Qui va guanyar el 23-F?

És setmana de fer memòria, de recordar esdeveniments viscuts, com a mínim per a tots aquells que passem de la quarantena. Per a qui no ho va viure els diré que el neguit, i la sensació de no saber que estava passant, va ser molt colpidor, i més en veure la cara dels pares, d’aquells que havien estat nens de la guerra, i adolescents, i adults de la dictadura. No se’m oblidarà mai quan el pare va entrar a casa, pal·lid, com si hagués vist una aparició fantasmal…

La causa?, dons que feia poques hores, crec recordar que a quarts de sis o de set, un personatge esperpèntic anomenat Tejero i que era Tinent-Coronel de la Guàrdia Civil, pistola en mà i amb d’altres tipus amb tricorni, varen fer cap al Congrés espanyol… la resta de la història és prou coneguda, o no, ja que de fet hi ha més d’una teoria del que va passar i que tot seguit en faig un resum.

L’oficial, que parla que va ser cosa d’un parell, o potser tres, d’esbojarrats nostàlgics del franquisme, que el Gran Borbó se’n va fer càrrec i que tot va seguir com el dia d’abans. Bàsicament innocent i/o per a babaus.

Una segona, que diu que aquests esbojarrats tenien un col·laborador de pes i que aquest va aconseguir un cert tracte amb el Borbó, i que aquest últim el va transmetre a les organitzacions polítiques espanyoles. I dic espanyoles per que va deixar fora CiU i PNV, les úniques formacions no espanyolistes, no nacional-espanyoles. No sé si això és cert del tot, però el que sí que en sé és que aquell mateix any tots els partits convocats van cuinar la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), llei que va donar lloc a l’aparició de quinze comunitats autònomes més, deixant de banda, es clar, les dues que ja existien llavors, Catalunya i Euskadi, i inaugurant l’inefable ‘cafè per tothom’, dissenyat amb un únic objectiu, anorrear les aspiracions de la ‘mamella’, de Catalunya, diluint els petits avenços aconseguits fins al moment, fent-los extensius a totes les altres ‘autonomies’, i entorpint tot el procés autonòmic amb la fal·lacia de l’aplicació general. En poques paraules, uniformitzant els territoris. Una segona conseqüència va ser la consolidació de l’hereu de Franco, el Borbó, que amb la posada en escena del 23-F va sortit reforçat als ulls de la població, tot fent-lo aparèixer com el gran defensor de la recent nascuda democràcia espanyola. Aquesta és més creïble veient com han anat tot plegat.

I una tercera, i potser la més sinistre i fosca, que diu que l’anterior versió és certa, però amb matisos, que no ho són tant, i que bàsicament venen a assenyalar el Borbó com a un més dels conspiradors, la ment i el cap de la conxorxa… Aquesta teoria la va desenvolupar un militar, Amadeo Martínez Inglés, coronel de l’exercit espanyol i historiador i que s’ha deixat vint anys de la seva vida per esbrinar la veritat de tot aquell muntatge. Aquest home n’està d’allò més convençut de la seva teoria, en ha fet un llibre i va enviar, l’any 2005, un escrit al Parlament espanyol demanat l’estudi de l’informe que va elaborar… Curiosament, la cambra espanyola no li ha fet cap cas, però no l’han amagat, ni esborrat de la terra, li haurien donat la raó…

No sé si és cert, no tinc cap possibilitat de saber-lo, però coneixent el tarannà dels Borbons, m’ho crec tot…

Al marge de teories, explicacions, i d’altres contes, el que hom no pot negar és que aquell dia la Transició Espanyola va acabar, i amb ella una gran oportunitat d’esdevenir ‘sobirans’, que ens varen aturar el rellotge, que hores d’ara encara ho estem pagant, i si algú en va sortir perdent, varem ser nosaltres…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: