L’imperi cau… tornen les nacions

No cal anar massa lluny en el temps, és clar, per adonar-se’n del tarannà del i dels que poden ser els pròxims governants de les espanyes. Els discursos, unificadors, unitaristes, xenòfobs, imperialistes, amb els tics que des de sempre han brandat, ara tornen amb tota la seva expressivitat. No se’n amaguen pas, darrera el seu ideari ultra-liberal, ple a vessar de les doctrines nacional-catòliques i prou conegudes per nosaltres, amb l’esperit ‘net’ de cap mena de càrrec de consciència, tornen a carregar contra tot el que és diferent… i és l’hora de tornar a refermar l’imperi. L’únic gest d’humanitat vers els pobles sotmesos, les autonomies, aquell invent que varen d’haver d’acceptar a contracor en un moment de debilitat política, moral i espiritual amb la mort de l’últim dels seus emperadors, fa nosa. No poden permetre que els subordinats, aquests pobles que conserven un esperit diferent, que veuen i copsen el món d’altra manera, que els fan por per la seva voluntat de ser i la seva capacitat de refer-se’n, i per que els necessiten per sobreviure, no vulguin acceptar la seva preeminència, i malden per negar-los el més mínim espai per on puguin fugir, de manera emocional, intel·lectual, racional, nacional, impedint-los bastir-se amb qualsevol bassis que els sostingui, que els permeti tornar-se’n a alçar…però se’ls esgota el temps…

No cal ser cap mena d’analista ni d’expert en la matèria, és d’allò més evident que el model autonòmic no satisfà cap dels actors. Uns perquè no el volien i gairebé es varen veure forçats a acceptar-lo, altres perquè no els omple. I quina és la solució que proposen ara?, dons en lloc de donar a cadascú el que vol, obrir el camí de les llibertats dels pobles, l’opció és reduir-ho tot i ‘retornar’ a la metròpoli tots els poders i atribucions. Es veu que la crisi, i em permeto una interrupció… perquè crec en el concepte oriental de ‘crisi’, que el conceben com un perill i alhora una oportunitat… Es veu que la crisi, tota la culpa de la crisi, ve de d’aquest altres pobles que no han sabut apreciar la seva gran obra, i de l’ineficient sistema autonòmic. Gens d’acord estic amb aquesta visió. Les autonomies, que no han suposat cap canvi d’estructura real de l’estat, que fet a l’espanyola, només ha suposat la multiplicació d’administracions per a gestionar el mateix, deixant de banda tota mena de canvi en les relacions vitals de les nacions a l’estat espanyol. Aquest sistema, aquesta nyapa, ha restat amagada gràcies a l’entrada massiva de diners des de la UE, que els ha permès dissimular i creure’s que en cara vivien els temps gloriosos de l’imperi, però quan l’aixeta dels diners s’ha tancat, i les nefastes polítiques de planificació econòmica i financera i d’inversions de l’estat espanyol han lluit amb tot el seu esplendor, ara, dons, cal carregar-l’hi el mort als altres, aquests altres, els separatistes, els nacionalistes (ells són imperialistes), per haver-los ‘obligat’ a repartir el poder, quan en la realitat aquest repartiment mai s’ha fet. Com que no els queden de diners, i no en són de capaços de generar-ne, per mantenir el seu status quo, el seu imperi, i sense abandonar la seva malaltissa obsessió, volen arrabassar-ho tot de bell nou. Cal que puguin tornar a ‘manar’ d’amunt de tot i de tothom, per fer i desfer al seu gust, trepitjar la diferència, desfer el camí, i no haver-hi de passar comptes per tornar al vell somni, per tornar a l’imperi perdut. Aquests que varen ser ja no tenen esma, ni força, ni raó de voler ser el que no són…

Mentre, a casa nostra, els provincians submisos, els vassalls què malden per ser admesos en un imperi que no els vol més que captius i dòcils, que no han entès què això s’acaba, abaixen el cap i tornen a cridar els discursos de sempre, i que només senten ells, tot per defensar la submissió i negació del voler ser dels pobles que branden per ser lliures. No donaré noms, ni sigles, no cal, són del tot prou coneguts, i conegudes, però cada cop en són menys…

El més important de tot plegat és què el món està canviant, i no s’en volen adonar… s’està tancant un cicle, s’en obre un altre… les mostres les tenim a l’abast, els antics pobles-nació tornen, es desperten, són vius…i demanen el que és seu…

Pel darrera, o potser pel davant, d’aquest estat de les coses, va traient el cap un esperit que ha estat adormit molt de temps. Una gran massa de catalans, i això em dona peu a l’esperança, se’n ha adonat que està canviant aquesta situació, i com si d’un ressort es tractés, en la mesura que la mentalitat imperialista de l’estat espanyol ha anat burxant-los, ha anat reactivant-se. Una nova realitat s’albira a l’horitzó, un esperit, una voluntat indòmita que ens havia portat a ser un referent al món conegut torna a reconèixer-se, a saber-se i voler-se viva de nou. Pot semblar un estadi inicial, però no ho és, la Renaixença fa més d’un segle que hi va començar…

No són cap d’elles idees i sensacions noves, ja havien existit abans, però com sembla ser que la història es repeteix en cicles, ara recomencen. Uns es moren d’esgotament, d’obsolescència, el seu cicle vital és a tocar la seva fi, altres, havent-hi reposat a bastament s’alcen de nou per a reivindicar el seu esser… No serà de cop i volta, car el moribund encara pot donar a parlar, però és clar que és a les acaballes. S’ha d’aprofitar l’oportunitat, prendre la part positiva de la crisi per agafar embranzida, i retornar als temps de llibertat, creativitat i glòria. Hi som a temps, hi tenim les circumstàncies que ens afavoreixen, les voluntats i els esperits reneixen, tans sols es tracta recuperar el que és nostre, la dignitat, la terra, la nació, el País.

L’imperi cau, les antigues nacions-poble poden tornar a fer-se un lloc al món, un altre cop és la nostra hora.

Deixarem passar aquesta oportunitat?.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: