Qui diu que no hi ha pressa?

Pujo un escrit d’en Eugeni Casanova que, val a dir-ho, dona rèplica, i d’allò més be, a unes declaracions d’en Carod-Rovira menystenint el que ell anomena, en Carod-Rovira, independentisme-exprés.



Independentisme Exprés

He sentit Josep-Lluís Carod-Rovira en una entrevista de ràdio vantar-se d’haver encunyat el terme independentisme exprés i ridiculitzar “els que volen marxar demà”. Gairebé tots els seus companys de partit han burxat en el tema. L’exconseller Huguet ha dit que “l’independentisme exprés ha fet el ridícul” i que “el pols amb l’independentisme exprés l’hem guanyat nosaltres”, per citar un parell de títols de premsa. Joan Puigcercós assegura que “l’independentisme exprés no existeix”, i Joan Ridao acusa les últimes tendències del catalanisme de “profetes naïf i sobiranistes conversos i sobreexcitats, vinguts de fa poc a l’independentisme”. El secretari general de ERC s’ha fixat com a objectiu un “independentisme gradualista”. Per la seua part, Artur Mas ha dit de manera reiterada que no s’ha de tenir pressa en les reivindicacions nacionals.

La Pàtria, l’oda de Bonaventura Carles Aribau que marca l’inici de la Renaixença , és de 1836, tot i que diputats catalans ja van intentar que la Constitució de Cadis de 1812 reconegués alguns trets de la personalitat del país. Les accions d’afirmació nacional a Grècia van començar en dates paral·leles a les catalanes. Després de les primeres proclames, en uns pocs anys, si no mesos, els hel·lens havien iniciat una guerra d’alliberament i el 1822 proclamaven la sobirania d’una petita part del territori, que les potències no van reconèixer fins al 1830.

Bèlgica es va declarar independent aquest mateix any, Noruega, el 1905 i Finlàndia, el 1917. Després de la Primera Guerra Mundial van venir Polònia, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania, Albània, Iugoslàvia, Estònia, Letònia, Lituània i Hongria. Islàndia es va incorporar al món dels adults polítics el 1944 i cinc anys més tard es va constituir la República Democràtica Alemanya. Xipre es va convertir en estat el 1959 i Malta, el 1964. Després de la caiguda del bloc de l’Est, el 1991, van arribar, de nou, Estònia, Letònia i Lituània; Bielorússia, Ucraïna, Moldova, Eslovènia, Macedònia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Eslovàquia i una colla de països del Caucas. I encara després Montenegro i Kosova.

Poques d’aquestes nacions tenien la història, l’economia, la trajectòria i la consciència de la catalana, si deixem de banda Polònia. Algunes d’elles, com Eslovènia –la primera de les novíssimes a ingressar a la Unió Europea-, no havien format mai un estat, i la seua determinació era difusa, fins al punt que el dia anterior a la declaració de secessió el principal diari de la capital anunciava en portada a cinc columnes que la independència era impossible.

Vist el panorama, Catalunya és el més lent dels vells estats i de les nacions conscients a tancar d’una vegada el seu procés de recuperació política. Després de la Renaixença, el Memorial de Greuges, les Bases de Manresa, el tancament de caixes, la Solidaritat, la Mancomunitat, la conspiració de Prats de Molló, la proclamació de la República Catalana, l’Estatut de Núria, els fets d’Octubre, la guerra, la resistència antifranquista, la transició, l’Estatut de Sau, el pujolisme, els governs catalanistes i d’esquerres (noti’s la cursiva), l’Estatut sense nom, les consultes populars, la manifestació del 10 J… encara és exprés l’independentisme?

Fins i tot països integrats en dictadures africanes com Eritrea o el Sudan Meridional han passat al davant de la tan autoafirmada nació catalana en la no menys lloada democràcia espanyola. Si alguna característica té la vindicació de la personalitat d’aquest racó de món és, per contra, un estancament ja putrefacte, per bé que sembla que això no representa un problema per als conspicus pròcers que adornen la política amb frases altisonants.



I jo l’he de donar la raó, sí que en tenim de pressa. De fet hauria d’haver estat el 29N quan hauríem d’haver estat ja sobirans, però la fabulosa tasca dels polítics del Parlament de Zoo ho ha impossibilitat. No rebutjo la part de responsabilitat que tenim els ciutadans de Catalunya, els catalans, en aquest afer, que amb els nostres vots i la nostra covardia, i això que jo no vaig votar cap partit autonomista, hem aconseguit que hores d’ara en siguin de majoria.

Si que en tenim de pressa, de fet les espanyes ho saben, si ho volem no poden fer res, i d’aquí les presses d’aquestes, les espanyes, en acabar la feina que ja varen començar fa més de tres segles els mandataris castellans.

Ara, potser també és l’hora de saber d’una vegada qui és el veritable ‘enemic’, si el que ve de front i no s’amaga, o el que, vestit de catalanista, va traient toma mena de pegues al procés i els protagonistes i va posant pals a les rodes del procés d’independència.

Catalans, anem fent un pensament?

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: