La Síndrome d’Estocolm

Diu la Viquipèdia que la Síndrome d’Estocolm és:

“Un estat psicològic en què la víctima d’un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.”

Una altre explicació, treta de Centre Àgora, ens diu que:

“L’origen pel qual aquest síndrome ha estat anomenat així és perquè el l’any 1973 a Estocolm, es va produir un robatori en un banc, on hi va haver tres dones i un home que van ser retinguts pels agressors durant sis dies; aquests van defensar els seus segrestadors després d’haver acabat el succés. Van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals. Inclusiu es diu que una de les segrestades es va comprometre amb un dels lladres.

Segons algunes teories, el Síndrome d’Estocolm seria emetre un mecanisme de defensa, que gràcies a ell, es poden preservar per no patir un shock emocional o un trencament psicològic molt devastador. Així, doncs, es produeix una identificació amb el segrestador, arribant a tenir un vincle en el que la víctima comença a tenir sentiments d’identificació i de simpatia.

Causes:

  • Tant la víctima com l’autor del delicte persegueixen sortir il·lesos del incident per això cooperen.
  • Les víctimes tracten de protegir-se, en el context de situacions incontrolables, a on tracten de complir els desitjos dels seus agressors.
  • La pèrdua total del control que pateix una víctima durant el seu segrest és difícil d’assimilar.

Segons Nils Bejerot (Criminòleg i psicòleg que va donar-li nom a aquest síndrome), aquest síndrome és més comú en persones que han estat víctimes d’algun tipus d’abús, com per exemple, presoners de guerra, membres d’una secta, prostitutes, abusos psicològics en la infància, presoners de camps de concentració, violència de gènere i víctimes d’incest.”

Altres explicacions parlen del mecanisme sota el que es desenvolupa la síndrome en els següents termes:

La Síndrome d’Estocolm pot esdevenir quan la víctima es troba sota una gran pressió psicològica per la banda del segrestador. La víctima percep que no pot fugir (i de debò no pot fer-ho sense córrer un gran risc), es sent aïllada de l’exterior, abandonada per hom que no la rescata. Si no rep seguretat de l’exterior la cercarà en el seu segrestador, quan aquest mostri certa bondat començarà a veure només el costat bo de la persona, negant poc a poc la banda que li fa por. Al no tenir altri per protegir-la, tracta d’entendre els motius del segrestador, provant d’aconseguir la seva simpatia, ja que mantenint el segrestador content és més difícil que aquest la vulgui matar. Segons Grahm i Rawling, la víctima es torna hiper-susceptible a les necessitats del victimari i oblida les seves, preocupant-se que el victimari estigui capficat amb qualsevol cosa, excepte en pensar la possibilitat de ferir-la. En negar-se a veure el costat violent del segrestador, la víctima s’oblida del perill, i cada cop l’és més difícil separar la realitat, ja que s’identifica a sí mateixa des dels ulls del victimari.

Llegit això, em venen al cap unes preguntes…, som els catalans víctimes de la Síndrome d’Estocolm?.

Hem esdevingut, si fem cas del que diuen, una societat traumatitzada que veient que ningú ens ve a ‘rescatar’ hem acabat fent nostres les tesis del segrestador?. Bé que aquests símptomes no els tenim tots, el fer conxorxa amb el segrestador, o fins i tot fer-li la feina, però encara hi ha una bona part de la nostra societat que sembla estar-hi posada, i s’esmercen d’allò més en aparèixer simpàtics i agraïts.

O si més no, es pot inferir a de tot plegat, les descripcions de la síndrome i les actituds d’una part de la societat, que el que pot patir una persona pot patir-ho tot un col·lectiu, veient les actituds d’aquesta societat o aquest col·lectiu?. O, tenim un gran grup de persones amb un mateix problema?.

Els comportaments de segons quines formacions polítiques, i certs sectors de la societat, semblen voler confirmar aquest darrer punt, C’s, PP, PSOE-C i CiU no volen ser conscients de la veritable situació?, o sent-ho, amaguen les pors i per això tenen les actituds que tenen?. Per què si no fora d’aquesta manera, com s’explica que avui dia l’opció de tenir estat propi no és absolutament majoritària?. El maltracte, el menyspreu, l’insult, el tenir-nos i voler seguir tenint-nos retinguts, l’espoli, tot això és la realitat d’avui dia, però sembla que no la veuen…o no ho volen veure…

No sé pas si totes aquestes preguntes són retòriques, forassenyades o una bogeria, això sí, passatgera, però no deixo de fer-hi tombs. Hom que en sàpiga, si us plau, expliqueu-m’ho, ja no se que pensar…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: