Tenim problemes…

Els de CDC, i fa dies que en parlo, tenen un dels pitjors socis que podien tenir, l’Enemic Públic nº 1 de Catalunya, el Calb de la Franja… No soc capaç de copsar la necessitat, o la dependència, que poden tenir de personatges d’aquesta mena, espero que el temps ens ho pugui aclarir.

Els altres, que també en tenim de problemes, a més d’aquest impresentable, arrosseguem la xacra d’una organització política i social que mal anomenem democràcia, regida i controlada per clans, que altra vegada tornem a mal anomenar ‘partits’, i amb això també desitjo que el temps ens porti la llum…

Mentre arriba aquest dia, pujo un article d’en Toni Aira, trobat a El Singular Digital, on fa una repassada a aquests afers…



Vostès tenen un problema
“I es diu Duran i Lleida”

Toni Aira

Convergència té un problema. I es diu Duran i Lleida. Però és que el pack del sobiranisme en té un de molt més important i és un moviment fill de Caïm. Arrel de l’èxit de les consultes de diumenge passat a Barcelona i 20 altres municipis sobre la independència, s’afina el diagnòstic. I no per inquietant és menys real. De fet, per greu, demana intervenció ràpida. Urgent.

A CiU l’estrella de Duran i Lleida torna a lluir amb tota la seva força. Amb la pròpia de quan la federació és al Govern. És a dir, la suficient com per, un cop instal•lats al Govern i sense la por a fer algun daltabaix que allargui l’estada a l’oposició, pugui tenir el soci ben marcat. Collat, fins i tot. El soci gran amb un de petit que sap que fa nosa i per això precisament el respecta. Una pena, però va així. Ara! Aquest model és sostenible més enllà de Duran? Més i tot: aquest model és sostenible, encara hores d’ara, fins i tot amb Duran? Crec que no. Fa massa temps que resta.

El centre polític es desplaça cap el sobiranisme. La Unió de Duran i Lleida és en aquest sentit un llast per a CDC. I alerta que no dic Unió. Dic “la Unió de Duran i Lleida”. Un lideratge i entorn que, com tot a la vida, potser que algú es plantegés ja de renovar-lo. És obvi que n’hi ha uns quants, a Unió, que voldrien posar-s’hi. Però sembla que no acaben de trobar el moment. Ara! Que no busquin més. El moment és ara. Ben bé com amb la tria entre residualitat o independència. Deixar la decisió per gaire més enllà pot suposar per als democristians la diferència entre ser o no ser.

I en aquest dilema es troba Esquerra, que hauria d’aguantar. De fet, enmig de tot el mogut espectre sobiranista, és la que estratègicament millor encarada es troba. Els successius daltabaixos electorals, i més concretament la pèrdua del poder tripartit, els ha dut a fer un cert cop de cap. Sembla que ho han vist clar: cal recuperar centralitat. Centralitat a on? En l’àmbit del sobiranisme. D’aquí els intents de recomposició del propi espai, així com de crítica no histriònica al Govern d’Artur Mas. És la idea. I l’estan executant. Wait and see. Cal deixar passar el 22-M. I a partir d’aquí mirar d’enfilar camí de la remuntada. Una via on els pot ajudar Solidaritat i la seva superlativitat. SI està caient, de forma molt accelerada, en alguns dels errors que van penalitzar durament ERC després d’anys d’insistir-hi. Perquè frivolitat i caïnisme són dos grans perills a conjurar.

Era curiós veure ahir com SI havia esborrat Esquerra d’un mapa, el del debat sobre el vot en Ple de la proposta independentista. Era obvi que ERC no podia entrar en aquesta competició. Però a més, era curiós veure SI fustigar i buscar el cos a cos amb CiU, per a accentuar aquest paper protagonista que desplaça ERC, però a més per tornar a allò dels republicans de fa no gaire: fixar CiU com el gran adversari. No el PSC, PP i C’s, que ahir com sempre van votar no a la via sobiranista. Llenya als ja convençuts. A mirar d’atiar-ne les contradiccions, les pors, les prudències, les estratègies i les tàctiques (legítimes com les dels altres). Res de construir ponts. Res de fer possible imatges d’entesa. Xou. Festival. Mascletà sobiranista. Vaja, el de sempre però amb unes altres sigles. La suma, com de costum, menys que zero. Aquí al sobiranisme sí que hi ha per dir-li: “vostès tenen un problema”. I es diu partits polítics.



De fet en té força de raó amb que el Calb és una xacra, però també la té en parlar de la ‘rauxa’ de SI, que no l’hauria de fer-los perdre el ‘seny’, per que darrera d’aquestes actituds poden acabar perdent-ho tot… i nosaltres amb ells…

Ara, que no ens val de res cridar: Houston, tenim problemes… En aquesta ocasió hem de ser nosaltres els que ens solucionem els merders, i quan abans millor… no creieu?

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: