El català és la nostra responsabilitat

Ja ho va dir, i permeteu-me l’expressió, clar i català, en Joaquim Maria Pujal al pregó de les Festes de la Mercè a Barcelona, i avui ho ha tornat a repetir el M.H. Jordi Pujol en un article, publicat a la web de la fundació que porta el seu nom, i del que porto els tres fragments que m’han semblat més significants.



Què posa en perill el català?
Jordi Pujol – 28/09/2011

Moltes coses. La pressió del castellà a través dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, o a través d’una gran part de l’activitat comercial, o alguns hàbits administratius, etc. I, evidentment, l’alta proporció de gent castellanoparlant que viu a Catalunya, en bona part fruit de les onades immigratòries del segle XX. Tot i que amb la dels anys 10, 20 i 30, i dels anys 50, 60 i 70, s’ha produït una molt important integració social, econòmica i de promoció personal i familiar. I d’ascensor social. I tot plegat ha permès mantenir la cohesió i la convivència del país. Catalunya ha estat un exemple bo i positiu de capacitat d’acollida i de barreja. I de conservació d’una personalitat col·lectiva. Una conservació feta des de l’obertura i no des del tancament



Entro a un bar i demano un cafè. El cambrer em reconeix i es queixa perquè deia que el govern que jo aleshores presidia no havia plantat prou cara a Madrid en un tema concret. M’increpa en un to molt crític i mirant d’atreure l’atenció dels clients que hi ha a la barra del bar. Diu: «sempre us abaixeu els pantalons». I aleshores entra un negre i diu, textualment, al cambrer: «Posi’m un tallat, sisplau». I el cambrer respon: «Enseguida voy». La meva reacció va ser: «Et permets increpar en to fatxenda el president de la Generalitat, l’acuses de poc catalanista i ara no aguantes el català ni mig segon a aquest client que t’ha parlat en català». L’adjectiu final que li vaig aplicar me’l callo. I ell, encongit, va respondre amb veu fluixeta: «És que és negre». Amb el negre que feia quatre anys que vivia a Catalunya, hi vaig seguir parlant una bona estona. En català, naturalment.



Jo he estat «parella lingüística» d’argentins, madrilenys, bolivians, mexicans, senegalesos… Però les meves parelles sovint es desanimaven. Una d’elles, un argentí, que parlava bastant bé el català, encara que amb una mica d’accent, em va dir: «El mal és que jo només puc parlar català amb vostè. A l’empresa on treballo quasi tothom parla català. És la llengua habitual. Però amb mi tots parlen castellà. Saben fins i tot que faig classe amb vostè, però continuen parlant-me en castellà».



No calen més explicacions, no?, no hi ha prou amb que exigim als governs de torn i les administracions que el defensin, també cal, de totes totes, que nosaltres ho fem talment, fent-lo servir a tothora i amb tothom… car el català és també la nostra responsabilitat!

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: