De botiflers, xenòfobs i altres bestioles

No puc amagar que sento certa admiració per en Xavier Roig, una persona què no deixa de badar boca quan hi ha quelcom que el remou l’esperit. En aquesta línia porto avui un article rescatat del diari Ara, i sembla que refet aquest passat diumenge, i que tot seguit us presento.



Xenòfobs amb Catalunya
Article publicat el 3 de juny – XAVIER ROIG

“El catalanisme té ara l’oportunitat de posar en evidència que botiflerisme i xenofòbia són les dues cares d’un mateix fenomen”.

El pare d’un amic meu va arribar a Catalunya amb les tropes de Franco. Com que aquest amic i la seva dona han practicat sempre un catalanisme irrenunciable, el sogre li va etzibar un dia a la jove: “¡ No sé qué tienes contra los inmigrantes! ” Ella li va contestar: “Contra els immigrants no hi tinc res. Però vostè no és un immigrant, no s’enganyi. Vostè és un invasor”. Jo crec que aquesta anècdota concentra l’estratègia que el catalanisme polític sortit de les eleccions municipals podria administrar amb saviesa.

La Transició s’ha endut alguns mots que a mi em semblen utilíssims i que estan perfectament definits. Si agafen el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobaran la definició de “botifler”: “Que col·labora amb els enemics de la seva terra”, diu. Posades així les coses, és fàcil observar que, a Catalunya, de botiflers n’hi ha uns quants. Si projectem aquesta definició sobre l’espectre polític català, constatarem que els botiflers recalcitrants els trobem principalment al PP i a Ciutadans. Que n’hi ha a d’altres partits? Cert. Però podríem dir, sense equivocar-nos gaire, que els botiflers de Catalunya s’identifiquen majoritàriament amb aquestes dues formacions. I ara ve el millor de tot. Si algú digués la veritat a una dirigent de la delegació del PP a Catalunya (és a dir, que és una botiflera), probablement s’enfadaria. Ens sortiria amb un clixé postfranquista: “Jo sóc nascuda aquí i sóc tan catalana com vostè!” I tindria raó. Per ser botiflera a Catalunya cal ser, abans, catalana. Per ser col·laboracionista a la França de Pétain calia ser francès. Un estranger que no pot ser traïdor fora del seu país. Vull dir que, fins aquí, estic disposat a donar la raó als del PP a Catalunya. (Nota: no malpensin, en l’exemple del PP he escollit el gènere femení per atzar).

Els catalans, per naturalesa, ens adonem de les nostres desgràcies amb un retard que sempre juga a la contra. Som una mica faves. És així que ara descobrim que el PP és xenòfob. Mira que bé! Fins ara, per mor d’un políticament correcte que no ens ha dut enlloc, ha quedat malament fer servir la paraula botifler . S’han fet mil i un malabarismes lingüístics: lerrouxista , espanyolista , etc. Per contra, queda progre i internacional utilitzar ad nauseam el mot xenòfob . Fins i tot quan no toca -com fa TV3.

El fet és que els catalans no volem adonar-nos que ser anticatalà és ser xenòfob. En qualsevol país occidental civilitzat, les campanyes desfermades pel PP arran de l’afer de l’Estatut haurien estat motiu d’acusació de la fiscalia per atiar l’odi racial. No pas aquí. En nom d’una convivència que només defensem els catalanistes i que, per tant, no requereix la integració de determinats elements, no hem exercit la claredat i la fermesa. El PP a Catalunya és un partit botifler i, per definició i com a conseqüència lògica immediata, és xenòfob. Què és el botiflerisme si no la xenofòbia recargolada i portada al límit? Una actitud que, posats a detestar, no només menysprea els costums dels que vénen de fora, sinó que detesta els del propi país. És l’actitud de l’invasor.

A Espanya, tant el PP com el PSOE brindarien amb xampany si Catalunya desaparegués -no siguin hipòcrites i no s’escandalitzin, perquè tots vostès ho sospiten-. Però a Catalunya les coses són una mica diferents. Al PSC se’l pot acusar d’haver estat tebi a l’hora d’evitar l’estancament castellanitzant entre els arribats a Catalunya (els d’ara i els arribats fa dècades) i els seus descendents. No adoptar l’idioma propi d’un país és inacceptable i, al meu entendre, hauria de ser motiu de penalització. Però el botifler (botifler destil·ladament pur i amb caràcter estructural) només el tenim a la provincial del PP. El PSC pot ser passiu en la descatalanització de Catalunya. El PP, no. El PP n’és actiu. És agressiu. Triomfant al País Valencià i a Mallorca, ara té Catalunya en el punt de mira. No ho dubtin. Ho podran comprovar vostès aviat, que estarà present en llocs importants.

A desgrat del que diguin els optimistes compulsius, mai la nostra identitat havia estat tan amenaçada. Es requereix urgentment desempallegar-nos de determinats tics políticament correctes que el postfranquisme ha volgut incrustar-nos al cervell -fixin-se que els defensors més aferrissats de la Constitució sempre són els més anticatalans.

El catalanisme té ara l’oportunitat de posar en evidència que botiflerisme i xenofòbia són les dues cares d’un mateix fenomen. I aquesta notícia, a més, s’ha d’escampar. El món sencer ha de saber que el PP no és la versió espanyola dels conservadors britànics. Però, alhora, ens hem d’allunyar de l’esquerra de disseny que només troba xenòfob el PP quan projecta aquesta actitud vers els nouvinguts, i mai quan ho fa amb els de casa.

El PP és un partit que, amb l’inestimable servei de botifleres i botiflers, té per especialitat practicar la xenofòbia. Ara contra els nous immigrants. Abans, i sempre, contra els catalans.



Com m’agraden les persones que anomenen les coses pel seu nom i, clar i català, no se’n amaguen pas alhora de dir, i denunciar, públicament qui són enemics del País.

Apa, ja ho deixat anar…

Siau…

Lo pelat vol ser ministre

Talment sembla el títol d’una comèdia, d’aquestes que es fan per al públic mig adormit tot just després de sopar, però no ho és. La crua realitat és que el ‘capo di tutti capi’ de CyU no ha oblidat mai el seu gran somni d’esdevenir ministre de les espanyes. Terrible, ja que malgrat ens diu que vol defensar el País, encara no l’hem vist a cap hora enfrontar-se a les forces polítiques que ens persegueixen. Això sí, de reunions a porta tancada de les que no ens diuen res, sí que en fa, i moltes, però amb uns beneficis desconeguts fins avui dia i amb unes conseqüències nefastes per a Catalunya. I les seves idees?, en tenim proves a les declaracions, comentaris i entrevistes on aquest sinistre personatge ha estat el protagonista. Les unes per fer una defensa aferrissada de la ‘unidad nacional’ per motius afectius, les altres per la inacció quan des del PP de l’Aragó s’anuncia que volen ‘extingir’ el català a la Franja de Ponent, unes més quan escapça el seu propi partit i fa fora tothom que fa olor a dissidència, com per exemple a Girona, així fins arribar gairebé bé a l’infinit i més enllà.

Pot ser sí que ho aconseguirà, de fet ha fet prou mèrits per a fer-se estimar a la capital de l’altiplà, recordem que és el ‘politico mejor valorado del estado español’. Fotuts anem si, coneixent la catalanofòbia dels espanyols, un suposat català és el polític més valorat, tot plegat fa pudor a socarrim. Però crec que és fora de lloc, o com a mínim de partit, s’hauria de fer del PP que l’escau més bé a les seves maneres de fer i de pensar, i tot de passada deixar-nos el camí aplanat per fer-nos-en el nostre futur nosaltres mateixos. Ell aconseguiria el que vol, i nosaltres també. No us sembla?

Siau…

Què en treurem de romandre a Espanya?

Una de les qüestions més importants dins aquest enrenou de ‘independència sí, independència no’ és, potser, que en podem treure, de positiu i no pas de possessiu, quin futur podem esperar de la dependència. Un tast del que està sent, i on volen anar els amics de les espanyes, ens la dona en Germà Bel a través d’aquesta entrevista que, publicada el passat 2010 a les pàgines de l’Avui, tot just he rescatat de les golfes.



Entrevista amb Germà Bel, catedràtic de política econòmica de la Universitat de Barcelona
17/01/10 00:00 – Mar Jiménez

Germà Bel: “Els aeroports a Espanya són un instrument de jerarquització territorial”

Germà Bel va ser un dels tenors d’aquell acte a l’IESE el març del 2007 en què l’empresariat català va reclamar un aeroport intercontinental per a Barcelona. Bel, reconegut expert en infraestructures, repassa la situació a Catalunya i Espanya.

Diu que la clau de la recuperació està en el “retorn al sentit de la mesura”.

La crisi ha estat més intensa a Espanya i trigarem més a sortir-ne perquè els nostres excessos van ser aquí més grans que a la majoria de països.

Expliqui’s.

Vam tenir una bombolla immobiliària molt grossa, com la d’alguns Estats dels EUA; vam tenir un dèficit exterior record al món, més gran en termes relatius que el dels EUA… Els nostres excessos van ser més forts i la nostra recuperació serà més lenta perquè tenim més desequilibris per corregir. Per això dic que hem de tornar al sentit de la mesura! Un sentit de la mesura que va estar absent quan presumíem de fer més quilòmetres de TGV que ningú al món i d’unes terminals d’aeroport imperials. I vam presumir-ne sense preguntar-nos com ho pagaríem.

El president Zapatero no ha deixat de fer aquestes declaracions.

Avui només diu que tenim més quilòmetres de TGV que ningú. I tinc la sensació que no ho farà durant gaire temps, perquè recuperar el sentit de la mesura implica que la gent es pregunti: i com ho pagarem? Ho vam oblidar durant deu anys.

Hem presumit d’infraestructures. Aclareixi’m quin és el seu rol en el creixement econòmic i l’augment de la productivitat d’un país.

Les infraestructures tenen un paper potencial molt important: disminuir el temps i millorar la qualitat que necessitem per portar persones i mercaderies del centres de producció als centres de mercat. I, alhora, esclar, per a la nostra vida quotidiana.

Joan Trullén comentava que tenim, per primera vegada a la història, unes infraestructures que ens permeten apuntar alt. És cert?

El món en general està millor ara que fa 30 anys. I alguns països fins i tot han millorat amb molta més intensitat, com l’Índia i la Xina. I altres han millorat menys, com Uganda.

Entre la Xina i Uganda, on som?

Estem millor en ciment, del qual mai havíem estat malament, i la T1 n’és un exemple. El gran problema és que hem fet més ciment del que necessitàvem i seguim sense resoldre allò que avui aporta el màxim a la productivitat i al benestar: la gestió.

Ens hem equivocat de prioritats?

Hem fet diferent a la resta de països: ens vam convertir en uns esnobs amb quilòmetres de TGV i en terminals imperials que no estaven destinades a política de transport sinó a donar una imatge d’Espanya al món. És clar que ens hem equivocat.

El TGV ens fa més rics?

El TGV és la infraestructura que menys aporta a la productivitat.

¿El TGV a Madrid ens ajudarà a tornar a ser capdavanters a Espanya?

El TGV a Espanya s’explica per motius ideològics i no de transport. El TGV està expressat, en paraules de José María Aznar l’abril del 2000, com una infraestructura destinada a connectar totes les capitals de província espanyoles amb Madrid.

I ens vam empassar aquest gripau.

Hi va haver un canvi de govern i se’n van programar mil quilòmetres més. I, certament, el TGV ens connecta molt bé amb Madrid.

Hem aplaudit una idea d’Aznar?

Si hi ha algun lloc on tingui sentit el TGV a Espanya és entre Madrid i Barcelona per volum de trànsit. Però el TGV fa una cosa que ja feien molt bé els avions: viatjar a Madrid. I a Catalunya hem sigut víctimes de la idea romàntica que amb el tren arribaríem a Europa. Però amb tren no anirà ningú a París! La gent farà servir l’avió, més ràpid i barat.

Hem perdut diners i temps?

Com que estàvem ocupats construint el TGV Madrid-Barcelona no vam reflexionar en el fet d’aquest barreja d’evocació postmoderna tecnològica amb una vertebració territorial d’Espanya. El TGV és una infraestructura d’ús ideològic! En el terreny de les infraestructures, el TGV i els aeroports eren els braços armats de l’impuls centralista d’Aznar.

¿Canviaria l’enfocament si el TGV fos València-Barcelona-Perpinyà?

No, perquè si parlem de l’aportació de les infraestructures ferroviàries a la societat i a la productivitat, les que veritablement ho fan són Rodalies i el transport de mercaderies.

¿El progrés econòmic d’aquest país seria més gran sense el TGV però amb unes Rodalies modernitzades?

Sense cap mena de dubte!

Vam fer el contrari del que convenia!

No es pot fer tot alhora i vam deixar de banda Rodalies a tota Espanya… excepte a Madrid, on es fa tot. I, a més, sàpiga que el col·lapse de Rodalies estava anunciat des del 2003.

Per què no es va preveure?

És una bona pregunta per al sistema polític espanyol i català.

Vostè ha estat en política a Catalunya i Espanya. Quina és la resposta?

En matèria d’infraestructures va entusiasmar massa el ciment, la postmodernitat i el glamur i es va oblidar el sentit de la mesura, el coneixement i el que realment aporten a la vida quotidiana i al col·lectiu.

I també se n’ha ressentit el Corredor Mediterrani per a mercaderies.

Si els governs catalans no s’haguessin preocupat de tenir un TGV Barcelona-València, hauríem insistit en el fonamental, que era el Corredor Mediterrani de mercaderies per sortir a Europa.

El tindrem algun dia? ¿O serà impossible amb l’aversió de Madrid a dotar d’infraestructures la perifèria?

Espanya és un país tan singular que el Corredor Mediterrani anirà a 300 quilòmetres de la costa: Algesires-Madrid-Saragossa, amb el risc que connecti amb França pels Pirineus aragonesos.

¿Hem de donar per perdut el transport de mercaderies per València-Tarragona-Barcelona-Perpinyà?

Com a prioritat del govern espanyol, es pot donar per perdut. Aquest govern ha heretat l’impuls d’Aznar. Segons el seu primer programa electoral, havia de canviar l’enfocament d’Aznar. Però no l’ha canviat.

Quin greuge econòmic suposa que no es potenciï el Corredor Mediterrani?

Empitjora la nostra posició relativa, ens impedeix ser més productius i ens impedeix una millor articulació del nostre sistema productiu amb el de València i l’europeu.

¿La recent proposta de gestió aeroportuària de José Blanco permetrà que la T1 sigui més que ciment?

La proposta de Blanco sobre gestió aeroportuària no canvia res substantiu: la T1 serà el mateix que fins ara.

¿El pla de Blanco té vincles amb el que es va defensar a l’acte de l’IESE?

A l’IESE es va dir que al món hi ha dos models de gestió aeroportuària: de forma centralitzada com a Espanya i Romania; o a nivell local com es fa a Alemanya, França, Canadà o els EUA. Vam apostar per passar del model centralitzat integrat a un model de gestió individual: això garantiria que la missió d’una aeroport es definís des del territori.

Blanco ha optat per Romania.

Sí. Blanco ha optat per mantenir la gestió en xarxa, que vol dir centralitzada i integrada. I això fa que no tinguem la garantia que les decisions estratègiques sobre el Prat es prenguin pensant en els interessos del Prat.

El model de Blanco té algun benefici?

Aquest model és molt ineficient i es basa en una qüestió ideològica: en una visió centralista de l’Estat. Al món els aeroports són instruments de política de transport. A Espanya són un instrument de jerarquització territorial i de política de poder.

Amb la política infraestructural que descriu, ¿en quin punt queda la relació Catalunya-Espanya?

A la pràctica, jerarquitza la capital política d’Espanya per sobre de la resta de territoris. I aquesta política fa que Catalunya quedi postergada com un territori de segona amb una capital de segona. Això és el que volem? Cadascú ho ha de meditar.

Amb l’actual encaix polític, ¿Barcelona pot tornar a ser la capital econòmica de fa quinze anys?

No, per circumstàncies externes i per la nostra incapacitat.

Quina ha estat la nostra incapacitat?

Hem sigut extremadament conservadors, conformistes, i vivim tan bé que ens fa por arriscar-nos. Catalunya té un sistema polític i institucional que s’ha de plantejar, honestament, si convé seguir lluitant o val més deixar-ho córrer.

Està apostant per la independència?

Estic contestant a la pregunta que m’ha fet. Si la gestió que ens ofereix Blanco és el màxim que podem aconseguir, val més que ho deixem córrer i que amb un altre govern o un altre entorn polític intentem arribar més lluny. S’ha acabat pidolar almoina per fer veure que manem una miqueta.

Què és avui Catalunya?

Ens està bé el paper de segons i ens conformem amb poc per no generar problemes. El que hem de fer és aclarir-nos i saber si volem ser definitivament un país o ens conformem de ser una regió més d’Espanya.

Vostè ha treballat estretament amb Zapatero. ¿Són injustes les crítiques de la premsa internacional a la seva política econòmica?

Això requeria tota una entrevista.



Un altre ‘tast’ de com funcionen i que volen les espanyes de nosaltres. Si hom no ho té prou clar, millor que s’ho faci mirar per algú que entengui…

Siau…

Els orígens d’un deliri

Fa uns mesos vaig escriure un article tot parlant de l’imaginari castellà vers la seva identitat nacional que, darrera la invenció d’uns orígens inexistents, els han portat a re-interpretar la història de la ‘pell de brau’, i a torturar amb aquesta excusa, tots els altres pobles que habiten aquest petit racó d’Europa, tot perseguint la seva follia.

Un article-estudi d’en Joan Cavaller, publicat a les pàgines de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, on analitza part de l’obra de dos historiadors castellans del segle XVI, ens acosta els orígens del deliri.



De Ocampo i Mariana, Espanya, segle XVI: cinco reinos y una lengua común
Joan Cavaller – 29/03/2009

En l’article La invenció castellana dels celtibers com a substrat espanyol al segle XVI hem examinat la distorsió historiogràfica duta a terme per l’historiador castellà Juan de Mariana (1536-1624) en la seva obra Historia General de España (1592) tot considerant els celtibers com a substrat ètnic dels espanyols i entenent per espanyols el conjunt dels habitants de la Península Ibèrica. En l’obra de Juan de Mariana, tots dos aspectes (celtibers i espanyols) avancen íntimament lligats. En aquest article atendrem a alguns elements característics del discurs castellà, identificables en l’obra de Mariana, i que en aquell moment es feien servir per a argumentar la unitat política peninsular sota els Àustries.

Per a complementar l’exposició d’aquests elements característics, crec que resultarà interessant portar a escena l’obra d’un altre historiador, Florián de Ocampo (Zamora, 1495 – Córdoba, 1558), cronista del regne de Castella i des de 1539 cronista també de l’emperador Carles I. De Ocampo és autor de Los cinco libros primeros de la crónica general de España, escrita al 1543. La categoria com a historiador De Ocampo es inferior a Mariana però ens interessa citar aquí el seu treball perquè, vivint principalment durant el regnat de Carles I (i només dos anys durant el regnat de Felip II), i per tant abans del domini de la dinastia dels Àustries sobre Portugal (1580), hi podem apreciar molt clarament la interpretació nacionalista que s’esforça a identificar Castella com a essència d’Hispània (entenent per Hispània el conjunt de la Península Ibèrica) i, per tant, amb el dret a governar els seus habitants i territoris.

Tenim doncs dos historiadors, De Ocampo i Mariana, anterior i posterior respectivament al fet de la incorporació de Portugal al domini dels Àustries. L’interessant de la comparació serà comprovar que, entre tots dos, no hi ha diferència, fora del fet que De Ocampo va influir poc en la historiografia castellana posterior. En tot cas, tots dos autors comparteixen la pretensió nacionalista dels castellans que els empeny a considerar-se amb dret a governar el conjunt de la Península Ibèrica, pretensió aquesta que procedeix de l’Edat Mitjana, on els monarques castellans afirmaven pertànyer al mateix llinatge dels visigots.

La paranoia castellana basada en la creença en el dret a governar tota la Península Ibèrica, justificada inicialment pel mite o mentida de la pertinença dels propis monarques al llinatge visigòtic, però més tard (amb les dinasties dels Àustries i els Borbons) ja directament per la política terrorista de fets agressius consumats (Olivares, Felipe V, Espartero, Primo de Rivera, Franco), condicionarà greument la història dels pobles de la Península Ibèrica, provocant guerres de sotmetiment i, encara avui dia, polítiques colonialistes sobre pobles no castellans, a saber: aragonesos, balears, bascos, catalans, gallecs, navarresos i valencians. Els traumes d’aquesta creença psicòtica afecten les seves víctimes no castellanes perquè evidentment han patit maltractaments molt greus, però aquí hem de dir obertament que la creença paranoica en qüestió és per si mateixa un problema que els castellans pateixen en carn pròpia, ja que han perdut la noció de la pròpia realitat nacional (només castellana) tot confonent-la amb la dels pobles colonitzats. En un altre lloc he definit aquesta malaltia com a síndrome espongiforme dels espanyols.

Llegim De Ocampo per a descobrir la dimensió del problema. Recordem que, en aquell moment, Portugal era encara un regne independent de la monarquia dels Àustries. Tot i així, De Ocampo interpreta que Portugal és part d’España:

Ahora por este nuestro tiempo, dado que también haya muchos pueblos y gentes españolas que particularmente se nombren con apellidos diversos entre sí, todos ellos van contenidos y incluídos dentro de cinco reinos cristianos que se hicieron en España después que los árabes y moros africanos entraron en ella, cuando la sacaron de poder de los godos, que en aquel tiempo la poseían: y son los siguientes. El reino de Portugal, el reino de León, el reino de Castilla, el reino de Navarra, el reino de Aragón. (Los cinco primeros libros de la crónica general de España, I, 3, p. 32/572).

Per si aquest text podia oferir algun dubte en la interpretació del concepte de què és Espanya en aquell moment, De Ocampo ofereix una descripció geogràfica de la seva extensió territorial. A propòsit de la descripció de Portugal escriu:

En aquel cabo de San Vicente se principia la marina del otro tercero lado de España, volviendo de medio día contra septentrión, la qual marina, toma dentro de sí todo lo largo de Portugal contado hasta la boca del Miño… (Ibid, I, 2, p. 24/572).

Juan de Mariana repetirà els mateixos elements d’interpretació, considerant els mateixos cinc regnes i la mateixa geografia peninsular. Pel que fa als cinc regnes:

La una y la otra España [Citerior i Ulterior] sin duda en este tiempo tienen nuevos y muchos nombres, los cuales reducir a cierto número es dificultoso; si bien se pueden todos comprehender debajo de cinco nombres de reinos que resultaron, y se levantaron como echaban de España los moros (…) El sobredicho reino de Portugal, por el septentrión y a la parte de levante alinda y está pegado con el reino de León, que es la segunda provincia de las cinco ya dichas. (…). El reino de Navarra, que contamos en tercer lugar entre los reinos de España, está asentado en tierra de los vascones, pueblos antiguos de España. (…) El reino de Aragón se divide en Cataluña, Valencia y la parte que propiamente se llama Aragón. (…) En Castilla, la cual creen llamarse así de la muchedumbre de castillos que en ella había, (…) sobrepuja todas las de más provincias de España, y no da ventaja a ninguna de las extranjeras, … (Historia General de España, I, 4).

I pel que fa a la geografia peninsular:

La postrera de las tierras hacia donde el sol se pone es nuestra España. Parte término con Francia por los montes Pirineos, y con África por el angosto estrecho de Gibraltar; tiene figura y semejanza de un cuero de buey tendido, que así la comparan los geógrafos (…) En este lado de España está Colibre, ciudad antigua de la Gallia (…) Están también en aquel lado las ciudades de Barcelona, Tarragona, Tortosa, Monviedro, que fue antiguamente la famosa ciudad de Sagunto (…). Después de Sagunto se siguen Valencia, la boca del río Júcar y Denia, el cabo de Gatas (…). En estas riberas del Océano están asentadas primero Sevilla junto a Guadalquivir, y después por la parte que el río Tajo se descarga y entra en el mar la ciudad de Lisboa… (I, 2).

Els paral·lelismes en el discurs són impressionants tot i procedir de situacions polítiques molt diferents. Insistim que en el moment en què do Campo escriu els seus Cinco libros de la crónica general de España (1543), Portugal no pertany al domini de l’emperador Carles. En canvi, quan Mariana escriu la seva Historia General de España (1592) Portugal sí pertany (des de 1580) al domini de Felip II de Castella. La veritat és que resulta molt difícil trobar una explicació coherent al fenomen como no sigui el nacionalisme radical dels castellans que ja en aquell moment havien perdut de vista l’horitzó de la pròpia realitat nacional estrictament castellana.

Podríem establir una diferència important en els plantejaments de tots dos cronistes advertint la forma en què do Campo exposa la història dels pobles celtes i ibers. Recordem que per a Mariana, uns i altres es van fondre en un únic poble d’abast peninsular. Per a do Campo, que es mantindrà fidel als textos grecs, la fusió entre tots dos pobles es restringirà a l’àrea de contacte en les províncies de Sòria, Guadalajara…

Como gentes advenedizas, llamadas los celtas, llegaron en España, y se juntaron con ciertos españoles que vivian cercanos a las riberas del Ebro, y después poblaron otras provincias della, particularmente la que llamaron Celtiberia (II, 3, 155/572).

Tot i així, com hi podem apreciar, do Campo afirma que allò es deia España i els ibers eren “ciertos españoles”. Cal subratllar la demència d’aquesta forma de llenguatge. Nosaltres portem per cognom el nom dels nostres avantpassats (“jo sóc un Cavaller”) però escaparia a tot sentit comú que nosaltres atorguéssim el nostre nom als nostres avantpassats (“els meus avis són un Joan”). Els castellans, fruit d’algun desequilibri, sí ho fan (“nuestros antepasados prerromanos són españoles”).

Acabarem aquest article recollint les paraules de Juan de Mariana que en l’èxtasi de la seva paranoia nacionalista assumirà una nova mentida:

Todos los españoles tienen en este tiempo y usan de una lengua común, que llamamos castellana, compuesta de avenida de muchas lenguas, en particular de la latina corrupta… (I, 5).

Segons Mariana, ja al segle XVI portuguesos i catalans parlaven tots ells una llengua comuna. No sé qui, amb un mínim d’esperit crític, pot creure tal cosa. Potser la creença en realitats inexistents és precisament el que justifica la política dels castellans al llarg dels segles. A ells els agrada molt la imatge del Quixot, un personatge que experimenta visions, però fora del romanticisme del tema, d’aquest fet n’hauríem de dir objectivament el que és: psicosi.



Aitals obres les podeu trobar a:

Floriàn do Campo (ed. 1553).
Floriàn do Campo (ed. 1578).
Juan de Mariana (ed. 1855).

Del que es diu no crec que jo en tingui la capacitat, ni els coneixements, per afirmar-ho o rebatre-ho, però m’és conegut, o no us en haveu adonat de les tesis que s’hi amaguen darrera del discurs espanyolista d’avui dia?. És per pensar-s’ho…

Siau…

Enreda que va fort!

Si en res els catalans tenim la mà trencada és en enredar-nos nosaltres mateixos amb utopies i fal·làcies vàries que, a l’hora de la veritat, no ens beneficien pas, ni tenen sortida, ni són solucions de cap mena i, per adobar-ho del tot, no tenen les conseqüències desitjades, ans al contrari, gairebé sempre se’ns tornen rebotides. Dins d’aquest ventall de ‘meravelles’ proposades darrerament, per les suposades elits del País, en tenim com a mostra la proposta del conseller Homs de posar adhesius a les matrícules sense haver fet una ullada a la legislació europea, que en aquest afer és la que mana, per exemple, tot deixant de banda recolzar aquelles accions que de debò sí que en són d’útils, i necessàries, amb l’excusa que volem anar massa depresa, alguns és clar, i per entretenir el personal, per allò de què ‘qui s’avorreix pensa massa’, dons ens van deixant anar collonades de les dimensions de la ja esmentada abans, i tot per amagar-se’n de les responsabilitats, que com a líders de la societat, es neguen a exercir. Però millor que jo, i amb molt més de criteri, ens ho explica en Víctor Alexandre a través d’un article d’opinió publicat a El Singular Digital.



