Els duelistes

La lectura d’aquest article d’opinió de n’Antoni Segura aparegut al diari Avui tot comentant les exigències que des de les espanyes s’estan transmetent a l’esquerra abertzale m’ha fet sobrevenir un flaix…

“Un film, d’en Ridley Scott del 1977, Els duelistes, en que dos personatges s’enfronten un parell de cops en una guerra i un d’ells, un cop acabada, torna a fer vida ‘normal’, però l’altre, que viu una existència miserable, se’l torna a trobar, i torna a reviure, fixa l’objecte del seu desig en l’altre en conflicte, quelcom amb que enfrontar-se de nou, torna a estar viu… el busca a tothora, per sentir-se, per saber-se, per donar sentit a la seva existència…”

No crec que vagi gaire equivocat si afirmo que la societat espanyola, i part de la catalana contaminada pel contacte amb aquests primers, és una societat que es s’aplega al voltant dels enfrontaments. Només cal veure la història passada, i la recent també, per copsar aquesta realitat. Els conflictes que no s’han resolt, no més s’han endarrerit les solucions, resten flotant a l’ambient des de fa anys i panys.

Que passa quan una societat d’aquesta mena perd el seu sentit?, perd allò que la defineix?, perd els elements que l’aplega?, perd els elements del conflicte?.

Perquè això és el que està passant, amb el cas de la nova formació abertzale com exemple viu i actual, on la societat espanyola és a punt de perdre un dels elements de coincidència, l’enfrontament amb el independentisme del País Basc, que l’ha fet sentir-se viva aquest darrers trenta i escaig anys. Aquest independentisme que ha vist la llum, i declara obertament i explícitament el rebuig a la violència, fins i tot la d’ETA, per a aconseguir els seus objectius nacionals, i s’acull a les formes i models democràtics.

No es pot obviar l’esforç i l’aposta que han fet, car la ‘legalitat espanyola’ a través de la ‘Ley de Partidos’, que un ‘partido’ que jo me’n se no passaria, suposa una ‘cotilla’ d’allò més difícil d’assumir, i sabent com són els àrbitres de la llei, encara més. Malgrat aquests fets s’han llençat, i van a per totes.

Aquí apareix el veritable trauma, l’enemic, l’objecte de consens on descarregar-se, deixa de ser-ho, deixa de ser font de motius, lògics d’una banda i emotius d’altra, per a l’enfrontament. Acaba el conflicte, amb un però…

S’ha acabat?, de debò?. Ben bé sembla que no, la part ‘del conflicte’ que no s’ha mogut des de temps immemorials no vol aquest final, es resisteix al canvi, a la pèrdua d’allò que l’identifica, i ho demostra posant més i més entrebancs a l’altra part, exigit-los ‘como no podría ser de otra manera’, que es facin responsables dels danys, que també han sofert i molt més que els altres, i de donar-los satisfacció, per que per a l’altra part l’única sortida és la ‘derrota’ de l’enemic. Però ves per on, com no la han pogut aconseguir pels seus propis mèrits li exigeixen que sigui l’altra qui hi faci tot, això sí, les condicions les posen ells, ‘demòcrates de tota la vida’. No, no volen el final de l’enfrontament, perdrien l’essència del seu ésser, esdevindrien un ànima en pena vagant pel món en un tarannà sense sentit.

No es pot oblidar el perill que aquest esdeveniments representen per a nosaltres, els Països Catalans, car l’objectiu de l’esquerra abertzale no és cap altre que esdevenir Estat, alliberant-se d’una vegada de l’altra part del conflicte, la que viu i somia en l’enfrontament. I com que el context no pot reduir-se a l’àmbit del conflicte pur ‘per se’, hi formen part les emocions i els imaginaris, i tots sabem quins són. El que és en joc és molt més del que s’hi veu, hi ha en joc una manera d’entendre el món, una manera d’ésser. Vist això, amb l’horitzó fixat, el duelista no pot deixar-lo estar, forma part de la seva proposta vital… El perill vers nosaltres ve pel fet que som una altra part d’un altre conflicte que tenen obert, i com l’anterior, els omple d’energia vital, ens necessiten, per això i per moltes altres raons, per mantenir viva la seva flama, amb el risc que ens convertim en l’únic element on poder fixar aquesta necessitat, l’objecte del desig…

No caiguem en el parany, no convertim la nostra existència en un enfrontament, convertim-la en una creació, no esdevinguem uns altres ‘duelistes’…

Siau…

Anuncis
  • Els trackbacks estan tancats
  • Comentaris (0)
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: