L’historiador Tony Judt

Ahir, donant voltes per la xarxa vaig anar a petar a can Omnium, he de reconèixer que em fan bajoca, i que tenen tota la meva estimació, i els dono tota la credibilitat. Així dons em pren la llibertat de pujar un articled’en Francesc-Marc Álvaro on fa referència a un historiador anglès, en Tony Judt, que pel que diuen era tota una eminència i amés en dona fe d’allò que ja coneixem, que la Catalunya independent que tot somiem és viable…



PUNT FINAL: El diagnòstic de Tony Judt
30-11-2010 – Francesc-Marc Álvaro
Revista Òmnium . Hivern 2010/11. Número 16

«Si Catalunya fos un país independent, es trobaria entre els més pròspers del continent.» Retinguem aquesta frase de l’historiador anglès Tony Judt, observador extern de gran prestigi mundial. Repetim-la, com a argument d’autoritat, allà on se’ns negui la seva potencialitat.

L’estiu passat va morir l’historiador anglès Tony Judt, un dels intel•lectuals més sòlids, honestos i suggerents de la nostra època. En català, podeu llegir la seva darrera obra, El món no se’n surt, un assaig lúcid sobre la necessitat de refibrar la política enfront del dictat capriciós dels mercats i una defensa intel•ligent i antidogmàtica de l’Estat de benestar. Amb tot, la seva obra més important, encara no traduïda a la nostra llengua, és la monumental Postwar. A History of Europe since 1945, un recorregut extraordinari pel mig segle que ens ha conduït al nostre present, més de mil pàgines d’història total on els factors econòmics, socials, culturals i polítics apareixen relligats amb una originalitat esclaridora i brillant, bo i revelant-nos les claus més ocultes que expliquen la complexitat dins la qual ara hem de pensar el futur.

I és precisament l’abordatge de la complexitat, explicada de manera rigorosa, allò que identifica l’obra d’aquest acadèmic que va tenir sempre una presència notable als mitjans de comunicació. Una actitud que el feia atent a realitats que d’altres historiadors menyspreen o senzillament silencien. Afortunadament, Catalunya i els catalans van cridar l’atenció d’aquest gran historiador, com queda reflectit en l’esmentada obra Postwar. En un dels seus capítols, Judt escriu el següent: «El 1993, Catalunya, una de les disset comunitats autònomes espanyoles, representava una cinquena part del PIB espanyol. Cap allí anava a parar prop d’un quart de la inversió estrangera que rebia el país, gran part a Barcelona, la seva potent capital; la renda per càpita en el conjunt de la regió estava més d’un vint per cent per sobre de la mitjana espanyola. Si Catalunya fos un país independent, es trobaria entre els més pròspers del continent europeu.» No em consta que Judt arribés a aquesta contundent conclusió gràcies a una beca, ajut o suggeriment de cap institució pública o privada catalana. Ho va fer perquè, dades en mà i sense els prejudicis de molts historiadors espanyols, francesos o d’altres països, va considerar que calia subratllar aquesta realitat enmig del panorama europeu.

El diagnòstic de Judt és també el de molts ciutadans de Catalunya. El valor que té és que ens arriba com a formulació lliure d’un observador extern de gran prestigi mundial, algú que no volia quedar bé amb ningú ni es dedicava a fer política. Retinguem amb atenció el que Judt certifica, com a estudiós documentat de la història dels darrers cinquanta anys: «Si Catalunya fos un país independent, es trobaria entre els més pròspers del continent europeu». Retinguem-ho i repetim-ho en els debats on se’ns negui aquesta potencialitat. La frase del malaguanyat Judt és allò que clàssicament es considera un argument d’autoritat. Aprofitem les seves paraules, que són les d’un pensador que es movia al marge dels interessos immediats i espuris de certes batalles dialèctiques. Ningú no podrà dir de Judt que era un nacionalista català de mirada provinciana i estreta, incapaç de comprendre cap on va el món. Si algú ha descrit amb precisió les coordenades del nostre temps ha estat aquest anglès amb arrels jueves i tarannà cosmopolita, professor estimat en diversos centres universitaris d’Europa i els Estats Units.

Estiguem a l’aguait de totes les esferes. Va ser molt important per al nostre país que Benet xvi parlés en català a una audiència mundial des de Barcelona, el passat 7 de novembre; a banda de les nostres creences particulars, és innegable la vàlua del gest de Ratzinger, que contribueix a posar la nostra cultura i la nostra nació en el mapa global. Hem de ser capaços de treure partit de manera intel•ligent d’aquesta mena d’esdeveniments, no podem permetre’ns el luxe de menystenir-los. Ens interessa projectar com sigui la nostra realitat nacional, comunicar-la, fer-la visible. Ens convé tot el que ajudi en aquest sentit, ja siguin unes paraules del cap de l’Església catòlica com el treball d’un reputat historiador que circula pels circuits influents de les elits que fabriquen opinió. Ens convé allò mediàtic i allò acadèmic, allò popular i allò erudit, allò immediat i allò de llarg abast. Necessitem sortir del nostre relat i ser relatats per altres que no ens siguin hostils i que ens emmarquin en un context general, sense desfiguracions ni distorsions.

De Judt a Benet xvi, ens són imprescindibles les veus còmplices. Necessitem aliats, diversos i plurals, que compensin les tones d’userda que sobre la societat catalana s’aboquen arreu. Davant d’un Nobel com Vargas Llosa, prest a malparlar del nostre país, hem de trobar d’altres figures d’igual o més rellevància. Són les regles del món en què vivim. Sapiguem fer-ho bé. Sapiguem fer-ho a temps.



Dons ja ho sabem… hem de fer ‘amics’ allà on sigui per a que ens puguin recolzar en les nostres aspiracions nacionals, ens calen i ens són del tot imprescindibles.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: