Començant el compte enrere (i III)

El tenia pendent i ha arribat l’hora de fer-lo aparèixer. El tercer article de la sèrie del Col·lectiu Joan Solà va veure la llum el proppassat 18 d’agost i potser es el moment de pujar-lo…



La societat civil és la clau de volta
Col·lectiu Joan Solà – 18/08/2011

“Aquest país ha començat a despertar quan la societat civil ha pres la iniciativa. La gran manifestació del 10-J de l’any passat no hagués anat com va anar si, prèviament, no s’haguessin produït les dels anys 2006 i 2007, pel Dret a decidir, després que les entitats del país no haguessin fet la feina de recomposició i vertebració que portaven anys fent i que va desembocar, finalment, en el procés de les consultes a 554 poblacions del país.”

Ha estat un llarg procés en el que s’ha preparat el terreny per sembrar-hi la llavor que ha de començar a germinar amb la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, a finals de la tardor d’enguany o durant el proper hivern. Va ser una llavor sembrada aviat farà dos anys i que ens ha de permetre articular, políticament, l’acció de la societat civil.

Assolir la majoria social a favor de la independència no és una feina fàcil ni es pot fer en quatre dies i sense una preparació prèvia. Cal fer-ho des de molts fronts alhora, de forma planificada i amb la tensió necessària per anar incrementant el ritme i la significació de les accions. Les consultes varen representar la primera etapa d’aquest procés, però ara ens cal multiplicar les accions i diversificar-les.

El President Mas es feia seva la idea que estem en una segona transició i, com en la primera -però esperem que amb uns resultats molt més positius per a Catalunya-, els ciutadans hem de ser els protagonistes. Només la nostra fortalesa farà possible que els nostres representants facin el que hauran de fer, quan toqui, i només la nostra unitat serà el blindatge adequat per rebutjar qualsevol escomesa exterior. I aquesta fortalesa només l’aconseguirem si som una gran majoria social que treballem, units, pel mateix objectiu.

La condició necessària és, doncs, assolir el suport de la majoria social i fer-ho per assegurar la cohesió social. En l’horitzó de l’Estat propi, la cohesió social és l’objectiu, el desafiament, el punt d’arribada. Té tota la raó en Salvador Cardús quan ho defineixi així i encara més quan diu que “la cohesió en cap cas no pot ser un pretext per prohibir-nos res, ha de ser un objectiu fonamental per aconseguir un màxim d’unitat nacional política i social”.

L’Assemblea Nacional Catalana hauria d’assumir el paper de lideratge col·lectiu del procés, donant cabuda a totes les persones que vulguin participar-hi activament i continuadament, i sabent sumar esforços amb les entitats i organitzacions socials (culturals, econòmiques, sindicals, professionals, etc.), de manera que totes les accions responguin a la mateixa lògica i siguin percebudes com accions esglaonades i confluents i, sobretot, que tinguin un ritme “in crescendo” que engresquin cada cop més gent.

Més enllà de la formació d’un organisme unitari, ampli, plural, que aglutini els esforços de tota la ciutadania i estigui orientat especialment cap a l’obtenció del suport de la majoria social, la societat civil té un altre repte imprescindible: definir l’Estat que volem. Hem de plantar-nos al dia D+1, al dia després, sabent que entre tots hem definit el nostre Estat, el marc de la nostra convivència futura, on puguem viure tal com som, orgullosos de les coses que ens agraden, de les nostres virtuts i de la nostra manera de ser, on trobem la forma de seguir sent la societat “dividida i complexa, atrafegada i individualista que sempre hem estat i com és qualsevol de les societats a les quals ens volem comparar” (Salvador Cardús). És per això que, en el Full de ruta que estem debatent els que participem en el procés constituent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), es preveu l’activació del que ha de ser l’altre gran puntal d’aquest procés: El Congrés Nacional Català. A imatge i semblança del que va ser, a finals dels anys setanta del segle passat, el Congrés de Cultura Catalana (CCC), els nostres estudiosos, els nostres professionals, els nostres experts, han d’elaborar un seguit de ponències que ens permetin dibuixar el nostre futur Estat. I tal com va passar amb el CCC, aquestes ponències han de ser debatudes per tothom que hi vulgui dir la seva, des de les comissions locals i sectorials de les que es doti la mateixa organització. En l’estructuració i lideratge d’aquest Congrés Nacional Català, les organitzacions culturals que s’han manifestat de forma coincident amb els objectius de l’ANC hi han de tenir el màxim protagonisme.

Tot plegat, ANC i CNC, conformen un projecte ambiciós i totalment necessari. Tothom és convidat a participar-hi. Podeu informar-vos amb més detall i formalitzar la vostra inscripció al procés constituent per mitjà de www.assemblea.cat.



I jo n’afegiria més, cal que cadascun de nosaltres, els patriotes més humils, anem fent feina convencent i engrescant a amics, coneguts, saludats, veïns i tothom que se’ns posi a l’abast. Cal fer créixer la massa activa dels què amb els petits gestos i la nostra quotidianitat anem construint el País que tots volem i desitgem… Pot semblar poca cosa, però una platja no pot ésser si no té grans de sorra que l’hi donin cos. Ben convençut n’estic que serà amb la suma dels nostres petits esforços d’on sorgirà el veritable poder creador de l’Estat Català. No defallim, el futur és nostre!

Siau…

Martin Niemöller

Primer vingueren a buscar els comunistes i res vaig dir perquè jo no n’era de comunista.
Desprès vingueren pels jueus i res vaig dir perquè jo no n’era de jueu.
Desprès vingueren pels sindicalistes i res vaig dir perquè jo no n’era de sindicalista.
Desprès vingueren pels catòlics i res vaig dir perquè jo n’era protestant.
Desprès vingueren per mi, però no hi restava ningú que pogués parlar en nom meu.

In memoriam, Heribert Barrera i Costa

No se’m acut res millor per homenatjar al il·lustre Heribert Barrera i Costa, traspassat el proppassat dissabte, que sevir-ne d’altaveu del seu missatge. Valgui per acomplir aquesta tasca un article del il·lustre publicat al diari ElPuntAvui el 20 de maig del 2009 i, tot sigui dit, per refermar la proximitat entre les seves idees i sentiments i els meus.

Un comentari, l’article, que hores d’ara té més de dos anys, n’és completament d’actual, no ens n’oblidem pas…



Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero
Heribert Barrera – 20/05/2009

L’article que Joan Carretero va publicar el mes passat a l’AVUI ha suscitat tota mena de reaccions i comentaris. El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.

1r. Catalunya pot continuar com ara? Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.

2n. Aconseguir la independència, és fàcil? No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il·legítima legalitat vigent.

3r. El govern de l’Estat ho toleraria? No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.

4t. Es pot guanyar el referèndum? Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.

5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer? El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.

6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se? El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.

7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles? Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre.



Em sap greu haver de reconèixer què no he tingut gairebé cap mena de relació directa amb n’Heribert Barrera, tant sols trobades casuals al capdamunt de les Rambles de Barcelona, o en algú dels molts actes de País en els que el il·lustre hi feia acte de presència, com a persona important i estendard de Catalunya, i jo, com a simple català d’anar a peu, però això no fa menor el respecte i l’admiració vers la persona, l’home, el lluitador…

Vagi per ell aquest record… Seny i rauxa!

Comentaris tancats a In memoriam, Heribert Barrera i Costa Posted in Interiors