Arxiu del 18 Octubre 2011

Joan Prim i Prats

“Catalunya és un país vigorós, Catalunya és un país robust. Els catalans són altius i de cor esforçat, dons bastons i ferro als catalans, dieu vosaltres, oblidant que el cavall fogós i de pura sang no pot domar-se amb fuet i esperó, perquè sens dubte s’alzina i llença el genet pels aires”.

Anuncis

Prenem nota

Indispensable



Declaracions d’Independència
Víctor Alexandre – 18/10/2011

“És important que tinguem en compte què deien les actes d’independència d’algunes de les colònies espanyoles que ens han precedit”

L’abominable significat del 12 d’octubre, l’anomenada festa de la Hispanidad o de la raza, amb què Espanya commemora el genocidi de pobles, cultures i llengües que va practicar ara fa cinc segles a ultramar, es fa palès cada any a Madrid per mitjà de la celebració en si mateixa. Fixem-nos que no es tracta d’una celebració cultural de caràcter autocrític per les barbaritats comeses en nom de l’imperi. Res d’això. La manera com Espanya celebra la seva Fiesta Nacional és traient al carrer el seu arsenal de carros de combat, avions de guerra i armament militar de tota mena. És a dir, exhibint les seves màquines de matar. Aquesta és, per tant, la més viva expressió de la seva essència. Una essència basada no pas en el diàleg, en el respecte, en l’afabilitat i en la comprensió, sinó en la força, en l’arrogància, en l’agressivitat i en la dominació. Però com que no hi ha ningú que vulgui viure amb algú així, el rebuig català i basc és cada dia més gran i les seves dimensions són cada cop més petites. I la independència de Catalunya encara reduirà més aquestes dimensions. Per això és important que tinguem en compte què deien les actes d’independència d’algunes de les colònies espanyoles que ens han precedit.

Declaració d’Independència d’Argentina

“Declarem solemnement que és voluntat unànime i indubtable d’aquestes Províncies trencar els violents vincles que les lligaven als reis d’Espanya, recuperar els drets de què foren desposseïdes i investir-se de l’alt caràcter d’una nació lliure i independent del rei Ferran VII, dels seus successors, de la metròpoli i de tota dominació estrangera. Queden, per tant, de fet i de dret, amb ple poder per donar-se les formes que exigeixi la justícia.” (San Miguel de Tucumán, 9 de juliol de 1816).

Declaració d’Independència de Xile

“El territori continental de Xile i les seves illes adjacents, formen de fet i per dret, un Estat lliure, independent i sobirà, i queden per sempre més separats de la monarquia d’Espanya i de qualsevol altra dominació, amb plena aptitud d’adoptar la forma de govern que més convingui als seus interessos.” (Palau Directorial de Concepción, 1 de gener de 1818).

Declaració d’Independència del Perú

“La voluntat general està decidida per la independència del Perú de la dominació espanyola i de qualsevol altra dominació estrangera.” (Lima, 28 de juliol de 1821).

Declaració d’Independència d’Amèrica Central

“Que l’experiència de més de tres-cents anys va fer saber a Amèrica que la seva felicitat era del tot incompatible amb la nul·litat a què la reduïa la trista condició de colònia. (…) Que l’arbitrarietat amb què fou governada per la nació espanyola i la conducta que aquesta observà constantment, des de la conquesta, empenyeren els pobles al més ardent desig de recuperar els seus drets usurpats.” (Guatemala, 1 de Juliol de 1823).

Declaració d’Independència de l’Alt Perú, actual Bolívia

“Que fineixi per a aquesta privilegiada regió la condició degradant de colònia d’Espanya, juntament amb tota dependència, tant d’ella, com del seu actual i posteriors monarques: que en conseqüència, i essent-li alhora interessant no associar-se a cap de les repúbliques veïnes, s’erigeix en un Estat sobirà i independent de totes les nacions. (…) Que la seva voluntat irrevocable és autogovernar-se i regir-se per la Constitució, lleis i autoritats que cregui més conduents a la seva futura felicitat com a nació.” (Chuquisaca, 6 d’agost de 1825).

Declaració d’Independència de Veneçuela

“No volem, tanmateix, començar al·legant els drets que té tot país conquerit a recuperar el seu estat de propietat i independència; oblidem generosament la llarga sèrie de mals, greuges i privacions que el dret funest de conquesta ha causat indistintament a tots els descendents dels descobridors, conqueridors i pobladors d’aquests països (…) i tirant un vel sobre els tres-cents anys de dominació espanyola a Amèrica, només presentarem els fets autèntics i notoris (…) en el trastorn, desordre i conquesta que té ja dissolta la nació espanyola. Aquest desordre ha augmentat els mals d’Amèrica, inutilitzant-ne els recursos i reclamacions i autoritzant la impunitat dels governants d’Espanya per insultar i oprimir aquesta part de la nació, deixant-la sense l’empara i garantia de les lleis. En atenció a totes aquestes sòlides, públiques i incontestables raons de política, (…) en ús dels imprescriptibles drets que tenen els pobles per destruir tot pacte, conveni o associació que no omple la finalitat per a la qual foren instituïts els governs, creiem que no hem de conservar els lligams amb el govern d’Espanya, i que, com tots els pobles del món, som lliures i estem autoritzats per no dependre de cap més autoritat que la nostra i prendre entre las potències de la terra el nostre lloc (…) pel nostre bé i utilitat.” (Palau Federal de Caracas, 5 de juliol de 1811, primer dia de la nostra independència).

Doncs bé, ara és l’hora de Catalunya. Ara ens toca a nosaltres.



Dons això mateix, perquè ens ho rumiem tant?, no serà per manca d’exemples!

Siau…

El món vol violència?

Deixeu-me que ho digui en veu alta, perquè és una veritat com un campanar… De què sinó s’hauria mobilitzat una comissió de la rellevància de la que ha vingut aquest dies al País Basc?, i a parlar-hi del que ha anat a parlar?. Algú se’l pot ocórrer que això pot passar a Catalunya?. L’evidència és que sense les violències d’ETA i l’Estat Espanyol aquest fet no hauria esdevingut mai, la prova la tenim a casa nostra, llar d’un poble pacífic que va desfer-se dels últims rastres de lluita armada per enllà els 90’s, de fet a les negociacions prèvies als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Les conseqüències són a la llum del dia, nosaltres hem estat , i som, ignorats per la comunitat internacional per que no en vesem de sang, com a mínim la dels altres, i aquest fet no els crida l’atenció, no interessa, com si no hi tinguéssim un conflicte molt greu a casa nostra, però el soroll de les armes, les de foc, és clar, no ressona, i els esquitxos de la sang, que de llàgrimes n’hi han, i moltes, no taquen els carrers de les nostres poblacions.

No vull què el que estric hores d’ara es vegi com una crida a la violència, ni un retret al procés de pau al País Basc, però fa mal de veure. Copsar que portar-se civilment no porta enlloc, i haver-hi mort d’altres sí, és un fet que em fa dubtar si les nostres maneres de fer són les que calen.

No cal amagar que, paral·lelament, Catalunya i el País Basc estan immersos en processos d’emancipació nacional, cadascun al seu ritme i sortint de posicions força diferents, però els uns estan rebent suport internacional, i els altres no, i l’única diferència important és l’olor de pólvores i el soroll de les armes de foc.

No voldria perdre la meva confiança en la solució pacífica de l’afer nacional català, però, i cada cop més, m’ho fan molt difícil… i més encara veient-hi que el món només escolta la violència, i ignora la paraula…

Siau…

Lluís Companys

“Les causes justes sempre trobaran defensors, però Catalunya només te els catalans.”