Arxiu del Desembre 2011

Manuel Azaña Díaz

“Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo”

Anuncis

Entrevista a: Quim Torra

Avui pujo una entrevista a en Quim Torra, president de la fundació Sobirania i Justícia, cap de l’editorial Acontravent i ‘reagrupat’, entre d’altres mèrits, i apareguda recentment a Tribuna.cat.



“Molts prioritzem el concepte independència, el problema és el ‘guerra-civilisme’ que sembla que portem en l’ADN català”

L’independentisme ha de fer un salt qualitatiu. Aquest és el parer de Quim Torra, que dóna molta importància a la vessant acadèmica en les aspiracions nacionalistes i a la internacionalització del conflicte.

ERC et va proposar encapçalar la llista conjunta amb Reagrupament per Girona pel 20N però al final se’n va desdir. Què va passar?

Crec que no hi ha cas i no hi ha història. Simplement hi van haver unes converses informals en les que va sortir aquesta possibilitat que finalment no es va arribar a concretar. Però insisteixo, no hi ha cas ni història. A més m’alegro que sortís un diputat per Esquerra i tres per CiU, de manera que els nacionalistes van sumar quatre per Girona. Estic molt content per aquest resultat.

Per tant d’allò no se’n desprèn cap reticència ni retret cap a ERC…

No, hem d’acostumar-nos a mirar les coses en positiu. Es tracta de coses d’àmbit privat de les que no cal esbombar res ni fer-ne sang. El que cal és que tots intentem sumar i mirem cap endavant.

Col·labores amb UDC i milites a Reagrupament. No és una mica estrany?

Plantejat així sí, però jo no ‘col·laboro amb Unió’, jo col·laboro amb qualsevol independentista que em sembli que raonablement pretén el mateix que jo. Des d’aquest punt de vista em sembla que a Unió hi ha molta gent que ho pensa. En concret uns quants que formen part d’El Matí Digital, amb els que hi col·laboro igual que ho faig amb RCat, o la Fundació Catalunya Oberta o moltes altres fundacions i associacions. Jo intento sempre estar al costat de qualsevol independentista que em demani un favor, però mai he tingut carnet d’Unió, només de RCat.

“Hi ha molts independentistes d’Unió col·laborant en tasques de govern”

Tenint en compte que el líder d’Unió, Duran i Lleida, és obertament no independentista, quina part de militants creus que sí que apostarien per la llibertat del país?

Ho desconec, però jo que sóc el president de Sobirania i Justícia puc dir que aquí hi ha molta gent d’Unió. També col·laboro amb El Matí Digital i tots són independentistes. Em consta que hi ha molts independentistes d’Unió col·laborant en tasques de govern. A més, sempre s’ha apostat per la confederació i per fer això primer cal ser independents, per tant Unió estatutàriament és independentista. Malauradament el seu líder no ho és, això és un handicap que com a país tenim.

Fins a quin punt veus factible que els partits nacionalistes actuïn de forma conjunta?

Precisament la setmana passada hi va haver una votació molt interessant a l’Ajuntament de Girona. La CUP, RCat, ICV i CiU van votar favorablement a adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. Aquesta majoria resulta curiosa però no hauria de ser una sorpresa. A Catalunya molts prioritzem el concepte independència, el problema és el ‘guerra-civilisme’ que sembla que portem en l’ADN català. Jo sóc molt crític amb l’atomització política de l’independentisme però també amb l’atomització de la societat civil, l’autocrítica passa per evitar la guerra en el seu compte també en aquest camp. Això no vol dir que haguem d’anar a parar tots al mateix lloc sinó que hem de ser capaços de treballar en projectes comuns. Jo ja renuncio a estar tots al mateix lloc, perquè no ens entendrem, però potser sí que som capaços de treballar en projectes comuns o en una coalició electoral. Hauríem de ser capaços de trobar aquest mínim comú divisor.

“Hem de ser capaços de treballar en projectes comuns”

Per tant, creus que l’exemple de Girona és extrapolable al parlament català…

De fet és el mateix exemple que el dels tres eurodiputats catalans, Tremosa, Junqueras i Romeva. Això és extrapolable a qualsevol altra institució, a mi no em costa res acceptar-ho. Si el país pren la decisió d’avançar cap a la independència caldrà estendre aquesta via, però això dependrà de nosaltres, serem el que vulguem ser. Si volem ser un país independent ho serem.

Què et sembla que el pacte fiscal sigui un dels principals cavalls de batalla del Govern?

Quan el Govern diu que no té pla B jo me’l crec, perquè la situació està arribant a un punt en que s’ha vist que no hi ha altra opció. Ho hem vist amb els 750 milions que l’estat no paga. Cal, però, insistir en que totes les retallades es deuen a la major, és a dir a l’espoli fiscal. En cada declaració s’hauria d’insistir en aquest tema. Amb això podríem fer veure realment a tota la població de Catalunya el que passa amb l’espoli fiscal. Això és el més important que trobo a faltar en la política del Govern.

Si s’aconseguís el pacte fiscal no et fa por que pogués passar el mateix que amb l’Estatut, en què després d’una gran batalla social i política els resultats quasi no es noten pel sostre que imposa Espanya?

Jo sóc partidari de la independència per demà, llegint el diari, amb un bon croissant i un cafè calent. Aquest és el destí final. Jo hi arribaria demà i no sóc independentista ingenu, sé l’esforç colossal que suposa un procés d’independència. Ara bé, podem permetre’ns el luxe de desenganxar d’aquest tren als que creuen que hi han estacions intermitges? Aquest és el punt de la qüestió. L’independentisme ha d’anar en vies paral·leles? Els que volen seguir formant part d’Espanya és una altra història, però tots els que aspirem a la llibertat no podem anar plegats?. En aquest sentit per a mi les estacions intermitges no són desitjables però sí comprensibles. Però jo quan parlo de pacte fiscal parlo de concert econòmic, no de qualsevol cosa. Com a editor he pogut publicar el llibre ‘Informe Diagonal o com aturar l’independentisme’ d’Albert Gimeno, molt bo perquè és un llibre de política ficció que arriba a la tesi que tindrem pacte fiscal. És a dir, que tindrem alguna cosa que es dirà pacte fiscal i se’ns vendrà com la solució. I a aquest país quan se l’enganya hi han conseqüències, el Tripartit n’és la prova.

“Si volem ser un país independent ho serem”

Com veus l’independentisme actual? Sembla que n’hi ha més si ho mirem sociològicament, però menys si observem la representació política…

Jo no hi estic d’acord. Per mi sí que es reflecteix políticament. Hi ha molts independentistes que voten CiU i a vegades no es llegeix així. Ells creuen que és la millor opció creïble. Els dóna confiança, hi veuen rigor, lideratge… La resta de partits explícitament independentistes haurien de preguntar-se perquè no generen aquests valors. El gran problema que té l’independentisme polític és de credibilitat, cal generar la confiança de la gent perquè els votin. Crec que s’han fet campanyes d’autodestrucció massiva que han allunyat votants potencials de certes sigles. Però tot això és reconstruïble si es mira amb voluntat de sumar, de tirar endavant… Penso, a més, que encara hi ha certa ingenuïtat en l’independentisme. Falta cert gruix i rigor intel·lectual, sobretot acadèmic. Serà l’única manera de fer-nos creïbles, no pot ser tot passió: també ha de ser una cosa avorrida però sòlida i consistent, i que la gent vegi que els millors hi són. Mirant enrere, abans de la guerra la gent va ser catalanista perquè els millors ho eren. Llavors, tothom que tenia alguna cosa a dir de les arts, la llengua, la cultura, etc. era catalanista. Quan això passi en l’independentisme ho tindrem guanyat, sinó no podrem.

I creus que la tendència va per aquí?

Crec que cada vegada va més en aquesta línia. Jo recomanava recentment en un article ‘paciència i coratge’. En fa falta una mica d’això, la paciència de buscar aquesta solidesa i rigor, però alhora no hem d’abandonar i hem de tenir molt clara la sortida. La crítica, però, l’hem de fer els independentistes i no pas els que no ho són. És com els fills, ningú accepta que critiquin els seus. Hem de ser capaços de veure les nostres mancances.

“Falta cert gruix i rigor intel·lectual, sobretot acadèmic”

Suposo que les conclusions de la Primera Conferència sobre l’Autodeterminació de Catalunya apunten en aquesta direcció…

Bé, tenim molta feina. Si arribéssim a la independència tindríem molta feina, això segur. L’independentisme ha guanyat moltes batalles intel·lectuals (justícia, boicot espanyol, espoli fiscal…) però encara en queden moltes. El full de ruta mític, especialitzat en cada fase, és imprescindible. I per això necessitem els millors especialistes, saber què ha passat en els altres països… Ja hi ha molts altres llocs on ja han passat per això! Hem de veure què ha anat bé i què no. Per exemple, no és tan evident que entréssim a formar part de la Unió Europea. Per tant, la tasca de lobby serà importantíssima i hem de tenir el suport d’alguns països, si fem manifestacions antiUSA, anti el Vaticà, antiAlemanya o antiIsrael probablement ens diran: “oblidint-se de ser mai independents”. Tot això compta.

De quin país en podem aprendre més?

Sense aspirar ni als seus objectius econòmics ni geopolítics, penso que Kosovo marca molt el full de ruta. És a dir, aconsegueix que hi hagi una declaració de la Haya que diu com la comunitat internacional pot acceptar que un país es declari independent en el segle XXI i quins són els processos pels quals saps que no t’impediran l’autodeterminació. Des del punt de vista jurídic crec que és molt interessant aquest cas. En canvi, per la separació econòmica Catalunya-Espanya pot ser molt interessant analitzar la separació d’Eslovènia de l’antiga URSS. També cal que l’independentisme es plantegi com serà el procés, només per analitzar-ho i estudiar-ho ja desfem molts tòpics i moltes pors.

Quin seria el proper pas important per avançar cap a la independència?

Hi han diverses iniciatives molt interessants. Per exemple, jo dono molta importància a l’Associació de Municipis per la Independència perquè no és el món cívic sinó que és part de l’Estat el que fa aquesta aposta. D’altra banda, cal veure com evoluciona l’Assemblea Nacional Catalana, si és capaç d’aglutinar. Hi ha una tercera via -que també pot ser molt potent- que implicaria a la societat civil en projectes concrets com podrien ser la internacionalització del conflicte, on ens hi podem trobar molts, o la lluita contra el dèficit fiscal, així com en l’estudi pròpiament dit.

“Per la separació econòmica Catalunya-Espanya pot ser interessant analitzar el cas d’Eslovènia”

Un dels mítics debats de l’independentisme és la discussió Països Catalans o Principat de Catalunya. Com se soluciona?

En el moment en el que estem sóc partidari que cada territori faci la seva via i desitjaria trobar-nos en el destí final. Potser Catalunya està en condicions de liderar el procés i amb la resta ja ens hi trobarem. És com allò de ‘la revolució o la guerra’, al final cal triar una de les dues.

Sembla, però, que l’eix dreta-esquerra cada cop està menys present en el debat independentista…

No ho penso. Encara hi ha part d’aquest discurs, però penso que va a menys i que aquí hi apareix una figura molt important, que és la de l’Oriol Junqueras. En aquest sentit, el líder d’ERC ha canviat les regles del joc en l’independentisme.

Què hi pretén aportar Sobirania i Justícia a tot plegat?

Nosaltres som una organització molt petita, amb pocs socis i sense un euro de subvenció. Però penso que podem fer dues o tres coses a l’any prou bé. Coses per enriquir l’anàlisi, l’estudi i el discurs independentista en l’elaboració del full de ruta. Hi ha entitats que es dediquen als temes econòmics, per tal no cal entrar-hi, nosaltres intentem sumar-hi des de la vessant acadèmica i d’internacionalització del conflicte.



Anem sumant!!

Siau…

Hi seran prou de valents?

No és pas una pregunta retòrica, n’és prou clara i directa per a no anar-se’n pels núvols, i caldrà prendre-se-la molt seriosament. Anem per pams…

Ahir, qui serà el president del govern de l’estat invasor va fer el seu primer discurs abans de ser ‘coronat’. De fet si algú el va sentir, o llegir, se’n haurà adonat d’uns detalls més que previsibles, d’altra banda, que són que va ser explícitament ambigu, principalment amb Catalunya, i clarament centralista, des del vessant nacional-espanyol del terme, que també anava adreçat a la desafecte terra catalana. Fins en aquí res de nou, si no tenim en compte l’arrogància, i la manca de sentit democràtic, d’aquesta gent deixant sense veu els grups petits, el fet que va obviar expressament parlar o nomenar Catalunya i el País Basc, o no dir ni piu de que hi ha un procés de pau, o que el mot ‘Espanya’ sortís més que qualsevol altre, o que digués que vol retallar, encara més, les finances públiques amb la ‘participació i l’esforç solidari’ de tothom, essent més que previsible quins seran aquest ‘tothom’, o que vol imposar un model d’ensenyament trilingüe als territoris amb llengua pròpia diferent del castellà, és clar, o… que en Duran i Lleida fes un simulacre de rebequeria per donar-hi color a la seva actuació…

Fins aquí tot previsible i definint un futur conegut, i fosc, per a la nostra nació… Ara, que a banda de tot el que s’ha vist, el que de debò em cou és saber que pensen fer des del govern de Catalunya, i amb més detall CiU, el partit polític que hores d’ara té a les seves mans gairebé tot el poder polític a Catalunya, i més sabent-hi que no en són pas d’independentistes, i no sé fins a on en són de ‘nacionalistes catalans’. El fet fonamental és que han perdut l’únic argument que podia justificar el recolzament de la majoria social de Catalunya, aquest ‘esperit eteri’ anomenat ‘pacte fiscal’, i és en aquí on rau el veritable rovell de l’ou del futur català a curt termini, el llarg ja s’entreveu malgrat que encara és massa boirós i imprecís. I d’aquí la pregunta, el govern de Catalunya, i CiU al capdavant, faran el que cal fer?, Hi seran prou de valents?.

Apa, aquí ho deixo…

Siau…

Fem volar coloms

Encara que sigui no tocar de peus a terra, de tant en tant el fer volar coloms s’ho val. De què, sinó, suportaríem el tedi d’haver de viure sota el jou d’un estat aliè?. La imaginació, i el somniar, que d’això els catalans en sabem una estona llarga, ens poden servir per evadir-nos, encara que només una estona i sense perdre’ns pel camí, i és d’agrair en certs moments de cansament mental i espiritual, i és per aquest fet que he volgut fer aquest apunt d’al·lucinació-ficció.

Posem-nos-hi…

La idea-anada d’olla m’ha sobrevingut llegint aquesta noticia a VilaWeb on ens diuen que en Rajoy vol retallar la despesa de l’administració del seu estat, l’espanyol és clar, en 16.500 M€. Eps!, que això suposa gairebé tot el dèficit fiscal català -estimacions del 2010- de plena època de crisi! -un twitt m’ha fet veure aquesta coincidència-. I si el veritable objectiu de tot plegat fora anar-se’n acostumant a viure sense aquests diners?, no és una meravellosa ‘flipada’? Pensem-hi, en Rajoy fa un ajustament de l’administració de l’estat espanyol per a que deixin de ‘consumir’ 16.500 M€ l’any, amb això, teòricament, ja que el dèficit real és mol superior i ho és per causes que ara no explicaré, però per a un assaig d’aquest m’hi conformo amb les dades inicials, s’alliberarien de la dependència econòmica de Catalunya. I si s’alliberessin de la dependència econòmica de Catalunya, no haurien de tenir cap mena d’inconvenient que nosaltres, Catalunya, ens féssim independents, oi?. Si l’objectiu és aconseguir aquesta reducció de la ‘despesa’ en un any, no voldria dir que espera el nostre alliberament per a dates molt properes?, potser tot just uns pocs anys?, quina joia!

Se, i en soc conscient, què és fer volar coloms, ha estat, però, un somni prou bonic com per donar-l’hi una oportunitat, oi?

Siau…

Fet a contracor

No cal ser massa llest per adonar-se’n que el retorn dels ‘Papers de Salamanca’, que per anomenar-los correctament s’haurien de dir ‘Papers dels catalans a Salamanca’, i els acords que varen portar a prendre la decisió de la seva tornada, va ser fet, i la decisió presa, des del primer moment ‘a contracor’ per les autoritats espanyoles del moment. Les proves més evidents han estat, per una banda, les resistències ferotges de la societat que custodiava la susdita documentació, les institucions públiques de Salamanca, i per l’altra banda el fet que els que varen prendre la decisió hores d’ara han aturat la entrega de la darrera tramesa. Com que es tracta d’una resolució recolzada per una llei, feta expressament per a l’esdeveniment, l’incompliment d’aquesta suposa una violació, per part del govern espanyol, de la legalitat vigent, amb l’afegitó que és la seva pròpia llei i feta per ells mateixos. Des de Catalunya han posat fil a l’agulla i l’associació ‘Comissió de la Dignitat’ ha fet la primera passa -podeu llegir-ho en aquesta notícia a VilaWeb-, presentant un requeriment davant el Ministeri de Cultura espanyol. És més que evident què aquest fet ha estat una mostra més de les poques ganes amb les que es van avenir al retorn de la susdita documentació, i aquest darrer capítol de la història no fa més que refermar l’esperit que l’estat, i de passada de l’organització política al capdavant del seu govern, amb que han hagut d’afrontar aquest procés. No ho han volgut fer mai, car representa un reconeixement explícit d’una situació d’il·legalitat, la possessió de documentació ‘segrestada’ en acte de guerra, i malgrat això encara se’ls fa coll amunt…

I és clar, tot allò que sigui reconèixer-nos drets, i haver-nos de rescabalar, ho fan a contracor…

Siau…

Que ens hem fumat?

Ja ho ha dit més d’un cop, i explicat, pel dret i pel revés el Dr., en Joan Carretero. Vivim en un país d’al·lucinats… tenim la malaltissa tendència a projectar els nostres somnis amb massa facilitat, excessiva facilitat, i a través d’aquesta greu feblesa equivocar-nos en extrema mesura en les nostres anàlisis. Llegint i rumiant, en la mesura de les meves possibilitats, els articles i comentaris apareguts a la xarxa burxant CiU -eps! que jo també n’he caigut- perquè no actua de manera prou ‘independentista’ el que estem fent és alimentar-nos-en l’al·lucinació, per què, seriosament, qui ha dit que CiU és independentista?, ho han dit ells mateixos?, no!, dons no els aboquem al damunt els nostres somnis, perquè fer-ho és no tocar de peus a terra. CiU no és independentista i no en farà pas cap passa cap a la Independència fins que s’en vegi forçada per les circumstàncies. El discurs del ‘dret a decidir’ i/o la ‘transició nacional’, que hores d’ara no volen dir res de res, està fet a mida per a que fem projecció d’aquests, els nostres, desitjos. Ens tenen massa estudiats, i els comentaris pseudo-independentistes d’alguns dels seus membres també estan pensats, i dits, amb aquesta finalitat, però com les veritables intencions de la gent les defineixen els seus actes, els fets, i no pas les paraules, i si fem una ullada a aquests primers veurem que no volen la independència. Com he dit abans, a CiU no en són pas d’independentistes, no els demanem que facin allò que no han dit, i demostrat, que estan disposats fer. Vist això, si volem una Catalunya independent ens l’haurem de fer nosaltres, al marge d’ells, no podem pas esperar-los, ni creure’ns que s’hi avindran fins que estigui gairebé feta tota la feina. No perdem el temps fent-los retrets perquè no fan el que desitjaríem que fessin, no és al seu ‘full de ruta’ i no ho faran pas, centrem-nos en el nostre objectiu, i si cal convencem els votants de CiU d’aquesta realitat per a què canviïn el sentit del seu vot, però no ens enredem nosaltres mateixos… que no ens porta enlloc…

I per si un cas, deixem de fumar segons què!

Siau…

PSC – R.I.P

És l’únic que penso dir…

Siau…

Francesc Macià i Llussà

“El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies”