Dues ànimes?, o gens d’esperit?

Un article d’en Rafael Nadal i aparegut a La Vanguardia posa el dit a la nafra del mal anomenat PSC. Susdit article, que no he trobat en català, esdevé molt aclaridor del que és el PSC i es pot esperar del socialistes a Catalunya, i em dona peu a comentar-hi que en penso d’aquest sots-grup.

Fa força dies, no se qui, va batejar la indefinició socialista tot dient-hi que en tenia ‘dues ànimes’. Jo més aviat el que els veig és que no tenen cap ‘esperit’, car es limiten a fer mer seguidisme dels dictats del PSOE, tot afegit-ne el galdós paper que hi fan al Parlament on, per semblar ‘de casa’, diuen defensar Catalunya però arribats a l’hora de la veritat sempre, i dic sempre totalment convençut, perden l’esma i el sentit de la dignitat i com les titelles deixen que els altres els moguin el fils i fan allò que els dicten des de les espanyes. Ni una sola veu crítica al Congreso’, ni una sola veu dissident, ni un sol comentari per posar en dubte els dictats dels amos, ni un bri de personalitat pròpia. Anorreats darrera no se sap quines doctrines no tenen cap mena d’autoestima ni d’orgull, semblen tenir-ne prou amb les prebendes personals que n’obtenen de posar-hi el cul a l’escó i el dit al botó quan el titellaire de torn ho mana.

Cal, si més no, fer-hi una reflexió més enllà de les evidències, i és que no es pot entendre aquestes actituds sense fer-hi una ullada a la història recent d’aquestes formacions. Per començar val a dir que entre el 1978 i el 1981 encara es podia parlar d’un Partit Socialista de Catalunya, car actuava amb criteri i personalitat pròpies, però un cop passat l’inefable 23-F, i prèvia reunió del Borbó amb els partits partits polítics espanyols, l’objectiu marcat va ser esborrar l’esperit catalanista del PSC, i molts d’altres, tot i que segons els acords d’associació amb el PSOE aquestos conformaven una federació. El pla, executat fins a la pràctica exclusió de la ‘C’ d’aquest partit, va anant-se portant a terme amb més o menys èxit. Els socialistes catalans estaven prou controlats fins l’arribada a la Generalitat d’en Pasqual Maragall què, amb el seu gir ‘catalanista’, va fer trontollar les estructures internes de poder del PSOE. La proposta d’un nou marc de relació amb l’Estat espanyol, d’un nou Estatut per Catalunya, no va agradar gens ni mica a les ‘baronies’ socialistes que veien com el seu ideari unificador, basat en interpretacions espanyolitzades dels dogmes del socialisme, podia caure en un no res. La solució?, desfer-se’n de la persona d’en Maragall i els seguidors, l’ànima catalanista hereva de l’oposició socialista catalana al franquisme, i posar-hi al capdavant hom que fora prou ‘neutre’ com per no haver-hi de patir més. Amb aquest objectiu, recolzats per una bona colla de trepes amb més esperit de buròcrates que de polítics, varen anar arraconant els ‘nacionalistes’ del PSC fins fer-hi pujar al capdamunt els representants de les tesis del socialisme obrer i sense lligams emocionals amb Catalunya. Aquests representats vinguts del món, o fills d’aquest món, dels treballadors de la indústria arribats amb els moviments migratoris del 50, 60 i part dels 70, són els què hores d’ara es troben al capdamunt del partit. El seu màxim exponent, en José Montilla, va aconseguir arribar fins i tot a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Fet el petit resum ja estem en situació de fer-hi una ullada a l’estat actual del socialisme a Catalunya. Aquí s’ajunten dues realitats, l’una és la catalana, el pols del País, l’altre, el context global del socialisme de finals del s. XX i principis del XXI.

Ja he comentat que la cúpula actual del socialisme a Catalunya està construïda al voltant dels hereus dels moviments obrers procedents de la immigració, i cal afegir que encara cuegen els hereus del moviment socialista català opositors del franquisme, i potser ve d’aquí aquesta interpretació de les dues ànimes, però la realitat és prou tossuda per deixar ben clar quina és la que domina l’escenari, la de l’antic obrerisme burocratitzat. Per altra banda tenim una crisi d’idearis socialistes, o millor dit d’esquerres, desorientats per la pressió del liberalisme capitalista i el predomini dels poders econòmics en tots els àmbits, socials, polítics i, evidentment, econòmics què, amb l’afegitó de l’incapacitat dels socialistes de reformular-se, segueixen atrapats en els dogmes que divideixen la societat en obrers, suposadament d’esquerres, i patrons, suposadament de dretes. No han aconseguit refer el missatge, ni l’ideari, i poc més es pot dir de les polítiques, car s’han oblidat, o no han copsat, que el món ha canviat prou com per a que aquesta dualitat obrer-patró hagi estat esmicolada en mil bocins.

Ara, en aquest escenari, a Catalunya cal afegir-li l’esclat nacional català, la revifalla del ‘Catalanisme’ amb majúscules, fruit de l’esgotament del model ‘didàctic’ vers les espanyes, l’evidència de l’explotació de Catalunya per part dels espanyols, amb l’afegitó de la revifalla del nacional-catolicisme en aquesta última, amb els atacs a la llengua, la cultura, l’economia, les institucions i a tot allò que es posa a tir i que fa olor a català. En mig de tot aquest enrenou, i sense cap explicació raonable, les actituds del PSC que es deixa manegar a tothora per un PSOE enfollit per la pèrdua de rumb del socialisme, i la pèrdua del lideratge social fruit de la seva infantil negació de la realitat dels temps que vivim i en plena ressaca econòmica, i sense deixar-nos-en al calaix la por a la pèrdua del poder, pel model de partit-empresa que conreen i que els fa voler-se mostrar més espanyols que el partit dretà per excel·lència, el PP, per allò dels vots. A desgrat, nostre és clar, atacar Catalunya sempre ha estat un magnífic ardit per a aquests propòsits, els hem anat molt bé car el nacionalisme espanyol té, com a rerefons identitari, un important component anti-català.

Dons arribats en aquí ja podem entendre perquè el PSC es sent el ‘fill pobre’, s’ha de fer perdonar el portar l’etiqueta ‘Catalunya’, malgrat que de catalans semblen tenir ben poca cosa, i fer-se estimar empassant-se, sense dir ni piu, tots els gripaus que els cauen al damunt. No volen ser identificats amb el nostre País, no tenen amor propi, ni personalitat política i s’han acomodat a la vida dels buròcrates, còmoda, fàcil i sense conflictes, car no cal cap mena d’implicació, tot els ho donen fet i amb fer seguidisme, i tenir més barra que esquena, ja han acomplert amb el paper que se’ls ha assignat, el de titelles, i si no que els ho demanin als vint-i-cinc indignes que seuen al ‘Congreso’.

Un però en tota aquesta dialèctica, perquè encara sembla que hi ha gents amb ‘ànima catalana’ i que empesos pel pols de la nació han començat a provocar esquerdes en el partit i, potser a més d’un, càrrecs de consciència. Ara, mentre no ho vegi amb els meus ulls, per a mi segueixen essent un partit sense ànima, ni esperit…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: