Albert B. Bernaus (II)

Aprofito una estona per portar el segon article d’aquesta col·lecció d’en Albert Bertrana i Bernaus què, amb el títol “L’independentisme català per altres vies polítiques”, va ser publicat al diari El Punt -avui dia fusionat amb l’Avui- i que podreu trobar-lo a l’Agència del Cens del Poble Català.



L’independentisme català per altres vies polítiques
Albert B. Bernaus – 30/03/2008 – El Punt

“Contràriament a certes opinions, el comportament electoral que hem vist indica l’avenç en la presa de consciència nacional i en el sentiment de manca d’un estat propi”

“Desestimant les febles possibilitats d’influir en els òrgans de l’Estat espanyol, molts electors varen traduir l’independentisme creixent en abstenció o vot blanc o nul”

La baixada de vots i d’elegits independentistes i nacionalistes catalans al Principat, en les recents eleccions del sistema polític espanyol, no significa una baixada de l’independentisme en el si del poble de la nació catalana. Desestimant les febles possibilitats d’influir en els òrgans de l’Estat espanyol -i potser a causa d’uns arguments mal orientats a la campanya electoral-, molt electors varen traduir l’independentisme creixent en abstenció o vot blanc o nul.

Contràriament a certes opinions, aquest comportament electoral indica l’avenç en la presa de consciència nacional i en el sentiment de manca d’un estat propi. I indica la progressiva assumpció del fet que per les vies del sistema d’òrgans de l’Estat espanyol no es pot avançar cap a la creació d’un estat català ni organitzar de manera efectiva la prèvia consulta d’autodeterminació del poble de la nació catalana.

Efectivament, on les lleis polítiques de l’Estat espanyol preveuen que ‘les eleccions periòdiques són el mitjà per participar en els assumptes públics’, es refereixen -per definició permanent i lògica- als ‘assumptes públics’ del mateix Estat espanyol. En conseqüència igualment lògica, no és realista ni fonamentat dir o esperar que per mitjà d’aquestes eleccions i de l’activitat política als òrgans d’aquell estat -Parlament i Generalitat de Catalunya inclosos- es puguin assentar les bases fermes i efectives d’un estat distint per al nostre poble.

Però com ja he escrit en altres articles, aquesta evident situació de fet -siguin quins siguin els polítics independentistes i nacionalistes que participin en els assumptes de l’Estat espanyol- no implica que el poble català hagi d’abaixar el cap i els braços i renunciar als seus dret nacionals. Recordem que el dret internacional reconeix sobirans tots els pobles per igual, i que tots tenen el mateix dret a l’autodeterminació per decidir si volen constituir un nou estat. Això requereix, però, una altra forma d’activitat política organitzada a banda de les eleccions, partits, òrgans i ‘assumptes’ dels estats dominants, Espanya i França.

Dit això, si bé l’abstenció i l’augment del nombre de vots en blanc i nuls en les darreres eleccions espanyoles poden ser un indicador de la presa de consciència dels fets exposats, aquest comportament no en seria la millor traducció en actes ni hauria de ser-ne l’única. Car és convenient, també, que hi hagi el major nombre possible d’independentistes i nacionalistes catalans elegits als òrgans i ‘assumptes’ dels estats espanyol i francès. Des d’allà, si més no, poden influir en el dia a dia en la situació actual de dependència política, poden vetllar per preservar la integritat material i els aspectes simbòlics de la nostra nació. Contribuint així a mantenir les condicions que fan possible i viable la independència nacional, encara que el procés s’hagi de seguir per vies externes als esmentats òrgans d’estat.

I per tal que l’esmentada presa de consciència de l’electorat independentista es tradueixi també altrament caldria que s’adonés de les pròpies forces com a poble català, arreu de la nació, per enfortir i consolidar des de la denominada societat civil l’activitat política transversal organitzada democràticament fora dels òrgans d’estat; per preparar veritablement la consulta d’autodeterminació de les persones que es registrin com a membres del poble de la nació catalana. I plantejar la voluntat d’aquest poble a la comunitat internacional, directament i sense intentar passar pels esmentats òrgans d’estat, L’experiència haguda amb l’Estatut de Catalunya hauria de ser una prova suficient par actual així.

A més, saber que existeixen altres vies d’activitat política independentista eficaç, fora de les vies mortes en aquest sentit dels òrgans d’estat, pot fer veure a més i més electors que la independència és possible. Aleshores podran tornar a votar de manera creixent les candidatures que els són més properes, Però votar-les per allò que realment poden fer en l’etapa actual dins dels òrgans de l’Estat espanyol, sense fer creure o deixar entendre que des d’aquells òrgans també poden bastir un estat català.



Si més no, encara que s’insisteix en l’idea del primer article aquest altre m’ha deixat veure, i copsar, quin és el paper a jugar amb l’acció política independentista en cadascun dels àmbits, el de la societat civil i dels òrgans d’estat, i que tot dos en són d’útils i necessaris. La interpretació del sentit del vot no el veig tant clar, tant de bo sigui el que diu…

Siau…

Anuncis

Albert B. Bernaus (I)

A través d’un article d’El Punt Avui he anat a fixar-me en Albert Bertrana i Bernaus. Investigant per la xarxa, i després d’un parell d’hores, he trobat, al marge d’un CV en format PDF, certes referències a les seves activitats i un perfil del Facebook, diversos enllaços que m’han portat a la web de l’Agència del Cens del Poble Català. Reconeixent que no soc pas massa destre a l’hora d’escriure, he pensat que portant-hi a aquest bloc una col·lecció d’articles d’aquest home podria fer-me molt més entenedor, més que no pas escrivint un article dels meus tot provant-hi d’explicar qui és, què fa, i quines idees expressa aquesta persona, així què començo…

Abans de res vull comentar un parell de coses. L’una és que el meu desconeixement de la persona no vol dir ni molt menys que no en sigui de coneguda, car el desconeixement que reconec és el meu. La segona, que els articles han anat apareixent als mitjans públics al llarg dels darrers quatre anys, els que he trobat, i algú d’aquests ja no hi és a la web del diari on originalment va ser publicat, però, com he fet jo, el podreu trobar a la web de l’Agència del Cens del Poble Català en format PDF, com és el cas del que porto avui. I per acabar, l’ordre d’aparició serà el mateix ordre cronològic de publicació dels articles ‘originals’.



Una nova estratègia de l’Autodeterminació
Albert B.Bernaus – 22/11/2007 – El Punt

“El món ha canviat i els pobles ja són reconeguts com a subjectes de dret internacional, si es presenten com a tals, sense limitar-se a la democràcia de l’estat de la nació aliena que els pretén assimilar”

“Ja s’han donat situacions similars en algunes consultes populars en els darrers vint anys, amb intervenció d’observadors i mediadors internacionals”

Més enllà de situacions conjunturals, és un fet que des de les generalitats i els consells dels territoris de la nació catalana no és viable una consulta d’autodeterminació del poble català. Són òrgans descentralitzats dels sistemes polítics espanyol i francès i es deuen a ells. Però això no impedeix organitzar consultes d’autodeterminació per canals externs a aquest òrgans i sense les divisions que ells propicien.

La constitució espanyola, per exemple, com quasi totes les del món, no tracta del dret a l’autodeterminació dels pobles del seu estat. Això és en virtut d’un principi de dret internacional dit d’autonomia constitucional dels estats.

Però, d’altra banda, hi ha també el principi de dret internacional d’igualtat de drets de tots els pobles i del seu dret a l’autodeterminació – siguin o no siguin territoris colonials – per decidir si es volen constituir en un nou estat. Aquest principi és proclamat a la Carta de les Nacions Unides, té força de ‘Jus Cogens’ (norma imperativa) reafirmat i desenvolupat en els darrers anys, però sense que l’ordenament jurídic internacional obligui als estats plurinacionals signataris a codificar internament l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles annexionats que no s’han assimilat.

Aquest dos principis del dret internacional no són oposats directament entre ells, l’un no anul·la l’altre ni en depèn. Concretament, el fet que l’Estat espanyol faci ús del seu dret de no reglamentar el dret a l’autodeterminació del poble català, només implica que la consulta d’autodeterminació s’haurà d’organitzar des de de fora dels òrgans d’aquell estat. Ja s’han donat situacions similars en algunes consultes populars ens els darrers vint anys, amb intervenció d’observadors i mediadors internacionals. Cada poble mereix la mediació internacional per mètodes diferents.

Si s’assumeixen les tesis exposades, se’n dedueix la necessitat d’una nova estratègia democràtica del poble català, diferent del que s’ha fet en els darrers 150 anys. El món ha canviat i el pobles ja són reconeguts com a subjectes de dret internacional -si es presenten com a tals- sense limitar-se a la democràcia de l’estat de la nació aliena que els pretén assimilar.

En aquesta línia, una de les primeres bases que han de conformar la nova estratègia és el fet que qui ha de decidir si es vol constituir en estat és el poble de la nació catalana, el poble que no té estat; atenent dictàmens del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides (La Haia), el qual -en els casos d’autodeterminació- fa la distinció entre el poble subjecte d’aquest dret i el conjunt de la població que resideix al mateix territori. I així s’ha procedit en diversos casos. És a dir, els ciutadans que senten com a seva una nació que ja té estat propi no formen part -per lògica definició- d’un poble sense estat. Si ho veiéssim d’una altra manera, estaríem considerant el poble català com una mena de subpoble, com una part dels pobles espanyol i francès, i no tindríem raó substancial per parlar de nació catalana.

La posada en pràctica d’aquesta nova base estratègica ja ha començat fa temps des de la societat civil, amb les inscripcions voluntàries al cens formal de persones de tota la nació catalana, que no en reconeixen una altra com a pròpia, sense distinció d’origen de naixement ni de llengua parlada. Procediment similar als de diferents països com ara França i els Estats Units d’Amèrica, on no s’utilitza per a les eleccions el cens estadístic de població i on el futur elector ha de demanar la seva inscripció al cens electoral per poder votar. Sí, a fora de la democràcia de l’estat de dret també hi ha dret i democràcia, per preparar l’autodeterminació. Fer ús d’aquest fets permet, a més, posar en pau l’independentisme amb els polítics nacionaistes i independentistes que actuen dintre dels òrgans dels estats espanyol i francès, perquè puguin continuar defensant-hi els interessos del dis a dia de la nació catalana.



Ves per on que hem trobat les raons ideològiques, i de dret internacional, que varen garantir la legalitat de les Consultes Populars, encetades a Arenys de Munt, i el poder-les portar a terme…

Siau…