Acte de dignitat

No soc pas el primer que comenta l’acte que en Raül Agné va portar a terme ahir mateix en ser esbroncat per fer servir la seva llengua, el català, tot hi havent dit que tornaria a donar resposta en castellà un cop donés resposta a la qüestió que l’hi havien fet en català. El fet no hauria de tenir més transcendència si no fora per que pocs segons abans havia fet servir el castellà, sense que ningú el bordés. Les motivacions de la bordada no cal pas esbrinar-les, no hi ha cap secret, són les espanyes fosques, intransigents, monolingües i bàrbares les que van aflorar ahir per fer-se veure, per mirar d’amagar darrera una coberta d’agressivitat i duresa la seva incapacitat, la seva incultura, la seva misèria.

Oposant-se a aquestes actituds, amb dignitat, es va aixecar de la cadira i va donar per acabada l’actuació. Ja hi havia prou!, interrompre’l enmig d’una resposta per exigir que no parlés la seva llengua, acte d’una manca de educació brutal, havia estat la gota que feia vessar el got?

Puc, encara que potser amb massa facilitat, establir un paral·lelisme d’aquesta situació amb el que estem patint els catalans que, un dia i un altre, veiem i suportem insults, menyspreus i amenaces. Aquest cop l’ha rebut un home, que és aragonès, de malfactors de la seva mateixa terra. Fins a aquest punt hem arribat?, tan podrides estan les espanyes per arribar a aquestes situacions?.

Si, en Raül Agné ha esdevingut, sense voler-ho, un heroi popular. Els Twitts, Faces, la premsa i d’altres mitjans se’n han fet ressò de l’esdeveniment i els comentaris de la gent no donen lloc a cap mena de dubte, ell se’n ha atrevit, ell se’n ha revelat, però, se’n ha desfet de la càrrega de l’oprimit?, no ho crec pas, car ell és aragonès, aquesta síndrome no la pateix, la patim nosaltres, els catalans, i els catalans no fem aquestes coses, encara que sí que les deuríem de fer…

No ens portem a engany, ni per nosaltres ni per ell. No el vestim amb un paper que no és el seu, podem emmirallar-nos, però no perdem la perspectiva. Darrera aquest pujar-lo als altars del catalanisme hi estem amagant un desencís, el nostre desencís i la nostra por, por de fer el que ell ha fet, por de revelar-nos. Hem hagut d’esperar a que un català de l’Aragó ho fes per nosaltres, hem hagut d’esperar un acte de dignitat d’un catalanoparlant no acomplexat per treure pit. El que ens hauria de fer venir aquest acte és vergonya, se’ns hauria de caure la cara de vergonya, per mesells, covards i pixatinters. També m’ho dic a mi mateix, que en primer terme em vaig omplir de joia en sentir la noticia i també vaig treure pit, però un cop païda la realitat, m’ha aixafat…

No puc dir que els catalans no hagem fet cap acte de dignitat, però sempre en grup, protegits per la massa i mirant de passar desapercebuts enmig del col·lectiu. Però no tot són penes i misèries, que si que en vull treure de quelcom de positiu, que molta gent emmirallant-se en la persona d’en Raül Agné de ben segur que assolirà aquest punt de valentia i coratge necessaris per deixar de ser esclau, colonitzat, i que en dirà prou!. A partir d’avui, i n’estic d’allò més convençut, el catalans individualment direm prou!, no ens caldrà amagar-nos, amb la cara ben alta, l’esquena ben dreta, i el pit inflat. Desitjo que aquest exemple el seguim ‘fil per randa’ i que no tornem a permetre que cap més prohibeixi badar la nostra catalana boca…

Que no esdevingui un fet aïllat, sigui en tot cas el nostre primer gran Acte de Dignitat.

N’haurem aprés d’ell tots nosaltres?

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: