1936. La sensibilitat d’aquells que van abjurar de Catalunya i de la seva llengua, d’aquells que van contribuir a estintolar l’aparell del règim, així com el genocidi cultural i la voluntat assimilacionista que la dictadura propugnava, encara perviu en l’actitud de determinats agents obstinats a assegurar la viabilitat d’Espanya malgrat l’espoliació i les agressions contra el fet diferencial català promogudes des de l’aparell de l’Estat.

Aquesta traça col·laboracionista que impregna determinades elits catalanes parteix d’una adhesió identitària en part forjada després de la desfeta de 1939 –sigui perquè els elements conservadors van optar per autodestruirse nacionalment a fi de mantenir els seus privilegis socials, sigui perquè en l’ocupació del país el règim va col·locar persones foranes en posicions estratègiques de dominació– però també respon a un comportament empresarial que, en el seu compromís amb el marc estatal, ha abocat representants del teixit industrial i financer a una absurda situació de dependència econòmica. Val a dir que la subjecció econòmica als poders de l’Estat no deriva només de la persistència a centrar el projecte empresarial en el mercat espanyol, i a associar els beneficis a decisions de poders públics espanyols, cosa insòlita i condemnada al fracàs en un temps d’apoteosi lliurecanvista i globalitzadora, sinó també en la transmissió d’un comportament indolent, especulador i improductiu que, com manifesta la crisi que patim, ha acabat de castrar el mític esperit emprenedor català.

El relat de la liquidació de les caixes d’estalvis catalanes i la reacció entre impotent i mesella dels seus directius expressa bé la combinació de circumstàncies que provo de sintetitzar: en les darreres dècades les caixes participen de l’orgia especulativa immobiliària que reprodueix els pitjors vicis d’un colonialisme procliu al benefici immediat, a la depredació sense valor afegit ni innovació tecnològica. Els altres sectors en els quals diversifiquen la seva activitat (com l’obra pública o el sector energètic) depenen de decisions, en bona part del govern espanyol, que contribueixen a segrestar el mercat i que lluny de dibuixar un quadre de lliure competència, evoca, com en els millors temps del franquisme, un capitalisme corcat pel sistema de contactes amb el poder polític. Només en un context així es pot entendre que, quan el model entra en fallida, els directius de les caixes catalanes acceptin de manera resignada les imposicions del Ministeri d’Economia i que a la pràctica comporten l’evaporació de la seva naturalesa, així com el desplaçament del capital generat per l’estalvi català a centres de decisió de fora del país. L’operació encara comporta un matís addicional d’ironia si considerem que el fons estatal (FROB) amb el qual el govern espanyol penetra en el capital de les caixes i condiciona l’aplicació de les normes que han de presidir el seu desmantellament són, en bona part, els recursos derivats del dèficit fiscal que l’Estat manté amb Catalunya. Els gestors al capdavant del sistema financer català, i no és estrany que el president de la caixa catalana de majors dimensions també sigui el president de la patronal de caixes espanyola, primer accepta l’espoliació que l’Estat practica sobre Catalunya a través del sistema impositiu i després accepta el control dels recursos privats de l’entitat gràcies als fruits de l’espoli. Un doble escanyament que només es pot entendre, com dic, i més enllà dels beneficis personals que els responsables d’aquesta ensulsiada puguin obtenir, pel rerefons identitari d’uns sectors que ja fa molts anys es van proposar obrir en canal les venes del país per emprendre la ruta de l’espanyolització definitiva.

Tampoc no és casual que mentre en els anys de bonança la gran banca espanyola ha globalitzat el seu negoci de manera que, per exemple, el Banc de Santander ja obté més del 70% dels seus beneficis fora de l’Estat, les caixes d’estalvis catalanes hagin concentrat la seva expansió en el mercat espanyol. El món econòmic català, amb tanta fama d’internacionalista, resulta que en els anys de la integració europea, només aprofita el darrer cicle de creixement per concentrar-se en un dels mercats més ruïnosos. En haver lligat l’expansió (i ara la crisi) a Espanya determinats poders empresarials es visualitzen com els principals obstacles a un procés rupturista. L’accés a la presidència de la CEOE per part de Joan Rosell, i la recuperació del vell anhel català de regeneració espanyola malgrat l’evidència de l’asfíxia econòmica, és una altra metàfora d’aquesta tendència errònia, obsoleta i, al capdavall, suïcida que provo de descriure.

No cal dir que la influència d’aquesta burgesia cosida al projecte nacional espanyol sobre la federació de partits que governa Catalunya és la principal garantia de l’immobilisme que caracteritzarà l’acció de govern d’aquest mandat malgrat les sonades humiliacions que etziben des de Madrid. Encara que a CiU augmenti la intensitat de la retòrica independentista no es prendrà cap acció seriosa dirigida a l’escissió perquè això seria molt més del que un poder econòmic massa assimilat a Espanya podria tolerar.



Que te ha veure aquest article amb el Dret a Decidir?, dons tot, ja que els que pregonen aquest missatge són els mateixos que prefereixen posar-se del costat dels poders fàctics espanyols mentre ens venen la burra. O qui us pensàveu que són CiU?, això, el partit de la burgesia catalana vestits amb una senyera. Però ja se’ls comença a veure el llautó. Primer amb la del Bozal, per això que no se la sent gaire?, després amb en Duran, sentimentalment seduït per les espanyes del seu pare, copant tot el que són les mediacions amb les institucions i el govern de l’altiplà; ara incorporant-hi un ex-diplomàtic del inefable Aznar, al que el va correspondre l’immens honor de defensar l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq… I no he acabat pas, aquestos senyors vestits de senyera són els mateixos que públicament han dit que pensen votar negativament la Proposició de Llei per la independència presentada la setmana passada al Parlament.

Dret a decidir?, si, evidentment, però el seu dret no pas el nostre, són les seves decisions no pas les nostres, i si no us ho voleu creure aneu llegint que estan fent amb l’economia catalana i la Generalitat i la gent. L’economia lligant-la cada cop més als poders i l’oligarquia de les espanyes, la Generalitat deixant-la a les escorrialles, i a la gent llençant-a a l’aigüera, perquè estan transferint tota la pressió de la ‘crisi’ a les famílies, als catalans d’anar a peu que són qui finalment necessiten els serveis de la ‘societat del benestar’, que no pas ells, que en tenen prou de recursos per auto-finançar-se. Els estan fent la feina, i d’allò més bé, als ‘amics de l’altiplà’.

Arguments a favor d’aquesta afirmació?, dons els teniu a la premsa, el MH Sr. Mas, va anar a Madrid a pidolar, no pas a enfrontar-se amb els culpables de tota aquesta situació, això sí, un cop que n’era lluny, trient pit i dient que no retallaria més d’un 10% el pressupost de la gestoria…, però reduint-lo fins al més no poder i planificant, ja no sols l’escanyament, sinó posant-hi una llosa al damunt, demanant poder generar deute que sumat amb el que ja tenim, i llegint entre línies certes declaracions del conseller Recoder d’avui mateix, ens deixarà hipotecats més enllà del 2030!

Vist tot això que en queda?, el Dret a Decidir?, el què?, si no belluguem ben aviat no podrem fer-ho ni amb la roba de cada dia, que ens acabaran donant a tots un fantàstic pijama a ratlles, una cadena pels peus i un pic, com els esclaus, i a fer grans i bones carreteres per l’imperi, i ells alhora, decidint…

Prescindim dels polítics, prescindim dels poder fàctics, prescindim dels governs…

Dret a Decidir, si!, el què?, la Independència!.

Siau…

Que se la fotin pel cu…

No es pot dir de cap altra manera, o com a mínim jo no penso fer l’esforç de fer-ho més suau. Que se la fotin pel cul a les autoritats espanyoles, que desprès de fer el que fan amb el català, que instiguen la xenofòbia contra la nostra cultura i la nostra llengua, que ens espolien, ens insulten i ens menyspreen, ens segresten la història i els nostres bens culturals, ara, que els interessats son ells, van i demanen als euro-diputats catalans que defensin el castellà davant la UE per a que sigui inclòs com a llengua de treball i enregistrament a la Oficina Europea de Patents amb l’argument que la normativa d’aquesta oficina comunitària ‘discrimina’ la seva llengua. Vaja, ara sí que hi ha discriminació, quan els afectats en són ells es clar, pobres víctimes… La notícia de l’Avui en dona fe i porta l’opinió d’alguns dels diputats europeus.




L’Estat demana als eurodiputats catalans que facin front comú per defensar el castellà
15/02/11 18:21 – Estrasburg – ACN

“Espanya considera que la llei sobre la patent única europea discrimina aquesta llengua”
“Parlamentaris de CiU, ERC i ICV lamenten que el govern espanyol no tingui la mateixa actitud amb el català”

Els investigadors espanyols hauran de traduir els seus invents per patentar-los i Madrid considera que això és discriminatori. La nova normativa europea, que busca harmonitzar les patents que fins ara eren d’àmbit estatal, preveu que a partir d’ara ho facin en un únic document que es tramitarà en anglès, francès i alemany.

Espanya i Itàlia s’han enrocat en contra de la proposta de patent única europea, que consideren que col·loca el castellà i l’italià en la segona divisió de les llengües europees, en què només l’anglès, el francès i l’alemany juguen en primera. Per això, el govern espanyol ha fet mans i mànigues per tirar enrere la proposta de patent europea i n’han demanat el vot en contra dels eurodiputats de l’Estat, inclosos els dels partits catalans.

Sorpresa entre els eurodiputats catalans

“La paradoxa és que els mateixos que ens impedeixen avançar en el dret de poder parlar català al plenari del Parlament Europeu ens demanin ara ajuda, quan consideren que ells pateixen una situació de discriminació lingüística”, diu l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva.

“No critico que el govern espanyol defensi el castellà, però lamento que no dediqui la mateixa vocació quan es tracta d’altres drets lingüístics”, afegeix l’ecosocialista.

Per la seva banda, l’eurodiputat d’ERC Oriol Junqueras, assegura que està “a favor que els ciutadans puguin adreçar-se a les institucions europees en la seva pròpia llengua”. “Per això lamentem que el govern espanyol no tingui una postura més clara en la defensa del català com a llengua oficial de les institucions europees”, assenyala el republicà.

“En àmbits de caràcter més tècnic, però, on no hi ha representació política sinó una qüestió tècnica entre empreses i universitats, cal adoptar una actitud més eficaç i de major estalvi econòmic i és bo que hi hagi un número de llengües de treball limitat”, comenta Junqueras, que recorda que les tres llengües proposades per la CE “són llengües oficials en més d’un estat de la UE, són conegudes en qualsevol universitat i empresa a Europa” i per això considera que la mesura és suficient.

“El secretari d’Estat espanyol per la UE, Diego López Garrido, ens va demanar el suport perquè el castellà fos llengua de les patents”, explica l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, sorprès que l’Estat es mobilitzi pel castellà i no ho faci quan “es trepitja el català a les institucions europees”. “Els ànims al meu partit no són els més favorables perquè ara haguem de votar gratuïtament l’espanyol pel règim de patents a canvi de res, i que el català segueixi sent arraconat i prohibit al plenari del Parlament Europeu. No és acceptable”, ha declarat l’eurodiputat de la federació nacionalista.

Encallada durant anys

La proposta, però, ha estat aprovada. El consell de ministres europeus d’Educació va donar la llum verda aquest dilluns a una norma que porta anys encallada. I per 471 a favor, 160 en contra i 40 abstencions, el ple del Parlament Europeu d’aquest dimarts ha donat el vistiplau definitiu a la proposta, que pretén impulsar la competitivitat a la Unió Europea i acabar amb la rèmora que suposa que patentar un invent a la Europa sigui 10 cops més car que fer-ho als Estats Units.

Actualment, cada invent ha de ser registrat a l’estat on es vol comercialitzar i, en teoria, s’hauria de traduir a una vintena de llengües per arribar als 500 milions de consumidors europeus. El pla de la Comissió Europea és agilitzar el tràmit i que la patent només s’hagi d’aprovar a l’Oficina Europea de Patents en anglès, francès o alemany i que, un cop publicada en les tres llengües –les llengües de treball de la UE–, es pugui explotar l’invent a tot el territori comunitari.



Dons ja ho he deixat prou clar, no? QUE SE LA FOTIN PEL CUL!

Siau…