Cicles

Qui hagi estudiat o, en el seu vessant més suau, llegit una mica d’història de la nació catalana se’n hauria d’adonar que tot i la línia general del ‘desastre nacional’ que suposa pertànyer a l’estat espanyol, el nostre viatge en el temps és una mena de tirabuixó, tot i ser-hi dins la muntanya russa dels grans esdeveniments històrics europeus. Vist i dit això cal que ens fixem en el fets actuals per copsar un nou cicle, un nou tomb, que no tant, en els esdeveniments d’aquesta època que ens ha tocat viure, tot parant atenció al que en Francesc Canosa en aquest article d’opinió ens vol fer descobrir. Abans que se me’n vagi del cap, l’article en qüestió l’he trobat en la web del Centre d’Estudis Jordi Pujol.



El bumerang i “La Vanguardia” en català
Francesc Canosa (Periodista. Professor de la URL) – 01 de juny de 2011

Catalunya col·lecciona fenòmens estranys. Als catalans ens passen per alt. De fet, els primers a adonar-se’n són els forasters. L’advocat Amadeu Hurtado explica un passeig per la Barcelona que esgarrapa els anys trenta. L’acompanyen un grup de periodistes estrangers: «Els havia cridat l’atenció un diari de factura europea que no imaginaven com es podia sostenir sortint en un idioma de tan poca difusió com el català, i que se’n deia La Publicitat».

Efectivament, La Publicitat: un diari equiparable als millors, i també el diari dels millors (Antoni Rovira i Virgili; Carles Soldevila; Pompeu Fabra; J. V. Foix; Josep Carner; Josep Maria de Sagarra; Josep Pla; Eugeni Xammar…). El clic es produeix l’1 d’octubre de 1922. Dues lletres ho van canviar tot. Les «d» van passar a «t». De La Publicidad –nascuda el 1878– a La Publicitat.

Però la cosa arrenca de lluny i amb suor i tristeses arriba fins aquí. El primer diari en català és el Diari català (1879), després La Veu de Catalunya (1899), el que més ha durat, fins a dia d’avui, en català: trenta-vuit anys. També hi havia El Poble català (1906). I així fins a la Dictadura de Primo de Rivera quan, paradoxalment, s’obre l’aixeta de la premsa en català: La Nau (1927); El Matí (1929) (o setmanaris imprescindibles com Mirador (1929), La Rambla (1930), Imatges (1930) i obviem la munió d’altres setmanaris i revistes). És clar, després vindrà el gran esquitx diari de paper: L’Opinió (1931); La Humanitat (1931); L’Instant (1935); Última Hora (1935), etc. (El 1926 la proporció era de tres diaris en català enfront de setze en castellà. El 1930 de quatre enfront de tretze. El 1933 i el 1936 és de set enfront de dotze i el període 1937-1938 de sis enfront de vuit). Fins que la Guerra i el Franquisme fan foguera.

Què significa tot això? Si hi volen jugar endrecin cronològicament els diaris al costat de la història del país. Descobreixen res? Molt senzill. La premsa en català ha liderat sempre els moments clau de la Catalunya contemporània: Renaixença; Mancomunitat (oposició Dictadura Primo), la República. Sí, ella. Ha estat la veu, la imatge. Ha estat darrere i davant. Dit d’una altra manera, sempre que ha brotat premsa en català el país ha iniciat les millors èpoques, els millors somnis. Ha avançat. D’acord. Ara fem d’advocat del diable.

El tiratge de la premsa en català sempre ha estat molt inferior que en castellà. Correcte. Dades. El 1927 la tirada global dels diaris escrits en català era del 15,5% i el 1935 del 25% del total. Però…, paradoxa, és un producte típic de Catalunya. La premsa en català té més influència que la premsa en castellà. Per què? Senzill. Els diaris escrits en català són promoguts i llegits per les elits del país: els polítics, els empresaris, els periodistes, els literats… I l’hegemonia política i cultural sempre és dels sectors catalanistes. Des de principis del segle XX fins a la desfeta nacional, el periodista Claudi Ametlla és un testimoni de la paradoxa de paper: «Els tiratges castellans, alts per comparança amb els catalans, no tenen gran influència damunt les evolucions de l’opinió, i que, amb edicions esquifides, La Veu i La Humanitat han assolit triomfs electorals esclatants per a llurs partits, com no els conegué La Vanguardia quan es posà a recomanar candidatures, malgrat ésser el diari de major circulació a Catalunya».

Efectivament. Els diaris són honestos i plurals políticament. No els cal posar la falsa etiqueta d’«independents». Són sensibles, afins, partidaris o fins i tot pertanyen a una opció política. No passa res. Fixeu-vos si no passa res que les grans onades de modernització de la premsa a Catalunya sempre les provoca la premsa en català (exceptuant el cas de La Vanguardia). El zenit: la República, quan la premsa catalana és homologable a qualsevol país avançat. Els diaris més innovadors, més ben fets, més ben escrits. Més proves. Quins són els periodistes –i escriptors i polítics a premsa– que han passat a la història? D’Ors, Cambó, Pla, Sagarra, Soldevila, Xammar, Fabra, Carner, Foix… La llista és inacabable. En quina llengua escrivien?

El·lipsi. Hem fet una el·lipsi però amb una forma curiosa, que sembla coneguda. I ara en fem una altra. Doncs tot això traslladin-t’ho ara. Recordem, el 1976 neix l’Avui, després Diari de Barcelona, Nou Diari, El Punt, Ara… fins a La Vanguardia en català. Som al 2011 (calculin els temps dels besavis). Comencin a endreçar peces. Peces periodístiques, polítiques, culturals, socials que fan xup-xup. El país, avui. Una el·lipsi amb forma de bumerang.



És un bon presagi?, la premsa escrita en català a Catalunya és, si més no, tant abundant com la escrita en castellà. Si hom té temps i ganes que en faci el recompte…

Fem cas al que ens assenyala en Francesc Canosa, perquè quelcom és al llindar…

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: