El ‘Dret a decidir’, projecte de país o excusa? (I)

Un pensament que des de fa molts dies em volta pel cap és el mirar de copsar què va voler dir-nos, als catalans, el Gran Timoner amb l’expressió ‘Dret a decidir’. Després de rumiar-ho força encara no he arribat a treure’n cap mena de conclusió, i és per aquesta causa que a través d’escriure-ho miro de treure’n l’entrellat.

Anem per pams. Tinc molt clar que per poder decidir res primer s’han de complir una sèrie de premisses fonamentals sense les que no és possible prendre cap mena de decisió, a saber:

  1. Cal tenir més d’una opció a escollir davant una realitat, fet o repte.
  2. Cal estar en disposició, real i mental, per obtenir-ne els beneficis i/o assumir-ne les conseqüències, pèrdues?, de la susdita decisió.
  3. Cal tenir l’autoritat necessària i suficient per que la decisió sigui assumida pels altres.
  4. Cal tenir els recursos i/o les eines necessàries i suficients per fer que aquesta decisió esdevingui efectiva.

Podria esplaiar-me força més, però m’ha semblat que amb aquestes hi ha prou.

Comencem. Cal fixar-nos en el context, per poder situar el discurs, i aquest el conformen el poble català i llurs aspiracions de llaurar-se un futur propi, un Estat Català?, i sense oblidar-se de l’àmbit, la política feta des de Catalunya sota el jou d’un estat aliè, i contrari, i els moviments socials ‘sobiranistes’, per que d’això en parlem, no?. Aclariment del que vull dir; aquestes dues realitats podrien expressar-se amb una relació direccional molt senzilla entre: Estat Català -vers- Estat Espanyol, una via de doble sentit per la que belluguem des de temps immemorials i amb totes les conseqüències de ser-hi al bell mig del camí i no tenir un rumb clar, al menys fins ara.

Analitzem la primera premissa i encetem-la amb una pregunta; tenim més d’una opció?. Si som conscients del context, sí. Podem escollir entre fer-nos el nostre Estat, d’una banda, o deixar les coses aital són, i viure sota el jou d’un estat aliè i contrari i deixar de ser nosaltres, és qüestió de decidir-se.

Amb segona premissa sorgeixen més dubtes, la primera té una resposta clara, però aquesta… Si la destriem, la premissa, potser fem més via. En llur primera condició, l’estat real, i no ho dic jo ho diuen especialistes i estudiosos de diversos àmbits, i sabent que en parlem de si estem en disposició ‘certa’ d’assumir els beneficis i/o les pèrdues del que decidim, la resposta és sí, tant si es vol seguir com fins ara, i les conseqüències ja les hem tastades i els ‘beneficis’ els coneixem, com si prenem l’altre sentit, més difús en aquest dos aspectes, les pèrdues i els beneficis, però amb l’aval del que diuen els que en saben… i diuen que guanyaríem, i molt.

No val oblidar que mentre siguem en trànsit hi ha certs sectors, els que hores d’ara es mostres més porucs a fer la passa, que potser, i dic potser amb tot el convenciment, les passarien magres, car són sens dubte el més exposats, i són els que mostren estar en pitjor disposició mental i, real?.

Si fa o no fa aquesta segona qüestió estaria resolta, la disposició ens la fem nosaltres i no té com a resposta un ‘sí’ o un ‘no’, sinó més aviat un volem o no volem?, i depenent de la resposta ja et predisposes tu mateix, o no.

Més difícil se’m fa analitzar aquesta tercera premissa, car, per una banda, la resposta de l’estat ocupant la sabem, però no és pas aquesta la que ens ha d’amoïnar, ens ha d’amoïnar la dels altres actors europeus i internacionals que són els que poden forçar el primer, l’estat aliè, a acceptar la nova situació, amb el condicionant que ells també l’han acceptar com a pas previ.

Tenim l’autoritat?, considero que sí, que com poble, i si fem cas dels tractats internacionals que parlen del respecte i del dret dels pobles a llur llibertat i llur dret a l’autodeterminació, aquesta autoritat ens ha estat adjudicada. Som un poble, no hi ha cap mena de dubte, però hi ha prou amb això?. Hauria d’haver, malgrat tot, una majoria d’actors de la comunitat internacional convençuts que Catalunya és subjecte de dret, per que el fet de ser poble, per se, ens permetés acollir-nos al dret internacional donant-nos, per aquest fet, l’autoritat necessària i suficient que ens cal.

I per acabar, l’última premissa; disposem de les recursos o les eines per a que la nostra decisió esdevingui efectiva?, si som capaços de convèncer-nos i convèncer als altres de que les tres primeres premisses les acomplim, i sabent que formem part de les cultures democràtiques de l’Europa occidental, amb una gran capacitat econòmica i disposant, malgrat sigui en forma d’esborrany, d’uns òrgans de govern nacionals, la resposta a això cau pel seu propi pes.

Ben mirat tant sols és qüestió de voluntat, la nostra voluntat de voler, o no, esdevenir plenament sobirans, i el dret el tenim tot, tot el dret del món, i ho podem fer, la qüestió és posar-s’hi.

Fins aquí arribo amb l’intent d’esbrinar i aclarir-me què voldria significar ‘Dret a decidir’ en el context que es suposa ha estat llençat aquest concepte. Però no és el final, em deixo per a una segona part el provar de treure’n l’aigua clara, a través d’un fragment del discurs que el M.H. Artur Mas va fer al Debat de Política general el proppassat dimarts, del que podria ser el que volia que entenguéssim.

Siau…

One response to “El ‘Dret a decidir’, projecte de país o excusa? (I)

  1. Retroenllaç: El ‘Dret a decidir’, projecte de país o excusa? (II) | L'esplai d'en Pep