Ens calen herois!

Gairebé ha passat una setmana des que vaig tenir una interessantíssima conversa amb un associat de Rcat, aital com jo, i havent-hi fet el necessari procés de reflexió malgrat no haver-hi estat conscient, i afegint un flaix d’última hora, tot just d’abans d’ahir, en el què em va venir al cap una escena d’una pel·lícula, Enemic a les portes, que m’he decidit a escriure aquest apunt.

Cal donar-nos, donar-los, esperances, exemples a seguir i referències que ens puguin amarar l’orgull, l’orgull de ser catalans, i si hom no ho és, o no s’hi sent, fer que ho vulgui ser.

Però anem per pams; la idea que sura dins meu és que si volem arribar-hi al màxim de persones, parlo de fer-los créixer el sentiment, i la necessitat de ser catalans, i sigui dit de passada, d’assolir un estat propi, ens manca omplir uns certs ‘canals emocionals’. És prou conegut per tothom la influència que certes figures històriques i/o culturals poder tenir en l’imaginari col·lectiu, i individual, en la creació de referents, una mena de barreja del ‘Nous’ del pensament aristotèlic i de la necessitat humana de sentir-se valorat, del sentiment de pertànyer a quelcom que és més gran que nosaltres i que alhora ens creix i ens fa pujar l’autoestima, que representin allò que volem ser i no som. Referents i imatges a assolir i amb les què sentir-se identificat perquè representen allò que ens manca, imatges triomfadores que fem nostres, com si de nosaltres mateixos es tractés, el que volem arribar a ser.

De figures d’aquestes, herois històrics i culturals, i de mediàtiques, en tenim a tort i a dret, però el seu àmbit d’influència és tancat dins els col·lectius que ja en practiquem de catalanisme, els que ens estimem Catalunya i ens hem esmerçat, amb totes les dificultats, en apropar-nos als fets, les gestes i els missatges d’aquests personatges. Ara, si més no, el que cal és arribar a aquests altres que viuen d’esquenes a aquest món…

Uns models que ens serien d’allò més útils serien els esportistes d’elit i les figures mediàtiques, on aquests primers molts cops s’inclouen, figures on els més joves, i no tant joves, aboquen els seus neguits, frustracions, alegries, satisfaccions, i que viuen els fets i gestes d’aquestos com si foren les seves pròpies vides, s’identifiquen amb elles, desitgen ser com ells.

I aquí rau el problema, que no en tenim pas gaires. L’enemic, l’estat espanyol, amb les seves lleis, i actituds, ens arrabassen totes aquestes figures, i quan no poden arrabassar-les malden per destruir-les. Només cal fixar-se en com en fan us dels èxits esportius dels, per posar-hi uns exemples, jugadors catalans de futbol, basquet, joquei, handbol, i les nadadores de sincronitzada, i pilots de motos i un llarg etcètera, com de les figures rellevants de la nostra cultura i la nostra història, guerrers, navegants-descobridors, escriptors, poetes, pintors, pensadors, arquitectes, metges, cuiners, i un llarg etcètera, que havent-hi sobre-passat l’espai català, i essent coneguts i admirats arreu del món, els pengen l’etiqueta d’espanyols tant aviat com poden. Cada cop que hom sobresurt se’l apropien i l’envolten amb la seva simbologia nacional, tot amagant-ne qualsevol altre simbologia que no sigui la seva, i si aquest s’hi oposa, el desterren!. Sense anar més lluny, en tenim el cas de la bandera d’Astúries, arrabassada de males maneres a un jugador, un jove que no arriba 19 anys!, quan aquest acabava de guanyar un campionat d’Europa i la lluïa a la celebració. I el cas d’en Oleguer Presas, que el tenim a tocar. Va rebutjar defensar la samarreta de la selecció dels veïns, i com a càstig el varen negar la fitxa federativa per poder-hi participar a la lliga de futbol espanyola, deixant-se pel camí, per defensar la seva integritat, un gran futur professional. Va haver-hi de sacrificar el somni de tota una vida per l’amor a la seva terra, al seu País i les seves idees… I d’altres molts casos de personatges d’àmbit mundial, com per exemple un conegut cuiner, què sempre que surt al seus mitjans, el disfressen d’espanyol…, i un altre llarg etcètera…

Hom creu que si aquest personatges poguessin expressar la seva identificació nacional, a tort i a dret, i sense cap mena d’impediment, no hi hauria una massa ingent de gents què, darrera de la identificació amb aquests, no farien seva la nostra ensenya, els nostres ideals, el nostre imaginari?. No copseu l’estat d’ànim, l’esperit, l’ambient quan el Barça guanya?, i si ho fa a l’etern rival?, el cor ens fuig del pit, ens sentim capaços, forts, imparables!, i identificats amb els ‘guanyadors’…són el nostre referent i volem ser com ells!. I si aquestos herois els deixessin identificar-se lliurement com a catalans, a tothora i a qualsevol lloc, quants ‘no catalans’ s’hi convertirien darrera aquest neguit de voler i sentir-se grans?.

No siguem frívols, per exemple, amb l’afer de les seleccions catalanes, que mentre per aquestes contrades en tenim gent que diu que són bajanades, o assumptes menors, a l’altra banda de l’Ebre ho tenen molt clar. Es deleixen per destruir els nostres símbols, i tot allò que pugui servir per identificar-nos, per mostrar-nos al món…

Cal reconèixer que és una responsabilitat molt gran i un sacrifici, i potser també un deure, el renunciar a certes prebendes personals, però si hom n’és conscient del paper que el pertoca, el què pot fer per i dins aquesta lluita pel País, encara que s’hagi arribat per circumstàncies de la vida, s’ha de fer, si n’estàs plenament convençut. Quants d’ells estarien disposats a fer-ho?. No se fins a quin punt els podem posar aquesta càrrega al damunt, però farien un gran servei al País.

Jo ho tinc clar, ens calen els herois de tota la vida, però els d’avui dia també, i els hem d’aconseguir sigui com sigui. Què hi dieu?

Siau…