Arxiu del Setembre 2011

Jordi Pujol

“Si vius a Catalunya, treballes a Catalunya, parles català i vols ser català, ets català!”

Anuncis

El ‘Dret a decidir’, projecte de país o excusa? (I)

Un pensament que des de fa molts dies em volta pel cap és el mirar de copsar què va voler dir-nos, als catalans, el Gran Timoner amb l’expressió ‘Dret a decidir’. Després de rumiar-ho força encara no he arribat a treure’n cap mena de conclusió, i és per aquesta causa que a través d’escriure-ho miro de treure’n l’entrellat.

Anem per pams. Tinc molt clar que per poder decidir res primer s’han de complir una sèrie de premisses fonamentals sense les que no és possible prendre cap mena de decisió, a saber:

  1. Cal tenir més d’una opció a escollir davant una realitat, fet o repte.
  2. Cal estar en disposició, real i mental, per obtenir-ne els beneficis i/o assumir-ne les conseqüències, pèrdues?, de la susdita decisió.
  3. Cal tenir l’autoritat necessària i suficient per que la decisió sigui assumida pels altres.
  4. Cal tenir els recursos i/o les eines necessàries i suficients per fer que aquesta decisió esdevingui efectiva.

Podria esplaiar-me força més, però m’ha semblat que amb aquestes hi ha prou.

Comencem. Cal fixar-nos en el context, per poder situar el discurs, i aquest el conformen el poble català i llurs aspiracions de llaurar-se un futur propi, un Estat Català?, i sense oblidar-se de l’àmbit, la política feta des de Catalunya sota el jou d’un estat aliè, i contrari, i els moviments socials ‘sobiranistes’, per que d’això en parlem, no?. Aclariment del que vull dir; aquestes dues realitats podrien expressar-se amb una relació direccional molt senzilla entre: Estat Català -vers- Estat Espanyol, una via de doble sentit per la que belluguem des de temps immemorials i amb totes les conseqüències de ser-hi al bell mig del camí i no tenir un rumb clar, al menys fins ara.

Analitzem la primera premissa i encetem-la amb una pregunta; tenim més d’una opció?. Si som conscients del context, sí. Podem escollir entre fer-nos el nostre Estat, d’una banda, o deixar les coses aital són, i viure sota el jou d’un estat aliè i contrari i deixar de ser nosaltres, és qüestió de decidir-se.

Amb segona premissa sorgeixen més dubtes, la primera té una resposta clara, però aquesta… Si la destriem, la premissa, potser fem més via. En llur primera condició, l’estat real, i no ho dic jo ho diuen especialistes i estudiosos de diversos àmbits, i sabent que en parlem de si estem en disposició ‘certa’ d’assumir els beneficis i/o les pèrdues del que decidim, la resposta és sí, tant si es vol seguir com fins ara, i les conseqüències ja les hem tastades i els ‘beneficis’ els coneixem, com si prenem l’altre sentit, més difús en aquest dos aspectes, les pèrdues i els beneficis, però amb l’aval del que diuen els que en saben… i diuen que guanyaríem, i molt.

No val oblidar que mentre siguem en trànsit hi ha certs sectors, els que hores d’ara es mostres més porucs a fer la passa, que potser, i dic potser amb tot el convenciment, les passarien magres, car són sens dubte el més exposats, i són els que mostren estar en pitjor disposició mental i, real?.

Si fa o no fa aquesta segona qüestió estaria resolta, la disposició ens la fem nosaltres i no té com a resposta un ‘sí’ o un ‘no’, sinó més aviat un volem o no volem?, i depenent de la resposta ja et predisposes tu mateix, o no.

Més difícil se’m fa analitzar aquesta tercera premissa, car, per una banda, la resposta de l’estat ocupant la sabem, però no és pas aquesta la que ens ha d’amoïnar, ens ha d’amoïnar la dels altres actors europeus i internacionals que són els que poden forçar el primer, l’estat aliè, a acceptar la nova situació, amb el condicionant que ells també l’han acceptar com a pas previ.

Tenim l’autoritat?, considero que sí, que com poble, i si fem cas dels tractats internacionals que parlen del respecte i del dret dels pobles a llur llibertat i llur dret a l’autodeterminació, aquesta autoritat ens ha estat adjudicada. Som un poble, no hi ha cap mena de dubte, però hi ha prou amb això?. Hauria d’haver, malgrat tot, una majoria d’actors de la comunitat internacional convençuts que Catalunya és subjecte de dret, per que el fet de ser poble, per se, ens permetés acollir-nos al dret internacional donant-nos, per aquest fet, l’autoritat necessària i suficient que ens cal.

I per acabar, l’última premissa; disposem de les recursos o les eines per a que la nostra decisió esdevingui efectiva?, si som capaços de convèncer-nos i convèncer als altres de que les tres primeres premisses les acomplim, i sabent que formem part de les cultures democràtiques de l’Europa occidental, amb una gran capacitat econòmica i disposant, malgrat sigui en forma d’esborrany, d’uns òrgans de govern nacionals, la resposta a això cau pel seu propi pes.

Ben mirat tant sols és qüestió de voluntat, la nostra voluntat de voler, o no, esdevenir plenament sobirans, i el dret el tenim tot, tot el dret del món, i ho podem fer, la qüestió és posar-s’hi.

Fins aquí arribo amb l’intent d’esbrinar i aclarir-me què voldria significar ‘Dret a decidir’ en el context que es suposa ha estat llençat aquest concepte. Però no és el final, em deixo per a una segona part el provar de treure’n l’aigua clara, a través d’un fragment del discurs que el M.H. Artur Mas va fer al Debat de Política general el proppassat dimarts, del que podria ser el que volia que entenguéssim.

Siau…

Ramon d’Abadal

“L’unitarisme patrioter espanyol, monopolitzat pels castellans, no ha tendit a articular mai, ni encara a fondre, sinó a exterminar.”

El català és la nostra responsabilitat

Ja ho va dir, i permeteu-me l’expressió, clar i català, en Joaquim Maria Pujal al pregó de les Festes de la Mercè a Barcelona, i avui ho ha tornat a repetir el M.H. Jordi Pujol en un article, publicat a la web de la fundació que porta el seu nom, i del que porto els tres fragments que m’han semblat més significants.



Què posa en perill el català?
Jordi Pujol – 28/09/2011

Moltes coses. La pressió del castellà a través dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, o a través d’una gran part de l’activitat comercial, o alguns hàbits administratius, etc. I, evidentment, l’alta proporció de gent castellanoparlant que viu a Catalunya, en bona part fruit de les onades immigratòries del segle XX. Tot i que amb la dels anys 10, 20 i 30, i dels anys 50, 60 i 70, s’ha produït una molt important integració social, econòmica i de promoció personal i familiar. I d’ascensor social. I tot plegat ha permès mantenir la cohesió i la convivència del país. Catalunya ha estat un exemple bo i positiu de capacitat d’acollida i de barreja. I de conservació d’una personalitat col·lectiva. Una conservació feta des de l’obertura i no des del tancament



Entro a un bar i demano un cafè. El cambrer em reconeix i es queixa perquè deia que el govern que jo aleshores presidia no havia plantat prou cara a Madrid en un tema concret. M’increpa en un to molt crític i mirant d’atreure l’atenció dels clients que hi ha a la barra del bar. Diu: «sempre us abaixeu els pantalons». I aleshores entra un negre i diu, textualment, al cambrer: «Posi’m un tallat, sisplau». I el cambrer respon: «Enseguida voy». La meva reacció va ser: «Et permets increpar en to fatxenda el president de la Generalitat, l’acuses de poc catalanista i ara no aguantes el català ni mig segon a aquest client que t’ha parlat en català». L’adjectiu final que li vaig aplicar me’l callo. I ell, encongit, va respondre amb veu fluixeta: «És que és negre». Amb el negre que feia quatre anys que vivia a Catalunya, hi vaig seguir parlant una bona estona. En català, naturalment.



Jo he estat «parella lingüística» d’argentins, madrilenys, bolivians, mexicans, senegalesos… Però les meves parelles sovint es desanimaven. Una d’elles, un argentí, que parlava bastant bé el català, encara que amb una mica d’accent, em va dir: «El mal és que jo només puc parlar català amb vostè. A l’empresa on treballo quasi tothom parla català. És la llengua habitual. Però amb mi tots parlen castellà. Saben fins i tot que faig classe amb vostè, però continuen parlant-me en castellà».



No calen més explicacions, no?, no hi ha prou amb que exigim als governs de torn i les administracions que el defensin, també cal, de totes totes, que nosaltres ho fem talment, fent-lo servir a tothora i amb tothom… car el català és també la nostra responsabilitat!

Siau…

Luis Ulloa

“No anomeno història a l’acumulació de testimonis de cronistes, analistes o compiladors, els quals no han fet, en general, sinó copiar-se els uns als altres, repetint continuadament i sistemàtica els mateixos errors i desencerts sense altre resultat que el contraproduent de donar a les falses llegendes l’immerescut prestigi i autoritat del temps i del nombre.”

Contra-opinió, federalisme i nació

He de reconèixer que em vaig quedar bocabadat llegint l’entrevista a n’Eudald Carbonell. No em podia creure que hom que jo considerava amant de la seva terra i coneixedor de l’home, àdhuc és un dels arqueòlegs més prestigiosos d’Europa, tingués unes idees tant enfrontades a les meves en temes de nacionalitat i identitat, catalana esclar, i vaig voler escriure al seu moment un article tot donant la meva opinió, però les paraules no em sortien… Avui, finalment, ha estat algú altre que ho ha fet i no puc dir que talment com ho hauria fet jo, per que de ben segur no tindria el nivell. Ha estat en Víctor Alexandre a través d’aquest article d’opinió aparegut a El Singular Digital i que tot just pujo al bloc.



La nació dels federalistes
Víctor Alexandre – 26/09/2011

“L’assertivitat no és un do, és un exercici. I no es pot esperar que sigui assertiu qui fa anys que no decideix per ell mateix”

Dies enrere, en una entrevista concedida al Singular Digital, l’arqueòleg Eudald Carbonell feia tot un seguit de desqualificacions de l’independentisme amb les quals no sols no hi estic d’acord, sinó que voldria refutar per mitjà d’algunes consideracions. Això, però, no evitarà que em posi al seu costat a l’hora de defensar-lo d’aquells que li retreuen que expressi opinions polítiques en lloc d’arqueològiques. Talment com si els arqueòlegs només poguessin opinar sobre els vestigis de la humanitat, els bombers només poguessin fer-ho sobre incendis, els músics sobre música o els metges sobre medicina. Tothom té dret a opinar sobre les coses d’aquest món, sempre que ho faci sense màscara ni desqualificacions personals.

Estic d’acord amb el benvolgut amic Carbonell quan diu que “el catalanisme hauria d’integrar qualsevol procés que es basi en una transversalitat: la defensa de la llengua, la cultura, la identitat i incrementar la consciència nacional”, i comparteixo parcialment el seu parer sobre el victimisme català. Veig que tot i reconèixer que el victimisme català és un tòpic, el dóna per fet d’aquesta manera: “Quan passa alguna cosa sempre és culpa de Madrid. Aquest és un plantejament realment infantil”. El victimisme, certament, és infantil. Però si hi ha una cosa que l’independentisme no és, és victimista. El victimisme sempre ha estat l’argument del pusil·lànime, del qui vol una Catalunya subordinada a Espanya, per bé que ornamentada amb el títol honorífic de “fet diferencial”. L’independentista, en canvi, precisament perquè té l’autoestima que al pusil·lànime li manca, no admet cap altre estatus per a Catalunya que el que tenen Espanya o França en l’ordre internacional. Per altra banda, la psicologia ens explica molt bé la raó per la qual una persona o una col·lectivitat llargament sotmeses experimenten una davallada alarmant de la seva autoestima. Cal tenir en compte que l’assertivitat no és un do, és un exercici. I no es pot esperar que sigui assertiu qui fa anys que no decideix per ell mateix. Des d’aquest punt de vista, per tant, hem de veure la creixent voluntat catalana de tenir Estat propi com un autèntic miracle, atès que l’independentisme constitueix la màxima expressió de l’assertivitat.

Coincideixo amb l’Eudald Carbonell quan afirma que “el món va cap a la interdependència a causa de la revolució cientificotècnica”. I tant que sí! I, a més, és molt bo que sigui així, ja que suposa un exercici d’humilitat per a tots els pobles del món, especialment per als més grans i arrogants. El missatge és aquest: no hi ha ningú que sigui autosuficient, tothom necessita alguna cosa dels altres. Però em sobta que en Carbonell afirmí això: “No m’agradaria que el 100% de Catalunya fos sobiranista o independentista. Això seria un problema”. Un problema per a qui? Per a ell? Per a Espanya? Per als espanyolistes? No havia sentit mai que la voluntat de ser lliure fos una cosa negativa. Això només ho diu el PSOE de Catalunya amb la seva galdosa estratègia de la por. Ja sé que en Carbonell ho associa al perill de la “homogeneïtat” i a la riquesa de la “diversitat”. Però això és fer trampa, per la senzilla raó que la diversitat no és antagònica amb els atributs d’Estat. Tot depèn de la personalitat de l’Estat en qüestió. Espanya, per exemple, és una enemiga aferrissada de la diversitat. No l’ha admesa mai al llarg de la seva història. Mai. Sempre s’ha reafirmat, i ho continua fent, per mitjà de l’anorreament de tot allò que s’allunya de les essències de Castella. Només cal mirar el mapa radial de les seves infraestructures en ple segle XXI i el capital espoliat a Catalunya amb què les finança.

Lamento que les fonts d’Eudald Carbonell sobre la situació econòmica catalana siguin tan coincidents amb les de l’espanyolisme més reaccionari quan diu que els diners del nostre dèficit fiscal “els traiem d’Espanya”. Renoi, això sí que és fort. No m’estranyaria que un dia d’aquests li arribés una oferta d’incorporació a la FAES. En tot cas, recomano l’estudi a fons dels treballs que el Cercle Català de Negocis ha fet sobre el tema i que permeten veure la magnitud de l’espoliació espanyola de Catalunya. En Carbonell, a diferència de la FAES i de l’espanyolisme de dretes o d’esquerres, no ho diu amb mala fe, n’estic convençut, però acaba fent-los el joc amb aquesta distorsió de la realitat. Els 22.000 milions d’euros que Espanya espolia anualment a Catalunya, i que constitueixen el nostre dèficit fiscal, són obligatoris. És a dir, són una imposició, un lladronici, un pillatge. El consum dels productes que fabriquem amb el nostre esforç, en canvi, és voluntari. Catalunya no imposa a Espanya l’adquisició dels seus productes, és aquesta última qui els compra per la seva qualitat. Consegüentment, és inadmissible comparar espoliació amb lliure mercat. No costa d’entendre: el pagament de 12.000 euros que fa anualment cada família catalana a Espanya és una imposició; per contra, la tria d’una marca catalana en un supermercat espanyol és una elecció. Queda clar, doncs, que un català que es vanti de ser d’esquerres només pot ser solidari amb Somàlia, Kenya o Etiòpia, on la gent mor literalment de fam, mai amb el govern de Madrid. A més, no és cert que l’economia catalana patís cap mena de trasbals pel famós boicot al cava. Això és una camàndula. Aquell boicot va fer pessigolles a Catalunya, perquè la major part dels nostre cava no es ven pas a Espanya sinó a tot el planeta. Diguem, tanmateix, que, de boicots, si s’escau, Catalunya també en sap fer. Zanussi o Leche Pascual, per exemple, en podrien escriure un llibre.

Aquestes manifestacions d’Eudald Carbonell també criden l’atenció:

  • “Crec que Catalunya és una nació, però no sóc nacionalista ni ho seré mai. La meva ideologia d’esquerres ho impedeix. El nacionalisme és una cosa burgesa, de pensament estret i normalment impulsat per la dreta”
  • “Els plantejaments de l’anticatalanisme i de l’antiespanyolisme són iguals”

Realment curiós que algú gosi afirmar que la ideologia d’esquerres és incompatible amb el nacionalisme, quan, com sabem, la història de la humanitat compta per milions les víctimes mortals del nacionalisme d’esquerres. Hi ha algun espanyol d’esquerres que no vulgui que Espanya continuï essent Espanya? Sincerament, em nego a creure que una persona ponderada com l’Eudald Carbonell faci seu el manual sectari i espanyolista de l’esquerra ‘pija’ catalana. No és possible. Més que res, perquè el gros parlamentari d’aquesta esquerra és de subordinació espanyola i vota tradicionalment a Madrid al costat del PP en contra dels interessos nacionals de Catalunya. Pel que fa a la comparança entre anticatalanisme i antiespanyolisme, només mostrar el meu astorament perquè algú amb un bagatge cultural notable consideri que el rebuig del maltractat al maltractador, en lloc de ser un acte de dignitat, és un acte de malignitat. Realment increïble. També em sorprèn, francament, que Eudald Carbonell es declari “federalista” i “no nacionalista” sense adonar-se del contrasentit que això suposa, ja que un català que està en contra de la independència de Catalunya, perquè la vol dintre d’una hipotètica federació espanyola, és algú que està substituint una nació per una altra. És algú que nega a Catalunya l’estatus que concedeix a Espanya –ser interdependent des de la condició de membre de les Nacions Unides–, i que només concep la nació catalana com una part d’una altra nació. La nació dels federalistes catalans, per tant, es diu Espanya. Què hi ha més nacionalista que això?



Coincideixo en el fet d’acceptar que hom pugui tenir idees i opinions diferents, no m’agraden les situacions de parers únics i unificats, però tampoc puc acceptar que se’m vulgui fer passar ‘bou per bèstia grossa’ en assumptes del país.

Bé, com deia al començament, si jo hagués tingut l’eloqüència d’en Víctor Alexandre potser hauria aconseguit fer un article semblant, però no la tinc i és per això que l’única sortida ha estat subscriure’m al que diu per donar a conèixer el que penso… per fer-ne una contra-opinió.

Siau…

Catalunya, subjecte de dret

Dons sí, llegint aquest article d’en Jordi Porta, President del Centre UNESCO de Catalunya, i afegit els llibres i d’altres articles que parlen del mateix, dels processos d’independència, he trobat que ens falta una tasca, tenim una feina pendent.

Si fem cas del que ens diuen, i per a que el dret internacional ens tingui en compte i/o puguem reivindicar la seva aplicació al ‘cas català’, s’ha de convèncer els ens internacionals que els catalans, la nació catalana, en resum, que Catalunya és el que ells anomenen subjecte de dret, aital que com a subjecte dret pugui acollir-se a les lleis internacionals per sustentar la legalitat de la nostra secessió de l’Estat espanyol, i per a que no hi hagi cap mena de dubte de la legitimitat de la susdita secessió, car l’acompliment de la legalitat internacional, que és l’única que cal tenir en compte en aquesta mena d’esdeveniments, és un requisit fonamental.

El com s’ha de fer o millor dit argumentar de ben segur és feina de juristes, això sí, de bons. Potser si que hi ha estudis però només he trobat aquesta aproximació al problema a la web de la Fundació Jordi Pujol, parlant d’aquesta necessitat i alhora argumentant la susdita, però poca cosa més. En tot cas aquest fet no treu que ens calgui de totes totes, i mentre sigui d’aquesta manera serà una tasca pendent la de demostrar que Catalunya és subjecte de dret internacional.

Siau…

Què hem d’anar a fer?

