És veritat, estem en guerra

No us n’espanteu pas pel títol, és el que és per exprés desig meu, i és el que és per que la realitat, tossuda com és, no deixa lloc als dubtes. Estem en guerra, sense canons ni pistoles ni, afortunadament, sang pels carrers, però hi és amb tota la seva cruesa, aquesta cruesa que permet a un estat disposar de tot un altre ventall d’armes, aquestes sí polítiques i econòmiques, per a l’acompliment del seu desig, que no és pas cap altre que exterminar aquest altre poble que viu a unes terres que creuen seves i que defensa llur cultura davant la colonització aliena. Són l’enemic, i ens vol eliminar. El mal de tot plegat és que de la nostra banda hi ha massa gents, polítics al capdavant, que no ho volen veure, potser per por, pels records dels conflictes passats, per manca d’autoestima o potser per tot plegat, però que no volen, o no poden, fer el gest d’acceptar la realitat i assenyalar l’altre, l’enemic, qui ens vol mal, i constatar que això és un conflicte, i fins que no ho assumim plenament no farem el que cal per resoldre’l.

Per refermar aquesta visió de les circumstàncies, i no ha estat pas aquest article que m’ha fet pensar d’aquesta manera, avui porto la opinió d’en Hèctor Bofill que ha estat publicada a ElPuntAvui.



Amics i enemics
Hèctor López Bofill – 12/10/2011

“És preocupant que en ple bombardeig encara hi hagi sectors polítics i socials en el catalanisme que s’escandalitzin
quan l’independentisme planteja un discurs en termes de conflicte”

En el seu llibre El concepto de lo político, el jurista i filòsof Carl Schmitt va proposar la definició d’una entitat política amb una fórmula genial, sorprenent i encara controvertida. La distinció política específica, deia Schmitt, aquella a la qual es poden reconduir totes les accions i motius polítics, és la distinció de l’amic i de l’enemic. Aquest és el patró existencial bàsic que situa el subjecte respecte dels altres subjectes en el marc de les relacions de poder. La sobirania, segons una derivació d’aquesta premissa, començaria per identificar i combatre aquell que busca la nostra destrucció. Aquest gest fa emergir el nosaltres en la dimensió de l’existència política i permet establir les relacions d’afinitat i d’antagonisme amb la resta. La perplexitat que s’ha ensenyorit de la societat catalana i la inoperància de la seva classe política, en part, al meu parer, s’explica per la incapacitat de gosar plantejar la distinció entre amic i enemic i d’actuar en conseqüència. Potser és que són gairebé tres-cents anys d’estovament mental col·lectiu, una por atàvica i una completa manca de predisposició al sacrifici, però el cas és que l’absència d’aquesta dialèctica ens allunya de la sobirania.

La mateixa formulació de la idea de pacte fiscal que enarbora CiU (i a la qual ara sembla que se suma ERC) a fi de superar l’escanyament econòmic suposa una manera de negar la situació de dominació política i, per tant, de renunciar a plantejar la distinció en termes amic/enemic. Pacte pressuposa la concurrència de dues entitats iguals en termes polítics que arriben a un acord de benefici mutu. Però el gest de recuperar el 10% del PIB i els més de 20.000 milions d’euros que es drenen cada any cap a Espanya no podrà ser mai una negociació bilateral entre dues parts situades al mateix nivell (en part perquè la mateixa Constitució espanyola nega aquesta bilateralitat), sinó una rebel·lió davant d’una injustícia programada des de fa dècades per anul·lar la nació catalana. Perquè mentre la classe política catalana es va imbuir de la fantasia que podia pactar, i per tant podia ser subjecte polític sense identificar l’antagonista, els poders espanyols, començant pels que procedien del franquisme i es van perpetuar en democràcia, sí que tenien molt clar a qui havien d’oprimir per impulsar la seva plenitud nacional. I en aquests moments, quan l’execució d’aquella ofensiva postergada durant els primers anys de vigència de la Constitució espanyola ja es fa evident, quan la voluntat de la majoria de la societat catalana es troba sistemàticament negada amb la destrucció de la reforma estatutària, amb la laminació del sistema d’immersió lingüística, amb el setge a la cultura i als símbols catalans, i quan l’economia es troba asfixiada pel dèficit fiscal, per la manca d’inversions i per operacions veritablement mafioses com intentar que la Unió Europea financi el corredor central per marginar els Països Catalans, la classe política catalana encara renuncia a plantar cara i a obrir un conflicte polític que reconegui clarament que és l’Estat espanyol la principal amenaça a l’existència futura del país.

El que és veritablement preocupant és que, en aquest context, en ple bombardeig, encara hi hagi sectors polítics i socials en el catalanisme (suposadament majoritaris) que s’escandalitzin quan l’independentisme planteja un discurs en termes de conflicte i comença a vertebrar l’eix amic-enemic. Però el que encara produeix més inquietud i fomenta la completa desorientació és que sectors suposadament sobiranistes com és el cas d’ERC es presentin a unes eleccions a Espanya amb un programa polític en què la paraula independència no surt ni una vegada i on el màxim a què arriben és a defensar, com CiU, el “pacte fiscal en la línia del concert”. És aquest arronsament, aquest resistir-se a combatre des de les institucions i des de la democràcia aquells que agredeixen la nostra voluntat de ser, el que porta a la pèrdua de credibilitat, a l’absència de projecte i, en el pitjor dels casos, a integrar-te en el sistema que et vol negar i deixar-te afalagar pel poder espanyol. És aquest deixar que els Bono de torn exalcin la teva eloqüència i les teves virtuts parlamentàries (com els ha passat a Miquel Roca, a Duran i Lleida, a Puigcercós o a Ridao) i acabis votant a favor de constitucions, d’investidures de presidents espanyols, de pressupostos que certifiquen l’espoliació fiscal (com han fet CiU i ERC) o et decantis per la frivolitat d’un Joan Tardà que, mentre declara sentir-se orgullós dels tripartits, dels pactes amb un PSC que va intentar la completa assimilació de Catalunya a Espanya, dóna un suport entusiasta a Arnaldo Otegi, el qual està complint més de deu anys de presó precisament perquè planteja el desafiament polític que Tardà, com la majoria de classe política catalana, ha estat incapaç de sostenir.

