Dels independentistes

Un altre apunt, en format ‘exprés’, on porto un article d’opinió. És d’en Jordi Fàbrega i l’he trobat a NacioDigital.



Hem perdut el nord els independentistes?

Sovint penso i em pregunto, des de la senzillesa i sense voluntat de provocar sinó de reflexionar, si els independentistes hem perdut el nord. I més ara, després de tot el que ha està succeint a Catalunya però sobretot després de la última crisi dins de SI (Solidaritat Catalana per la Independència).

Mai en aquest país hi havia hagut tant independentisme sociològic com ara i no només entre els catalans independentistes sinó també entre els catalans sense consciència identitària. La majoria admet que hi ha un problema gran de relació amb l’Estat espanyol i un despotisme clar d’aquest cap a nosaltres. Aleshores, doncs, com poden les diferents formacions polítiques independentistes no tenir una àmplia presència parlamentària dins el Principat de Catalunya?

Segurament una de les causes és que part de la ciutadania del país, que sociològicament estaria d’acord amb la independència de Catalunya, vota de forma transversal a diferents opcions polítiques de l’arc parlamentari no independentista, i una altra part s’aboca a l’abstencionisme. Aquesta reacció ha suposat una disminució de diputats de formacions clarament independentistes respecte fa quatre anys (ERC ha perdut la meitat d’escons, SI no ha donat la sorpresa electoral esperada, Reagrupament no ha entrat i les CUP no s’han presentat) que després d’una onada de consultes, mobilitzacions i altres ens haurien d’haver portat a doblar els resultats i no pas a reduir-los.

La manca d’unitat estratègica electoral de les formacions independentistes és també un punt més que no ha afavorit gens als resultats. És evident que només amb unitat generaríem il·lusió i confiança i aconseguiríem que aquests fossin diferents.

D’altra banda hi ha un mal endèmic en l’independentisme ja que per a alguns l’objectiu no és el país i la seva llibertat sinó que són ells mateixos i el seu partit. És evident que massa sovint els mateixos independentistes matem l’independentisme polític dividint-nos per tonteries i aspectes estètics i de friquisme tronat i passat de voltes, per voler ser salvapàtries, però sobretot perquè quan som tres ja som multitud i ens cal dividir-nos. Hem de rebutjar fermament els personalismes estèrils i els sectarismes que ens fan perdre credibilitat i potencien el desànim de la població. Hem d’obrir els espais i les estructures de partit, les idees i les estratègies de lluita per la llibertat… I per sobre de tot hem d’ésser generosos i actuar amb humilitat i senzillesa. Hem de crear ponts, no destruir-los.

La crisi de SI demostra que ningú ha d’assumir el monopoli de l’independentisme ni voler substituir d’altres formacions independentistes (aquells que parlen de regeneració, de trencar amb els partits tradicionals acaben sucumbint als mateixos errors que han criticat).

SI al mes de juliol feia una proposta interessant a la qual em vaig sumar d’entrada. Una candidatura unitària interessant per a les eleccions autonòmiques donada la situació política del país i la conjuntura favorable que tenia l’Independentisme (crisi econòmica, sentència de l’Estatut, mobilització ciutadana…). El conjunt de forces polítiques independentistes, doncs, haurien d’haver aprofitat aquesta proposta i anar tots plegats per aconseguir així un bon resultat. No obstant, aquesta proposta no va avançar i SI va acabar convertint-se en un altre partit polític més.

A ERC, se li ha fet pagar electoralment que governés conjuntament amb el PSC i haver fet Montilla president. Aquests dos factors han suposat un allunyament i descrèdit polític d’una part del seu propi electorat, i són la causa que l’ha portat a deixar de ser el pal de paller de l’independentisme.

Crec que ha arribat l’hora que l’independentisme ha d’obrir els ulls i cercar allò que l’uneix i no pas allò que el divideix. Només així podrem avançar (em preocupa veure com el país haurà de retallar serveis bàsics mentre l’estat espolia fiscalment amb 64 milions d’euros diaris el poble de Catalunya). Només l’independentisme pot donar resposta a aquests mals del nostre país, i només pot fer-ho deixant de banda el caïnisme en el qual estem immersos i que ens porta a la confrontació entre nosaltres mateixos i no pas a la recerca d’estratègies de lluita per l’alliberament nacional.

L’independentisme català té exemples bons. Ho vam poder viure en el procés de celebració de consultes, on gent ideològicament distant i d’opcions polítiques diferents van ser capaços de treballar conjuntament amb un objectiu comú. No passa res perquè discrepem entre nosaltres, és perfectament democràtic, però no cal que ens flagel·lem els uns als altres. Tinguem clar qui és l’enemic comú que no permet la nostra llibertat. Cap partit no ha de substituir-ne a un altre, tots tenen la seva cabuda. La llibertat de Catalunya no ens la portarà aquell qui diu ser més pur sinó tots els que hi treballem. I sobretot, la construcció d’una nova assemblea de Catalunya per la Independència (plural i diversa), és a dir, el poble de Catalunya.



Tant sols afegir que té tota la raó del món. Posem-nos les piles d’una vegada i deixem-nos de personalismes salva-pàtries de pa sucat amb oli. Si hom vol fer història que sigui per haver-ho fet bé i no pas per haver-se pujat a la gepa dels altres a fer l’enxaneta.

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: