I és que s’ha d’anar a bregar…

Fa poques hores he donat raons, les meves, a favor d’anar a la capital de les espanyes a fer el que cal, política de i per Catalunya i, per sort, no soc pas l’únic que hi creu. Una altra proposta, del perquè s’ha d’anar, l’he trobada en aquest article d’opinió de na Marina Llansana que s’ha fet public avui al diari Ara.

Torno a recordar que per veure l’article original cal haver-se enregistrat…



Què hi hem d’anar a fer, a Madrid?
Marina Llansana – 15/08/2011

El debat sobre si l’independentisme s’ha de presentar o no a les eleccions espanyoles és la prova que hi ha un independentisme residual instal·lat en una mena de Dia de la Marmota en què és impossible superar debats: quan ja sembla que ho hem aclarit i ens hem posat d’acord, al cap de quatre anys (aquesta vegada menys: 3 i 8 mesos) torna la cantarella d'”els independentistes no hi hem d’anar a fer res, a Madrid”. Uf. Com diu Carod-Rovira, res no esgota tant com la defensa de les obvietats.

Si l’independentisme ha d’anar a Madrid és, en primer lloc, perquè el nacionalisme no ha fet els deures. Tants anys de grup propi de CiU al Congrés espanyol han servit per donar majories absolutes a canvi de tenir complicitat amb el poder més que no pas a canvi d’obtenir més recursos per a Catalunya. Per justificar el paper dels nacionalistes a Madrid s’han bastit diverses coartades ideològiques, com aquella que deia que els catalans havíem d’arreglar Espanya, que l’havíem de modernitzar perquè en sortiríem tots beneficiats. Després vam passar per aquella etapa en què la clau de tot era fer pedagogia: “Hem d’anar a Madrid a explicar-nos, que ens coneguin”. Fins que ens vam adonar que el problema no era que no ens coneguessin; era que ja ens coneixien i no els agradàvem. I encara hi havia aquell altre argument segons el qual s’havia de donar suport al govern espanyol per garantir l’estabilitat; tot era parlar de responsabilitat i alguns líders catalans competien per demostrar qui tenia un més alt sentit d’Estat (espanyol, naturalment).

En aquesta darrera etapa, la del duranisme, cap coartada ideològica ha tapat el fet que s’ha anat a Madrid a buscar complicitats amb els cercles de poder. N’hi ha exemples flagrants, com en el cas d’aquella esmena que CiU va presentar el 3 de novembre del 2010 als pressupostos de l’Estat per compensar econòmicament les empreses concessionàries de les autopistes radials de Madrid perquè tenien pèrdues (o menys guanys dels previstos), i ho van fer sense cap pudor tot i que Ferrovial -una de les beneficiades per l’esmena de CiU- ja estava llavors assenyalada pel fiscal com a presumpta pagadora de comissions a CDC per adjudicacions d’obra pública. O com en el cas de la llei de l’audiovisual espanyola aprovada el gener del 2010 amb el suport de CiU, una llei que afebleix el sistema audiovisual públic, que fa servilisme amb els interessos dels lobis privats, que consagra el centralisme de Madrid (en un sector en què Catalunya és potentíssima) i que envaeix competències autonòmiques.

El cas del PSC no és gaire més esperançador. Han fet el paper de la trista figura amb 25 diputats hostatges del PSOE que no han tingut veu, que no van saber respondre a la sentència humiliant del TC i que han votat desenes de vegades en contra d’ells mateixos, és a dir, en contra de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i impulsades pel mateix PSC. Hi ha una anècdota molt il·lustrativa d’aquesta esquizofrènia política: el 13 de desembre del 2005 va intervenir al Congrés de Madrid la diputada del PSC Lídia Santos en defensa d’una llei aprovada al Parlament de Catalunya per tal que la Generalitat pogués recórrer al TC per exigir competències. Defensant el vot contrari del PSOE va intervenir el seu marit, Jordi Pedret, diputat socialista per Barcelona.

Amb una CiU pendent dels negocis i un PSC segrestat pel PSOE, calen diputats catalans que vagin a Madrid a defensar l’estat del benestar perquè, mal que ens pesi, encara és allà on es decideix el marc jurídic de bases en matèria de pensions, salaris, salut, condicions de treball, seguretat i immigració. Calen representants polítics que vagin a Madrid a negociar el concert econòmic o, per dir-ho en el llenguatge eufemístic convergent, el pacte fiscal. Que batallin per l’eix mediterrani i per la planificació energètica, per tenir presència directa en els òrgans de govern de la UE i per desencallar el fons de rescat de peatges.

Ja sabem que l’Espanya plural no existeix, que el federalisme és inviable i que l’autonomisme ha tocat sostre. Ja sabem que amb Espanya no hi ha un projecte polític comú possible, però encara són els amos de moltes decisions que afecten els ciutadans de Catalunya. En tenim molta, de feina, a Madrid. Aquests personatges que promouen l’abstenció per desmobilitzar el vot independentista no es deuen haver adonat que els bascos -tan idolatrats per aquest independentisme- bé que hi van, a Madrid, i hi van fent pinya per reclamar el que els pertoca.

Madrid és la trinxera. N’hi ha que potser creuen que es poden guanyar batalles sense moure’s de casa. Però la història diu que sense anar a la trinxera no hi ha victòria possible.



Dons tant si esteu d’acord, com si no ho esteu, són unes molt bones raons per anar a votar, i fer-ho en clau catalana, i com he dit a l’article anterior, en positiu i amb paperetes ‘bones’, d’aquelles de les què en surten els vots vàlids i, tot de passada, donen el dret a seure’s als escons.

Apa, més munició pel 20-N.

Siau…

Reflexions, cap a el 20-N

Porto un dies llegint, principalment als blocs, opinions de les gents independentistes vers el que hauríem de fer davant la propera escomesa electoral d’aquesta tardor. Rumiades les opinions, i copsant el fons de les mateixes, puc dir sense por que veritablement són opinions ‘molt catalanes’, àdhuc la ballen entre el seny i la rauxa…

Uns diuen que no cal anar a fer res a les corts espanyoles, altres que cal deixar els escons lliures, i d’altres més que si no hi ha unió del partits independentistes que no comptin amb ells per a res i, més enllà, hi ha qui diu de fer grans gestos simbòlics amb les paperetes. Totes elles molt lloables, però que vull rebatre-les i, aprofitant aquest aparador, deixar anar la meva.

La primera és dir que sí que hem d’anar a les corts espanyoles, i omplir tots i cadascun dels escons que hi guanyem. Mentre la realitat no la canviem, les corts espanyoles són un bon escenari des d’on fer visible, dia rere dia, el nostre enuig vers l’estat que ens oprimeix, i tenint en compte que allò que decideixen ens afecta, cal ser-hi de totes totes. Tant se val si és per fer-hi boicot, per denunciar les baixes actituds de les formacions polítiques espanyoles com de les mal anomenades catalanistes, però què a l’hora de la veritat treballen per l’enemic, i des d’endins posar-los pals a les rodes. Un altre factor que em fa anar per aquesta línia és el fet que els mitjans internacionals d’informació, que principalment s’alimenten a la capital de l’altiplà, no podran fer-se el cec, ni el sord, vers el fet català si aquest és present de manera fefaent en aquesta institució i els donem prou motius per parar-ne atenció.

La segona, que cal fer pagar un preu molt alt a qualsevol formació política, al marge de les independentistes, que vulgui anar a fer la viu-viu amb els vots catalans, o anar a vendre’ns a les espanyes, car si aconseguim mobilitzar-nos amb prou gents el cost d’un escó serà alt, impedint-los d’aquesta manera poder tenir un pes significant i, alhora, entorpir, fer-los molt difícil la governació. Fer que cap dels partits espanyols puguin obtenir majories clares que els permetin fer i desfer al seu gust, perquè les conseqüències en són prou conegudes, i més veient quins aires es respiren per les espanyes.

La tercera, per emprenyar. Per emprenyar tot el que es pugui des de dins mateix de casa seva, que no tinguin ni una sola estona de pau. Se’ls ha d’anar burxant, fer-los impossible ignorar-nos, com han fet fins ara gràcies als ‘amics’ de sempre, que van a fer negoci per a ells i els seus coneguts i saludats, tot donant l’esquena als veritables problemes de Catalunya , i aital com han fet ells fincant-hi al Parlament botiflers, titots i demagogs, i d’altres bestioles vàries, tornar-los la pilota…

Encara que no hi hagi unió dels independentistes, els deixarem les mans lliures a aquestes ‘altres formacions’ per a què facin el que vulguin amb nosaltres, i en el nostre nom?. Potser és l’hora de dir prou i fer servir totes i cadascuna de les eines que tenim a les nostres mans, de moment, i fent servir, això sí, una papereta vàlida. Tant se’n dona si és d’una formació que no la coneix ni son pare, però que el vot sigui bo, i els descompti dels seus, que si és nul o en blanc se’l passaran pel folre i no haurà fet feina…

Potser he ajudat hom a prendre una decisió, potser altre pensarà que no toco vora, però és, d’entre el seny i la rauxa, el seny qui hauria de manar en aquest afer…

Us en afegiu?

Siau…

L’imperi cau… tornen les nacions

No cal anar massa lluny en el temps, és clar, per adonar-se’n del tarannà del i dels que poden ser els pròxims governants de les espanyes. Els discursos, unificadors, unitaristes, xenòfobs, imperialistes, amb els tics que des de sempre han brandat, ara tornen amb tota la seva expressivitat. No se’n amaguen pas, darrera el seu ideari ultra-liberal, ple a vessar de les doctrines nacional-catòliques i prou conegudes per nosaltres, amb l’esperit ‘net’ de cap mena de càrrec de consciència, tornen a carregar contra tot el que és diferent… i és l’hora de tornar a refermar l’imperi. L’únic gest d’humanitat vers els pobles sotmesos, les autonomies, aquell invent que varen d’haver d’acceptar a contracor en un moment de debilitat política, moral i espiritual amb la mort de l’últim dels seus emperadors, fa nosa. No poden permetre que els subordinats, aquests pobles que conserven un esperit diferent, que veuen i copsen el món d’altra manera, que els fan por per la seva voluntat de ser i la seva capacitat de refer-se’n, i per que els necessiten per sobreviure, no vulguin acceptar la seva preeminència, i malden per negar-los el més mínim espai per on puguin fugir, de manera emocional, intel·lectual, racional, nacional, impedint-los bastir-se amb qualsevol bassis que els sostingui, que els permeti tornar-se’n a alçar…però se’ls esgota el temps…

No cal ser cap mena d’analista ni d’expert en la matèria, és d’allò més evident que el model autonòmic no satisfà cap dels actors. Uns perquè no el volien i gairebé es varen veure forçats a acceptar-lo, altres perquè no els omple. I quina és la solució que proposen ara?, dons en lloc de donar a cadascú el que vol, obrir el camí de les llibertats dels pobles, l’opció és reduir-ho tot i ‘retornar’ a la metròpoli tots els poders i atribucions. Es veu que la crisi, i em permeto una interrupció… perquè crec en el concepte oriental de ‘crisi’, que el conceben com un perill i alhora una oportunitat… Es veu que la crisi, tota la culpa de la crisi, ve de d’aquest altres pobles que no han sabut apreciar la seva gran obra, i de l’ineficient sistema autonòmic. Gens d’acord estic amb aquesta visió. Les autonomies, que no han suposat cap canvi d’estructura real de l’estat, que fet a l’espanyola, només ha suposat la multiplicació d’administracions per a gestionar el mateix, deixant de banda tota mena de canvi en les relacions vitals de les nacions a l’estat espanyol. Aquest sistema, aquesta nyapa, ha restat amagada gràcies a l’entrada massiva de diners des de la UE, que els ha permès dissimular i creure’s que en cara vivien els temps gloriosos de l’imperi, però quan l’aixeta dels diners s’ha tancat, i les nefastes polítiques de planificació econòmica i financera i d’inversions de l’estat espanyol han lluit amb tot el seu esplendor, ara, dons, cal carregar-l’hi el mort als altres, aquests altres, els separatistes, els nacionalistes (ells són imperialistes), per haver-los ‘obligat’ a repartir el poder, quan en la realitat aquest repartiment mai s’ha fet. Com que no els queden de diners, i no en són de capaços de generar-ne, per mantenir el seu status quo, el seu imperi, i sense abandonar la seva malaltissa obsessió, volen arrabassar-ho tot de bell nou. Cal que puguin tornar a ‘manar’ d’amunt de tot i de tothom, per fer i desfer al seu gust, trepitjar la diferència, desfer el camí, i no haver-hi de passar comptes per tornar al vell somni, per tornar a l’imperi perdut. Aquests que varen ser ja no tenen esma, ni força, ni raó de voler ser el que no són…

Mentre, a casa nostra, els provincians submisos, els vassalls què malden per ser admesos en un imperi que no els vol més que captius i dòcils, que no han entès què això s’acaba, abaixen el cap i tornen a cridar els discursos de sempre, i que només senten ells, tot per defensar la submissió i negació del voler ser dels pobles que branden per ser lliures. No donaré noms, ni sigles, no cal, són del tot prou coneguts, i conegudes, però cada cop en són menys…

El més important de tot plegat és què el món està canviant, i no s’en volen adonar… s’està tancant un cicle, s’en obre un altre… les mostres les tenim a l’abast, els antics pobles-nació tornen, es desperten, són vius…i demanen el que és seu…

Pel darrera, o potser pel davant, d’aquest estat de les coses, va traient el cap un esperit que ha estat adormit molt de temps. Una gran massa de catalans, i això em dona peu a l’esperança, se’n ha adonat que està canviant aquesta situació, i com si d’un ressort es tractés, en la mesura que la mentalitat imperialista de l’estat espanyol ha anat burxant-los, ha anat reactivant-se. Una nova realitat s’albira a l’horitzó, un esperit, una voluntat indòmita que ens havia portat a ser un referent al món conegut torna a reconèixer-se, a saber-se i voler-se viva de nou. Pot semblar un estadi inicial, però no ho és, la Renaixença fa més d’un segle que hi va començar…

No són cap d’elles idees i sensacions noves, ja havien existit abans, però com sembla ser que la història es repeteix en cicles, ara recomencen. Uns es moren d’esgotament, d’obsolescència, el seu cicle vital és a tocar la seva fi, altres, havent-hi reposat a bastament s’alcen de nou per a reivindicar el seu esser… No serà de cop i volta, car el moribund encara pot donar a parlar, però és clar que és a les acaballes. S’ha d’aprofitar l’oportunitat, prendre la part positiva de la crisi per agafar embranzida, i retornar als temps de llibertat, creativitat i glòria. Hi som a temps, hi tenim les circumstàncies que ens afavoreixen, les voluntats i els esperits reneixen, tans sols es tracta recuperar el que és nostre, la dignitat, la terra, la nació, el País.

L’imperi cau, les antigues nacions-poble poden tornar a fer-se un lloc al món, un altre cop és la nostra hora.

Deixarem passar aquesta oportunitat?.

Siau…