La pastanaga nacional
Víctor Alexandre – 17/07/2011

“Dir-li ‘impacient’ a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament”

Són molt lloables les intencions que han empès Òmnium Cultural a proposar l’objecció fiscal dels catalans, és a dir, la consignació dels diners que paguem a Espanya en un compte públic del qual no en sortiria cap euro fins a obtenir el concert econòmic. Són intencions molt lloables, perquè les mou la certesa que sense l’espoliació de 22.000 milions d’euros que patim no hi ha la més mínima possibilitat que Catalunya millori la situació d’asfíxia econòmica que pateix i que està adquirint unes proporcions cada cop més alarmants i destruint els serveis socials més bàsics. Però també són el reflex d’una patologia nacional de la qual val la pena parlar-ne. I mentrestant el nostre govern es limita a dir que no hi ha diners, cosa que és certa. El que no diu és la raó per la qual no n’hi ha. Això s’ho calla. I no pas perquè no ho sàpiga. Prou que ho sap. S’ho calla, perquè dir-ho obertament l’obligaria a prendre mesures que no vol prendre. Per això es justifica dient que el país no està prou madur. Però cada vegada es fa més palès que és ell qui no està prou madur per dir la veritat al poble de Catalunya i situar-lo al costat dels pobles lliures del món. Bona excusa, aquesta de: “Jo ja ho faria, eh? Però no ho faig perquè encara no et veig prou madur, saps?”

Diu el president Mas: “L’avenç nacional no és per a impacients. Requereix perseverança i és enemic de la impaciència”. Molt bé, és una frase maca. És una frase d’aquelles que queden bé a tot arreu. La pots fer servir davant els qui demanen que el metro de Barcelona tingui les mateixes infraestructures que el metro de Madrid, davant els ciutadans que es queixen del tancament de serveis hospitalaris o davant la gent que espera i desespera en una estació de Renfe. Sempre sonarà molt entenimentada. A més, té la virtut de ser enormement efectiva, ja que el seu objectiu és anestesiar la societat mitjançant l’estigmatització dels qui malden per despertar-la. Així, si aquests últims són vistos com a “impacients”, que és com dir eixelebrats, infantívols o caps de pardal, és obvi que la gent assenyada són els panxacontents. En altres paraules, l’avenç no estaria en la llibertat, sinó en l’immobilisme. El problema és que dir-li “impacient” a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament. Potser és que el nostre govern pensa que si hem esperat tres-cents anys, ja no ens ve de tres-cents més.

Es comprèn, per tant, l’exasperació d’Òmnium i la seva voluntat d’esperonar el govern demanant-li que promogui l’objecció fiscal com a mesura de pressió a Espanya. Tanmateix, la proposta difícilment reeixirà. Per tres raons, si més no: una, perquè el govern hi està en contra; dues, perquè el tancament de caixes del 1899, contra les taxes decretades per eixugar el dèficit generat per la guerra de Cuba, no té res a veure amb la situació de Catalunya aquest 2011; i tres, perquè, en el supòsit que l’objecció tirés endavant, Hisenda podria embargar el compte dels objectors o fer-los els descomptes pertinents en les devolucions i afegir-hi els interessos. I això sense comptar les sancions d’aproximadament la meitat de la quantitat objectada. Per altra banda, els ajuntaments tampoc no se’n sortirien negant-se a liquidar l’IVA, ja que Espanya es quedaria els diners que perceben procedents de la participació en el fons estatal de finançament i això els obligaria a retallar serveis. Una altra cosa seria que els catalans, amb la Generalitat, els ajuntaments i les grans empreses al capdavant, anéssim tots a una. Això no es pot negar que tindria un gran impacte, però no conduiria pas a la independència. Al contrari. En cas de victòria respiraríem, i en l’aire respirat hi hauria el narcòtic.

En realitat, si ens hi fixem, totes aquestes idees que ens vénen al cap no són res més que evidències de la nostra feblesa. I no pas perquè siguem febles, que no ho som, sinó perquè no sabem que som forts. Per això, cada cop que aparentem tenir molt clar que la subordinació a Espanya significa la mort per a Catalunya i que ha arribat el moment d’abordar la independència, apareix algú que ens distreu amb una nova pastanaga i n’ajornem la decisió. Una mica com els fumadors que mai no troben el dia de deixar-ne l’hàbit. Es donen de temps fins a Nadal, però quan arriba la data ho ajornen fins a Cap d’Any i després fins a Reis i després fins a Setmana Santa i després fins a les vacances i després fins al seu aniversari i després fins a Nadal i torna a començar. Nosaltres fem el mateix: fem una gran manifestació el 18 de febrer de 2006 que diu “Som una nació i tenim dret a decidir”; en fem una segona l’Onze de Setembre de 2009 que diu “Som una nació. Volem Estat propi”; en fem una tercera el 10 de juliol de 2010 que diu “Som una nació. Nosaltres decidim”; en fem una quarta el 9 de juliol de 2011 que diu “Pel nostre futur: independència”; després, quan s’acosten eleccions, diem que hem de plantejar el ‘concert econòmic’ i que si no ens el donen ja estarà clar que toca independència; més tard, quan les eleccions ja han passat, renunciem al ‘concert econòmic’ i parlem de ‘pacte fiscal’, que, a més de ser impossible, no vol dir absolutament res; i ara, quan sabem perfectament que per a Espanya mai no serem res més que gestionadors d’engrunes, diem que la independència encara no toca perquè primer hem d’esperar quatre anys que els espanyols, com han fet amb l’Estatut, converteixin la nostra proposta de ‘pacte fiscal’ en paper higiènic. I quan això passi, l’any 2014, la independència nacional tampoc no tocarà perquè llavors haurem de plantejar l’‘objecció fiscal’. Déu n’hi do. I pensar que encara hi ha qui diu que els catalans som avorrits. Quin disbarat! Austers sí, però avorrits no. No hi ha cap poble al món tan entretingut com nosaltres. No hi ha cap poble al món capaç de passar-se tres-cents anys mirant una pastanaga. La pastanaga nacional.



Apa, que ja plego un cop l’he deixat anar… això sí, us toca a vosaltres decidir si voleu seguir sent d’aquesta mena de ‘rucs’, dels que es deixen enredar…

Siau…

Per CiU Catalunya és redueix a una qüestió de diners

Com diu el títol de l’apunt, la certesa que per a CiU Catalunya només és una qüestió de diners, ho va dir, clar i català, en Joan Ramon Resina, cap del departament de Literatura Espanyola de la Universitat de Stamford, ahir al capvespre a la presentació del llibre ‘What Catalans Whant?’, que va ser feta al pati central de l’edifici que l’Institut d’Estudis Catalans té al carrer del Carme de Barcelona. El seu missatge, contundent, directe, digne, va aconseguir arrencar del public assistent l’ovació més duradora i intensa de tota la sessió, fins i tot per sobre de la que es va dedicar al discurs del memorable Jordi Pujol.

El que va dir aquest home, amb una clarividència i una capacitat de síntesis envejable, és que darrera de l’afany de CiU per sortir-se’n amb l’afer dels pressupostos d’enguany va pactar amb el diable, PP-C pels amics, i ha gairebé desmantellat, i reduït a simples oficines comercials sota el peu de les ambaixades espanyoles, les delegacions de la Generalitat a l’estranger. On és la ‘capacitat de decidir’ que tant pregonen aquesta gent?, on és la voluntat d’esdevenir un Estat lliure si el primer cop que en tenen oportunitat renuncien a exercir d’Estat a canvi de diners?. Per que la qüestió és aquesta, si vols esdevenir Estat el primer que has de fer és exercir-ne, guanyar-te el prestigi fent-ne d’Estat, fins que t’arribi l’hora de poder fer-ho per dret propi. Com va dir, ‘si vols ser Estat comença per practicar-ne de ser Estat’.

En el moment que ens trobem, d’evidències abassegadores, no ens podem permetre de perdre cap ni un dels petits avenços que hem fet aquests darrers anys, ni renunciar-hi d’aquesta forma tant barroera al que ha estat un estendard de la difusió del País, Catalunya, a l’exterior.

CiU, darrera el seu afany de diners, s’ha venut el País al PP, possible pròxim partit de govern de l’estat veí, i de retruc a les espanyes, a canvi d’unes míseres engrunes. El missatge és clar, només els interessen els diners que es puguin repartir, el País, Catalunya, no hi compta…

És l’hora que tots aquells que es varen creure que el nostre alliberament vindria de la mà de CiU baixin de l’arbre, potser sense ells no ho farem, però amb ells al capdavant de ben segur que no…

Siau…

Hi haurà corredor mediterrani?

Ahir, tot tornant en AVE des de la capital de les espanyes, i amb la intenció de passar el cap de setmana amb la meva filla, vaig fer cap a Saragossa. El fet rellevant no és pas aquest, sinó la línia que cobria aquest tren, que sortint des d’on ja he dit s’arribava fins a Osca, passant pels ‘territoris directament afectats’ pel que sembla ser un canvi d’orientació de les inversions públiques en infraestructures del govern espanyol. El fet rellevant és que, un cop posat en camí, varen passar un vídeo publicitari que lloava les meravelles de la ‘propera construcció?’ de l’Eix Mediterrani!. Em vaig quedar astorat, era cert el que veia?, se’n han adonat que les infraestructures públiques de transport han d’obeir a criteris de rendibilitat i de generació de riquesa?

La impressió que en vaig treure, un cop rumiat el que havia vist, és que estaven mentalitzant el ‘seu públic’. Un cop han hagut de deixar l’esbojarrada idea de fer el passadís de mercaderies pel ‘centre’, que més aviat crec ha estat imposició de la UE, han hagut de fer el que calia fer i, fent el cor fort, que de ben segur l’han hagut de fer, canviar de parer i triar pel que és racional, i això és planificar i construir les infraestructures públiques de transport amb criteris de rendibilitat econòmica.

No se si s’han llegit el llibre d’en Germà Bel, ‘Espanya, capital Paris’, però ben be ho sembla…

Tindrem corredor mediterrani?, potser sí, o potser no, perquè hores d’ara no em crec res d’aquesta gent…en tot cas el temps ens ho dirà…

Siau…

Comentaris tancats a Hi haurà corredor mediterrani? Posted in Flaixos