Albert B. Bernaus (IV)

Aprofitant que hi disposo d’una estona, en trauré suc pujant la peça que en fa quatre d’aquesta col·lecció d’escrits d’en Albert Bertrana i Bernaus. Aquest cop l’article és de juny del proppassat 2010 i, com els altres, aparegut a El Punt Avui.



Eleccions i dret a l’autodeterminació
Albert B. Bernaus – 02/06/2010 – El Punt Avui

“El terreny transversal on els elegits d’obediència catalana poden trobar la unitat d’acció és un Pacte Nacional per a l’Autodeterminació”

“Cal un cens nacional del poble català, a fi de ser pres com a subjecte de dret internacional”

Tot i que des del Parlament de Catalunya –òrgan del sistema polític espanyol i sota tutela d’aquell sistema– no es pot organitzar la consulta efectiva d’autodeterminació del poble català per decidir si vol dotar-se d’Estat propi, cal que hi hagi el màxim possible de diputats i diputades independentistes i nacionalistes conseqüents. Per fer-hi allò tan necessari perquè l’estat de la nació catalana sigui viable, i que realment ho poden fer des del Parlament: preservar al màxim la integritat de la nació catalana, contribuir a enfortir-la i a construir-la, el que es coneix com a nation building; i també per poder col·laborar amb la societat civil que assumeixi aquesta realitat, a fi que s’organitzi en tant que poble català per exercir la sobirania i el dret a l’autodeterminació que el dret internacional li reconeix fora del sistema polític espanyol i promoure així la mediació internacional per crear l’estat propi. Car, assolir la independència per mitjans democràtics, no implica limitar-se als mitjans del sistema polític espanyol.

Recordem que dintre d’aquell sistema només el poble espanyol és el titular indivís de la sobirania a tot l’Estat, el poble català no hi és reconegut i és considerat com la part del poble espanyol que resideix a Catalunya.

Ja ho sabíem, però el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, al seu dictamen 269 ( 01/09/2005), sobre la proposta de reforma de l’Estatut, en va donar molts detalls i nombroses cites de jurisprudència constitucional que es pot resumir en el principi doctrinal «autonomia no és sobirania».

Alerto els qui tinguin temptacions de promoure o provocar la modificació de la Constitució espanyola, que el resultat seria probablement pitjor que el text actual. Altra cosa seria, al final del procés de mediació internacional citat, si el govern d’Espanya convoca un referèndum a tot l’Estat per legalitzar internament que el poble català se’n pugui separar per crear un estat propi reconegut.

Atesa la necessitat exposada de tenir un màxim d’elegits independentistes i nacionalistes conseqüents al Parlament amb vista al nou cicle polític cap a la independència, i a fi de reconciliar amb els seus partits i candidatures el creixent independentisme sociològic partidari de l’abstenció i del vot blanc, esdevé necessari que aquestes candidatures al Parlament –les habituals i les eventualment noves– facin declaracions conjuntes o particulars en el sentit de demostrar als electors que coneixen les veritables facultats limitades del Parlament en matèria d’autodeterminació i de proclamació unilateral de la independència; tot demanant el vot per fer allò que realment es puguin comprometre a fer per preservar i construir la nació i per facilitar l’estructuració coordinada de la societat civil amb les finalitats descrites.

Aquesta entesa entre elegits i societat civil –reconeixent i assumint les limitacions del Parlament– configuraria un Pacte Nacional per a l’Autodeterminació, progressivament extensible a tota la nació. Aquest és el terreny transversal català on els elegits d’obediència catalana poden trobar la unitat d’acció que tan difícil és al Parlament.

Les candidatures habituals ja coneixen bé aquelles limitacions, les noves no les han d’ignorar i cap candidatura no les hauria d’ocultar als electors. No és una qüestió de l’eventual voluntat política ni del tremp patriòtic dels elegits independentistes i nacionalistes actuals o dels que siguin elegits. Encara que l’independentisme hi tingui la majoria, és la institució Parlament la qui no té facultats per als citats actes de forma que la comunitat internacional els pugui prendre en consideració. I així ho entendria la comunitat internacional si s’intentés una acció sobiranista formal des del Parlament de Catalunya, ja que es consideraria un afer intern espanyol. Arribat el moment, li seria molt fàcil a l’Estat espanyol invalidar democràticament en dret internacional el procés que s’hauria iniciat des de dintre del seu sistema.

Un desllorigador important a aquesta situació, el dóna un dictamen del Tribunal de les Nacions Unides dient que a les consultes d’autodeterminació hi ha de votar el poble que no té estat propi i no el conjunt de la població; i que la part de població que ja té l’estat de la seva nació no és subjecte del dret d’autodeterminació. Per això cal un cens nacional del poble català, a fi de ser pres com a subjecte de dret internacional i no ser considerat, només, una part del poble espanyol. Un cens d’inscripció voluntària, com a França i als Estats Units, per exemple, on no pot votar a les eleccions tota la població de dret i només voten les persones que s’hagin inscrit prèviament per votar. I ningú no qüestiona la legitimitat del percentatge de participació ni el resultat de la votació. Ho volem aprofitar?



És prou clar, el Parlament de Catalunya és un més dels òrgans de govern espanyols i, atenent-nos a l’article, no té facultats per declarar la independència de Catalunya, car podria ser invalidada per l’Estat espanyol, a més deixar-nos fora de l’aixopluc del dret internacional. Ara, vist el que ens diu, i prenen com a referència els models dels EUA i de Franca que són els dos exemples que ens hi presenten, la idea del Cens del Poble Català sembla ser una bona idea, el problema que hi veig és com articular-lo sense un fort recolzament econòmic, car caldria una campanya mediàtica molt extensa i contundent… Potser és l’hora de buscar-nos-en de padrins…

Siau…

Albert B. Bernaus (III)

Anem a per la tercera part de la col·lecció d’articles d’en Albert Bertrana i Bernaus. Aquest cop l’article sí que pot ser trobat a l’edició digital d’El Punt Avui.



La claredat permet veure el camí
Albert B. Bernaus – 01/07/2009 – El Punt Avui

“Per trobar el camí cap a la independència, cal un mínim de claredat, i ara hi és”

“Conduir el cas català com un afer extern a l’Estat espanyol, és el camí a prendre pel nostre poble per merèixer la mediació internacional cap a la construcció d’un estat propi”

Un cop més, a les passades eleccions europees, molts electors independentistes han exercit el vot blanc i l’abstenció política. Reitero el que vaig dir des d’aquestes columnes després de les darreres eleccions espanyoles (El Punt 30/03/2008). No és bo que la presa de consciència de la impossibilitat de l’autodeterminació i la independència des dels òrgans del sistema polític espanyol es tradueixi en un menor nombre d’elegits independentistes. Car en aquells òrgans hi tenen la necessària i possible tasca de preservar al màxim la integritat de la nació catalana, en tots els seus elements.

Si es pretenia una mena de càstig als partits i elegits independentistes, perquè no organitzen la consulta d’autodeterminació ni proclamen la independència, va ser un error que caldrà evitar en el futur. És un error basat en la falsa creença que des dels càrrecs sortits de les eleccions del sistema polític de l’Estat espanyol es podria convocar l’esmentada consulta popular i/o proclamar la independència.

Aquesta creença difosa per certa literatura amb aparença jurídica i acadèmica, ha fet que sorgeixin grups que diuen que els seria suficient reemplaçar els independentistes i nacionalistes actualment elegits, per poder organitzar, ells, l’autodeterminació i proclamar la independència. En realitat són aquells òrgans de l’Estat espanyol (Parlament de Catalunya inclòs) els qui no poden servir, amb èxit, per a l’autodeterminació cap a la independència; siguin quins siguin els elegits que ocupin aquells càrrecs.

Per trobar el camí cal un mínim de claredat, i ara hi és.

El projecte de llei de la Generalitat de Catalunya sobre consultes populars ha hagut d’excloure l’autodeterminació del seu marc, a fi que la llei no sigui rebutjada pels òrgans de l’Estat espanyol. Car la dependència del Parlament de Catalunya a aquells òrgans de tutela és total en matèria de consultes d’autodeterminació.

Per major claredat, el passat dia 16 de juny, la Mesa del Parlament (tots els partits hi són representats) va acordar per unanimitat no admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per convocar un referèndum d’autodeterminació. Això no significa que els membres independentistes i nacionalistes de la Mesa no desitgin que es faci aquesta consulta. Però saben que aquell no és el lloc per convocar-la. I intentar-ho des d’allà, amb el veto majoritari espanyol que seguiria, seria pitjor. Per aquell camí la nostra causa es convertiria, per definició, en un afer intern de l’Estat espanyol. I la necessària mediació internacional ja no pot intervenir després de la negativa de l’Estat si s’han utilitzat els seus canals representatius, car la comunitat internacional considera que seria interferir en un afer intern d’un estat.

Tant de bo la claredat aportada pels fets faci veure a més grups i persones que el camí iniciat fa temps pels comitès promotors de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català, per conduir el cas català com un afer extern a l’Estat espanyol, és el camí a prendre pel nostre poble per merèixer la mediació internacional cap a la construcció de l’estat propi.

Aquest camí, aquest projecte en marxa, es caracteritza, entre altres, per les bases estratègiques següents:

– El poble de la nació catalana roman sobirà, en igualtat de drets amb tots el pobles del món, com el dret a l’autodeterminació per decidir el seu destí polític; per la Carta de les Nacions Unides i per erudits estudis ulteriors que ho ratifiquen.

– L’autodeterminació del poble català i la mediació internacional cap a la independència tenen probabilitats d’èxit final des de fora del sistema polític de l’Estat espanyol. Conduïdes pel mateix poble català organitzat, actuant en conseqüència i prenent el seu destí polític en mà. Mentre altres independentistes dintre del sistema espanyol preserven viable la nació.

– Confeccionar un veritable cens del poble català per exercir el dret a l’autodeterminació. Cens de lliure inscripció, com als països moderns. Per complir els dictàmens del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides que fan la distinció entre poble i població per a les consultes d’autodeterminació.

– Assumint el que precedeix es pot tornar a parlar, a més, de la veritable nació catalana en la seva plenitud. Sense haver de reproduir l’antiquat esquarterament territorial que els ocupants van imposar i mantenen pels seus sistemes polítics. Sense haver de renunciar a la terra de Joanot Martorell i Ausiàs March, al sud. Ni a la de Ramon Llull, a les Illes. Ni al bressol de Jofre el Pelós, al nord, al peu del Canigó cantat pels poetes.



Bé, de mica en mica s’omple la pica!. No, res de bromes que això és molt seriós. El què he tret de clar, i aquest cop sí, és quin paper s’ha de jugar des de cadascun dels àmbits d’actuació. Des dels òrgans de govern espanyols el que cal, si ho he llegit prou bé, és defensar els Països Catalans enfront les accions legislatives que malmeten la nostra terra, impedint que es legisli amb aquesta intenció i enfrontant-se sempre i per això, malgrat no ens agradi, cal ser en aquest òrgans per poder-hi fer la susdita tasca. Tota l’altra feina l’hem de fer des de la societat civil, i forçar que la reivindicació d’autodeterminació sigui vista com un afer del poble català exclusivament i fora de l’àmbit estatal espanyol, per a què no sigui copsat com un afer intern d’aquest estat aliè.

No se pas si aquesta visió estratègica convenç tothom però de moment, en a mi, em sembla prou enraonada…

Siau…