Arxiu del 4 Octubre 2011

On són els nostres diners?

SI hi ha una veritat que cal cridar al vent per que tothom se’n adoni és que cada any l’Estat espanyol ens pren, als catalans, 22.000.000.000 € (vint-i-dos-mil milions), que traduït a pessetes, per si hom no en sap veure la dimensió, són 3.658.600.000.000 Pts (tres-bilions-sis-cents-cinquanta-vuit-mil-sis-cents milions), poca broma, que les conseqüències les patim i les veiem pels carrers de les nostres poblacions amb la gent que demana i els comerços i les empreses que tanquen portes, i fins i tot per la tele, amb protestes dels col·lectius de professionals de la salut… però deixeu-me que us porti un article d’opinió d’en Víctor Alexandre, aparegut a El Singular Digital, i que com sempre ho expressa molt millor que jo…



La retallada espanyola: 22.000 milions
Víctor Alexandre – 04/10/2011

“La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol”

Les imatges que hem vist aquests dies protagonitzades per personal de la sanitat, intentant agredir gerents públics, colpejant portes, caminant per damunt de les taules de les sales de reunions i trepitjant els papers de les negociacions entre Govern i sindicats a la seu de l’Institut Català de la Salut són patètiques. Ja sabem que no tothom és igual i que els incívics són una minoria, però és obvi que per culpa seva queda tacada la imatge global del col·lectiu. Són aquest col·lectiu i els sindicats, per tant, els primers que haurien de reprovar d’immediat aquesta mena de comportaments en lloc de justificar-los, com feia UGT adduint que “la gent està molt crispada”. Què hauria de fer, aleshores, la societat catalana amb les seus del Partit Popular i Ciudadanos després dels atacs catalanofòbics d’aquestes formacions contra la nostra llengua? No és precisament això, crispar-nos i violentar-nos, el que cerquen amb la intenció de desacreditar-nos?

És molt comprensible que la societat catalana estigui angoixada davant l’atzucac econòmic que viu el país i el retall consegüent de pressupostos que afecten àmbits cabdals de la nostra vida. Especialment sanitat i educació. I seria lògic que els partits polítics, en qualitat de representants, actuessin per capgirar la situació. En lloc d’això, però, hi ha partits que rendibilitzen les retallades en benefici propi amb dues intencions ben clares: amagar el forat de 8.400 milions d’euros que va deixar el tripartit en els comptes públics –una xifra equivalent al pressupost del 2011 del Ministeri de Defensa espanyol– i fer-nos creure que la culpa de l’esfondrament de Catalunya és de CiU i no pas d’Espanya. CiU és culpable de no plantar cara a Espanya, això sí. En aquest sentit, se li poden fer tota mena de retrets. Però no pas de l’estat en què ens trobem.

Catalunya és víctima d’una espoliació ferotge, escandalosa i sagnant per part d’Espanya, que arriba als 22.000 milions d’euros anuals –12.000 per família– i no se’n sortirà de cap de les maneres sense un Estat propi. És materialment impossible. La resta és marejar la perdiu. I això passa no sols perquè el temps va en contra nostra, sinó perquè, ofegada la nostra economia i ofegada la nostra llengua, caminem inexorablement cap a la desaparició de la nació catalana. És així, sense tancs ni uniformes, com s’anihila avui dia un poble. Els tancs, com sabem, deixen marques molt lletges; les trames ordides a porta tancada i les mascarades al Tribunal Constitucional, en canvi, són molt més netes. Pensem com n’ha de ser, de greu, la cosa, perquè fins i tot Miquel Roca i Junyent –pare polític de l’estat de prostració en què ens trobem i vell enemic declarat del concert econòmic– estigui tan alarmat i adverteixi que ens volen enviar “a galeres”.

Queda clar, doncs, que les protestes contra les retallades estan plenament fonamentades. Això ningú no ho pot discutir. El que no té sentit és culpabilitzar la Generalitat. La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol. És contra aquest robatori, consegüentment, que hem de canalitzar les nostres energies. Amb la sanitat al capdavant, si cal. Cal tenir present que la retallada catalana és la conseqüència de tot plegat, no pas la causa. La causa, aquella davant la qual tants demagogs fugen d’estudi, és la retallada espanyola. Per això, si els col·lectius més abrandats volen solucionar de debò els seus problemes –en comptes de deixar-se instrumentalitzar pel Partit Socialista, que divendres passat, desmarcant-se de CiU, Esquerra i ICV, s’alineava amb el Partit Popular i Ciudadanos en contra del text que blasmava l’exclusió de Catalunya en la reforma de la Constitució–, el que han de fer és votar partits independentistes i traslladar les seves queixes a Madrid. El coratge i la coherència es demostren enfrontant-se al poder real, no pas paralitzant l’entrada al Parlament de Catalunya i agredint diputats, com va passar el 15 de juny, o ocupant dependències de la Generalitat, com va passar el 29 de setembre. Si Catalunya tingués el concert econòmic, com el País Basc, ara mateix la seva sanitat gaudiria d’un superàvit de 2.000 milions d’euros. Aquesta és l’autèntica veritat. Però el concert econòmic és del tot impossible perquè PP i PSOE hi estan visceralment en contra en nom d’Espanya, la qual cosa ens obliga a dir les coses pel seu nom: el problema es diu Espanya i la solució es diu Estat propi.



No errem el tret, els enemics i culpables, que hores d’ara no se’ls pot anomenar de cap altra manera, són l’estat castellà i els partits polítics espanyols i espanyolistes, PP, PSOE i C’s, i són ells que haurien de ser el centre de totes les crítiques, i objectius de la nostra acció política, social i intel·lectual, no violenta, per que tothom se’n adoni qui és qui, i per desempallegar-nos finalment d’aquest paràsit anomenat Espanya… que és la veritable font de tots aquests problemes…

Siau…

Anuncis

Muriel Casals

“El poder polític espanyol ha perdut la xaveta.”

Cal que siguem optimistes!

Des de fa anys i panys el caràcter dels catalans s’ha caracteritzat per una certa feblesa anímica, som tossuts però derrotistes. Amb la mateixa facilitat amb que ens enlairem fins els núvols per qualsevol petita victòria ens deixem anar, i caiem, fins els inferns per qualsevol petita frustració.

Puc entendre que la nostra història, plena de derrotes i amb cruels i doloroses conseqüències, no doni per a gaires alegries, amb un però. Hauríem de ser conscients d’un fet, hauríem de ser conscients d’una qualitat única que com a poble els catalans posseïm, i no és pas conya!.

De que set trons un poble com el nostre ha pogut sobreviure més de cinc segles de persecució i més de tres segles d’intents d’extermini cultural i econòmic?. Per que som més macos que els altres?, no us ho creieu pas… Ha estat per la voluntat d’ésser, el desig i la força interior, això que jo anomeno ‘la nostra força espiritual’. Malgrat aquesta força, la nostra tossuderia i la nostra perseverança, ens manca un xic… Ens cal treure’ns del damunt aquest pessimisme que ens tenalla i no ens permet fer florir tot el potencial que portem endins. Ens cal optimisme!.

Si, molts direu que poden ser optimistes dues menes de persones, les que no en tenen de problemes i que tot els surt rodó, i les beneites i ignorants, que no veuen els perills i es conformen amb petiteses. Però res més lluny de la realitat. Deixeu-me que faci cinc cèntims del que és, per a mi, ser optimista.

Ser optimista no és pas ser il·lús, ni ignorant, beneit, ni inconscient, ni felisset -com deia la iaia-. Ser optimista vol dir ser prou intel·ligent, agosarat i valent per no deixar-se abatre, l’ànim és clar, davant de qualsevol situació que a primer cop d’ull sembli un problema, un pas cap enrere o una ensopegada. Ser optimista vol dir tenir al cap fred d’avant els infortunis, i amb intel·ligència, treure’n d’aquesta mateixa situació un profit, saber donar la volta als problemes i enfrontar-los amb la voluntat de que juguin a favor nostre. No és pas ignorar els problemes, ni els perills, això seria de beneits, que també ho seria capficar-se fins el límit amb el costat dolent i perdre de vista l’oportunitat que representa tot problema, que com a mínim sempre és una lliçó de la vida. Ser optimista vol dir desenvolupar la confiança de saber-se capaç, de sobreposar-se de qualsevol situació desfavorable, per dura i penosa que pugui semblar. És assimilar l’actitud de dir, davant els moments difícils, ‘sí, ho se, en prenc nota, però ara el que m’ocupa és veure que en puc treure de bo’. Vol dir esgarrapar-li a la vida totes les oportunitats que s’amaguen dins de tots i cadascun dels esdeveniments que ens pertoca viure per al nostre profit.

Que es té de bo aquesta actitud?, dons en un primer moment, que hi guanyes temps, que no el perds amb lamentacions inútils, et dona la força i la capacitat d’enraonar no deixant-te ennuvolar pels problemes, no sentir-se arrossegat per les circumstàncies, ets tu qui agafa les regnes de la situació, i certa alegria vital, el món no se’t cau al damunt!, i així, de mica en mica, vas prenent el control de la teva vida, del teu entorn, i dels esdeveniments, portant-los cap enllà on tu vols.

Molt maco el discurs, però que te a veure amb nosaltres?, dons no ho se del cert, el que sí se és el que te que veure amb mi i amb tota la gent que comparteix el somni de veure el nostre País lliure i sentir-nos alliberats de la feixuga càrrega de ser una colònia.

Malgrat les notícies de com va l’economia i que dia sí i dia també des de les espanyes ens volen esbatussar, que ens ataquen i ens volen difunts, tenim motius per sentir-nos optimistes, per ser-ho. Cada dia s’hi sumen més i més persones amb la voluntat de fer realitat el nostre desig. Tenim la força, podem fer-ho, la nostra història ens demostra capaços, intel·ligents i voluntariosos, només cal que en siguem de conscients, que ens ho creiem i actuem amb conseqüència, i aprofitem i portem cap a la nostra banda totes i cadascuna de les oportunitats que se’ns apareixen, per créixer, per avançar, per alliberar-nos.

Cal que siguem optimistes, és la clau de volta!

Siau…

Corredor mediterraquè?

Si prenen exemple de les experiències, no pas massa llunyanes, amb l’Estat espanyol i les infraestructures a Catalunya, ens hauríem d’adonar que no podrem comptar per a res amb el famós ‘Corredor mediterrani’ fins com a mínim el 2050!, si per una d’aquestes casualitats es fa pagat per les espanyes… Només cal fixar-se que varen començar els traçats de trens d’alta velocitat pel costat més allunyat d’Europa, i si segueixen aquesta lògica, i res ens diu que no hagi de ser així, i més sabent el nul interès que tenen amb tot allò que no passa pel seu melic ‘nacional’. A aquest paisatge cal afegir que hores d’ara ja s’ensumen que a la primera oportunitat que tinguem ens en anirem de la ‘fiesta’, i no crec que els faci gaire gràcia haver pagat part del bitllet de fugida. I més, com si no en fóssim prou de conscients, alguns potser, de la fragilitat de la paraula donada pels amics…

Però no m’esplaio més i aprofito un magnific article d’en Xavier Roig, aparegut a l’Ara, per refermar la meva opinió…



Corredor Mediterrani?
Xavier Roig – 20/09/2011

Qui subscriu aquesta columna sovint pateix invectives quan defensa que les nostres vies ràpides de transport haurien de ser totes de peatge. No serveix de res explicar que un país de pas com Catalunya no les pot mantenir amb els impostos dels seus ciutadans. Perquè en un país de pas, les vies ràpides estan sobredimensionades, i són utilitzades i gastades, majoritàriament, per gent que passa de llarg, que no paga els impostos en el país. ¿Tan difícil es fa copsar aquesta realitat? Quan els alemanys van detectar que Polònia s’incorporaria a la UE, es van adonar que el seu país havia deixat de ser un cul-de-sac (el que havia estat durant l’època del teló d’acer) i s’havia convertit en un país de pas. Alemanya va establir, ràpidament, un peatge per a tots els camions, siguin alemanys o no, que viatgin per les seves autopistes.

La demagògia projectada per determinats partits catalans -i que encara gasten alguns individus i organitzacions- va portar a fer campanyes al·lucinants, demanant autopistes lliures de peatge. En lloc de demanar que s’acabés l’espoli fiscal (és a dir, que els catalans disposéssim dels nostres impostos per fer el que creguéssim més convenient amb ells), alguns es van encaparrar a demanar que es corregís aquest espoli mitjançant el mètode de tractar-nos com a la resta d’espanyols: demanant que les autopistes fossin de franc. I això també se li va demanar a la Generalitat, que no només no és la responsable de l’espoli, sinó que és la que el pateix. Cal ser inconscient! És així que, des de fa un temps, la Generalitat ha hagut de fer infraestructures escanyolides per no provocar reaccions d’una opinió pública manipulada.

L’Eix Transversal n’és l’exemple més lamentable.

Ara tenim davant nostre una situació que caldria afrontar amb una certa perspicàcia: els parlo de l’anomenat Corredor Mediterrani. Crec que ens estem equivocant, que no s’estan encarant les coses bé. Miraré d’explicar-me. D’entrada es demana el compromís de la UE en aquest projecte. Molt bé, suposem que la UE es mulla i diu que el Corredor Mediterrani formarà part de la xarxa europea bàsica de transport ferroviari. Això vol dir que la UE finançarà un 10% de l’obra a condició que la resta la posi Espanya. Ignoro quant costa una via de tren que vagi d’Algesires al Rosselló, però els puc ben assegurar una cosa: durant els pròxims, posem, deu anys, l’Estat espanyol no tindrà diners per fer aquesta obra. I, quan els tingui, començarà les obres per Algesires. Aleshores, quan podria estar acabada l’obra? D’aquí uns vint-i-cinc anys, anant bé. Quan Catalunya ja haurà perdut, definitivament, les oportunitats que ofereix una infraestructura d’aquest tipus. Addicionalment, un fet que encara converteix en més impracticable el projecte és la nostra solidaritat mediterrània . Posar al sac de les nostres demandes el País Valencià, Múrcia i Andalusia fa que el projecte esdevingui mastodòntic i, per tant, encara més inviable. En aquest cas, la unió afebleix les possibilitats de convertir en realitat un projecte.

Però, per sobre de tot, hi ha un fet que és el que hauria d’aixecar les nostres suspicàcies: i és que a Madrid es comencen a mostrar “sensibles” a la nostra demanda. Evidentment. Saben que estem parlant d’una obra que no es farà! El PSOE comença a “comprendre’ns” i el PP deixa anar els seus presidents regionals a Brussel·les a protestar. ¿Que no ho veuen que als catalans se’ns fan concessions quan les coses ja no tenen valor? ¿Que no veuen que van deixar de posar traves al domini d’internet .cat el dia que van entreveure que, al cap de dos anys, es podria enregistrar, fins i tot, el domini .roig ?

Posades així les coses, al meu entendre, caldria dur a terme accions decidides de cara a poder disposar, com més aviat millor, d’una via d’ample europeu que, recorrent Catalunya, anés a parar a la frontera francesa. I com que no tenim diners, una possibilitat és construir una via de peatge en règim de concessió. Potser sóc agosarat, però ¿segur que no hi ha cap operador al món que no estigui interessat a construir i explotar una via que uneixi inicialment el port de Barcelona i la frontera francesa i ampliar-la, posteriorment, fins al port de Tarragona? Durant els pròxims anys (molts), de diners públics no n’hi haurà. Convindria abandonar plantejaments que aporten publicitat fàcil, però que són inviables, i posar en marxa la imaginació. En cap cas és el moment de picar un ham que ens enganya repetidament i que, per a més inri, nosaltres mateixos ajudem a alimentar.



Desitjo de tot cor equivocar-me, l’enllaç de mercaderies amb Europa ens cal, i molt, per al desenvolupament del país, però la meva confiança en l’Estat espanyol és nul·la!

Siau…