Arxiu del 4 gener 2012

És l’hora de ser agosarats!

Article tret del bloc de n’Oriol Junqueras.



Ara no val a arronsar-se
Oriol Junqueras – 04/01/2012

El primer paquet de mesures aprovat pel Govern espanyol penalitza novament Catalunya. Resumint, fa pagar a qui no hauria de pagar, retalla on no toca i incrementa l’espoli fiscal que pateix el nostre país. És per aquest mateix motiu que reiterem el nostre compromís d’estar al costat del Govern i plantar cara.

En primer lloc, les mesures del Govern espanyol fan pagar a qui no hauria de pagar perquè el pes de la càrrega impositiva recau àmpliament sobre les classes populars i mitjanes, que viuen un moment de gran dificultat. Per exemple, la suposada actualització de les pensions a la gent gran no deixa de ser un miratge ja que aquest punt d’increment s’elimina amb la pujada dels trams mes baixos de l’IRPF. També hem assistit per primer cop a la congelació del Salari mínim interprofessional des que es va crear a l’any 1980, i malgrat ser el penúltim més baix de la UE, només per sobre del de Portugal.

En segon lloc, amb les receptes del PP haurem de pagar més IRPF i més IBI, cosa que a la pràctica significa que els catalans haurem de pagar més, en termes relatius, que la resta de l’Estat i, per tant, augmentarà encara més el dèficit fiscal. En efecte, Catalunya genera el 21% dels rendiments de l’IBI de tot l’Estat, ja que la quota a liquidar per cada rebut és de 372 euros, un 40% superior a la mitjana espanyola que és de 265 euros. El motiu prové del fet que el valor mitjà de l’habitatge a Catalunya és superior al valor que té a la resta de l’Estat espanyol, el que vol dir que per a una mateixa casa, a Catalunya cal pagar més impostos. D’altra banda, la pujada de l’IRPF també perjudicarà més els catalans, atès que la mitjana de renda a casa nostra és més elevada.

A més, el Govern espanyol no té cap intenció de complir amb el finançament que contempla l’Estatut, ni tan sols l’acord fiscal del 2009. Per tant, hi haurà menys inversió que mai a Catalunya i més impostos pagats per ciutadans de Catalunya.

Finalment, cal subratllar que la recepta econòmica que proposa el Govern espanyol recupera un model basat en l’especulació immobiliària i redueix en 600 milions d’euros una de les partides clau per sortir de la crisi: la de recerca i desenvolupament –un sector, per cert, molt sensible per Catalunya, atès que s’hi concentra una bona part de les patents i de l’activitat investigadora de l’Estat

El pacte fiscal que planteja el Govern de la Generalitat sembla cada cop més inviable i el govern del PP només farà que posar obstacles a aquest camí. És l’hora, per tant, de fer un pas endavant. Si el Govern de Mas vol treballar de debò en la transició nacional ha de ser conseqüent i cercar un ampli suport polític i social al Parlament i referendar aquest suport a través d’un procés de consulta a la ciutadania que ha de ser previ a la negociació amb el govern de l’Estat.

A aquesta suma de forces hi estem cridats tots els qui ens estimem el país, no només les organitzacions polítiques, també s’hi han de sumar patronals, sindicats, les entitats cíviques i les socials. O bé el conjunt del país fa un pas endavant o no ens en sortirem. I, naturalment, creiem que aquesta declaració d’intencions ha d’impregnar els pressupostos de la Generalitat, a partir d’un suport parlamentari ampli; així mateix, no es pot dilatar l’aprovació de les conclusions de la Comissió per al Concert Econòmic, amb la ferma voluntat d’avalar el procés amb un pronunciament explícit de la ciutadania.



Clar i català.

Siau…

Anuncis

Els següents de la llista

He llegit fa poques hores que el Govern del País Valencià s’ha declarat oficialment en fallida. No ho han dit amb aquestes paraules, però dir públicament que no es pot fer front al pagament d’un crèdit de 120 M€, quan se’n és la tercera regió per PIB de la Península Ibèrica, és reconèixer-ne la insolvència econòmica i de retruc la fallida talment dita. L’afegitó a tot plegat és que els seus amics de l’altiplà han corregut a avalar-los-en, recordem-nos que són la seva platja, per no quedar mal parats, ja que com és ben sabut ells, els del PP, són uns grans gestors i tots el altres, amb Catalunya al capdavant, uns mans foradades. Però la notícia real no és pas aquesta, que n’és prou d’important, sinó que el castell de cartes que són les espanyes va caient de mica en mica, i sembla ser que sense aturador. Fem memòria amb el que va passar amb Castella-La Mancha, ara amb el País Valencià, i caldrà veure qui és el següent…

Tenim tot els números, sap greu dir-ho però és així, i ho és pel que ja sabem, que qui té la clau de la caixa, i de la faixa també, ha dit que no pensa complir les seves obligacions financeres, i establertes per les seves pròpies lleis, amb Catalunya. La xifra actual, espoliació fiscal a banda, és de més de 2.000 M€, i si això hi afegim una altra notícia també d’avui que diu que no s’ha pogut contenir la bombolla dels interessos del deute, que avui dia té un cost de 5,5 M€ diaris només en interessos del deute a retornar, el crash del 28′ semblarà una bombolla de sabó al costat del que se’ns ve al damunt.

Sense capacitat legislativa en temes fiscals, amb una capacitat de recaptació gairebé nul·la i unes polítiques econòmiques neo-liberals, que semblen fetes a mida per desintegrar el nostre sistema productiu, del sistema social ja ni en parlo, la tragèdia és al forn a punt de coure.

Per altra banda, qui des de Catalunya podria fer quelcom per acabar amb aquest malson, segueix amb les seves porugues polítiques. No se’n han volgut adonar que quan això passi a casa nostra, el no poder pagar un míser crèdit, els seus amics de l’altiplà no correran pas a salvar-los-en, sinó més aviat se’ls llençaran al coll per veure si ens acaben d’escanyar del tot i morim d’asfíxia, que de ganes en tenen, i moltes, moltíssimes.

Potser que l’única esperança, de moment, és el desig i l’interès que CiU té de mantenir la parada oberta, pels beneficis que en treuen és clar, i semblen disposats a que fem, els catalans d’anar a peu, tots els esforços que calgui per a que això segueixi funcionant i que n’és, amés, un sacrifici, què en un acte de grandíssima benevolència, estan disposats a assumir. Però fins quan?, crec, i amb prou raons, que els terminis són cada cop més curts i aquest primer trimestre del 2012 en sortirà el següent de la llista d’aquesta cursa de les misèries…, que de fet serà d’aquí pocs dies…

Siau…

No ho entenc pas

No entenc pas a aquestes gents que vivint a casa nostra, que varen ser foragitats de casa seva i de la seva terra per unes gents que els matava a cops de misèria, encara veneren aquelles gents i aquella terra, i maleeixen qui els va acollir.

No entenc pas aquesta gent que diu que no vol ser menys que nosaltres, però que no vol fer pas l’esforç, i el sacrifici que nosaltres fem per poder ser el que som.

No entenc pas com algú pot tenir la barra de demanar-me que em sacrifiqui per ell quan ell no ho faria pas per altri, i menys per mi.

No entenc pas que em demanin ser solidari amb qui m’empobreix i m’assenyala amb el dit per estar-me empobrint , i mentre s’enriqueix a costa meva.

No entenc pas que ens vulgui matar qui hem salvat una vegada i una altra, i que sense nosaltres morirà sense remei.

No ho entenc pas, i si hom m’ho sap dir, si us plau, que ho faci!

Siau…

El nus gordià

Per a qui no sàpiga, o no s’en recordi, què és el Nus gordià el deixo l’enllaç a la Viquipèdia. Bé, un cop llegida ja tenim prou clar què vull dir en fer-ne referència al susdit. Catalunya i el seu futur formen avui dia un Nus gordià, un embolic de voltes i més voltes sobre ella mateixa i tot al damunt, o al voltant, de la corda que ens lliga a les espanyes. Des d’una banda i l’altra de l’Ebre se’ns ven que el nus és impossible de desfer, pel temps que porta fet i pels ‘interessos comuns’, segons diuen, que ens lliguen. Ara, des de la meva llibertat d’opinar lliurement, no cal pas desfer-lo, ni en tot cas fer-lo menys embolicat, sinó més aviat tallar-lo de soca-arrel, o pel bell mig, com millor ens pugui semblar, però tallar-lo de totes totes. El problema, el dilema, que cal resoldre no és pas com, més aviat és qui, a qui se’l pot encomanar susdita tasca, qui tenim amb possibilitats, capacitats i prou fermesa i decisió per actuar, perquè el ‘nus’ de la qüestió no el podem oblidar, car no és pas el nus, que és l’enganyifa per amagar-nos la veritat, és la corda la que ens lliga. Si no es pot desfer, que hores d’ara ja ho hauríem de tenir prou clar, cal tallar-la, el seguir lligats ens està escanyant, i la ma que pren la corda des de l’altra banda no vol afluixar pas, més aviat vol estrènyer-lo més i més, i amb ell a nosaltres.

Hem de trobar, i a corre cuita, el nostre Alexandre el Gran, aquell què tenint clar el problema s’en desfaci. I és que ‘és el mateix tallar-lo que deslligar-lo’ i de ben segur que el nostre Zeus personal hi donarà el vistiplau, oi?

Siau…