Començant el compte enrere (2)

Si ahir feia public el primer article d’aquesta sèrie del Col·lectiu Joan Solà, avui toca el segon… Aparegut tanmateix, com l’altre, a Tribuna.cat, aquí us el porto.



Com encarar les eleccions d’aquest període
Col·lectiu Joan Solà – 15/08/2011

Si res no ho fa canviar, durant els tres propers anys viurem unes eleccions espanyoles -un 20-N que ja no només ens recordarà la mort del dictador sinó la més que probable recuperació del poder per part dels seus hereus-, unes eleccions europees al 2013 i unes eleccions catalanes l’any següent. En aquest article tractarem de com encarar cadascuna d’aquestes eleccions, en la perspectiva d’accelerar el procés de la nostra independència nacional.

“Aquest és el segon article d’una trilogia que va començar posant damunt la taula el paper dels partits polítics catalanistes en l’actual procés d’independència, ara s’exposa com encarar els tres processos electorals que viurem els propers tres anys i, el darrer, tractarà del factor que resultarà clau si volem obtenir el nostre propi Estat: el protagonisme de la ciutadania. Malgrat la seva extensió, aquest format només permet començar a parlar-ne. Tant de bo que els temes que plantejo, i els termes en els que ho faig, trobin respostes i contrapunts que ens ajudin a avançar junts fins aconseguir el nostre objectiu nacional.”

Si res no ho fa canviar, durant els tres propers anys viurem unes eleccions espanyoles -un 20-N que ja no només ens recordarà la mort del dictador sinó la més que probable recuperació del poder per part dels seus hereus-, unes eleccions europees al 2013 i unes eleccions catalanes l’any següent. En aquest article tractarem de com encarar cadascuna d’aquestes eleccions, en la perspectiva d’accelerar el procés de la nostra independència nacional.

Si volem construir un projecte nacional propi, les eleccions espanyoles del 20-N poden servir-nos per a molt. Evidentment que podem fer veure que no són importants, que l’independentisme no hi ha d’anar a fer res a Madrid i que ja ens hi sentim prou bé jugant a la “puta i la ramoneta”. En sabem un munt. Tots plegats n’hem aprés moltíssim. En trenta anys d’autonomisme ben entès, ens hem arribat a creure que aquest era l’únic terreny de joc i les úniques regles que teníem.

“Dels diputats d’IC no en tinguem cap dubte, perquè quan arribin els moments estaran a l’altura de les circumstàncies”

Doncs no, resulta que potser la clau de l’èxit rau en intentar dibuixar un altre terreny de joc i, sobretot, les nostres pròpies regles i utilitzar la nostra presència al Congrés espanyol per a començar a fer-ho visible. Quin serà el punt de partida quasi segur? Dels nostres partits, CiU hi anirà sola i amb un cap de llista gens sospitós d’independentista. Ja veurem com en torna d’aquests propers tres anys. Esperem que aquesta intel·ligència que se li reconeix en molts sectors, li serveixi per reflexionar i sorprendre’ns. El PSC manté, i mantindrà, els seus dubtes hamletians sobre ser o no ser, sobre tenir o no tenir. Si tot va com hauria d’anar, el màxim que en podem esperar és una composició prou plural del grup de diputats elegits, i que, una part acabi desmarcant-se quan les coses vagin mal dades i el PSOE tanqui files amb el PP. Ajudem a que així sigui, sisplau, perquè els aparells d’ara ja s’encarregaran de no deixar colar a ningú sospitós de caure en conductes impròpies. Dels diputats d’IC no en tinguem cap dubte, perquè quan arribin els moments estaran a l’altura de les circumstàncies.

Punt i apart pels partits independentistes, que encara estan debatent sobre si cal anar-hi, o no, enlloc de fer-se la pregunta correcte: què hi va a fer un partit independentista al Congrés de Madrid en una etapa d’acceleració del procés d’independència?. Si la resposta no aporta res de substancial o es limita a un genèric defensar els interessos de Catalunya, sense fer res més que entrar en la dinàmica parlamentària clàssica, és millor no anar-hi. Però si la resposta va en la línia de repetir, per activa i per passiva, el nostre memorial de greuges, per dir-los que les nostres relacions han de ser de bon veïns, i per aprofitar el Congrés com a plataforma publicitària que faci arribar el nostre conflicte arreu del món, doncs ja tenim la resposta.

“Hi ha d’haver una candidatura unitària de tots els partits independentistes”

En segon lloc, caldrà plantejar-se com s’hi va i amb qui. I tothom que se senti mínimament independentista tindrà clara la resposta: hi ha d’haver una candidatura unitària, absolutament unitària, de tots els partits independentistes. S’ha de visualitzar el trencament de la dinàmica fragmentadora d’aquest sector i ha de quedar patent la generositat de tothom, amb el convenciment que l’efecte multiplicador serà tant important que tothom hi tindrà cabuda i tothom hi sortirà guanyant i, sobretot, qui hi guanyarà de veritat serà el país, perquè els diputats d’aquesta candidatura seran la nostra punta de llança, la que permetrà ser més moderats als diputats de CiU, que hauran d’anar esgarrapant recursos i competències per mantenir i millorar la feina del govern de Catalunya, que permetrà que els d’IC tensin la corda i ajudin a fer sorgir les contradiccions dels diputats del PSC o, en el pitjor dels cassos, els facin posicionar-se clarament al costat del PSOE i en contra dels interessos de la majoria dels ciutadans de Catalunya. No es pot demanar la unitat de tothom (Front català ampli o com es vulgui dir) sense ser capaços d’aconseguir la unitat independentista.

En tot cas, caldrà anar preparant un escenari, potser pel 2013, on comencin a fer-se visibles les propostes i accions unitàries de la majoria de forces catalanes presents al Congrés de Madrid. La unitat d’acció s’ha de construir des de la representació de cadascú i assumint el paper que cadascú pot jugar, en funció de les seves circumstàncies (responsabilitats de govern, nivell de consciència del seu electorat, etc.). La batalla, a Madrid, no pot ser entre formacions catalanistes sinó amb el PP i el PSOE i, especialment, amb el govern espanyol de torn.I, finalment, només quan tinguem clar tot això, hauríem de poder escollir les persones millor preparades per fer aquest paper. Ni en Ridao ni en Requejo, ni probablement l’Alfred Bosch -els darrers candidats independents temptejats per la gent d’ERC- , els podem cremar fent això, perquè no és el seu estil. Però potser és més l’estil d’en Joan Tardà o de l’Alfons López Tena.

“Calen candidats capaços de renunciar a la seva militància partidista per esdevenir els candidats de consens de l’independentisme”

I no es tracta d’anar a Madrid a cridar més fort que ningú, sinó d’argumentar amb paciència i contundència, aprofitant cada tema que es tracti en el Congrés. Que es parla d’infraestructures? Doncs aprofitem i parlem del projecte de construcció de la nació espanyola, en detriment de les altres, a partir d’un sistema radial de carreteres, de la xarxa de trens (AVE’s inclosos), de les telecomunicacions, etc. Que es parla de Sanitat? Doncs expliquem què ens costa cada llit dels hospitals catalans i qui els utilitza, de la relació qualitat/cost que s’aconsegueix amb una bona gestió, etc. I mil exemples més. Hem d’utilitzar la tàctica de la “gota malaia” i, alhora, la del crit a temps, la de la protesta passiva, la de la paciència infinita que es converteix en rauxa explosiva. Ens calen candidats capaços de renunciar a la seva militància partidista per esdevenir els candidats de consens de l’independentisme. Només així serà possible passar del que diuen les enquestes, de tenir 0/1 diputats independentistes a tenir-ne 5 o 6, que és el que correspondria a l’electorat independentista d’esquerres que avui és quantificable en el país. Cal ser ambiciós per poder ser generós.

Les eleccions europees, al 2013, han de representar una fita històrica pel nostre país. Si ens creiem que el procés d’independència és irreversible i ha de tenir una acceleració constant que vagi paral·lela amb el procés d’internacionalització del nostre projecte, a les eleccions europees del 2013 hem de disposar d’una única candidatura (ara sí que ens caldrà un Front català ampli), i ens cal que la participació superi, i en molt, la de qualsevol país europeu. I ens cal afegir, a aquesta candidatura, el màxim nombre possible de partits de la resta de països de la nostra nació i, si cal, a alguns altres de nacions com la basca o la gallega. I la proposta unitària dels partits catalans només pot ser una: volem ser el proper Estat europeu de la Unió. Ha de ser la prova de foc que ens ha de permetre, l’any 2014, aconseguir el nostre objectiu.

“La proposta unitària dels partits catalans només pot ser una: volem ser el proper Estat europeu de la Unió”

Si a les eleccions europees s’aconsegueixen aquests objectius, les eleccions al Parlament de Catalunya s’haurien d’avançar a primers de 2014 per fer possible que la declaració d’independència sigui el dia 11 de setembre de 2014, tres-cents anys després de la pèrdua dels nostres drets i llibertats nacionals a mans de les tropes borbòniques. A les eleccions del 2014 al Parlament de Catalunya, els programes electorals de la majoria de partits catalanistes han de tenir un punt programàtic comú; el compromís de declarar la independència a l’inici de la legislatura. Si aquests partits obtenen una majoria aclaparadora s’ha de començar la legislatura preparant el procés final de la declaració de la independència, convocant un ple extraordinari del Parlament per a fer la declaració solemne o, si el Parlament és dissolt a instàncies del govern espanyol, convocant una assemblea dels càrrecs electes catalans (al mateix Parlament o perquè no a Prats de Molló?) que la proclamin. Si el procés pogués transcórrer en un clima de normalitat democràtica, hauria de cloure’s amb un plebiscit on el poble de Catalunya ratifiqués la decisió dels seus representants.

Però, perquè això sigui possible, s’ha de fer molt feina abans i s’ha de fer ben feta. I els ciutadans de Catalunya, la famosa societat civil, ha de tenir la darrera paraula i ser-ne els grans protagonistes.



Dons ja tenim full de ruta, i objectius clars, i les passes a seguir… El pròxim?, ‘okupar’ les corts espanyoles, i a veure-hi la cara que se’ls posa als ibèrics…

Eps!, que no em fugi del cap, i a per la tercera part…

Siau…

L’encís del que és petit

Un article pispat d’Araomai, bloc d’una associació independentista, que ens porta raons per sentir-nos més i més a gust amb la nostra condició de País petit, tot salvant-ne l’estat actual de les coses, i ens dona esperances per al futur, és el que us porto avui…



Les nacions petites son atractives i pròsperes
Publicat originalment a “Revisió de l’Escola Kennedy de la Universitat de Harvard”
Adam Price. Trad. J. M. Minguell – 06/06/2011

Adam Pride és Becari Fulbright i estudiant de màster per a professionals en Administració Pública l’any 2011 a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat de Harvard. Temps enrere havia estat, durant dos mandats, un parlamentari de Plaid Cymru (Partit de Gal•les), on va representar a Carmarthen East i Dinefwr.

“Les nacions petites son atractives i pròsperes: Perquè la independència de Gal•les i d’altres països té sentit des d’un punt de vista econòmic”

Les últimes paraules del gran moralista francès André Gide van ser Estimo les nacions petites. Estimo les xifres curtes. Uns quants salvaran el món sencer (Kohr, 1970). Durant el perllongat creixement econòmic de les dècades de 1990 i 2000, aquesta última proclamació va adquirir un to gairebé profètic. Economies obertes, petites i àgils, com les d’Irlanda, Islàndia i els Països Bàltics es van convertir en els models de la globalització. Països de la mida de Noruega ocupaven els primers llocs de totes les classificacions de caràcter positiu, des del producte interior brut (PIB) per càpita fins als índexs d’innovació, pau i felicitat.

Els països petits són pròspers (pensem en Suècia), atractius (pensem en Costa Rica), forts (pensem en Singapur), i fins i tot actuals (pensem en Islàndia). De tota manera, darrerament sempre passa quelcom estrany cada cop que es parla de la creació d’una nova nació independent a partir d’un antic país colonial. Agafem, per exemple, el Québec al Canadà, o el meu estimat país de Gal•les al Regne Unit. En enfrontar-se a la idea que la gent esculli el seu propi destí i traci el seu propi curs, els dominadors de la situació actual opinen, amb to greu, que aquest moviment no resultaria econòmicament viable; ens diuen que sense el país colonial com a benefactor, la nació petita mai no podria sobreviure.

Així doncs, a què ve el nou pessimisme? Bé, ara que ha canviat la situació econòmica, també ha canviat el corrent d’idees. Les tribulacions de les petites nacions han originat grans titulars a nivell mundial en diverses publicacions del tipus de Lehman Brothers. La crisi del deute sobirà de Grècia, el col•lapse bancari d’Islàndia i la caiguda de la gràcia del Tigre Celta d’Irlanda han provocat, en conjunt, un canvi en els terminis intel•lectuals del comerç. Com més gran, millor ha substituït com més petit, més atractiu com la nova ideologia global. Això potser quedaria més ben resumit amb l’epítet atribuït a Paul Volcker, anterior president de la Reserva Federal dels EEUU (referint-se al personatge de Roy Scheider de la pel•lícula Tauró): En temps turbulents, és millor ser al vaixell més gran.

Poden els més petits sobreviure i prosperar en l’actual tempesta? Com afecta la mida del país al desenvolupament econòmic? I què faria la independència per un lloc com Gal•les? Per a mi, aquestes són quelcom més que preguntes acadèmiques. Després de gairebé una dècada en la lluita política diària a la Cambra dels Comuns com a diputat nacionalista gal•lès del Parlament i Parlamentari Nacionalista Gal•lès, vaig arribar a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat de Harvard (HKS) per trobar una base sòlida per aconseguir el somni de la meva vida. Malgrat tot, la mida sí ens importa. El meu propi continent, Europa, és un mosaic de meso-economies i microeconomies. Mentre que a la Xina i als Estats Units estan construint superpetroliers, Europa es troba amb una petita flota en formació, feta per a suportar, no pas per a dirigir, les onades. Està destinada a fer equilibris per no enfonsar-se?

La invisibilitat de l’escala

Durant la major part del segle XX, l’economia no s’ha pronunciat sobre la qüestió de la mida d’una nació. Una única conferència el 1960 va reunir totes les opinions intel•lectuals del període de postguerra al respecte (Robinson, 1960). En canvi, les revolucions intel•lectuals de la dècada de 1980, representades pel nou creixement i la nova teoria del comerç, es fonamentaven en la idea de rendiments creixents al augmentar l’ escala. El resultat va ser la predicció que els països extensos, on l’economia d’escala sembla més factible, tindrien més èxit.

De tota manera, la experiència empírica apuntava cap a una altra direcció. De fet, cada vegada existeixen més proves de l’efecte contrari. Així ho va expressar, fa uns anys, Xavier Sala-i-Martín de la Universitat de Colúmbia, el de les americanes de lleopard i zebra: “A mesura que passa el temps, augmenta el desig de comptar amb nacions més petites. I els economistes que diuen això no són (repeteixo, NO són) uns quants nacionalistes catalans bojos” (Sala-i-Martín, 1998).

De fet, actualment la majoria són francesos: per ser més precisos l’equip de l’Observatori Econòmic francès de l’ Institut Parisí d’Estudis Polítics (conegut popularment com Sciences Po), encapçalat per J-P. Fitoussi, ha dut a terme un programa de cinc anys de durada finançat per l’Agència Nacional d’Investigació francesa (ANR) sobre la mida del país i l’estratègia de creixement. En una notable sèrie de documents, la majoria dels quals ha passat desapercebuda en el món de parla anglesa, aquest nou grup de geoeconomistes afirma haver descobert un “nexe amb la mida” existent dins l’economia europea, observant que països més petits i avançats, com Irlanda i Finlàndia, aconsegueixen un major rendiment que grans elefants com Alemanya i França (Laurent y Le Cacheux, 2010; Alouini, 2010; Napoletano y Gaffard, 2010).

La meva pròpia anàlisi (elaborada amb l’ajut del meu col•lega Ben Levinger, estudiant de l’Escola de Govern J.F. Kennedy de la Universitat de Harvard), confirma els resultats francesos (Price y Levinger, 2011). Utilizant dades del Banc Mundial, trobem que els països petits de la Unió Europea (UE) (aquells amb menys de 15 milions d’habitants) gaudien d’un increment del 50% en les exportacions per càpita entre els anys 2000 i 2008, comparat amb l’ increment del 35% que presentaven nacions més grans. Sembla que els països petits han sortit beneficiats de forma desproporcionada de l’expansió del comerç des que es va introduir l’euro. Com ha afectat aquest benefici comercial al creixement? La Figura 1 mostra com els països petits redueixen la diferència en gairebé dos terços; des d’un 35% per sota a un 14%, en un període de tretze anys. Aquest plus dels països petits s’ha mantingut durant dècades, fins i tot en aquells països que es van unir a la Comunitat Econòmica Europea en els seus inicis.

Amb l’objectiu de comprendre la forma i la força de la relació existent entre mida i rendiment econòmic, vam comparar l’índex de creixement mitjà de cada país i la seva població entre els anys 1996 i 2007, període de relativa calma entre la turbulència econòmica patida per Europa de l’Est després de la caiguda del comunisme i abans del començament de la crisi econòmica mundial. En general, vam observar que com més gran era el país, més lent era el seu creixement econòmic. De fet, al llarg dels últims trenta anys, entre els membres d’Europa Occidental de la UE, només les diferències en la mida de la població (mesurades segons una escala logarítmica) poden representar el 50% de les diferències en la mitjana dels índexs de creixement del PIB per càpita, mitjançant una regressió lineal simple, amb els països petits obtenint, una vegada més, un rendiment més gran que els Cinc Grans (Regne Unit, Itàlia, Alemanya, França, Espanya). Després de la recent crisi econòmica, aquesta relació simplement s’ha trencat: des de l’any 2008 fins al tercer trimestre de l’any 2010, els països petits no tenien més èxit que els països grans (encara que tampoc en tinguessin menys). Quan la marea puja, aixeca més ràpid els vaixells petits (o ho sembla), tot i que no són més propensos a enfonsar-se en cas de tempesta.

Els grans avantatges dels països petits

Deixant de banda aquesta última crisi, quin podria ser el fonament d’aquesta notable història de l’èxit de països petits en circumstàncies econòmiques normals? En termes generals, existeixen tres fonts potencials d’avantatges de la petita escala: obertura al comerç, cohesió social i adaptabilitat.

Obertura al comerç

A causa del fet que el seu mercat domèstic té una mida més petita (en referència als ingressos totals), les economies petites tendeixen de forma natural a estar més orientades cap a l’exportació que els països grans (Dunning, 2001). Això significa que es troben en millor posició per a beneficiar-se de l’expansió del comerç i que compten amb una habilitat més gran per a reaccionar davant situacions de canvi, desenvolupant una especialització en nínxols de mercat i internacionalitzant les seves activitats comercials. Com argumenta Gary Becker, guardonat amb el Premi Nobel: De fet, ara les nacions petites compten amb avantatges en la competició dels mercats internacionals. L’eficàcia econòmica els exigeix concentrar-se només en uns quants productes i serveis, de manera que sovint s’especialitzen en nínxols que resulten massa petits per a les nacions grans (Becker, 1994).

Cohesió social

Els països petits són socialment més homogenis, més igualitaris, fàcils de governar i, per tant, més ben governats. Una major responsabilitat i confiança els fan millorar la seva capacitat de trobar el compromís social, reduint els costos de transacció i la complexitat del procés de creació de polítiques. Això contrasta amb els països més grans, on sovint no es motiva l’acció col•lectiva.

Adaptabilitat

Taula 1

Petits, però grans innovadors
País Política innovadora
Nova Zelanda Objectiu: la inflació (1990)
Xile Pensions privades (dècada de 1990)
Singapur Tarifes de congestió (1975)
Suècia Gestió de la demanda keynesiana (dècada de 1930)
Estònia Impostos de tipus únic (1994)
Costa Rica Abolició de l’exèrcit (1948)

La vulnerabilitat dels països petits cap als impactes exògens significa que s’adapten millor als canvis i que implementen reformes estructurals. A manera d’exemple, Jeffrey Frankel ha escrit sobre la funció dels països petits com a innovadors globals (2010). Aquesta capacitat natural d’innovació també s’estén a la ciència i a la tecnologia: Suïssa, per exemple, compta amb més premis Nobel per càpita que qualsevol altre país del món i amb tres universitats que apareixen en la classificació de les 100 millors universitats del món (Oswald, 2008). Consulteu la Taula 1 per a veure exemples d’innovacions d’alguns països petits.

L’efecte petita flota

Va haver-hi un temps en què el fet de ser petit resultava ser una barrera per a l’èxit econòmic. El problema real potser no era tant la mida com el fet d’estar sol; pensem, per exemple, en la Venècia que una vegada va ser pròspera, aïllada pel sobtat canvi de les rutes comercials que anaven cap a Àsia. Actualment, els països petits d’Europa es troben com a màxim a dues hores de mercats i de persones que es mesuren en centenars de milions.

Indubtablement la UE ha subministrat un important refugi econòmic als seus estats més petits, sense el qual l’ impacte de la crisi hauria estat molt més greu. Malgrat aquesta important condició, és evident que a Europa, durant els últims trenta anys, la mida petita es troba estretament vinculada a un major creixement. Tornant a la metàfora de Volcker, en temps turbulents es pot dir que els països petits es comporten més aviat com una estella de fusta, portada per les onades, però difícil d’enfonsar. Quan tornen els bons temps, la petita flota de vaixells petits d’Europa pot tornar-se més ràpida de nou i més hàbil a traçar un nou curs econòmic que no pas els superpetroliers, els quals no son precisament vaixells de regates.

El projecte de la independència

Aleshores, què hi ha de la independència? Com els aniria als petits països de nova formació en l’economia global?

Tenim la sort de comptar, al cor d’Europa, amb un treball de camp històric en l’economia de la independència. Els dos estats independents de Luxemburg (amb una població de 500.000 habitants) i la veïna zona de Sarre, Alemanya (amb una població aproximada d’1 milió d’habitants), compten amb una economia arrelada en el carbó i l’acer. Mentre Luxemburg estava destinat a convertir-se en un dels membres fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (ECSC), precursor de la UE, els habitants de Sarre van rebutjar l’opció de l’estat independent, així com la participació en l’ECSC, per dos a un, en un referèndum fet al 1955. Ambdues zones van haver de conviure amb la dolorosa reestructuració de les seves indústries d’acer, però mentre Luxemburg és actualment la seu del gegant internacional ArcelorMittal, la indústria d’acer de Sarre no és més que una pàl•lida ombra del que era abans. La diferència en els índexs de creixement de la nació independent de Luxemburg i la veïna zona que va rebutjar la independència és sorprenent.

Durant els últims trenta anys, Luxemburg ha avançat de forma progressiva, avantatjant el creixement econòmic de Sarre en 2,5 – 3,5 punts de percentatge de mitjana a l’any. L’efecte acumulat ha convertit Luxemburg en un dels països més rics del món i ha deixat Sarre com la zona alemanya més pobra de l’antiga Alemanya Occidental. Si algú encara dubta sobre el potencial valor econòmic de la independència, hauria de recórrer el curt camí que va des del Gran Ducat a Saarbrücken: paga la pena ser un país (petit) amb els seus propis drets, abans de ser només una regió d’algun altre estat.

I què hi ha de la meva terra natal, Gal•les? Des de 1990, el seu índex de creixement per càpita, en termes reals, ha estat un lamentable 0,9% de mitjana. Si Gal•les s’hagués convertit en un país petit independent quan va caure el mur de Berlín, en lloc de seguir sent una nació sense estat, potser li hauria anat molt millor. De fet, el model que Levinger i jo hem concebut -una regressió lineal de creixement segons la població- prediu un índex de creixement mitjà anual del 2,6% per a un país de la mida de Gal•les. A un Gal•les lliure podria anar-li millor o pitjor, depenent de les polítiques que escollís i de la força de les seves institucions, però un índex de creixement similar a l’actual 0,9% seria un punt extrem en la gràfica de l’escenari d’un Gal•les lliure. Si hi afegim les rendes inicials com una altra variable, encara donem al nostre model un poder predictiu més gran. Considerant que tots els factors fossin iguals, els gal•lesos serien, de mitjana, un 39% més rics si s’haguessin constituït com una nació-estat petita, i no simplement com una regió, durant aquest període de temps. Gal•les fins i tot podria esperar, igual que Irlanda i Dinamarca, atrapar i sobrepassar a un Regne Unit ara no existent, unint les característiques de fortalesa, de prosperitat i de petitesa. Poden haver-hi moltes raons plausibles per a oposar-se a la independència de Gal•les, però ja no pot dir-se, de forma creïble, que el risc d’empobriment sigui la més gran.

La qüestió de la mida òbviament ha crescut en rellevància en una nació de tres milions d’habitants que es considera massa petita per a mantenir-se per si mateixa. Igual que Julio Cortázar es va traslladar a París per a ser un argentí millor, jo vaig venir a Harvard per a poder ser un gal•lès més eficaç. Si els meus compatriotes no es convencen que la sobirania d’un país de la mida de Iowa és una opció econòmicament viable, llavors la sobirania de Gal•les no passarà de ser un somni. De tota manera, el missatge que vull transmetre a la meva terra és que els fets semblen estar de part nostra. Per una vegada, ens veiem nedant amb el corrent de la història.

Nota

John Dunning (2001), per exemple, va observar que els països petits de la seva mostra (és a dir, aquells amb menys de 10 milions d’habitants) comptaven amb una proporció comerç/PIB el 1995 del 111%, comparat amb l’índex del 62% registrat als països de mida mitjana-gran.

Traducció de Josep M. Minguell i Font, FUNDACIO CATALUNYA ESTAT.



Si res es pot treure de l’article crec que es pot resumir en una frase:

El que és petit, és bonic, i és eficient…

Només us diré què, per deformació professional, aquest ‘axioma’ el tinc plenament assumit. Ara el que em cal és convèncer els altres…
Eps!, i una altre, que aquest article lliga de totes totes amb el que fa dies vaig dient; la història i la realitat d’avui dia estan empenyent de nou les antigues nacions-poble al cap d’amunt!

Siau…

Comentaris tancats a L’encís del que és petit Posted in La cava

Començant el compte enrere (1)

Un dia festiu com avui dona per a fer força coses i una d’aquestes és donar-hi una petita empenta a aquest bloc, així què aprofitant l’avinentesa porto el primer d’un seguit d’articles que el Col·lectiu Joan Solà a fet public a través de Tribuna.cat.



El paper dels partits polítics catalans
Col·lectiu Joan Solà – 08/08/2011

Aquest 11 de setembre faltaran 1.096 dies per a la proclamació de la nostra independència. Ni un dia més, ni un de menys.

“Així comença el primer article d’una trilogia que pretén posar damunt la taula el paper dels partits polítics catalanistes en l’actual procés d’independència, de com encarar els tres processos electorals que viurem els propers tres anys i del factor que resultarà clau si volem obtenir el nostre propi Estat: el protagonisme de la ciutadania. Malgrat la seva extensió, aquest format només permet començar a parlar-ne. Tant de bo que els temes que plantegem, i els termes en els que ho fem, trobin respostes i contrapunts que ens ajudin a avançar junts fins aconseguir el nostre objectiu nacional.”

Aquest 11 de setembre faltaran 1.096 dies per a la proclamació de la nostra independència. Ni un dia més, ni un de menys. Segur que a la majoria de vostès, en llegir-ho, els hi ha sortit un somriure fruit de la incredulitat i de la desconfiança. Sí, de la desconfiança en les seves mateixes conviccions i, sobretot, en les del propi país. Clar, és que quasi tres-cents anys de dominació generen de tot, fins i tot autoodi i por a la llibertat.

Doncs hem de començar per creure’ns-ho. Si volem, podem. I si no ens ho proposem de veritat, no hi arribarem, ni d’aquí tres anys ni mai. No serveix de res creure que no tenim pressa, que tard o d’hora hi arribarem. Doncs en tenim de pressa, i molta, perquè les oportunitats passen i, si les deixem escapar, ningú ens assegura que en tornarem a tenir. Estem en un moment especialment dolç per intentar-ho, les circumstàncies actuals perduraran una temporada, però canviaran d’aquí uns anys. El context de crisi econòmica genera una oportunitat històrica i hem de saber aprofitar-la. Mai havíem tingut una base social tant àmpliament favorable a l’obtenció d’un Estat propi i tant activa, mai hi havia hagut una percepció tant estesa que les raons econòmiques eren tant o més importants que les culturals o lingüístiques i mai havíem tingut un suport polític tant plural, encara que sigui massa tebi.

“En tenim de pressa, i molta, perquè les oportunitats passen”

No tot ens ve de cara, però. I l’esclerosi política de la majoria dels nostres partits és el gran problema. Però la independència només serà possible, al nostre país i en aquestes circumstàncies, amb la participació activa i decidida dels nostres partits. Analitzem la situació actual de cadascun d’ells, i fem-ho amb claredat, malgrat que això pugui representar l’enuig de més d’un dels seus dirigents, llargament compensada pel més que probable agraïment de la major part dels seus militants.

La unitat política de l’independentisme visible, del que es manifesta com a tal, encara que només sigui la unitat d’acció a nivell electoral, es percep com una possibilitat molt llunyana. ERC veu com les properes eleccions espanyoles l’agafen en ple procés congressual i de renovació imprescindible si vol tornar a ser el pal de paller de l’independentisme d’esquerres. L’home que semblava tenir el vist-i-plau de la majoria de sectors, l’Oriol Junqueras, veu com un factor extern –la convocatòria d’eleccions a Madrid- li representa una primera càrrega de profunditat potser massa potent per algú tant poc avesat a les trifulgues d’un partit amb una llarga tradició caïnita.

Els de SI, aportant una serenor i capacitat de reflexió poc mostrada fins ara, ja parlen d’un llarg procés de confluència que hauria de culminar amb una candidatura unitària… al 2014!. Els de Reagrupament, hereus de les seves vacil·lacions i contradiccions, nascuts com a moviment transversal i aglutinador i esclatats des de dins des del moment que decideixen ser un partit polític més, es veuen abocats a l’entesa amb qui els vulgui acollir. Una mica com també els passa a la DC d’en Laporta i l’Arqué, que va perdent pistonada en la mesura que el seu líder mostra les seves febleses polítiques i la organització no troba la manera de fer-se un espai nítid entre el mar de sigles del sector.

“Res del que es faci s’hauria de fer sense les CUP”

Les CUP són percebudes com un món a part, amb una estratègia clarament rupturista i mostrant-se com l’exponent clar que és possible fer les coses d’una altra manera, des de dins del sistema a nivell municipal però al marge, almenys de moment, en tots els altres nivells. La seva feina és necessàriament lenta però efectiva. Res del que es faci s’hauria de fer sense les CUP. Ni la seva gent s’ho mereix ni el futur del país s’ho pot permetre. Primera evidència: cinc sigles, cinc alternatives, en un espai relativament petit.

I CiU? Diguem-ho clar: CiU està fent la seva feina i, en general, l’està fent bé. Compte! L’està fent bé de cara al seu electorat, que és el que cal fer. O algú pretén que la majoria social necessària per a proclamar la independència l’aconseguiran només els partits amb més o menys llarga tradició independentista? CiU s’ha marcat el seu propi full de ruta, no explicitat de forma clara, com és la seva tradició, però que deixa entreveure que si no hi ha un pacte fiscal equiparable al concert econòmic basc, es veuran abocats a anar per l’únic camí que els quedarà: la via sobiranista. És molt més del que mai ha fet i, probablement, és el millor camí per anar portant la seva gent per un camí de no retorn. De moment, està fent bé la seva feina, que cal llegir-la més en clau interna, de país i d’electorat, que pensant en obtenir-ne resultats satisfactoris.

Però CiU va presentar-se a les eleccions al Parlament per guanyar-les i per a fer-ho va saber aglutinar una part important del vot independentista. Ara, es veu obligada a governar fent massa concessions al PP. Tot un equilibri del que en són tant o més responsables els de CiU que els d’ERC, SI, IC i PSC. Són les contradiccions del sistema i les regles de joc que coneixem.

“CiU està fent la seva feina i, en general, l’està fent bé”

Hagués estat sorprenent que algú hagués tingut la gosadia de tenir una visió nacional del que calia fer de cara el futur immediat i hagués començat a estructurar el bloc nacional que necessàriament s’haurà de forjar si volem tenir un Estat propi. De moment, tothom ha seguit jugant el joc curt del desgast de l’adversari creient, falsament, que la debilitat de l’altre representaria l’enfortiment propi i ningú ha pres decisions pensant en el que li convé al país a mitjà i llarg termini. Tots els partits són presos en la teranyina de les autonomies per a tothom i se’ls fa quasi impossible de mirar més enllà. Va passar en la primera transició, la del franquisme, i està passant en l’inici del que fins i tot el President Mas ja ha qualificat de segona transició. Potser que li agafem la paraula i ens decidim a fer que d’aquesta no en sortim amb una reforma, sinó amb una ruptura negociada.

I IC i el PSC? Els federalistes, els nostres federalistes, estan en hores baixes. A IC cada cop són més les veus internes que clamen per revisar els seus postulats i els gestos dels seus dirigents van mostrant l’apropament progressiu cap a posicions “emancipadores”. La llavor d’aquells que provenien de Nacionalistes d’Esquerra està trobant, finalment, el terreny adobat. Tot és qüestió de temps, de mantenir el contacte amb la realitat dels territoris on IC està fermament arrelada i de tibar de la corda quan arribi el moment. IC té una missió històrica i, tal com va fer el PSUC en el seu moment, la farà bé.

“Per IC i PSC, l’alliberament de classe que propugnaven els seus predecessors ha de trobar el seu instrument en l’alliberament nacional”

Parlar del PSC necessita un llibre sencer, si ho volem fer bé, però podem simplificar-ho de forma molt entenedora: o es decanta per assumir el paper que pertoca a un partir catalanista en aquesta situació o s’aboca a convertir-se, en poc temps, en un partit quasi residual o, el que seria pitjor, en un partit disposat a instrumentalitzar els seus vots captius i fidels (que són molts encara) en benefici del manteniment de l’estatus social que molts dels seus dirigents territorials han aconseguit. Només una profunda renovació ideològica, organitzativa i metodològica, com la que propugnen la gent del Nou Cicle i d’algunes plataformes territorials o de les que s’expressen a les xarxes socials (+PSC, Congrés des de baix i altres), pot fer que el PSC que coneixem no esclati o mori d’avorriment. Al país li convé un PSC renovat mantenint el seu paper històric, però prou agosarat com per fer arribar un nou missatge profundament catalanista a la seva gent.

Per a uns (IC) i altres (PSC) l’alliberament de classe que propugnaven els seus predecessors històrics (PSUC i Convergència socialista/PSC Congrés i PSC Reagrupament) ha de trobar el seu instrument en l’alliberament nacional. Són diferents formes de concebre la nació, de bastir l’Estat, però són tant lícites com les altres.

Per poc que recordem els resultats electorals, els darrers però també tots els anteriors, totes les sumes dels votants d’aquests partits donen unes majories aclaparadores, superiors al 80% dels qui van a votar. De moment, aquests han de ser els nostres objectius per impedir aquella fractura social que uns temen i els altres utilitzen com amenaça.



Faré un seguiment de ben aprop d’aquesta gent del Col·lectiu Joan Solà, què per si hom no ho sap, formen part de l’Assemblea Nacional Catalana. No us els deixeu perdre!

Siau…