És convenient recordar que el més gran èxit del sobiranisme polític a Catalunya va ser, justament al caliu d’unes eleccions espanyoles, els més de 600.000 vots que ERC va obtenir quan Carod-Rovira, president de la Generalitat en funcions, va tornar de reunir-se amb la cúpula d’ETA prop de Perpinyà. En efecte, es va tractar de l’únic gest veritablement polític que ha plantejat el catalanisme en les darreres dècades en la mesura en què es va copsar de manera nítida la capacitat de distingir els amics dels enemics. Llàstima que tot desenvolupament posterior hagi tendit, començant per l’evolució del seu protagonista, a aigualir la diferència i a arrossegar la societat catalana a la confusió i a l’esllanguiment.



Es pot dir més alt, però no pas més clar, i el comparteixo fil per randa… Ara cal que els qui encara no ho volen acceptar se’n facin càrrec, som on som i en les circumstàncies són les que són, i amagant-se i ignorant-les no ens traurà pas de l’atzucac, siguem valents i assenyalem l’enemic com el que és, enemic!

Ens hi va la cultura, ens hi va l’economia, ens hi va la nació, ens hi va el futur…

Siau…

El ‘Dret a decidir’, projecte de país o excusa? (i III)

Ja era hora d’acabar amb aquesta sèrie i he decidit posar-me’n. A l’últim apunt de la sèrie vaig destriar, i comentar, un fragment del discurs que el M.H. va fer en el Debat de Política General, i més específicament quan va fer referències al futur del país i les seves necessitats. Un cop destriat i comentat, potser toca fer-hi l’anàlisi final per donar per tancat l’assumpte.

Posem-hi fil a l’agulla. Els fragment escollits en base a la síntesi d’idees pot lligar-se per formar-hi el que seria el discurs central aital que en quedés d’aquesta manera:



La ciutadania reclamarà governs més propers, més controlables. Aquests governs seran tan més eficients com millor responguin a comunitats amb trets culturals compactes i trets compartits. És el cas de Catalunya, és el nostre cas. L’autogovern serà, per tant, una qüestió de supervivència, de benestar i de prosperitat i de qualitat democràtica.

Ens convé més Europa i més Catalunya.

Difícilment l’aprofundiment del nostre autogovern el podrem fer pel camí que hem seguit en les darreres tres dècades, la via constitucional i la via estatutària estan exhaurides, no donen gaire més de si, llevat de sorpreses majúscules i poc previsibles. Crec que Catalunya, aquest país de 7,6 milions d’habitants de procedències tan diverses, ha de traçar un camí nou. És un procés, que cal fer-lo a l’interior de Catalunya i que ha de tenir l’objectiu de decidir com ens podem governar millor. Ens hem de fixar objectius concrets d’envergadura, que comptin amb amplis consensos socials a l’interior de Catalunya, consensos socials que evoquin a consensos polítics molt majoritaris i hem de condicionar la col·laboració catalana amb l’Estat a la consecució d’aquests objectius d’envergadura.



No se pas si aquestes alçades hi ha gaire més a dir, car n’és prou d’evident el que ens vol vendre. Totes les necessitats del país les veu a futur, àdhuc les accions a prendre, es veu que ‘ara no toca’ i, per arrodonir-ho, a sobre hem de fer-ho sí o sí passant a través de les seves grapes, amb l’afegitó què l’objectiu no és una acció concreta, la independència en aquest cas, sinó prendre una decisió i condicionar-la a pactes amb l’estat aliè, eps!, i sempre que tota la xusma parlamentaria s’avingui…

Tot plegat no deixa lloc als dubtes, no té cap mena d’intenció d’empentar el país, es situa en una posició reactiva i subordinada a les espanyes.

La conclusió final, per que tanta evidència comença a fer pudor, és que el gran eslògan del ‘Dret a decidir’ és una pastanaga més d’aquestes a les que els de CiU ens tenen acostumats. És una excusa ‘Mas’ per a no fer-hi res de bo i passar-hi el temps fent la viu-viu.

Si hom creia que aquest M.H. en seria prou de valent per donar el pas, que se’n oblidi, el segell CiU el porta ben endins i, com ja sabem, no volen la llibertat de Catalunya, tant sols aspiren a gestionar les engrunes…

Jo també me’n he sentit de decebut pel resultat, però les coses són com són, i això és el que tenim… un govern poruc encapçalat per un partit submís i gens agosarat, que condicionarà tota la seva acció política al manteniment de l’estat actual de les coses. Si és per amb ells no en sortirem mai de ser una colònia espanyola, això sí, de règim comú.

Siau…

Jack Keane

“Per poder tenir autoritat de debò sobre una entitat subordinada cal tenir alguna mena de control sobre la manera de formular política d’aquesta organització, i també sobre els recursos que s’hi han de destinar”