Jo hi vaig ser – Un dia a la Conferència Nacional

Passats uns dies des de la Conferència Nacional per a l’Estat Propi, esdeveniment convocat per l’Assemblea Nacional Catalana, prou temps com per haver-hi paït, i rumiat, el que vaig viure, és hora de fer-ne un resum de les impressions i les sensacions que m’ha deixat ser-hi part present al mateix, i que, en forma de petit viatge interior, passo tot seguit a descriure…

Com visc fora de Barcelona, lloc on es va fer l’esdeveniment, vaig haver de matinar una mica. De fet no hi havia d’anar tot sol, havia quedat amb en Xavi a un quart de nou a casa seva, pel que un cop llevat, a les 7, i pres un cafè amb llet, baixo a l’aparcament a pel cotxe. Primer mal de cap, des del darrer viatge, tot just 10 dies abans, no havia tornar a tocar-lo, i no em vaig adonar que un dels llums interiors era encès. La conseqüència de tot plegat és que no hi ha prou bateria com per engegar-lo… ‘No problemo’, si quelcom en tinc ara és prou temps per esmenar la situació, no soc gaire lluny de Barcelona, tot just a mitja hora de tren, això sí, en Xavi haurà d’apropar-se tot sol fins les columnes que coronen l’entrada de l’avinguda de Mª Cristina, lloc on s’hi troba el Pavelló de Congressos de la Fira de Barcelona. Trucada al company d’aventures i resolt. De pet cap a l’estació, amb temps més que de sobres. En poc més de 2/4 a Sants, massa aviat!, amb en Xavi he quedat a 3/4 de nou i és poc més 1/4, solució? anar xino-xano, a peu és clar i, a mig camí, fer-hi un mos. Dit i fet, gairebé a tocar amb la Plaça d’Ecsp… un cafè portat per dos persones d’aspecte ‘paquistanès’. Sense problemes, Cacaolat, croissant i diari de joguina, d’aquestos que avui dia donen de franc, que el de debò me’l deso per a la tornada, ara estic massa adormit.

Arribat a les columnes i després de dues cigarretes i vint-i-escaig minuts, amb missatge al mòbil inclòs, treu cap en Xavi. Bon dia!, bon dia!. Ens contem les peripècies dels viatges respectius i cap al pavelló, per acreditar-se.

No hi ha gaire gent, encara és aviat, l’acte ha de començar a les 10. Anem petant la xerrada mentre fem cua, tot just tres o quatre minuts. Malgrat haver-nos decidit el dimecres anterior tot a anat sobre rodes, es un dir, el cotxe encara és al garatge!

La primera ullada ens dona un perfil de la gent que hi anem, o com a mínim els més matiners. Gent ‘del poble’, no s’hi veuen ‘corbates’, més aviat gent discreta però amb llum a la mirada, amb un posat de certa transcendència. Uns fan rotllana, els altres cerquen coneguts i amistats, en Xavi i jo decidim anar a fer un cafè per despertar-nos…

Caminem tot just 2 minuts, si hi arriben, cap a Montjuïc. El cafè-restaurant La Pèrgola és tancat i barrat, i tapiat!, deu fer anys que no rutlla i no ho sabíem. Baixem les escales del Caixaforum. Tot just a l’hora de passar les portes de vidre se’ns apropa un guàrdia de seguretat. Anem a la cafeteria!. – Encara no hem obert… – Mitja volta i de nou cap al pavelló, i sense ‘despertador’.

La fem petar davant la porta, observem que hi ha gent força preparada, porten cartipassos amb papers impresos, fan cara d’anar a pencar. Tinc la sensació d’haver-m’hi d’enfrontar a un examen amb els deures sense fer, i això que em vaig llegir tota la documentació, però, em resta la impressió que quelcom se’ns ha passat.

Decidim a treure-hi el nas, cap a les escales. Una dona ens demana que exhibim l’acreditació, hi han somriures i bon rotllo. Pugem fins el segon pis i, tot anant pel passadís central del saló d’actes, un altre control. Sou de fila zero?. Posem cara de poker, i segueix… Si no us ho han dit és que no o ho sou. Tombem a mà esquerra i cap a la fila 12, o 13, no m’he fixat gaire.

Em sembla que tenim un bon lloc, som a la dreta, mirant-nos des de l’escenari, i prou aprop per veure-hi bé. Seguim comentat la jugada i fixant-nos en la gent que s’hi va afegint. Més rotllanes i més cares conegudes, millor dit, públiques, que de fet tant en Xavi com jo som prou anònims per a que ens reconegui gairebé ningú. Això sí, nosaltres en reconeixem uns quants…

Passen els minuts, uns 10 de l’hora fixada, hi ha cert neguit, d’aquell neguit ben entès. Sonen els altaveus, una veu en off. Si us plau, vagin prenen seient, l’acte és a punt de començar. Apaguin els mòbils i d’altres estris…. La veu m’és coneguda, però no hi caic.

Tothom hi seu i s’abaixen els llums, s’apaivaguen les veus, és prou ple. Tot just tinc temps per a feu una darrera ullada a la llibreta de cartolina de colors, quatre colors, quatre fulls, quatre fites, una per full. La llibreta de colors i el tríptic que tinc a les mans són les úniques eines de les que disposo per enfrontar-me al repte. Les he trobades al seient, les hi havien posades a tots els seients, i tothom en té.

La veu se’n va i una presentació a tota pantalla comença amb l’eslògan de la conferència. Apareix un ‘conductor’, entre cometes per que no en porta de vehicle, ens ha de guiar a tots nosaltres all llarg i ample de l’esdeveniment. Se qui és, però, el nom no em ve al cap. Tot plegat té un aire solemne, transcendental, hem vingut a fer una feina important. Aquest és un moment de molt profundes connotacions. La presentació és curosa i, per al meu gust, una mica pomposa, però suposo que el moment s’ho mereix.

Ens diu el que hem vingut a fer, per si hom no ho tenia clar. És en aquest instant copso que quelcom ha passat sense adonar-me’n. He llegit els documents del Web de l’Assemblea, però sembla ser que no tots!, i després de les primeres paraules, dites per ell i dos ‘conductors’ més, una dona que sí que se qui és i un home que no, de ben segur que no han estat tots… tots. La idea que jo tenia de l’esdeveniment, de la Conferència, era que ens farien una mena de discurs, de presentació, com sol ser una conferència d’aquestes convencionals, de les que fins fa quatre dies jo havia ‘presenciat’, però això no és pas el mateix, aquest és un acte constituent, és una conferència amb majúscules, hem vingut a pencar…

Ens recorden la història i els fets que ens ha portat fins aquí, físicament i temporalment. És l’instant per a prendre consciència de la fita, si hom no la tenia ja, és l’hora de treure a la llum, d’oficialitzar, de donar el tret de sortida públic, i notori, al moviment social que ens ha de portar a l’alliberament del País, de referendar l’Assemblea Nacional Catalana.

Nota: Ja se per a què és la llibreta de colors!

Quatre punts a tractar:

S’emprarà el vot a mà alçada, amb les cartolines de colors!. El groc de la portada no hi compta, el verd, el vermell, i el blanc per a les votacions. Més clar l’aigua…

Es van presentant els documents i els fragments, seccions, o punts, a esmenar tot explicant-ho molt bé i fent servir la pantalla de presentacions per a visualitzar-ho tot, el text original i la proposta d’esmena. Tot va prou bé, amb doble recompte visual i la sala dividida en sectors, per facilitar-ne la feina.

Se’m fa una mica llarg, però de fet ja estàvem avisats. En aquest moment, malgrat que ens ho han posat d’allò més bé, i s’ha de reconèixer l’esforç de tothom, pensadors, organitzadors, conductors i assistents, que trobo a faltar no haver-hi tingut una mena d’acta, d’ordre del dia d’aquelles que es fan servir a les reunions de treball, amb detalls (els ‘tempos’ no calen), que potser hi era, però no l’he sabuda trobar.

Acaben les votacions i, com a gest de reconeixement, es demana que els components de la nova Mesa del Secretariat facin acte de presència damunt de l’escenari. Aplaudiments pels herois anònims, que ara ja no tant, i voluntariosos, que esmerçaran temps, salut, paciència, coneixement, família, patriotisme, i diners, per a una causa tant noble. És el mínim que se’ls pot reconèixer, treballaran per a tots nosaltres, amb tots nosaltres, sana enveja!, al capdavant de la nostra revolució.

Gairebé a les acaballes, mentre es fa el recompte de vots per presentar-nos les dades, transparència davant de tot, uns vídeos, emotius, patriòtics, de conscienciació del què estem fent, dels que ens han precedit, dels sentiments i valors ens alimenten.

Com a colofó, un cop presentats els resultats, en Lluís Llach, que sí que el reconec, fa una petita arenga, un discurs humil, amb tocs informals i una que d’altra rialla, però d’una profunditat i una emotivitat fora de cap mena de dubte…, i ens hi dedica una cançó a capel·la, ‘Abril 74′, amb un gran final acompanyat per la gent del públic, els que se la saben…

Es fa la cloenda de l’esdeveniment amb el cant ‘Els Segadors’, també a capel·la, i els agraïments de, i a tothom…

Sortim del recinte, tinc ganes de fumar…. Xerrant amb en Xavi, o no?, tombo el cap i veig un home que em somriu i em diu, Sí, jo també. Ep!, no me’n havia adonat!, el meu company de batalles és unes passes al darrera, fent-se un fart de riure, i jo escalfant-hi el cap d’aquell bon hom!… Uns somriures i de pet al carrer.

Encenc una cigarreta, coses del vici, i un tot d’una sento que em criden, Lluís, Lluís!, Lluíssssss!, en Xavi, que fa de repetidor per a la Neus, una amistat que no he vist, que ella en a mi sí. Petons, com estem, quedem per fer-nos un truc i veure’ns un altre dia…

De retorn a casa, una parada, refresc, olives, patates i conversa final. Agafem el metro junts, jo torno a Sants, he d’agafar el tren.

El viatge se’m fa curt, rumio on he estat, el que he fet, el propòsit de tot plegat. Un pensament, una conclusió, una decisió, un compromís…, com diu la cançó d’en Llach:

Per viure en llibertat…, me n’he fet soldat

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: