Enreda que va fort!

Si en res els catalans tenim la mà trencada és en enredar-nos nosaltres mateixos amb utopies i fal·làcies vàries que, a l’hora de la veritat, no ens beneficien pas, ni tenen sortida, ni són solucions de cap mena i, per adobar-ho del tot, no tenen les conseqüències desitjades, ans al contrari, gairebé sempre se’ns tornen rebotides. Dins d’aquest ventall de ‘meravelles’ proposades darrerament, per les suposades elits del País, en tenim com a mostra la proposta del conseller Homs de posar adhesius a les matrícules sense haver fet una ullada a la legislació europea, que en aquest afer és la que mana, per exemple, tot deixant de banda recolzar aquelles accions que de debò sí que en són d’útils, i necessàries, amb l’excusa que volem anar massa depresa, alguns és clar, i per entretenir el personal, per allò de què ‘qui s’avorreix pensa massa’, dons ens van deixant anar collonades de les dimensions de la ja esmentada abans, i tot per amagar-se’n de les responsabilitats, que com a líders de la societat, es neguen a exercir. Però millor que jo, i amb molt més de criteri, ens ho explica en Víctor Alexandre a través d’un article d’opinió publicat a El Singular Digital.



La pastanaga nacional
Víctor Alexandre – 17/07/2011

“Dir-li ‘impacient’ a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament”

Són molt lloables les intencions que han empès Òmnium Cultural a proposar l’objecció fiscal dels catalans, és a dir, la consignació dels diners que paguem a Espanya en un compte públic del qual no en sortiria cap euro fins a obtenir el concert econòmic. Són intencions molt lloables, perquè les mou la certesa que sense l’espoliació de 22.000 milions d’euros que patim no hi ha la més mínima possibilitat que Catalunya millori la situació d’asfíxia econòmica que pateix i que està adquirint unes proporcions cada cop més alarmants i destruint els serveis socials més bàsics. Però també són el reflex d’una patologia nacional de la qual val la pena parlar-ne. I mentrestant el nostre govern es limita a dir que no hi ha diners, cosa que és certa. El que no diu és la raó per la qual no n’hi ha. Això s’ho calla. I no pas perquè no ho sàpiga. Prou que ho sap. S’ho calla, perquè dir-ho obertament l’obligaria a prendre mesures que no vol prendre. Per això es justifica dient que el país no està prou madur. Però cada vegada es fa més palès que és ell qui no està prou madur per dir la veritat al poble de Catalunya i situar-lo al costat dels pobles lliures del món. Bona excusa, aquesta de: “Jo ja ho faria, eh? Però no ho faig perquè encara no et veig prou madur, saps?”

Diu el president Mas: “L’avenç nacional no és per a impacients. Requereix perseverança i és enemic de la impaciència”. Molt bé, és una frase maca. És una frase d’aquelles que queden bé a tot arreu. La pots fer servir davant els qui demanen que el metro de Barcelona tingui les mateixes infraestructures que el metro de Madrid, davant els ciutadans que es queixen del tancament de serveis hospitalaris o davant la gent que espera i desespera en una estació de Renfe. Sempre sonarà molt entenimentada. A més, té la virtut de ser enormement efectiva, ja que el seu objectiu és anestesiar la societat mitjançant l’estigmatització dels qui malden per despertar-la. Així, si aquests últims són vistos com a “impacients”, que és com dir eixelebrats, infantívols o caps de pardal, és obvi que la gent assenyada són els panxacontents. En altres paraules, l’avenç no estaria en la llibertat, sinó en l’immobilisme. El problema és que dir-li “impacient” a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament. Potser és que el nostre govern pensa que si hem esperat tres-cents anys, ja no ens ve de tres-cents més.

Es comprèn, per tant, l’exasperació d’Òmnium i la seva voluntat d’esperonar el govern demanant-li que promogui l’objecció fiscal com a mesura de pressió a Espanya. Tanmateix, la proposta difícilment reeixirà. Per tres raons, si més no: una, perquè el govern hi està en contra; dues, perquè el tancament de caixes del 1899, contra les taxes decretades per eixugar el dèficit generat per la guerra de Cuba, no té res a veure amb la situació de Catalunya aquest 2011; i tres, perquè, en el supòsit que l’objecció tirés endavant, Hisenda podria embargar el compte dels objectors o fer-los els descomptes pertinents en les devolucions i afegir-hi els interessos. I això sense comptar les sancions d’aproximadament la meitat de la quantitat objectada. Per altra banda, els ajuntaments tampoc no se’n sortirien negant-se a liquidar l’IVA, ja que Espanya es quedaria els diners que perceben procedents de la participació en el fons estatal de finançament i això els obligaria a retallar serveis. Una altra cosa seria que els catalans, amb la Generalitat, els ajuntaments i les grans empreses al capdavant, anéssim tots a una. Això no es pot negar que tindria un gran impacte, però no conduiria pas a la independència. Al contrari. En cas de victòria respiraríem, i en l’aire respirat hi hauria el narcòtic.

En realitat, si ens hi fixem, totes aquestes idees que ens vénen al cap no són res més que evidències de la nostra feblesa. I no pas perquè siguem febles, que no ho som, sinó perquè no sabem que som forts. Per això, cada cop que aparentem tenir molt clar que la subordinació a Espanya significa la mort per a Catalunya i que ha arribat el moment d’abordar la independència, apareix algú que ens distreu amb una nova pastanaga i n’ajornem la decisió. Una mica com els fumadors que mai no troben el dia de deixar-ne l’hàbit. Es donen de temps fins a Nadal, però quan arriba la data ho ajornen fins a Cap d’Any i després fins a Reis i després fins a Setmana Santa i després fins a les vacances i després fins al seu aniversari i després fins a Nadal i torna a començar. Nosaltres fem el mateix: fem una gran manifestació el 18 de febrer de 2006 que diu “Som una nació i tenim dret a decidir”; en fem una segona l’Onze de Setembre de 2009 que diu “Som una nació. Volem Estat propi”; en fem una tercera el 10 de juliol de 2010 que diu “Som una nació. Nosaltres decidim”; en fem una quarta el 9 de juliol de 2011 que diu “Pel nostre futur: independència”; després, quan s’acosten eleccions, diem que hem de plantejar el ‘concert econòmic’ i que si no ens el donen ja estarà clar que toca independència; més tard, quan les eleccions ja han passat, renunciem al ‘concert econòmic’ i parlem de ‘pacte fiscal’, que, a més de ser impossible, no vol dir absolutament res; i ara, quan sabem perfectament que per a Espanya mai no serem res més que gestionadors d’engrunes, diem que la independència encara no toca perquè primer hem d’esperar quatre anys que els espanyols, com han fet amb l’Estatut, converteixin la nostra proposta de ‘pacte fiscal’ en paper higiènic. I quan això passi, l’any 2014, la independència nacional tampoc no tocarà perquè llavors haurem de plantejar l’‘objecció fiscal’. Déu n’hi do. I pensar que encara hi ha qui diu que els catalans som avorrits. Quin disbarat! Austers sí, però avorrits no. No hi ha cap poble al món tan entretingut com nosaltres. No hi ha cap poble al món capaç de passar-se tres-cents anys mirant una pastanaga. La pastanaga nacional.



Apa, que ja plego un cop l’he deixat anar… això sí, us toca a vosaltres decidir si voleu seguir sent d’aquesta mena de ‘rucs’, dels que es deixen enredar…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: