La ‘cremà’

Es del tot ben coneguda la tradició del País Valencià de cremar per Falles unes escultures amb ninos, ‘ninots’ en la tradició popular, fetes de fusta i cartró-pedra, un cop passades les festes de Sant Josep. Si no m’equivoco aquest acte l’anomenen popularment ‘La cremà’, i em ve d’allò més bé per fer-hi ironia, i ficar-hi cullerada, i fer-hi llenya de pas, amb un ‘ninot’ d’un llunyà lloc de la Franja, llur nom no el vull saber, i què la calba ‘le reluce más que el sol’, i del futur que se’l ve al damunt.

Sembla ser que les males veus diuen que aquesta és l’última campanya d’aquest personatge per terres castellanes, car l’objectiu que diu anar a defensar hores d’ara només el recolza l’altra mitja part de coalició, la que no és seva, un paper força galdós si més no. Hi ha d’altres comentaris, i aquests amb més rigor, que el qualifiquen de ‘démodé’, i hi estic d’acord. Pertany a una generació de polítics que va fer-se a l’ombra del franquisme i que varen crear el seu catalanisme? amarant-se del pensament ‘romantic’ d’en Espriu i d’en Vicens Vives, que els respecto de tot cor, però que professaven uns amors cap una Ibèria unida en germanor que el temps ha demostrat impossible, i que ha estat el leitmotiv, mentre no es demostri el contrari, de les polítiques de CiU fins avui dia. Aquesta idealització ha portat aquest home a no voler sentir-ne parlar de separar-nos-en, d’avenir un estat propi, tot enfrontat-se amb els corrents socials de la Catalunya d’avui dia.

El pla, el mal anomenat ‘pacte fiscal’, l’últim intent, o això és el que diuen, d’encaixar-nos amb els ‘amics de l’altiplà’, té un futur cert, el de ser un fracàs més gran que el de l’Estatut del 2006, car per activa i per passiva, els interlocutors espanyols han dit que als catalans no se’ls ha de donar ni aigua. De fet el què vol anar a fer aquest home és perpetuar aquesta ‘autonomerda’ que patim els catalans dia rere dia. I vet aquí què tenim aquest personatge, que a més vol ser ‘sinistre’ de les espanyes i no se’n amaga pas, que se’ns anirà a la metròpoli a muntar una paròdia de negociació sense res a negociar, i com a casa seva, can CiU, ja saben el resultat de les gestions tot abans de fer-se, deixaran que es cremi d’un sol cop tot ell, com ‘ninot’ de Falles qualsevol.

No se pas si se’n adona del que el ve al damunt, jo crec que està massa cec volent-hi ser un ‘sinistre espanyol’, i hores d’ara ha perdut el pols del País, i potser l’oremus.

No el vull cap mal, però les seves idees, somnis, i maneres el faran anar a petar a la seva pròpia Cremà, i se l’haurà ben buscada, oi?

Siau…

Una olla de grills

Ens trobem, ens agradi o no, en pre-campanya. Només cal fer-hi una ullada a les capçaleres de la premsa per adonar-nos-en que els candidats fan declaracions a tort i a dret per, d’una banda, ver-se veure, i per l’altra, fer-hi mal al rival. Entremig de tot aquest guirigall ens trobem tots els altres, qui per un motiu o altre no en voldríem saber res d’aquests personatges, però la realitat és crua i hem de saber-ne. Ara, com qui no vol la cosa, o potser sí que la vol, surt l’home silenciós, en Rajoy, per exigir al govern espanyol actual que no deixi que el front nacionalista-independentista basc pugui treure cap en aquesta contesa. Els motius són prou clars, tremola pensant-hi que el pot passar si aquestes gents se l’hi fiquen a casa, a les corts…

El fet és que si l’independentisme català aconsegueix unir-se i ficar-hi el nas, i el mateix passa, aquest amb molta més probabilitat, amb l’independentisme basc, el parlament espanyol es pot convertir en una veritable olla de grills. Sou capaços d’imaginar-vos el maldecap del pròxim govern espanyol si això arriba a fer-se realitat?. Cal, però, fer-hi una lectura més ampla per veure que no només vol estalviar-se aquest circ, també vol assegurar-se el nombre més gran d’escons a compte dels electors del País Basc, i dels nostres, àdhuc si Bildu no pot presentar-s’hi a les generals espanyoles, i nosaltres no en som de capaços d’anar-hi junts, els escons provinents d’aquestes terres el seran més fàcils d’aconseguir. Fem memòria del sistema, els escons ‘sempre’ es reparteixen en la seva totalitat, tant fa el sentit d’aquest vot com la quantitat, en acabar el procés totes les cadires tenen un cul al damunt. Així què com menys siguin a repartir més en tindran ells!, i a un preu ‘electoral’ més baix.

D’aquí en trec una conclusió prou clara, a banda de les ja exposades en dos articles anteriors, que cal anar a les corts espanyoles a fer-hi soroll, molt de soroll, i convertir les cambres espanyoles en una olla de grills…

No els agrada la gresca?, dons fem festa grossa…

Siau…

Un pas endavant

Si poc abans de les passades eleccions, les del 20N, vaig recollir tota una sèrie d’entrevistes del diari Avui què, amb el títol genèric de ‘Catalunya-Espanya: Final de trajecte?’, recollien les opinions d’un grup de personatges del País tot donant-hi la seva visió de com es trobaven les relacions vers dits territoris i les seves respectives poblacions, ara és l’hora de portar unes notícies, comentaris i opinions d’altres personatges, que ens poden donar una pinzellada de com està la situació actual, sempre des de la posició de les relacions entre els dos països i de com s’han anant consolidant unes de les idees, tant com d’altres s’han anant fonent aquests darrers mesos.

Només tres notícies calen per copsar com ha canviat, si aquest és el terme correcte, l’escenari. El que és evident és què ha evolucionat, però per a refermar les tendències que ja s’albiraven el proppassat novembre. Els espanyols immòbils en les seves posicions, més preocupats per les seves cadires que pel futur col·lectiu de les seves espanyes, aital com era d’esperar, i nosaltres empenyen cap endavant, cap a Europa i l’Estat català…

Sensacions per al pròxim 20-N. Article d’en Germà Capdevila a Tribuna.cat.

El futur que s’albira. Article d’en Santi Vila també a Tribuna.cat.

Anem per feina. Notícia de Tribuna.cat.

En podria portar un munt més, però amb aquest apropament es pot començar a copsar què passi el què passi hem pres un camí de no retorn. Trigarem més o menys temps, però això no té aturador, i de debò, ho celebro…

Siau…