Tenim una cita molt propera, i aquesta és una convocatòria electoral, de fet hores d’ara ja oficialitzada, al davant. Hi ha qui diu que els catalans no hi hem de fer-hi res davant aquesta convocatòria, que no ens hauria d’importar, que no ens portarà res de nou, res que hores d’ara no sapiguem, d’acord. Hi ha que pensa, com jo, que sí que hem de treure el cap i tenim feina a fer a la cambra de representants del país veí per que, i malgrat sigui a desgrat nostre, encara és en aquell lloc on ens hi juguem, o més aviat hi juguen, el nostre present i el nostre futur. Potser la presència ‘catalana’, la de debò, no hi cal, pels rendiments que se’n treu, però no ser-hi és de ben segur pitjor. La nostra influència és ben escassa, i si els rumors que hi corren es confirmen, encara serà més poca cosa. Ara sí, que deixar passar l’oportunitat de fer-nos sentir encara que siguem minoria ‘minimitzada’, car és un atri des del que podem fer sentir el nostre clam, seria imperdonable, una oportunitat que no s’ha de deixar que ens fugi de les mans. No hi ha res escrit i en podríem tenir més d’una sorpresa…

Bé, que un cop deixades anar les meves cabòries, potser que doni pas a una opinió que no comparteixo del tot però que n’és d’útil per a la reflexió que avui proposo, i per això mateix porto aquest article d’en Germà Capdevila i aparegut a El Punt Avui el proppassat agost.



Sigui quin sigui el resultat el 20-N, Catalunya no pot esperar cap avenç
Germà Capdevila – 03/08/2011

“Mai una cita amb les urnes no havia estat tan intranscendent per a Catalunya”

El president Mas ha assegurat que les eleccions del 20-N seran una oportunitat per a Catalunya, que tindrà més o menys força per negociar el pacte fiscal en funció del resultat electoral.

Ja em perdonarà el molt honorable, però no puc estar-hi més en desacord. Mai una cita amb les urnes no havia estat tan intranscendent per a Catalunya. Mas fa servir una retòrica del segle passat, que ha perdut tota la seva vigència. El resultat de l’estratègia del peix al cove s’ha demostrat que és insatisfactori, fins al punt de transformar el seu creador, Jordi Pujol, en un escèptic que ja no veu cap argument contrari a la independència. Competències o millores esgarrapades amb esforços titànics i costos polítics enormes, són recuperades descaradament per Madrid via decrets, lleis o sentències judicials. El 20-N guanyarà el PP o el PSOE, amb majoria absoluta o sense. CiU tindrà un pes decisiu o irrellevant. Malauradament, però, sigui quin sigui el resultat, Catalunya no pot esperar cap avenç, cap millora substancial. Sembla que no n’hem après, de l’experiència fallida de l’Estatut. Sí, pot ser que arrenquem algun milió de Madrid si els escons de CiU són necessaris per formar govern, però ens equivocarem si no entenem que el model polític de l’Estat està definit i compartit pels dos grans partits. El procés recentralitzador és imparable. El Tribunal Constitucional ha tornat a deixar-ho clar fa pocs dies per enèsima vegada: només existeixen la ‘nación española’ i les ‘administraciones regionales’. Els catalans només tenim dues opcions: acceptar-ho o marxar. En aquest escenari, el 20-N és completament irrellevant.



Vist el que ens diu, i que no deixa de tenir la seva raó, trobo a faltar una lectura de l’escenari més ampla. Ben cert és que no en treure’m gaire be res, però el que de debò interessa és que darrera de tot el soroll, que els uns i els altres faran en aquest espai, molt ciutadans de Catalunya se’n adonaran d’una vegada per totes que no hi ha res a fer amb l’estat veí i que hauran de prendre una decisió, o viure sota un Estat que els ignora, al marge d’altres conseqüències pitjors, o canviar les seves actituds i sumar-se als que empenyem cap a una Catalunya sobirana. El temps de les indefinicions s’haurà esgotat definitivament, i la prova fefaent la tindran al davant, els agradi o no.

Car anar-hi?, dons sí, encara que només sigui per a constatar la inexistència d’un futur per a Catalunya dins Espanya.

Siau…