Arxiu del 6 Octubre 2011

El ‘Dret a decidir’, projecte de país o excusa? (II)

Ara, talment com vaig deixat escrit a la primera part, ve el tros més complexe. Si l’anterior ho havia estat, el veure que el poble català pot exercir el seu ‘dret a decidir’ legítimament, toca esbrinar si això té la seva correspondència dins el missatge, eslògan?, de la formació política que va obrir la ‘caixa dels trons’, car trobant-nos dins l’àmbit del discurs polític pot arribar a significar qualsevol cosa, tant sols cal imaginar-nos que vol dir, què ens agradaria que digués, i creure’ns-ho. Se’ns obre amb això un discurs pseudofilosòfic amb moltes, moltíssimes, branques i que a més a més s’inscriu dins una retòrica política on es barregen tota mena de conceptes, aspectes i idees, i indefinicions. Només els actes i anar veient com es mouen els que branden aquest discurs ens pot apropar a la resposta, si aquesta aconseguim alliberar-la de les contaminacions dels nostres propis desitjos i esperances, però com em caldria massa de temps, per provar d’aclarir-me i aprofitant que aquest dies s’ha portat a terme el Debat de Política General, prendré un fragment del discurs del M.H. Artur Mas i el passaré pel sedàs.

El text de la discòrdia…



Voldria anar concloent la meva intervenció en aquest primer debat de política general fent una reflexió sobre l’evolució que viu Catalunya des d’un punt de vista del projecte nacional i de l’autogovern.

Si girem la vista cap enrere i observem l’evolució de les tres darreres dècades és innegable que el nostre autogovern ha avançat notablement i s’ha consolidat, tot i les amenaces que contínuament planen sobre el mateix. No és menys cert, però que hi ha indicis molt clars en aquests darrers anys d’una voluntat molt manifesta d’aturar el progrés de l’autogovern de Catalunya i de tallar de soca-rel tot allò que significa destacar o projectar la nostra realitat nacional i la nostra identitat com a poble. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat en referèndum va representar un cop de destral que pretenia decapitar les aspiracions nacionals de Catalunya. La reacció popular es va fer notar, i molt, en els carrers de Barcelona, capital del país, ara fa poc més d’un any.

Aquest estiu, si em permeten la ironia, a alta velocitat, aquest cop sí, i pràcticament d’amagat, s’ha reformat la Constitució per consagrar el principi de l’equilibri pressupostari. Curiosament, els dos grans partits d’àmbit estatal li han concedit a alguna potència europea a allò que sempre li han negat a les comunitats històriques del mateix Estat, siguin Euskadi o Catalunya. Amb la reforma exprés de la Constitució s’ha marginat, a més, una part molt important del catalanisme que havia participat en el Pacte constitucional del 1978. Ara mateix, a les portes d’una nova campanya electoral, observem com els candidats dels principals partits d’àmbit estatal pugnen cada dia per veure qui pensa recentralitzar més competències i més poder. Existeix, doncs, em pregunto, alguna possibilitat real que l’Estat faci una reflexió i canviï la seva actitud cap a Catalunya? Crec fermament que aquesta possibilitat s’ha pràcticament esvaït, convertint-se en una utopia, hi ha massa indicis, fins i tot evidències, en sentit contrari.

En aquesta situació pot renunciar Catalunya a un major autogovern amb la finalitat simplement d’acoblar-se a un estat que en el fons ens vol més petits, més perifèrics i potser, fins i tot, més folklòrics? Més regionals i menys nacionals? Crec Catalunya no pot renunciar a aquest major i millor autogovern i no solament per fidelitat a una llarga i rica història, que també, sinó per garantir-nos un millor projecte de futur col·lectiu al servei dels set milions i mig de catalanes i de catalans.

El món evoluciona d’una manera i a una velocitat que ens porta a la necessitat de govern i normes més globals, això és cert i no ho neguem, l’evolució de la ciència, la tecnologia, el coneixement, les comunicacions, els moviments migratoris, tot ens condueix a una escala més global, a un món interdependent i hiperconnectat. Caldran noves cessions de sobirania per part dels poders estatals per poder fer front als reptes que ens vénen a sobre. En aquest sentit, el poder s’allunyarà dels ciutadans, es farà més global, es farà més distant i es farà més impersonal, és el que passa encara a petita escala a nivell europeu.

Aquesta situació, aquest mapa nou que es dibuixa comportarà la necessitat de reforçar els denominats poder locals, la ciutadania reclamarà governs més propers, més controlables, de rostre humà per les qüestió del dia a dia, que són la majoria, i aquests governs seran tan més eficients com millor responguin a comunitats amb trets culturals compactes i trets compartits. És el cas de Catalunya, és el nostre cas. L’autogovern serà, per tant, una qüestió de supervivència, de benestar i de prosperitat i de qualitat democràtica, ens convé un poder federal europeu fort, i també un poder català fort com a projecte de futur. Insisteixo –ens convé un poder federal europeu federal fort–, amb majúscules, i també un poder català fort en majúscules, i tot com a projecte de futur. Resumint-ho ens convé més Europa i més Catalunya.

Difícilment l’aprofundiment del nostre autogovern el podrem fer pel camí que hem seguit en les darreres tres dècades, la via constitucional i la via estatutària estan exhaurides, no donen gaire més de si, llevat de sorpreses majúscules i poc previsibles. Crec que Catalunya, aquest país de 7,6 milions d’habitants de procedències tan diverses, ha de traçar un camí nou, jo l’anomeno transició nacional, per fer entendre que és un procés, que cal fer-lo a l’interior de Catalunya i que ha de tenir l’objectiu de decidir com ens podem governar millor. El que per a mi és rellevant és que s’entengui que la nostra estratègia i la nostra actitud com a país ha de ser diferent del que ha estat durant les darreres tres dècades.

Ens hem de fixar objectius concrets d’envergadura, que comptin amb amplis consensos socials a l’interior de Catalunya, consensos socials que evoquin a consensos polítics molt majoritaris i hem de condicionar la col·laboració catalana amb l’Estat a la consecució d’aquests objectius d’envergadura. Això últim requereix que els partits catalans tinguin una agenda catalana a Madrid i tan com sigui possible la defensin conjuntament.

Tota aquesta reflexió que els faig ens porta a l’objectiu del Pacte fiscal. Es tracta d’un objectiu d’envergadura, ningú ho pot discutir, i que gaudeix d’un consens socials molt ampli i transversal, tampoc es pot discutir, consens social que fins i tot travessa la frontera clàssica dels partits polítics i supera la dialèctica dreta i esquerra.




M’he pres la llibertat de ressaltar els trossos del text que crec que marquen el veritable sentit del discurs, o al menys d’aquesta part del discurs, i que tot seguit apunto per treure’n el ‘discurs real’, el de debò, el que aniré comentat a mesura que vagi apareixent.

-la ciutadania reclamarà governs més propers, més controlables

En aquí ja tenim un problema, fent servir un temps verbal en futur ens dona a entendre que no se’n ha adonat de la realitat, parla per a més endavant, quan aquest fet, la reclamació d’un govern de proximitat ja és al carrer, de què sinó estem parlant quan cridem INDEPENDÈNCIA?. És l’evidència què el M.H. no copsa el pols del País, o no l’interessa fer-ho, que en seria molt de pitjor. Talment sembla una versió 2.0 de l’ara no toca.

-aquests governs seran tan més eficients com millor responguin a comunitats amb trets culturals compactes i trets compartits. És el cas de Catalunya, és el nostre cas. L’autogovern serà, per tant, una qüestió de supervivència, de benestar i de prosperitat i de qualitat democràtica.

San Tornem-hi, altre cop la maleïda lectura del futur, com una pitonissa de segona, fent oracles i obviant de bell nou l’ànim del País!. Tota la resta és d’una evidència que esclata…

-ens convé més Europa i més Catalunya.

I més i més Catalunya, fins i tot sense Europa!

-Difícilment l’aprofundiment del nostre autogovern el podrem fer pel camí que hem seguit en les darreres tres dècades, la via constitucional i la via estatutària estan exhaurides, no donen gaire més de si, llevat de sorpreses majúscules i poc previsibles. Crec que Catalunya, aquest país de 7,6 milions d’habitants de procedències tan diverses, ha de traçar un camí nou.

Altra cop aquesta desconnexió amb la realitat, parla de creences, les seves, i les situa fora de les necessitats imperioses, quan el que hauria de fer és fer-ne ús de les formes imperatives, dient-nos que per ara mateix, que són les que ens calen, aital com; Catalunya, tracem-hi un camí nou!. Pel que fa a l’autonomisme encara l’hi dona vida asseverant un no done gaire més de si, però amb aquesta expressió ens diu que encara en tenen de ‘recorregut’.

-és un procés, que cal fer-lo a l’interior de Catalunya i que ha de tenir l’objectiu de decidir com ens podem governar millor.

Que cal fer-ho des d’endins és d’una obvietat que fa caure de cul, però l’objectiu és ben errat, no cal decidir res de res, la decisió ja ha estat pressa, ens governarem millor nosaltres sols, sense cap mena de dubte, el prendre una decisió no és cap objectiu, l’objectiu és la pròpia decisió, que els ‘catalans’ ja hem pres.

-Ens hem de fixar objectius concrets d’envergadura, que comptin amb amplis consensos socials a l’interior de Catalunya, consensos socials que evoquin a consensos polítics molt majoritaris i hem de condicionar la col·laboració catalana amb l’Estat a la consecució d’aquests objectius d’envergadura.

Altra cop de volta amb l’encaix a les espanyes i l’autonomisme tot parlant-hi de col·laborar amb qui ens vol exterminar. I d’altra banda amb el fixar objectius, que pel que es veu no s’han fixat?, i darrera els amplis consensos socials evocant consensos polítics ‘molt’ majoritaris se’ns diu que no pensen proposar res de res, que tot serà ‘reactiu’ i, a amés a més, gestionat i controlat pels polítics en massa, fixeu-vos que en fa ús de l’adverbi ‘molt’, tot dient-nos què o hi son gairebé tots, els polítics, o no hi comptem que belluguin un dit per nosaltres… No hi hauran propostes, només reaccions a fets consumats?, malament anem amb aquest M.H.

Vinga, per ara prou, el resum final i les conclusions les deixo pel pròxim i últim article de la sèrie, que mentre arriba, aprofitaré per fer un pensament.

Siau…

Anuncis