Una de zombis

Hores d’ara no crec que hi hagi hom, i que en sàpiga de llegir, que no conegui el terme ‘zombis’ i el que representa. El ‘zombi’, aquell esser viu però sense ànima ni esma ni possibilitats de fer res mes per ell mateix que cercar satisfer les seves necessitats primàries, menjar el que sigui per mantenir-se amb vida, i gairebé prou més. És a això al que ens veurem reduïts, els catalans, com no posem remei ben aviat. Ens estan deixant sense ànima, sense esma i sense cap capacitat de decisió, abocant-nos a una simple i mísera subsistència com a éssers. El gran maldecap de tot plegat és el fet que aquesta ‘transició’, d’esser vital i conscient cap a la nostra fi com a persones, ens agafa amb la consciència desperta i ben viva, i és aquest fet el que la fa més angoixant. Veure’s degradant-se, perdent l’essencial d’un mateix, és possiblement molt pitjor que saber l’estat final al que ets veus avocat, car, un cop arribat, no en tindràs de consciència, pel que aquest estat no hauria de produir cap patiment. Però no vull, en cap cas, acceptar ser un ‘zombi’, no sense presentar la més dura de les batalles que he de viure, perquè d’això és tracta, de viure, i fer-ho en la més gran de les plenituds com a esser humà, i no em resignaré en cap moment a ser un cos sense ànima, sense esma, sense passions, i buit per dins. No ho penso acceptar, no ho penso permetre, m’agrada massa sentir-me viu!

Ni hi dono més voltes, un article d’opinió d’en Santiago Vilanova aparegut al diari Avui, i que dit sigui de pas ho descriu millor que jo, és el que us porto…



Previ a la fallida
Santiago Vianova – 07/07/11

“Ens hem de qüestionar si volem agonitzar lentament o optem per una ruptura que declari la independència”

L´escenari en què es troba Catalunya de crisi social, política i econòmica és d’una gravetat extrema. Amb l’espoliació fiscal d’entre 16.700 milions d’euros i 20.010 milions; amb els 2.558 milions que l ‘Estat ens deu del fons de competitivitat; amb els 5.000 milions que hem de pagar d’interessos; amb els 10.000 milions que hem d’anar a cercar al mercat financer i amb els 724.000 aturats caminem cap el col·lapse. Si a tot això hi sumem la desmoralització de la nostra joventut per trobar un lloc de treball, obligada a indignar-se pels carrrers i places de les nostres ciutats, la sensació és que estem davant d’un panorama previ a la fallida; a una argentinització de la crisi i a un endeutament de país africà. Se’ns rifen i el conseller Andreu Mas-Colell demana realisme en lloc d’èpica.“¿Fins quan?”, li preguntava el diputat Uriel Beltran en el debat dels pressupostos.

El realisme polític que reclama el govern Mas no és altra proposta que seguir acceptant la submissió a l’Estat espanyol i la dependència de les empreses energètiques que dirigeixen el model de desenvolupament i que domestiquen el parlamentarisme al servei dels seus negocis globals, entre ells la nuclearització herència del franquisme. Aquest és un segrest sibil·lí de la democràcia, que no es visualitza mediàticament però que és tan greu com el que va sofrir el Congrés aquell fatídic 23-F.

Plantejar la sortida a la crisi com una qüestió ideològica d’esquerres i dretes, com tracten de fer-ho els dirigents de l’extripartit, és una miopia que segueix servint els interessos del model dominant que ens ha portat a la crisi. Què varen fer ells quan governaven per intentar canvis de rumb del model? Quins lobbies varen inquietar?

Tots els paràmetres ens indiquen que ens troben a la vigília d’un crack del sistema productiu i de consum. I el sistema econòmic, per salvar-se, com sempre ho ha fet de forma cíclica, opta per carregar la crisi a les classes treballadores i mitjanes. L’enfonsament de tot un teixit de petites empreses, moltes familiars, poc importa als grans monopolis. Comprovin els guanys excepcionals d’Agbar, Abertis, Gas Natural- Fenosa, Endesa… Per a ells la crisi és una ocasió única per incrementar la seva quota de mercat i de negoci. Quina organització política tindrà el coratge de demanar la nacionalització de la banca i de les empreses energètiques?

Durant la transició Catalunya podia haver liderar un model industrial i ecològic. Però va optar per l’economia del totxo i l’especulació immobiliària. Ara, en rebem les conseqüències i aquell mateix govern nacionalista que no va fer els deures es manifesta impotent per crear els mecanismes per fer-nos sortir del atzucac.

Si molts länders alemanys no han caigut en el forat on nosaltres estem és perquè durant els anys 80 i 90 varen iniciar un canvi de rumb i varen aprovar les lleis per fer-lo viable.

Hem d’admetre, malauradament, que Catalunya ja no pot liderar la societat postindustrial, com ho podia haver fet si durant els anys del govern Pujol s’hagués tingut la voluntat d’escoltar les veus dels entropistes i dels bioeconomistes. El conseller Mas-Colell forma part d’ideòlegs caducs d’una economia desenvolupista, espoliadora dels recursos i per essència contrària als ideals de l’humanisme. El president Mas ha optat per un savi conservador en lloc d’optar per un savi revolucionari.

Podíem haver esdevingut la Baviera del Mediterrani. Ara, però, si no aconseguim crear un Estat propi, que ens permeti recaptar el 100% dels impostos, acabarem essent una de les autonomies més pobres d’Espanya.

Estem en una situació límit, que ni la classe política ni els mitjans d’informació volen admetre. Parlamentaris de la nostra democràcia i gestors de la comunicació semblen viure en un altre món, còmodament instal·lats en el políticament correcte. I ens hem de qüestionar, definitivament, si volem continuar agonitzant lentament o optem per una ruptura que declari la independència incorporant els valors que reivindiquen els indignats.



I vosaltres, voleu seguir sabent-vos, sentint-vos vius?

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: